14/05/2025 | 06:05
Aquest 2025 tan boig, qualsevol missatge alertador sobre la crisi climàtica sona una mica desubicat. Entre escalades bèl·liques i apagades, s’ha estès la sensació que tot pot rebentar demà passat. És normal, suposo, que costi aixecar passions explicant la necessitat de posar la mirada llarga. L’ecologisme, com el procés o la darrera onada feminista, viu la ressaca d’haver acariciat el mainstream.
Fa pocs anys, tota empresa amb equip de màrqueting deia que volia salvar el planeta. Les grans marques desviaven la qüestió ecològica cap a l’àmbit de les actituds individuals. No va ser culpa de les organitzacions ecologistes, però tot plegat va tenir un grandíssim impacte en com la societat percep el moviment. No vagis amb cotxe, encara que el tren trigui el triple. No mengis carn, encara que tota l’estructura productiva del sistema alimentari estigui dissenyada perquè ho facis. No gastis plàstic, encara que Ecoembes boicotegi les mesures per reduir-ne l’ús.
Tot plegat era un terreny adobat per a la impotència. Bona part de la població —i de l’esquerra— va sentir-se distant de la lluita climàtica: era un bon propòsit, sí, però a vegades semblava una exigència de bon comportament desconnectada del patiment quotidià de la gent. I hi havia empreses que se n’estaven aprofitant.
Molts ecologistes van canviar el missatge. Ara l’important era denunciar que hi havia trampa
Conscients de l’abraçada de l’os, molts ecologistes van canviar el missatge. Ara l’important era denunciar que hi havia trampa. Es van posar molts esforços a explicar que el creixement infinit tampoc no és possible amb les energies renovables, que el cotxe elèctric també pot ser insostenible o que les bateries també poden ser extractivisme. Tenia un cert sentit: es tractava de denunciar aquestes incoherències per fer que les transformacions reals fossin més profundes.
Malgrat ser moda, l’onada verda mai no va arribar a acumular prou poder per tallar el cicle de producció fòssil que ens porta al desastre. Les implicacions reals de la transició ecològica eren tan profundes en l’economia i en la geopolítica que no n’hi havia prou amb el suport popular. La maquinària destructiva, sigui en el seu vessant turístic, automobilístic o exportador de porcs, no va deixar de funcionar en cap moment. El business acceptava obrir un nínxol de mercat verd, però el marró podia seguir as usual.
Ara el poder econòmic ha detectat la feblesa del discurs verd, i ho aprofita per collar
Ara tot ha canviat. Acabem de viure la sequera del segle i una DANA que ha arrasat poblacions senceres. Però el gir del context polític és tan gran que ni tan sols això ens juga a favor per abandonar els combustibles fòssils. Ara l’ecologisme sembla incapaç d’interpel·lar àmplies capes de la població. Ni tan sols contra els projectes més excèntrics del nou desarrollismo s’aconsegueix fer moure el tauler polític. Els resultats electorals a la demarcació de Tarragona en les darreres eleccions catalanes, en què el Hard Rock era al centre del debat, són prou il·lustratius de l’estat d’opinió al territori.
El poder econòmic ha detectat aquesta feblesa, i ho aprofita per collar. Volen tirar enrere tot el que els ha incomodat aquests anys. La dreta política i mediàtica està fent una gran campanya per abaixar taxes a les nuclears, i així poder fer-les rendibles. Repsol, l’empresa més contaminant a Catalunya, ha forçat la caiguda de l’impost als seus beneficis extraordinaris. La patronal de l’automòbil ha aconseguit que es dilueixin els plans per limitar la contaminació dels cotxes de gasolina i dièsel. La Comissió Europea, amb l’excusa de la burocràcia, ha rebaixat els controls i càstigs als atemptats empresarials contra la natura. Trump ha prohibit el desenvolupament de parcs eòlics sota el lema Drill, baby, drill. I a Catalunya, Salvador Illa espera el moment ideal per llançar de nou el pelotazo de l’aeroport.
Ja s’han tret la careta verda, ja no els cal, però cap d’aquests canvis no sembla generar una reacció sòlida. Ara ni tan sols els ecologistes parlen gaire de l’emergència climàtica. Sembla com si fos una pantalla passada. El focus de l’activitat ha canviat: ara són els anomenats conflictes de defensa de la terra, un calaix de sastre de lluites locals que sovint donen més pes a qüestions com el paisatge o l’agrarisme que a la crisi ecològica en si mateixa.
Posar quasi tot desenvolupament industrial al mateix sac resta credibilitat per transmetre un altre model de país
S’ha de reconèixer que aquest plantejament ha recollit un cert suport en entorns rurals, i ha culminat en una mobilització innovadora com la de Revoltes de la Terra a Mont-roig del Camp. L’acció ha demostrat una capacitat per unir lluites que té potencial. Tanmateix, a parer meu, incorpora una certa desorientació en les demandes i les prioritats. Si es vol seduir fora del cercle dels més convençuts, si es volen construir aliances àmplies, convé tornar a posar el focus en reivindicacions que beneficiïn àmplies capes de la població. I no és un problema només de Revoltes. Avui, bona part de la cultura ecologista arrossega quatre vicis que l’allunyen de ser una alternativa creïble al desastre:
1. Una visió de la natura com a espai intocable. En la defensa del territori, salvar un lloc acostuma a ser deixar-lo tal com està i evitar qualsevol projecte que el pugui impactar. Aquest plantejament, a banda de tenir perilloses derivades reaccionàries, sovint ignora deliberadament que els efectes clarament pitjors d’un bloqueig a la transició energètica que deixi avançar la crisi climàtica. Hi ha una doble vara de mesurar impactes i sacrificis que sovint sona ridícula davant els 250.000 barrils de petroli diaris que Catalunya consumeix. Qualsevol model viable de transició ecosocial necessitarà activar transformacions ràpides en tots els sectors. Fins i tot amb un horitzó decreixentista, necessitem reconversions industrials a gran escala. I totes tindran impactes en el paisatge i el consum d’aigua i d’energia a escala local. És necessari per poder prescindir del que ha de desaparèixer. Si l’ecologisme vol transmetre que té un altre model de país, posar quasi tot desenvolupament industrial al mateix sac li resta molta credibilitat.
Confrontar les necessitats de la pagesia amb les de la població urbana és una via directa a la derrota
2. Una defensa del ruralisme gairebé identitària. És clar que necessitem equitat territorial, és clar que cal fer molt més per garantir vides dignes a la pagesia, però confrontar això amb les necessitats de les àrees metropolitanes és una via directa a la derrota. Les classes treballadores de les ciutats no han decidit el model territorial, i tampoc no és veritat que els beneficiï sempre: viure en pisos petits i impagables, respirar el pitjor aire o tenir poc accés a zones verdes no sembla cap privilegi. La majoria no té sobirania real per escollir què menja, molt menys per escollir d’on ve la seva energia. Per això sonen molt problemàtics alguns discursos que situen Barcelona (així, en general) com l’antagonista dels problemes del món rural i suggereixen que la ciutat hauria d’espavilar-se sola per abastir-se d’aigua i d’energia.
3. Una negació de les solucions —sempre parcials— que aporta la tecnologia. S’ha estès la idea que les tecnologies verdes són una mena d’enganyifa del capitalisme per desviar el focus del problema. No funciona així. Evidentment, el capitalisme mercantilitza qualsevol producció i s’apropia dels beneficis, però igualment necessitem multiplicar unes tecnologies i reduir-ne d’altres per garantir la vida. L’electrificació és una condició necessària per superar la crisi climàtica, encara que no sigui una condició suficient. Sense ella no es poden substituir els fòssils, i, per tant, no hi ha cap possibilitat de futur desitjable. Cal alinear les prioritats polítiques amb aquesta realitat.
La manera de socialitzar els beneficis d’aquesta revolució tecnològica és vincular-la a una planificació, a un protagonisme sindical i a augmentar el poder públic i cooperatiu. Es tracta que l’Energètica i Som Energia guanyin terreny davant Endesa i el BBVA. Es tracta de collar per la creació d’una indústria de reciclatge de minerals que redueixi la necessitat de noves mines. Redirigir els esforços cap aquí serà molt més transformador que apostar per un rebuig sense alternatives factibles que no porta enlloc. Encara més si les objeccions s’allunyen del consens científic: hi ha idees com la imminent escassetat de minerals que han quedat desfasades per la realitat. La Xina ja ha demostrat que els vehicles elèctrics no han de ser pas per a una minoria rica, i ja sorgeixen alternatives viables al liti.
La conscienciació permanent sobre el comportament de cadascú ha resultat molt poc útil per transformar
La internacional de l’odi té claríssima la seva aposta per la continuïtat fòssil, ja que és el mix energètic que més facilita l’acumulació i la dependència. En plena onada reaccionària, centrar esforços a problematitzar les tecnologies verdes no és més radical ni obre la porta a cap socialisme verd. Al contrari: és perfectament funcional als interessos del capitalisme fòssil.
4. Els missatges centrats en restriccions personals. És evident que haurem de menjar menys carn, o que fer preguntes a ChatGPT no és la millor manera de gestionar l’aigua. Però aquesta conscienciació permanent sobre el comportament de cadascú ha resultat molt poc útil per transformar. A hores d’ara, insistir amb missatges en aquesta línia és sobretot una mostra d’impotència política. Per anar bé, l’ecologisme ha de comunicar-se com un actor polític rellevant, no com una guia de renúncies morals.
Fa poques setmanes es van presentar els pressupostos de carboni de Catalunya. És el més semblant que tenim a una planificació de quines emissions ens podem permetre, i quines no, fins al 2035. Mostren que el transport és l’àmbit on estem pitjor. Cal que hàgim reduït un 72% les emissions en 10 anys. Davant d’això, la proposta del desarrollismo continua sent ampliar aeroports i autopistes. La resposta ecologista pot ser dibuixar un país de trens. Es pot transformar el malestar vers la RENFE en un gran pla de trens tram que cusin la Costa Brava, les Terres de l’Ebre i la Catalunya Central. O exigir que les milionàries ajudes a la SEAT es retornin en forma d’una flota pública de 100.000 vehicles elèctrics compartits a repartir pel territori. O fer que tots els joves, en complir 18 anys, rebin gratuïtament del Govern una bicicleta. Aquest 2025 tan boig, segur que hi haurà escletxes.
