Vanesa Freixa “L’alimentació és l’origen de molts dels problemes que tindrem”

Què veus ara per la finestra de casa?

Som a Olp, de fet, una mica més amunt, en una casa aïllada. El que veiem cada dia és un prat gegant, amb un arbre al mig, una freixeda al fons; veiem sortir el sol cada dia a les vuit del matí. Som enmig d’un entorn natural i és preciós, sí.

Volem parlar amb tu precisament de la vida al món rural, de la salut i de l’alimentació. Com ens alimentem a Catalunya?

L’alimentació és la base de la vida i, alhora, és l’origen de molts dels problemes que tenim avui i que tindrem en el futur. A Catalunya, com a la majoria del món occidental, ens alimentem a través d’un sistema industrial i global que ens proporciona aliments vinguin d’on vinguin i que, a més, mengem en quantitats més grans del que necessitem. No ens qüestionem d’on ve el menjar que mengem. No ens qüestionem si el model agrari que tenim està contaminant la Terra i els aliments que mengem. El model alimentari que tenim avui dia acabarà tenint un cost molt gran per a la Terra, per al medi ambient i per a la salut de les persones. És un sistema molt boig.  

“Tenir sobirania alimentària a Catalunya implica algunes renúncies”

Podria Catalunya alimentar-se millor si vivim en un món globalitzat i capitalista, amb productes més barats arribats de l’altra punta del planeta?

Hi ha diversos estudis que asseguren que Catalunya podria tenir sobirania alimentària, però ens alerten que és necessari fer canvis i, també, algunes renúncies. Primer de tot, cal augmentar les terres que es cultiven i es pasturen a tot el país, i fer-les molt més eficients. Després, cal canviar la manera d’alimentar-nos, per exemple, reduint la carn: no podem menjar carn barata i cada dia, sinó tenir una alimentació variada; no hauríem de menjar compulsivament: els índexs de sobrepès a Catalunya són molt elevats. A més, cal recuperar la cultura culinària de les nostres àvies: no sabem cuinar i, per això, no sabem utilitzar bé els aliments que ens proporciona la terra en cada estació de l’any. A l’últim, cal comprar aliments de proximitat, cultivats a prop, per reduir la contaminació, mentre que la majoria de la gent compra en grans superfícies comercials que, tot i alguna excepció, no es fixen en això. Cal una mirada crítica amb els aliments que comprem.

Fins i tot, quan comprem productes ecològics.

És clar! Hi ha qui compra un kiwi ecològic, però que ve de Nova Zelanda, o els que ara compren aquests productes anomenats superaliments, verdures o llavors, que venen de lluny quan a Catalunya hem tingut sempre d’aquests superaliments.

Tu tens un ramat i estàs més vinculada al món de la ramaderia amb l’Escola de Pastors. Però, aquí hi ha un dubte des del punt de vista ecologista i animalista: hi ha un debat que planteja que la ramaderia, també l’ecològica i local, afavoreix el canvi climàtic i alhora produeix un dolor físic i psicològic en els animals.

És un debat interessant, i és bo que la gent es faci aquestes preguntes. Però cal aclarir conceptes: el problema no és el que mengem, sinó el sistema que ho produeix. Una cosa és el sistema intensiu de granges, amb centenars d’animals confinats i engreixant-los en condicions dures, amb un farratge produït amb soja, fertilitzants i medicaments, i una altra manera és la ramaderia extensiva, que pasturen en prats naturals, que s’alimenten del que produeix la terra i, al final, es converteix en una carn ecològica i d’alta qualitat alimentària. Segurament no hem de menjar carn cada dia; potser cal menjar-ne només un o dos cops per setmana.

Per als animalistes, però, el gran problema ètic és el dolor i el patiment de l’animal a l’hora de morir, no?

És clar. No s’ha de maltractar els animals. S’ha de garantir el seu benestar fins al dia de la seva mort. A més, s’haurien d’evitar aquells escorxadors industrials i inhumans que hem vist en reportatges periodístics de denúncia… i, en canvi, s’ha d’anar cap a una mort respectuosa de l’animal. Jo cuido uns animals perquè em donin la carn que necessito per menjar, i no per malbaratar-la, i l’apreciaré com si fos el millor regal del món. Però jo crec que el problema de fons és que ens hem separat completament del camp i de la natura, i l’única relació que tenim amb els animals passa pels gats o pels gossos domesticats i de companyia. Ara, doncs, a alguna gent els sembla una barbaritat matar un pollastre o un corder per alimentar-nos, però és perquè s’han allunyat completament de la nostra autonomia per alimentar-nos. 

“A l’entorn de Barcelona també podeu cultivar vegetals, fer viticultura i, a més, criar animals”

Consideres que una de les claus de futur, tant ambientalment com econòmicament per evitar el col·lapse energètic, climàtic i alimentari, passa per la “relocalització de l’economia”, com explica gent com Helena Norberg-Hodge en la seva tesi sobre l’economia de la felicitat. Ella situa l’alimentació de proximitat com un tema clau.

Aquí, però, cal que la política actuï i sigui valenta per fer un canvi de veritat. Perquè el canvi passa per fer renúncies i per un alentiment. Si realment estem preocupats, cal un canvi radical en les nostres vides. Però no tothom pot o vol viure al camp i cuidar del bestiar i plantar el seu hort; però sí que tots podríem començar a preocupar-nos per saber d’on venen els productes que necessitem. Pots apuntar-te a una cooperativa de consum, pots contactar amb pagesos del teu entorn per comprar-los l’aliment directament, i això es pot fer també des de Barcelona o des d’on sigui.

Fins i tot, creus que es pot fer des d’una ciutat tan gran, densa i asfaltada com Barcelona?

De fet, a Barcelona teniu la sort de tenir la zona de Collserola i el Parc Agrari del Llobregat per produir vegetals, fer viticultura i, també, criar animals. Teniu un entorn que ho permet! Es podrien tornar a conquerir molts espais agraris als entorns de les grans ciutats i, així, evitaríem de retruc que aquests espais naturals, agraris i de biodiversitat es convertissin en més urbanitzacions i més pisos. Hi ha moltíssim marge de maniobra.

“Pots anar a viure al poble, i tant, però no pots traslladar el teu model de vida urbà al poble”

Una derivada del retorn a allò local és el retorn per viure als pobles. Què opines d’aquests moviments de gent de la ciutat amb ganes, almenys teòricament, d’anar a viure al poble per canviar de vida, ser més prop de la natura i escapar-se de l’estrès urbà?

D’una banda, ja fa temps que a l’Escola de Pastors del Pallars ve moltíssima gent del món urbà amb un anhel i una passió molt sincera i real per tornar al món rural, i a aquesta gent se’ls ha d’ajudar a integrar-s’hi. La majoria d’ells s’hi adapta, i l’entorn natural els hi ajuda. D’altra banda, però, hi ha gent que en realitat té un desig de fugida d’allà on estan, bàsicament perquè els hi falta un contacte més sovintejat amb la natura. I, com som animals, el que passa és que necessitem la natura com el pa de cada dia. Però, com ens hem desconnectat de la terra i de la natura… no se n’havien adonat fins ara. Si en realitat vols portar el teu model de vida i traslladar-lo de la ciutat al camp, no funcionarà: et sentiràs molt estrany. Perquè aquí el ritme és molt diferent, més lent i, de fet, segueix el ritme de les estacions de l’any. Aquí també treballem molt, tenim canalla i fem tot tipus d’activitats, i anem molt estressats, però el ritme és diferent del de la ciutat. A l’hivern, tot és més tranquil, la gent es mou menys, hi ha menys relacions socials… i això pot sobtar gent acostumada a un ritme frenètic.  

Deies en una entrevista a la revista Arrels: “No cal anar a viure al món rural per viure millor; potser ens hem de plantejar transformar el nostre entorn vital” construint ciutats més amables, amb més horts urbans, amb més comerç local, amb més espais naturals… Explica’m això tu!

Seria un projecte preciós, i veig claríssim que es podria fer, sobretot allà on hi ha governs progressistes i d’esquerres. Imaginem-nos que Barcelona mirés de nou el seu entorn agrari i planifiqués un sistema per garantir l’alimentació bàsica de la ciutat des del seu entorn. Ara només una quarta part de la terra agrària de Barcelona serveix per alimentar la ciutat. Barcelona ha de ser ambiciosa en la seva sobirania alimentària i hauria d’aconseguir abastir-se amb tot el que té a la vora. Imagina’t que fos habitual que els agricultors i ramaders de l’entorn de la ciutat arribessin a la ciutat i hi hagués molts mercats de pagès per tots els barris. De fet, això passa en moltes ciutats, com, per exemple, una ciutat tan gran com Nova York. Això, a més d’alimentar-nos millor, també seria una manera d’educar-nos per fer-nos veure que hi ha un entorn agrari que és al nostre costat, i que la ciutat també és camp, i el camp és ciutat. Provocaria, de fet, un canvi de valors. El problema és que, com tot això no ho veiem en el nostre dia a dia, no ens preocupem per saber d’on venen els aliments i els productes que consumim. L’entorn rural no és només al Pirineu o a Osona: l’entorn rural és al costat de casa teva. Què estem esperant per canviar-ho!