Abans de marxar de la ciutat, potser que ens fem unes quantes preguntes

És molt temptador, per a qui pot, plantejar-se fer les maletes i sortir fugint de la ciutat que “tant ens oprimeix”. Tinc el dubte de si aquesta actitud en què ara es posa tant el focus ve d’ara o fa temps que se sentia. La ciutat sembla que s’ha tornat més bruta, menys atractiva. Aquest entorn del qual ara tant s’escriu en negatiu sembla tenir menys valor fent-nos posar els ulls en, com diu Sophie Bobbé, “un idíl·lic paradís perdut, en una somiada natura verge” de la qual també tants llibres se’n venen.

Potser és més fàcil acostar-se a allò que ens agrada i que tothom diu que és gràcil que fer front al que no ens agrada tant, al que trobem lleig, al que ja no funciona. És ben cert que és un acte reflex, reproductiu de com ens comportem en aquest nou segle. Abans, si una cosa s’espatllava, s’arreglava una vegada i les que calgués. Ara, si una cosa s’espatlla, la llencem i en comprem una de nova. I això potser és el que pensem fer amb la ciutat. Llocs d’un sol ús. Territoris gastats, sense valor aparent. Fumats, contaminats, bruts. I aquí la tasca està a saber mirar, com aquell que d’un objecte vell, inútil, i aparentment inservible després de passar-hi les mans, el torna a fer lluir. És molt perillós, aquest esperit capritxós, que no tothom es pot permetre, de consum compulsiu dels llocs, sense que s’hi faci una acció reparadora. Els efectes directes que patirà el territori d’una manera més àmplia poden reproduir aquest efecte destructiu que arrosseguem en nosaltres.

“Hem de canviar allò que no ens satisfà i que genera problemes en el nostre entorn, sigui al camp o a la ciutat”

El que hem de fer és canviar allò que ja no ens satisfà i que veiem que genera problemes en el nostre entorn, sigui al camp o a la ciutat. Hem de ruralitzar el planeta, hem d’agraritzar la vida urbana. La ruralitat a la qual em refereixo és un equilibri de convivència entre la gestió d’un entorn per abastir-nos-en i ser més autosuficients. Associats a això, per defecte, facis des d’on ho facis, hi aniran lligats uns valors, uns coneixements i una cultura que ens farà estar més connectats amb la realitat.

Abans de triar l’opció “fàcil”, ens hem de preguntar quina actitud tenim per canviar aquest entorn que ara ja no ens sembla tan vivible. Sento moltes persones que estimen la ciutat, a qui els agrada la vida de barri, socialitzar-se, accedir a tota la cultura contemporània que tenen a l’abast, que han fet arrels després d’una migració forçada. Aquestes persones arrelades, que agraeixen ser d’on són, que s’estimen aquell racó de la seva ciutat, com jo m’estimo cada racó de la meva muntanya, són les candidates per transformar-la. Això em fa pensar en un tema que m’obsessiona darrerament: fer arrels. Si no tenim cap mirament de deixar el lloc on hem nascut i/o que ens ha vist créixer, si no ens importa què passarà allí un cop nosaltres n’hàgim marxat, probablement és que no hem fet unes arrels fondes.

“La ciutat pot renéixer, però ho ha de fer des de dins i, sobretot, amb un nou model de consum”

La ciutat pot tornar a renéixer, però ho ha de fer des de dins i mirant cap a un nou model. Un altre sistema que demana decréixer, que demanar ser un recer veritable per a la vida. I, per fer-ho, demana uns habitants que l’apreciïn, que pateixin pel que li està passant. És la manera que prenguem compromisos i fem renúncies necessàries. Com fer-la, doncs, més vivible entre totes? Tenim moltes opcions.

Primer ens hauríem de preguntar com consumim en el nostre dia a dia? Som curosos quan hem d’omplir el rebost? O tant ens fa comprar el que sigui vingui d’on vingui i estigui produït de la manera que sigui? Si parlem de l’alimentació, tenim un marge gegantí. Les dades són clares: entre el 73% –la franja de més edat– i el 91% –la franja més jove– dels productes que consumim els adquirim en supermercats i hípers convencionals. Que jo sàpiga, aquestes superfícies no tenen una política de consum de proximitat. A aquests gegants alimentaris que volen treure el màxim benefici al cost més baix, hi haurem de sumar en breu la bèstia de les bèsties que ho escombra tot: Amazon, que entra ja en la distribució d’aliments. Hem de fixar-nos en els impactes tan evidents que té en el nostre sistema de vida actual i en el nostre entorn i en les ciutats. Com crear models alternatius? Com despertar la consciència i aconseguir replantejar aquests hàbits tan establerts que transformen tant les ciutats?

És la nostra obligació si tenim clar que volem un model diferent, una ciutat diferent, actuar des d’aquestes pràctiques quotidianes. És molt diferent abstreure’s dels orígens dels nostres aliments i de les conseqüències derivades que tenir-hi un paper més conscient. I ara ja podem dir que això pot estar a l’abast de moltes butxaques. Recentment, estan apareixent supermercats cooperatius inspirats en la fórmula del FoodCoop de Brooklyn. Un supermercat creat fa més de 30 anys per persones que tenien una inquietud per menjar producte ecològic i de proximitat, i que ara ja formen part d’un grup amb 17.000 sòcies que treballen voluntàriament fent-lo possible, amb el resultat d’uns productes a preus justos per a tota la cadena alimentària.

A Catalunya ja existeixen dos projectes que beuen d’aquesta inspiració. El recentment creat SuperCoop, de Manresa, amb 700 persones implicades, i La Feixa, de Mataró, amb 250. Ciutats com Madrid, Bilbao, Vitòria, Lugo, Granada, València, reprodueixen aquest model amb més de 10.000 usuàries. Projectes amb més trajectòria, com La Magrana, a Granollers, i les més de 160 cooperatives de consum que existeixen a Catalunya. I això només demana una quota anual accessible a tothom i unes 3 hores el mes de dedicació voluntària, dins d’un rang de flexibilitat per a cada situació familiar.

Si treballéssim en aquesta direcció d’una manera generalitzada i, a més, es creessin mercats de pagès durant la setmana, s’enfortissin els mercats municipals en aquesta direcció, els efectes en la nostra ciutat i en l’entorn serien molt importants. No podem fer aquest esforç? Doncs, encara que sembli mentida, a Barcelona, on també està en marxa el projecte de supermercat cooperatiu FoodCoop bcn (que es podria dir AlimentsCoop), encara estan pendents de captar socis per fer-ho possible. Tornant a l’arrelament, si Manresa ha pogut captar 700 persones sòcies, com pot ser que a la ciutat de Barcelona tinguin problemes per captar-ne 500?

“Si comprem de proximitat, afavorim la pagesia propera i les zones verdes prop de les ciutats”

No som conscients dels efectes de les nostres accions. I són importantíssims. Si compro de proximitat, afavoriré que la pagesia propera tingui un canal de venda just, i mantingui el seu negoci més enllà de la resistència. Si consumeixo de proximitat, aniran ampliant les zones agràries, diversificades, fixant el carboni i ajudant a generar menys emissions de CO2 a l’atmosfera.

Si consumeixo de proximitat i amplio les zones verdes de la ciutat, fent alhora que siguin productores d’aliments –com les iniciatives Ruralitzem Collserola, “Ciutats comestibles”, horts socials–, oxigenaré la ciutat i faré que sigui una zona més vivible, més biodiversa i més connectada de nou amb la natura que havia estat. I aconseguiré, a la vegada, una ciutat més resilient i autosuficient als impactes que venen i vindran. I no tenim excuses. Iniciatives com Abastiment Agroecològic, promoguda per Arran de Terra i Pam a Pam, visibilitzen projectes d’economia social i solidària amb un mapatge de tot el territori on podem trobar centenars d’iniciatives per abastir-nos des de qualsevol racó.

Utilitzem l’urbanisme en pro d’aquest canvi. Legislem en aquesta direcció. Tracem polítiques que afavoreixin aquest tipus de consum. Posem en pràctica el Pla estratègic de l’alimentació de Catalunya per fer que una bona part d’això sigui possible. Abans d’agafar les maletes i marxar de la ciutat, preguntem-nos si l’estimem prou, què hi fa falta perquè hi estiguem a gust i què podem fer per fer-ho possible. Regenerem els nostres entorns i el nostre sistema de vida. Obrim els ulls i passem a l’acció.