Aliments bons, justos i sans per a tothom

Una de les grans revolucions que va proporcionar l’Estat del benestar va ser garantir l’alimentació per a una part del planeta. De fet, garantir-la fins a tal punt que mengem més del que ens convé, explotant una bona part del planeta i, a sobre, malbaratant quantitats ingents de menjar. Un dels resultats innocus d’aquesta política és que no donem valor al que mengem, perquè, de fet, la majoria de les vegades engolim. I és que ho engolim tot.

Aquesta evolució ha portat a l’inici d’una involució. Hem oblidat en les últimes dècades que els aliments es collien en la temporada que tocava, que no es podia menjar de tot quan un ho volgués, que tot el que es collia s’aprofitava a casa perquè durés i que es feia sense tirar cap fertilitzant químic a la terra, ja que s’adobava. Això passava quan la gent estava vinculada al camp i es feia una part del seu menjar. Ara les coses són diferents. Depenem de tercers per poder accedir a qualsevol aliment. Això respon a un model que ha optat per intensificar l’activitat agrària i ramadera i oferir-nos productes d’una qualitat dubtosa a baix preu. I això s’ha d’explicar.

Ens hem acostumat a veure camions per les autovies carregats d’animals, principalment porcs i aviram, sense que això ens cridi gaire l’atenció. Sense saber que això és fruit d’un model intensiu que produeix carn barata, criada en granges tancades, menjant pinso continuadament i en condicions indesitjables. Aquestes són les condicions de vida del menjar que ens fiquem a la boca.

Hem de dedicar temps, diners i esforços a garantir-nos un bon menjar tant a casa com als menjadors col·lectius o als restaurants

A partir d’aquí, cal tenir clar que la prioritat és garantir uns aliments de qualitat per a tothom. I això vol dir canviar el nostre ordre de prioritats i de despeses i entendre que potser haurem d’erradicar allò superflu de les compres habituals i dedicar temps, diners i esforços a garantir-nos un bon menjar tant a casa com als menjadors col·lectius (escoles, hospitals) o als restaurants.

Qui vol tenir una alimentació més conscient —que sembla estar a l’abast d’uns quants— ha de tenir voluntat d’informar-se i pensar alhora en la salut i en el medi ambient. I ambiental no vol dir només reciclar i menjar eco —que poden ser eco, però produïts industrialment o d’origen transatlàntic—, sinó que ambiental vol dir també garantir un medi rural viu i compaginar la petjada ecològica amb la pràctica diària de consum, de transport i d’oci. Ens importa més comprar productes eco i superaliments, encara que sigui en supermercats, abans que plantejar-nos la coherència de tots els nostres actes quotidians. El que caldria és que ens preocupéssim més de l’origen dels aliments, de menjar productes de temporada, de saber com es produeixen i si ajuden a revitalitzar el medi rural.

Tanmateix, no és fàcil accedir a aquest tipus d’aliments. Les grans superfícies, que és on compra la majoria de la gent, tenen tot just algun passadís amb una mostra molt pobra de productes “eco”, “sostenibles” i a uns preus molt cars. No existeixen mercats de pageses locals repartits arreu del territori; en la majoria dels establiments costa trobar-hi la informació de la procedència dels aliments i encara menys sabem la cara que fan les pageses que els produeixen. Avui dia, si vols comprar producte local i de base agroecològica, has de formar part d’una cooperativa de consum o d’un supermercat cooperatiu. Paradoxalment, voler alimentar-se dins d’un model conscient resulta una cursa d’obstacles.

És aclaparadora, doncs, la inexistència de polítiques alimentàries en aquesta direcció i que garanteixin una alimentació sana per a tothom. Si la prioritat ha de ser garantir-nos la sobirania alimentària, què esperem?