Crític Cerca
Opinió
Manel Riu

Manel Riu

Periodista de CRÍTIC

L’ecologisme és un macroprojecte

Una aliança entre els ecologistes urbans, l’esquerra institucional i el món rural per multiplicar l’energia renovable pública seria una autèntica jugada mestra

01/02/2024 | 06:00

Parc eòlic de Rubió, entre l'Anoia i el Bages / IVAN GIMÉNEZ

Fa cinc anys que donem voltes a les mateixes coses, i la llista de greuges continua intacta. Uns diuen que s’està trinxant el territori; els altres que estem paralitzats. Enmig de tot això, els grans capitalistes van fent via imposant el seu model energètic, mentre l’ecologisme continua desorientat en un lema que no significa res: renovables sí, però no així. El debat de les renovables a Catalunya és desesperant.

El pitjor que podem fer és continuar com fins ara

Hem oblidat el més bàsic: el petroli és la sang que corre a les venes de la nostra economia, i tenim el deure moral d’erradicar-lo. Com més triguem, més difícil farem la vida a la classe treballadora: la catalana i la del Sud global, la urbana i la rural. És la nostra responsabilitat històrica davant la resta dels pobles del món, i anem molt tard: Catalunya continua funcionant a partir del petroli (un 46% del consum energètic), del gas (un 23%) i de l’energia nuclear (un 25%). Aquesta hauria de ser la base del debat: som en una emergència, i el pitjor que podem fer és continuar com fins ara.

Si rasquem una mica més, veurem la magnitud del que significa una transició energètica: és el nucli d’un canvi estructural d’una societat, sigui per bé o per mal. Només cal pensar en la màquina de vapor i la Revolució Industrial per veure-ho clar. Siguem conscients del que tenim entre mans: la transició energètica que Catalunya decideixi tenir avui condicionarà la seva història durant el pròxim segle. No és només una qüestió moral: qui controla l’energia té poder, i això explica la guerra de l’Iraq o el bloqueig a Veneçuela. Per això, com a país és una oportunitat d’or tenir cobertes les necessitats energètiques sense importar res de ningú.

Ho tenim normalitzat, però el sistema energètic actual situa Catalunya en una gran vulnerabilitat: si avui ens tallessin l’aixeta del petroli, només caldria esperar una setmana per veure com el menjar no arriba a Mercabarna i tots els sectors econòmics es van ensorrant com un castell de cartes. El mateix passa amb l’altre gran combustible fòssil que ens alimenta, el gas. Per això Putin i Biden van poder fer-nos xantatge sota l’amenaça de no poder escalfar-nos en el primer hivern després de la invasió d’Ucraïna. L’energia és la base de tot, i, per tant, no podem pensar la instal·lació d’una planta renovable a la nostra comarca com si fos el Hard Rock o una fàbrica de xupa-xups.

Qui controla l’energia té poder, i per això és necessari que l’esquerra no es conformi només a dir que calen moltes renovables. Tenim una finestra d’oportunitat que es va tancant, una oportunitat única que no durarà gaires anys: com que el pastís encara és al forn, podem fer que l’energia pública es quedi una gran part del pastís. Podem fer que les infraestructures energètiques del nou segle estiguin, per primera vegada, al servei del territori i de la gent treballadora.

Ningú n’ha fet gaire cas, però ja existeix una energètica pública a Catalunya, L’Energètica. Pot ser un tresor si aconseguim multiplicar-la; per ara encara és a les beceroles. El seu pressupost aquest any ha estat de 25 milions d’euros, i la previsió del Govern és invertir-hi uns 1.000 milions en 15 anys. Semblen xifres importants, oi? Doncs en realitat continua sent una part molt petita del pastís: això serviria per autoabastir la Generalitat i poc més. Els primers càlculs indiquen que la totalitat de la transició energètica a Catalunya requerirà, en aquests primers 15 anys, 54.000 milions. Qui faci aquesta inversió, que serà totalment rendible, tindrà sobirania energètica. Una aliança entre els ecologistes urbans, l’esquerra institucional i el món rural per multiplicar l’energia renovable pública seria una autèntica jugada mestra.

Prioritzar l’oposició als macroparcs és políticament contraproduent i èticament molt discutible

Però cal no confondre aquesta jugada amb la que hem vist fins ara: un intent de bloquejar macroprojectes privats sense teixir cap alternativa mínimament sòlida. Les dades dels darrers 10 anys són realment ridícules: entre el 2012 i el 2022 només es va inaugurar un aerogenerador a tot Catalunya. I els deures són clars: per complir els objectius climàtics, cal multiplicar per 28 la potència instal·lada en eòlica i en fotovoltaica. En aquest context, confrontar els pocs macroprojectes renovables que es proposen té poc sentit. Encara més: convertir aquesta oposició en l’activitat prioritària d’alguns moviments socials és políticament contraproduent i èticament molt discutible.

Protesta contra el macroprojecte eòlic marí del cap de Creus durant un concert a Figueres / ARIADNA RECHE

S’ha dit molt que, en alguns casos, aquests parcs els fan grans empreses que només volen beneficis i a les quals no importa l’ecologia. Efectivament, és cert, però això explica molt més del funcionament del capitalisme que de les renovables. Vivim en un sistema que aprofita qualsevol necessitat humana per obrir un nou mercat. També passa amb el menjar, la roba o l’habitatge. A ningú no se li acudiria defensar que no necessitem tot això perquè qui ho proveeix són grans empreses. Sí, l’Ibex-35 també vol aprofitar aquest context per quedar-se quasi tot el pastís. Però el pastís és imprescindible, i no té sentit boicotejar-lo per amagar la nostra incapacitat de cuinar-lo sense l’Ibex. L’energia pública i comunitària massiva és la recepta per evitar que Endesa i Iberdrola se surtin amb la seva, però el cert és que fins ara no hem sabut bastir aquesta alternativa, i les renovables són urgents igualment. Si ampliem el focus, veurem que les energies fòssil i nuclear sí que estan totalment concentrades en un petit oligopoli. La comparació ens mostra, de nou, que el pitjor que podem fer és seguir com fins ara.

Haurem d’ocupar moltíssim territori: el doble que Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona juntes

A partir d’aquí, s’ha adaptat per a tots els gustos l’argumentari per oposar-se als parcs: també s’ha dit que el seu impacte en la biodiversitat és inadmissible, però per algun motiu no es confronten amb la mateixa intensitat la pesca d’arrossegament o les pistes de pàdel. Altres expliquen que no hi haurà prou liti, obviant que això es podria reconduir a través d’una nova indústria de reciclatge de minerals. També s’ha reivindicat, encertadament, que no tot pot recaure en comarques com la Terra Alta, però quan es presenten els dos primers projectes mínimament ambiciosos a les comarques gironines… també són rebutjats.

Necessitem macroprojectes a casa nostra, i s’ha d’explicar amb honestedat que fer aquest salt tindrà impactes. El principal és que haurem d’ocupar moltíssim territori: un 2,5% de tot Catalunya. Pot semblar poc, però són 800 quilòmetres quadrats, és a dir, el doble de les superfícies de Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona juntes. Segurament, els guanys d’eficiència faran que en poques dècades només calguin 400 o 600 d’aquests quilòmetres, però en qualsevol cas s’ha d’assumir que haurem de veure plaques i molins des de tots els pobles i ciutats.

Energia contra aliments, un debat absurd

Des d’alguns sectors, s’ha volgut assenyalar que això implica la mort del camp o dels espais naturals; però, si mirem les xifres, és lluny de ser real: els conreus continuaran ocupant 10 vegades més, i la superfície forestal, 25 vegades més. És important entendre per què caldrà tant territori, per què no n’hi haurà prou a omplir les teulades. Fins ara hem viscut dopats: el petroli és una font d’energia amb una densitat extraordinària. Estem malacostumats a pensar que en una garrafa de 6 litres hi cap prou energia per moure un cotxe durant 100 quilòmetres, i per això culturalment ens costa d’assumir que realment facin falta tantíssimes plaques i molins per substituir la benzina que gastem.

El problema de fons és bàsicament un: el món rural se sent maltractat. L’esquerra urbanita mai no s’ha pres prou seriosament els malestars que genera la desigualtat territorial, i ara les renovables s’han convertit en l’ase dels cops al centralisme barceloní. És ben trist: Unió de Pagesos ha presentat batalla legal contra més de la meitat dels projectes renovables que s’han promogut aquest 2023. S’ha debatut molt com trobar-hi un encaix, i hi ha receptes de com fer bé les coses: us imagineu L’Energètica cedint la meitat de la propietat d’un parc eòlic a la cooperativa agrària de la comarca? Al País Basc hi ha projectes semblants que poden ser un referent. Però tant se val: el trencament emocional ja s’ha produït i ara costa molt de revertir: les renovables són per a molta gent de poble un símbol del menyspreu al món rural, un nou sacrifici obligatori que la ciutat els exigeix mentre ignora les seves necessitats.

L’esquerra urbanita mai no s’ha pres prou seriosament els malestars que genera la desigualtat territorial

És un enfrontament en què perd tothom: si les ciutats no tenen prou energia, el món rural també en patirà les derivades en forma d’inflació, de desabastiment i de conflictes. I, sobretot, és un enfrontament inútil: què ens fa pensar que aturar renovables alleugerirà la crisi de preus al sector primari o farà revertir el despoblament? La sobirania alimentària no dependrà de si s’instal·len plaques en una petita part de les terres de cultiu, sinó de com fem transició agroecològica i com garantim el relleu generacional al camp. Per fer-ho possible i no quedar-nos encallats en un debat absurd que confronta energia i aliments, cal que els ecologistes urbans siguem els primers a reivindicar coses com una renda bàsica pagesa, l’accés a la terra o qualsevol de les demandes reflectides a l’Agenda rural de Catalunya

A més, la via de sortida que està trobant el gran capital per trampejar les barreres que es troba a Catalunya és moure’s a Aragó i construir allà uns parcs més centralitzats. El pla és que l’electricitat que generin s’exporti a Catalunya a través de línies de molt alta tensió privades, com la que ja està projectant Forestalia. Si Catalunya no fa el canvi de ritme necessari, aquest model de dependència energètica avançarà i, amb el pas de les dècades, serà molt més complicat de resoldre. El desastre de les hidroelèctriques lligades fins al 2061 ens serveix d’exemple a evitar.

El decreixement no és fer de Capità Enciam

I no, tampoc no és cert que aquestes renovables són innecessàries perquè hem de decréixer. És clar que hem de decréixer, però reivindicar-ho en abstracte no ens serveix; cal planificació. Les paraules ho aguanten tot, però hem de mirar els números: tots els càlculs de superfície i de potència que he exposat aquí parteixen de les previsions oficials de la Generalitat per al 2050, que compten amb una caiguda del consum energètic final del 30%. Creiem que no n’hi ha prou i hem de decréixer un 50%? Doncs d’acord, però llavors el resultat és que igualment farà falta multiplicar per 20 la potència renovable instal·lada actualment, i fer-ho tan ràpidament com sigui possible per no contribuir més al desastre climàtic. Utilitzar el decreixement d’excusa per paralitzar la transició a les renovables és pervertir-ne el significat.

Si l’ecologisme aconsegueix transformar aquest país, serà a base de macroprojectes 

En efecte, totes les xifres són molt grans, perquè fer una transició energètica és un macroprojecte. En el fons, no és gens estrany: esperàvem capgirar el model econòmic del país a base de petits canvis i instal·lacions? L’horitzó del decreixement no s’ha de confondre amb una mentalitat de Capità Enciam, segons la qual, com més petita és una infraestructura, millor i qualsevol impacte és inadmissible. No farem la transició ecològica amb intervencions mini. Els reptes que tenim davant són immensos: també hem de reduir dràsticament la demanda energètica a les ciutats. Un primer pas seria un programa de rehabilitacions energètiques massives, gratuïtes i sense barreres burocràtiques en tots els barris de renda baixa! És un programa que, per cert, seria també una gran política social contra la pobresa energètica. És un programa que seria un macroprojecte!

Haurem de canviar de dalt a baix la mobilitat, i això també seran macroprojectes: la compra pública de 100.000 cotxes elèctrics compartits, els trens tramvia per creuar la Cosa Brava o les Terres de l’Ebre… Què millor que el macroprojecte de línia de Rodalies que connecti Mataró, Granollers, Sabadell, Terrassa, Martorell, Vilafranca i Vilanova sense passar per Barcelona? Si parlem d’alimentació… volem una distribuïdora que connecti els productors agroecològics amb els menjadors escolars del país, obri paradetes en tots els barris i deixi fora de joc Mercadona? Adonem-nos-en: si l’ecologisme aconsegueix transformar aquest país, serà a base de macroprojectes. 

El repte és immens perquè la crisi ecosocial ens obliga a canviar-ho tot. Venen anys de disputa pel model de país, i l’ecologisme s’ha de moure hàbilment per ser ell qui posa els macroprojectes sobre la taula. Si aconseguim dibuixar el país del futur… qui s’atrevirà a ser el defensor dels aeroports, de les autopistes i dels casinos?

Periodisme pel dret a l'habitatge

Suma't a CRÍTIC i t'enviem a casa la nova revista 'Habitar'

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebràs a casa la revista 'Habitar' (2024) i la revista 'Emergència' (2021)

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies