Mar Reguant “La Xina ha invertit en renovables per ser més independent dels Estats Units”

El sector de l’energia nuclear reivindica que cal allargar la vida de les nuclears d’Ascó i de Vandellòs. Diuen que, si no ho fem, haurem de pagar més a la factura de la llum. Què hi dius tu?

Tant si tenim nuclear com si no en tenim, el preu final el marca el gas natural, que és el més car. O sigui, que no sé d’on s’ha tret aquest increment de la factura que diuen al seu estudi. És veritat que l’energia nuclear no és especialment cara, però tampoc és rebentada de preu. Fins i tot si apaguéssim les nuclears sense fer els deures amb les renovables, no veig com els han sortit els números.

Però les nuclears aporten estabilitat quan no hi ha prou sol o prou vent, oi?

Això que has dit no és ben bé veritat. Les nuclears no aporten estabilitat quan un dia no hi ha sol i vent. Són molt estables, molt constants; això és cert. Però és molt difícil canviar ràpidament la producció d’una central nuclear; no la pots apagar com si fos una rentadora. De fet, a vegades passa que hem de llençar energia solar perquè tenim la nuclear i no la podem apagar. Si falta vent durant tot un hivern, sí que és cert que una nuclear ho pot fer. Però, si és perquè marxa el sol a la nit, això no ho pot suplir. Ara les que ho fan són les centrals tèrmiques, però les hem d’eliminar. El que caldran són bateries i grans centrals hidroelèctriques de bombament, que són com una bateria natural.

“La guerra d’Ucraïna és per l’energia: hi ha un desgavell geopolític perquè les renovables són més econòmiques”

Les bateries necessiten molts minerals per funcionar. Alguns científics, com Antonio Turiel, defensen que no n’hi ha prou per substituir tot el que ara fem amb petroli i gas. Per això veuen l’expansió massiva de renovables i de bateries com una falsa solució. Què hi respons?

Hi ha aquests discursos catastrofistes que no ho podem fer, quan ni tan sols ho hem intentat. És veritat que els trastos electrònics fan servir materials escassos, però s’està avançant bastant a fer les bateries amb materials més comuns. El liti mateix és més comú del que pensàvem fa pocs anys. I ara es fan bateries de sodi, que n’hi ha molt més. Quan ens hem posat a fer bateries, hem descobert que es poden fer amb altres materials, o que es poden reciclar per no haver d’extreure més materials. No serà una solució perfecta, però és molt millor que continuar cremant petroli.

Com s’explica que hi hagi investigadors dins d’una entitat cabdal com el CSIC amb discursos tan oposats respecte de l’energia?

La veritat és que no comparteixo les tesis de Turiel. Ell durant molts anys ha partit de la base que s’acabaven el petroli, el carbó i el gas natural. Però les dades ens diuen que, si creméssim tot el petroli, el carbó i el gas natural que ja tenim, no ho explicaríem, perquè ens moriríem tots rostits. Hi ha molts científics que han canviat la seva posició respecte a aquest tema del peak oil. Penso que s’ha de reconèixer que ni el petroli s’esgota ni les bateries són impossibles.

Vivim un ressorgiment de les tensions internacionals i la por de la guerra. Què té a veure això amb l’energia? Què podem fer per protegir-nos?

La guerra d’Ucraïna és una guerra per l’energia. El trencament del Nord Stream, a Dinamarca, és guerra. Hi ha un desgavell geopolític perquè les renovables són més econòmiques. Es mouen les balances: la Xina ha invertit molt en renovables per ser més independent dels Estats Units i de Rússia. I aquests reaccionen estant de mal humor, podríem dir. Si tens renovables, la geopolítica és més fàcil, perquè, un cop les tens, no et cal comprar-ne més per tenir energia cada dia. En la crisi d’Ucraïna, si Putin decideix tallar-te el gas d’un dia per l’altre, o si algú trenca el Nord Stream de cop, no tens gas. Amb les plaques i els molins, una vegada els tens, són teus durant molts anys. És cert que també pot haver-hi guerres per l’energia en àmbits com el liti; però, un cop ja tens prou plaques i molins, tens seguretat energètica per a molts anys.

“Si tens renovables, Putin no pot tallar-te el gas”

Trump ha dit clarament que la seva aposta és continuar amb el petroli i el gas. Com ho hem d’interpretar?

És una tragèdia mundial. Està fent que les empreses petrolieres, que de cara enfora estaven intentant canviar, tornin enrere. Fa pocs dies, British Petroleum va dir que s’ho prenia amb calma un altre cop. Potser continuarem uns anys més en la fase d’incrementar les emissions. És molt greu. Dit això, amb Biden també es van fer disbarats, eh? Els Estats Units són un petroestat funcional. Són el primer productor de petroli i de gas natural del món. Hi hagi el president que hi hagi, són molt favorables al sector fòssil. És un Estat addicte al petroli, tant pel que els suposa econòmicament com pel model de vida. Els Estats Units no contribuiran a aquesta lluita. Però ara Trump, a sobre, blanqueja el discurs fòssil de cara al món.

Vas formar part d’un consell assessor sobre grans reformes econòmiques de França, en un equip d’experts seleccionat per Emmanuel Macron. Precisament, una de les seves mesures de política econòmica i climàtica va aixecar en el seu moment una gran revolta social, la dels Armilles Grogues. El motiu era un augment de l’impost al dièsel. Quines conclusions en podem treure?

Això a Macron li va sortir fatal. Pensa que ell volia apujar aquest impost i reduir alhora la fiscalitat a les empreses! Jo crec que els economistes sempre hem estat una mica bèsties amb això dels incentius i els preus. El pensament bàsic és imaginar que tenim un consumidor representatiu: li diem que la gasolina serà més cara i així en comprarà menys. Però, quan hi ha desigualtat en la renda, això ja no és veritat, perquè has posat un preu que per a un consumidor és prohibitiu i a un altre li és absolutament igual. Entenc que això creï descontentament social, però és que, a més, aquest mecanisme no funciona si vols canviar les actituds. Si ara estàs fent cotxes de gasolina, no diguis a algú d’aquí a tres anys que ja no el pot fer servir. Li acabes de subvencionar el cotxe, saps? Són els errors d’avui els que fan que demà estiguem hipotecats. Per això soc més partidària de deixar de fer avui cotxes de gasolina que no pas prohibir demà, quan la gent ja els tingui.

“Soc més partidària de deixar de fer cotxes de gasolina avui que no de prohibir-los quan la gent ja els tingui”

La Unió Europea considera que ha de prioritzar la competitivitat. Per exemple, permetrà que es venguin cotxes més contaminants fins al 2027. Està fent retardisme climàtic? 

Sí. El sector automobilístic és un gran problema perquè dona feina a molta gent. Si vas fent cotxes de combustió, tard o d’hora tindràs costos massius per canviar el sector. Com més diners hi fiquis, més grans seran aquests costos per reinventar-lo. Senzillament, avui en dia un cotxe de combustió ja no és competitiu amb el cotxe elèctric que ens arriba de la Xina. Caldran molta política industrial i moltes ajudes; caldrà intentar-ho salvar com puguem. No tinc la resposta a com fer-ho, però fer veure que aquesta no és la realitat segur que no és la solució.

L’argument oficial és que cal reduir la burocràcia i prioritzar que la indústria europea sigui competitiva

És molt a curt termini, aquest càlcul econòmic. En el tema de la burocràcia hi estic d’acord: cal simplificar-ho tot una mica. En això sí que ens podem fixar en els Estats Units; ho fan tot més fàcil. Però, en el tema dels cotxes, penso que estan tirant la pilota endavant i allargant innecessàriament un problema econòmic, climàtic i de salut pública. 

Hi ha qui diu que hauríem de fixar-nos més en com ho fan els xinesos, que planifiquen més i estan fent la transició energètica més ràpid que ningú altre.

Allà a la Xina tiren pel dret. Poden fer una línia elèctrica de 3.000 quilòmetres en dos anys. S’ha de trobar un terme mitjà. Hi ha canvis que el mercat sol no els pot fer. Fins i tot quan surten els números, com amb les renovables, hi ha tanta incertesa que, si no hi poses ordre i planificació, és impossible de fer. Ara, per exemple, ens calen carregadors de vehicles elèctrics. Podem deixar que el mercat ho improvisi, però és millor si tens un pla. I ara mateix, en els plans que ja tenim, tampoc és clar què fem per garantir que es compleixin.

“En els plans climàtics que fem no hi ha garrots: falten eines disciplinadores”

Fa anys que esperem un pla per reduir les emissions a Catalunya, els pressupostos de carboni

En tots aquests plans calen carrots and sticks, ‘pastanagues i garrots’. Però en els plans que fem no hi ha garrots. Si tu et passes del pressupost de carboni, segurament no hi haurà cap mena de conseqüència. A mi el que em falten són eines disciplinadores. Tenir clar que, si hi ha un màxim d’emissions i el superem, ha de passar alguna cosa. Per exemple, si tenim els pressupostos de carboni i el Govern vol ampliar l’aeroport, cal que abans es justifiqui com pot ser consistent una cosa amb l’altra.

Les mateixes veus empresarials que es posen les mans al cap amb el poc desplegament de les energies renovables pressionen per l’ampliació de l’aeroport del Prat. Com ho veus això tu?

Jo ho veig ridícul, completament contradictori. No cal ampliar l’aeroport. Per començar, si aterressin molestant la gent rica que va ficar allí les cases després que hi hagués l’aeroport, estaria tot solucionat. Deixant de banda això, realment penso que hi hauria d’haver menys avions, en general. Volem massa. L’ampliació no té cap mena de sentit, a part de ser innecessària fins i tot si creus que calen més avions.

Una gran part de l’oposició a les renovables al territori té a veure amb una sensació d’extractivisme. Hi venen grans empreses de la ciutat, fan les seves plaques sense donar beneficis palpables per a la comarca i en marxen. Què diries a una persona que ho sent així?

Jo soc de Súria. La mina que tenim allí sí que és extractivisme! Però vaja, sí que és veritat que s’han de repartir millor els beneficis. Hi ha municipis on hi ha experiències molt positives, com Castelldans, a la Segarra. Una investigadora del meu equip ha quantificat que als pobles petits et poden pujar els ingressos municipals amb 200 o 300 euros per capita. Ara, a la mina de Súria estan intentant posar unes plaques. La mina les volia per a ella, però al final cedeix terrenyi i les plaques seran del poble. Les grans empreses no s’hi han ficat per salvar res: ho fan perquè els surten els números. De fet, a Catalunya ho fem tan lent i tan incert per posar renovables que moltes empreses petites no es poden permetre esperar, i acabem afavorint l’oligopoli. Ho fem tan difícil que només les grans poden competir.

“Per fer que els beneficis arribin a tothom, cal fer les renovables amb capital públic”

Potser una gran part d’aquesta oposició es podria evitar si aquestes plaques i aquests molins fossin públics, de manera que els beneficis quedessin més repartits. Per què no hi ha una gran empresa pública de renovables?

Per això ha d’existir l’Energètica, que és de la Generalitat. Ara han estrenat la seva primera planta solar; s’està intentant. Com més públic sigui, millor. Una cosa que es va intentar és que, per llei, s’havia de deixar participar als veïns en l’accionariat dels parcs que es fessin al seu poble. Però això no funciona perquè la majoria de la gent no té el capital. La gent no té 3.000 euros sota el coixí per posar a les plaques solars. Així hi ha un gruix important de la població que en queda immediatament exclòs. Per fer que els beneficis arribin a tothom, cal fer renovables amb capital públic. Hi ha moltes fórmules perquè surti bé.

Si no posem prou plaques i molins, quines seran les conseqüències?

Importarem més energia d’Aragó i de França i serà tot més car. I cremarem gas, que també ens sortirà més car. Això, a banda d’incomplir els objectius climàtics, és clar. Però no és el moment de tirar la tovallola. Una sort que tenen les renovables és que es poden desplegar bastant ràpidament; s’hi pot fer molta feina de pressa. El sistema elèctric espanyol ha passat del 8% al 17% d’energia solar en dos anys o tres anys. Aquí no sé què ens passa. Jo vaig convèncer la meva escola que posessin plaques. Porten un any amb les plaques instal·lades i no han generat ni un sol electró perquè els falta un paperet.

Sembla que el debat de la transició ecològica a Catalunya sigui només sobre energia, però per complir els objectius climàtics també caldria aïllar millor centenars de milers d’edificis, multiplicar el transport públic, canviar el model agroalimentari… De tot això, què és el més important?

A veure, és que les renovables són molt importants perquè moltes de les solucions en aquests altres àmbits necessiten electrificació. No ho podem pensar per separat. El gran exemple és el transport, que és el principal generador d’emissions de Catalunya, a més d’un gran problema de salut pública per la qualitat de l’aire. La solució és més transport públic i més cotxes elèctrics. Per a totes dues coses necessitem infraestructura elèctrica. Amb la climatització a les cases, si fa no fa el mateix. I, sobre l’aïllament, el més important és arribar a les classes baixes, que estan en edificis completament desprotegits de les grans calors. Són llars que consumeixen molt poc; no és clar que hi estalviïs gaires emissions, però s’ha de fer per adaptació, perquè, si no, ho passaran molt malament.