12/02/2025 | 06:00
L’espetec de Casa Tarradellas costa 2,5 euros en qualsevol Mercadona. Sembla barat, però és el fuet més car del món. El preu real no es paga a la caixa, sinó amb l’explotació laboral, la destrucció ambiental i la desigualtat social del seu procés de producció i de distribució.
El cost ocult del fuet barat
El gran secret de la macroindústria porcina per vendre a preus baixos i mantenir beneficis és simple: no pagar les seves factures. Una part important dels costos laborals, energètics, territorials i mediambientals no es reflecteix en el preu final del producte, sinó en les condicions de vida de les persones, els animals i els ecosistemes.
N’hi ha prou amb algunes dades per entendre el problema: Mercadona acumula diverses denúncies per assetjament i abusos laborals, a més de ser reconeguda pel seu model de negoci, que imposa condicions estrictes i preus baixos als proveïdors; d’altra banda, l’empresa ramadera que més contamina a Catalunya amb emissions de metà i d’amoníac és gestionada per la família propietària de Casa Tarradellas. Aquesta família controla 23 macrogranges al territori, en municipis com Oliola, Perafita o Ripoll, amb emissions equivalents a 56 milions de litres de gasolina. La imatge corporativa de Tarradellas, amb la seva bucòlica masia tradicional, no podria estar més allunyada de la realitat: un model de producció intensiu que destrueix el paisatge i altera ecosistemes.
Els circuits dels diners no tenen com a objectiu produir aliments assequibles per a la classe treballadora. Darrere aquesta aparença harmoniosa s’amaga una realitat estructural contundent i violenta: Josep Terradellas (Casa Tarradellas) i Juan Roig (Mercadona) continuen escalant en la llista de les 100 majors fortunes d’Espanya, reproduint cicles de devastació social i ambiental.
Catalunya, territori porcí
L’economista Joan Martínez Alier diu que a Catalunya hi ha més porcs que persones, sense comptar-hi la doble militància. I no li falta raó. El cens oficial registra gairebé 8 milions de porcs, però cada any se’n sacrifiquen 23 milions. Aquest desajust és degut a la importació de porcs d’altres països, que són engreixats i escorxats al territori català, i també al fet que molts animals no arriben a ser comptabilitzats al cens a causa de la seva curta vida, que no pot superar els sis mesos perquè deixaria de ser rendible. L’objectiu principal d’aquesta producció és l’exportació. El consum intern d’aquesta carn no arriba al 20%.
Catalunya produeix 2,5 milions de tones de carn l’any, de les quals el 80% és porcina
El 60% dels porcs es maten en només tres grans macroescorxadors: Vall Companys, Grup Batallé-Juià i Costa Brava. En total, Catalunya produeix 2,5 milions de tones de carn l’any, de les quals el 80% és porcina. Aquest sector representa el 59% de la producció ramadera catalana i el 36% de la producció final agrària. De fet, Catalunya concentra la major part de les explotacions intensives de porcs de la Península, amb tres quartes parts de les granges d’engreix integrades dins de conglomerats carnis gegants, mentre que la ramaderia lliure esdevé cada cop més una excepció.
A escala estatal, el sector porcí suposa el 9,5% del producte interior brut (PIB) industrial d’Espanya i genera 17.000 milions d’euros. Amb una cabanya de 34 milions de porcs, Espanya lidera la producció porcina a la Unió Europea i és la tercera potència exportadora mundial. Dels 7 milions de tones de carn de porc produïdes anualment, només 2 milions es consumeixen internament. El 50% de les exportacions prové d’escorxadors catalans.
Un cicle globalitzat i desigual
La producció porcina a Catalunya no només genera grans beneficis econòmics, sinó que implica un munt de relacions desiguals i parla multitud d’idiomes.
Alguns porcs sacrificats al territori poden haver nascut als Estats Units, a França o als Països Baixos, però s’engreixen a les granges de Lleida. A més, la mà d’obra en aquest sector està marcada per la precarietat: als escorxadors i a les granges, el 40% dels treballadors són migrants, i un gran nombre d’ells són subsaharians, exposats a abusos i riscos laborals i a situacions de racisme sistemàtic.
Per produir menjar barat al Nord, cal menjar barat i força de treball barata del Sud Global
L’engreix dels porcs segueix un patró intensiu: després de tres setmanes de lactància, un porc arriba als 20 quilograms de pes, i en només cinc mesos multiplica gairebé per sis la seva mida, gràcies a una dieta basada en pinso i en hormones. En una seqüència que a l’imperatiu del benefici li sona lògica, però que és un infern ecològic: per produir menjar barat al Nord, cal menjar barat i força de treball barata del Sud Global. Per alimentar milions de porcs, es requereixen grans quantitats de soja, la meitat de la qual prové de la regió d’El Cerrado (entre el Brasil, Bolívia, el Paraguai i l’Argentina), una zona afectada per l’acaparament de terres i la desertització del 60% del seu territori.
El viatge no acaba aquí. Les hormones estan fabricades per farmacèutiques alemanyes, i després de ser sacrificats, i processats en un 30% dels casos en escorxadors osonencs, són traslladats i consumits a la Xina, a França, al Japó, a Itàlia, a les Filipines i a Corea del Sud. Tot plegat, un cicle de producció, distribució i consum globalitzat amb un cost ambiental, social i laboral insostenible. Tot plegat, factures no pagades.
Impactes ambientals i sanitaris
Les conseqüències mediambientals del model intensiu porcí són infinites, entre d’altres:
- El sector és responsable del 21% de les emissions de diòxid de carboni (CO₂) relacionades amb l’agroindústria a Catalunya.
- Contribueix al 40% de la contaminació per nitrats dels aqüífers, especialment a la comarca d’Osona, on el 45% dels municipis superen el límit legal de nitrats.
- En un context de sequera estructural, la meitat dels aqüífers catalans estan contaminats per nitrats.
- Les dejeccions ramaderes són responsables de més del 70% de les emissions d’amoníac, un gas tòxic amb conseqüències greus per a la salut.
- El consum d’aigua en tota la cadena (pinso, granges i escorxadors) equival a gairebé el 50% del consum domèstic de Catalunya i al 86% de tot el consum de l’Àrea Metropolitana de Barcelona.
A tot això cal sumar-hi els efectes sanitaris derivats del consum massiu de carn porcina i el risc de pandèmies vinculades a la grip porcina, com ja han advertit organismes internacionals com l’Organització Mundial de la Salut (OMS) i l’Organització de les Nacions Unides per a l’Agricultura i l’Alimentació (FAO).
Com es pot produir barat? Amb treball mal pagat, espoli de matèries primeres, degradació d’ecosistemes i tasques invisibilitzades
Abaratir la natura
Aquest model no és el fruit de les decisions individuals d’un grapat d’empresaris malèvols i d’ànima fosca, sinó de les lleis coercitives de la competència entre capitalistes i entre estats. En termes simples: el capital no pot pagar les seves factures perquè deixaria de ser competitiu. L’explotació laboral i la destrucció mediambiental no són errors del mercat, ni tampoc simples externalitats negatives: són condicions necessàries per garantir el benefici privat.
L’historiador ambientalista Jason W. Moore sosté que l’acumulació capitalista no només es basa a revolucionar la producció de mercaderies, sinó que també ha de buscar maneres de produir recursos barats o “natura barata”. Això inclou treball mal pagat, espoli de matèries primeres, degradació d’ecosistemes i tasques invisibilitzades, com en el treball domèstic i de cures no remunerat i exercit majoritàriament per dones. L’abaratiment, per tant, no es limita a la reducció del preu: sovint implica mecanismes de coacció, disciplinament i violència.
Aquesta lògica d’extracció de valor ha estat present en totes les grans etapes d’acumulació capitalista des del segle XVI. L’alimentació, l’energia, les matèries primeres i la força de treball han estat elements essencials d’aquest sistema, que ha funcionat a base d’una expansió constant i d’un abaratiment de tots aquests elements crucials de la producció.
El fuet de 2,5 euros n’és un exemple: només és possible gràcies a una xarxa d’explotació laboral, acaparament de terres, degradació del sòl i dels aqüífers, hormonació animal, emissions de gasos d’efecte hivernacle, i un llarg etcètera. Tot, organitzat a base de monopolis i de relacions de propietat capitalista que sotmeten persones, animals, territoris i recursos sense més regulació pública que catifes vermelles i subsidis per continuar-ho fent.
Planificació urgent d’un canvi de model
Criar i engreixar animals podria ser una manera sostenible de produir proteïna, contribuint a equilibrar l’alimentació de la població i aprofitant de manera natural els residus alimentaris. Així es feia tradicionalment en la pagesia catalana. No obstant això, en el sistema actual, els porcs han deixat de ser part d’un model integrat amb el territori per convertir-se en simples mercaderies dins d’un circuit global.
El metabolisme capitalista ha transformat aquesta oportunitat en un mecanisme d’extracció de valor que explota tant les persones com la natura i generant greus impactes ambientals i riscos per a la salut pública. La solució no passa simplement per internalitzar els costos ambientals dins del mercat, ja que el capitalisme no pot substituir la natura per diners. La contradicció entre benefici econòmic i sostenibilitat ens condueix a un carreró sense sortida.
Reconvertir el sector porcí industrial a Catalunya implica garantir condicions laborals dignes i promoure un model més respectuós amb la natura
El futur dependrà de com es gestionin aquestes tensions en el marc d’una necessària transició agroalimentària. Sense una aposta clara per la sobirania alimentària i una gestió responsable del territori, l’agroindústria continuarà imposant costos ambientals i socials que acabarem assumint amb les nostres vides i els nostres ecosistemes.
Davant d’aquesta realitat, és imprescindible impulsar una reconversió del sector porcí industrial a Catalunya. Aquesta transformació ha de basar-se en una reducció profunda de la cabanya de porcs i de la capacitat dels macroescorxadors. Amb la mateixa convicció, cal reforçar la producció ramadera agroecològica i sostenible, establint mecanismes de suport, incentius i acompanyament per als agents implicats. És fonamental garantir unes condicions laborals dignes i, alhora, promoure un model més just i respectuós amb el conjunt de la natura.
Finalment i no menys important, per evitar que aquesta transició repercuteixi en un encariment de la carn i d’altres productes derivats, cal crear mecanismes públics que assegurin un accés just als aliments de qualitat.
-
Futurs (im)possibles
El text que acabeu de llegir és una versió reduïda d’un capítol de ‘Futurs (im)possibles’. Editat per Escola de Transicions i Pol·len Edicions i coordinat per Rubén Suriñach i Eva Vilaseca, aquest llibre és un exercici de política ficció ancorat en un diagnòstic realista, que mira de cara la profunditat de la crisi ecosocial i es planteja què cal fer per revertir la cursa suïcida a la qual porta massa temps empenyent-nos el capitalisme. I ho planteja de bracet de persones brillants: activistes, estudioses, artistes, pencaires; artesanes del canvi social; persones que, des de fa anys, posen les seves ments i els seus cossos al servei de la transició ecosocial (extret del pròleg).
Se’n farà una presentació el proper 26 de març a càrrec de La Ciutat Invisible a les Cotxeres de Sants (Barcelona).
