Crític Cerca
Opinió
Vanesa Freixa

Vanesa Freixa

Ramadera i activista rural

Visca la terra, mori el mal govern!

Tant els de poble com els de ciutat hem desconnectat de la terra; per això el problema de l'accés a aquesta no apareix a l’agenda política i mediàtica

23/10/2023 | 06:00

Allò que anomenem 'paisatge' està treballat des de fa 10.000 anys per mans humanes / IVAN GIMÉNEZ

[El títol d’aquest article va ser una proposta del pagès i escriptor Pol Dunyó, autor de l’assaig Estripar la terra (Raig Verd, 2021), que, davant el meu poc atreviment de titular les coses pel seu nom, em va empènyer a recuperar aquest crit que l’any 1640 van fer els segadors enfrontats a la gestió del govern durant la Guerra dels Trenta Anys. Va ser la diada del Corpus de Sang, que esdevindria el punt inicial de la revolta de Catalunya contra el govern i el desencadenant de la Guerra dels Segadors: “Visca la terra!”, “Muiren los traïdors!”, “Muira el mal govern”. Aquell enfrontament, iniciat pels pagesos catalans de l’època, ho va canviar tot.]

La importància de la terra fins ara, per a totes nosaltres, ha estat més aviat escassa. Vivim en un món d’esquena al tros, a l’entorn, excepte quan l’utilitzem per escapar-nos perseguint un anhel de desconnexió moltes vegades associat a perdre’ns per un bosc —tot i que aquesta idea ens aterreixi. Associem el que és natural, el paisatge, a un espai verge, no corromput, a un espai sagrat encara que en realitat no el considerem com a tal. La valoració social de l’entorn natural ha canviat per complet i generalment el tenim com un espai per ser usat per a unes finalitats molt concretes: un fast food d’immersió natural, de contemplació àvida i superficial d’un paisatge i de captura bulímica d’imatges que, tot i ser captades per la nostra retina cada cop més astigmàtica, no són viscudes ni sentides per la nostra ànima.

No ens adonem que una bona part d’aquest “paisatge”, de la terra, està treballada des de fa 10.000 anys també per mans humanes, ja que tenim la idea, cada cop més estesa, que els humans només podem destruir. I, tot i que en bona part sigui així, també és inherent a nosaltres la capacitat de conservar, de cuidar, d’aplicar uns coneixements que ens puguin aportar aliments i alhora un equilibri favorable amb la mateixa terra. No valorem la terra treballada, la que ens proporciona aliments, la que per ella mateixa representa l’abundància que se’ns dona pel simple fet d’habitar aquest espai. La terra com a rebost d’aliments i de microorganismes, com a reservori de carboni, com a magatzem de materials finits, com a mantell que pateix les nostres activitats i que alhora és faedora de la nostra autonomia. Una terra de la qual formem part, com un element més que hi viu.

Com més ciment mengem, menys comprensió tenim de la nostra fragilitat com a espècie respecte a les degradacions que la terra pateix

Aquesta desconnexió de la terra s’incrementa segons el temps que vivim en els espais urbanitzats. Com més ciment mengem, menys comprensió tenim d’aquestes relacions recíproques de donar i rebre; de la interacció aliments-pagesia-terra; de la fragilitat de la producció alimentària davant dels embats climàtics i econòmics; de la nostra fragilitat com a espècie respecte a les degradacions que la terra pateix.

I és per això que el problema de l’accés a la terra no és un concepte estratègic que es trobi en l’agenda política, en les converses de sobretaula, en els lemes i les reivindicacions de les nostres manifestacions massives.

Des de fa dècades, la pagesia ha reclamat la creació d’una llei d’espais agraris en què, entre altres coses, s’inclogués una eina destinada a la consecució d’un banc de terres públic amb l’objectiu d’adquirir terra i així protegir el sòl agrari per a la producció d’aliments, per a la conservació del nostre paisatge cultural, tan biogràfic, tan essencial. Aquesta llei finalment es va aprovar l’any 2019, amb un retard de més de 20 anys des de la seva vindicació. I això no és menor: en 20 anys han canviat molt la percepció de l’entorn, els eixos estratègics de l’economia, l’escalfament global i els mateixos valors. La protecció per defecte del sòl agrari no s’ha considerat. De la mateixa manera, desapareix el concepte de banc de terres, que queda substituït quatre anys més tard de l’aprovació de la llei, pel tebi registre de terres abandonades que només aborda un potencial màxim d’un 10% del total de terra disponible.

Les conseqüències d’una falta d’accés democratitzat de la terra fora del mercat especulatiu, tal com França fa a través del seu banc de terres públic (SAFER), impossibilita que persones que es vulguin dedicar de nou al sector puguin accedir a un espai agrari útil i viable. França té activat, des de l’any 1960, un banc de terres únic al món. Aplica el dret de tanteig o preferència, que determina el dret de compra d’un bé abans que el propietari l’ofereixi a tercers. Inverteix anualment més de 60 milions d’euros per comprar terres que passen a ser del banc en un marc que garanteix un preu just per la terra. Aquestes terres les publica obertament per posar-les a la disposició de tothom i afavorir sempre la transparència. També publica periòdicament el preu de la terra per regió i departament a tot el país per tal d’evitar l’opacitat d’aquestes dades. Aquesta “quimera”, més enllà d’un registre de terres abandonades, aquí també ha de ser possible.

La terra es concentra en unes quantes mans, que no tenen res a veure amb l’alimentació o l’estima al territori i les seves comunitats

Estem vivint un procés d’acaparament de terres en poques mans, som testimonis del naixement d’una oligarquia del sòl, de la terra i de la vida. Hi ha una pèrdua creixent de la seva propietat per part de les economies familiars, d’una pagesia que portava en el seu ADN la cura i la protecció de la terra amb la consciència que era l’espai que li garantia la seva supervivència. Els últims reductes d’autonomia estan desapareixent, i la terra es concentra a la velocitat de la llum en molt poques mans que tenen poc a veure no només amb l’alimentació, sinó amb l’estima al territori, amb les seves comunitats, amb la preservació i dinamització de la cultura d’aquells llocs. Estem vivint un procés de deshumanització i de desnaturalització massiva.

L’any 2013, naixia Terra Franca amb l’objectiu de possibilitar l’accés a la terra de noves generacions pageses que hi poguessin dur a terme projectes productius de caràcter agroecològic. De forma completament voluntària hem treballat, d’una banda, per aconseguir propietaris que estiguessin disposats a llogar les seves finques a persones interessades a iniciar projectes agroecològics. Transcorreguda una dècada de treball voluntariós, vam prendre la determinació de dissoldre l’associació, arribades a la conclusió que hi ha una sèrie de factors estructurals que fan impossible avançar en l’accés a la terra i el relleu agrari. El 16 de setembre passat acomiadàvem el projecte acompanyades de moltes persones i entitats que també han treballat amb aquesta finalitat dins d’un marc administratiu que no facilita aquest camí.

Qui (i com) s’està quedant les terres a Catalunya?

Els factors que impossibiliten l’accés a la terra a Catalunya apunten a una pagesia abocada a les economies d’escala per sobreviure, així com per la pràctica que genera el model de ramaderia intensiu, que necessita terres per justificar l’abocament de dejeccions del bestiar, cosa que distorsiona a l’alça els preus d’arrendament. Alhora, s’aguditza extremament per part de propietaris, grans inversors i fons d’inversió que, en un context de transició energètica, veuen un nou negoci lucratiu en el sector de les energies renovables i adquireixen o retenen terres, cosa que augmenta exponencialment el preu de lloguer. Per la seva banda, el turisme que compra masies desvinculades de l’ús de la terra per fer-hi allotjaments turístics i hotels rurals també genera el nou i preocupant fenomen de la gentrificació rural, que, juntament amb el paper que estan prenent les grans corporacions agroalimentàries, que necessiten terres per implantar-hi projectes productius a gran escala, suposa una intromissió professional deslleial d’actors externs al sector amb capacitat econòmica privilegiada.

Associat a tot això, cal subratllar la idiosincràsia d’una part dels propietaris rurals que és conservadora i desconfiada a l’hora de facilitar els lloguers de persones noves a les seves finques, i en tot cas només contempla establir-hi relacions contractuals a curt termini. D’altres mantenen les terres principalment per justificar l’obtenció de subvencions i d’ajuts, a causa de les baixes jubilacions que té el sector, o simplement per una qüestió d’avarícia. En aquest sentit, molts grans propietaris prioritzen el guany econòmic desproporcionat sense tenir en compte quins són els preus justos de la terra, la qual cosa constata la greu desconnexió dels propietaris davant del que representa la vida en els entorns rurals, la importància de preservar i regenerar els espais agraris i naturals per garantir-nos l’autonomia alimentària. Tot això també ho promociona el mateix sistema econòmic i polític que ens ha desarrelat.

No es destinen recursos públics a reservar les millors terres a través de bancs de terres i reserves de sòl amb condicions favorables per a la pagesia. No es preveu l’adopció d’incentius fiscals i socials a la propietat o a la pagesia, i es defuig la definició de polítiques transversals d’accés a la terra i el relleu generacional efectiu. No s’implementen eines de control i vigilància sobre els preus de la terra, que augmenten constantment, ni es limita l’intrusisme d’agents aliens al sector; no es considera la regulació dels usos de conreu i la seva protecció. No s’acompanya el sector, sinó que se l’assetja i se’l penalitza.

Tots aquests factors dificulten en gran manera l’accés a la terra d’una pagesia present i futura amb formació i empenta que, sense recursos i capacitat d’endeutament, només pot accedir a terres marginals que no permeten la implantació de projectes viables. Alhora posa en perill moltíssims projectes familiars consolidats que no tenen la capacitat de resistir tots els embats que estan patint. A propòsit d’això, s’hi ajunten la manca de vocacions que no és afavorida per cap política pública d’una manera important i l’execrable manca d’habitatge assequible a les àrees rurals.

Cal un canvi de model, cal afavorir la producció agroecològica, de petita o mitjana escala, familiar o cooperativa

Hem constatat, doncs, que la manca d’accés a la terra és un problema estructural. Cal, doncs, reclamar una major contundència en la política de les administracions: que regulin el preu de la terra, els arrendaments i els usos, per tal d’afavorir el relleu generacional i l’accés de nova pagesia. Alhora són necessaris un canvi de model i una reorientació de les polítiques per afavorir la producció de caràcter agroecològic, de petita o mitjana escala, familiar o cooperativa.

La terra en tot això té un paper fonamental, i el nostre màxim desig és que s’articuli un pacte social que entengui la complexitat dels problemes de l’accés a la terra i el relleu generacional dins el context global actual. És necessari proposar solucions justes, sostenibles i de llarg recorregut que abordin les causes d’arrel i posin les bases per a una planificació alimentària i territorial estratègica adaptada a les crisis que estem vivint i als reptes de la pagesia a Catalunya.

Des d’aquí s’han d’establir, de manera urgent, els mecanismes i articular les normatives que afavoreixin la predominança i la protecció de models de producció lligats a la terra, enfocats a l’excel·lència, la sobirania alimentària i els serveis ecosistèmics, capaços de consolidar un model de pagesia d’escala humana, familiar i digna. Recomanem incentivar econòmicament la cessió i el traspàs d’explotacions en les quals agafi el relleu una persona, en un procés que representi conjuntament els interessos i les necessitats del cedent, el reemprenedor i la propietat. I, finalment, exigim la creació d’un model transversal en totes les comarques de Catalunya que garanteixi una reserva de sòl i terres productives per a noves incorporacions, a fi de limitar els processos d’intromissió, d’especulació, de concentració i d’exclusió del factor terra.

Hem cremat el vincle ancestral de sentir-nos terra, de protegir-nos a nosaltres mateixes

La vitalitat de la terra, del sòl, del nostre mantell, és essencial per proporcionar no només aliments, no només refugi i paisatge, sinó la vida en si mateixa. Però sembla que la veiem com un altre bé qualsevol que pot proporcionar-nos, simplement, més diners o més serveis. Hem cremat el vincle ancestral de sentir-nos terra, de protegir-nos a nosaltres mateixes. Retornem, doncs, a la terra!, sia al camp o a la ciutat, i així contribuirem al fet que visqui la terra!, i que, llavors, mori el mal govern.

*Aquest article ha estat escrit en nom i com a membre de l’entitat Terra Franca, que es troba en procés de dissolució.

Si els pica... Que es rasquin!

Suma't al periodisme contra el poder

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebràs a casa la revista 'Temps' i la pròxima que publiquem (juny 2024)

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies