25/06/2025 | 06:00
Afirma encertadament Manel Riu en el seu article del 14-5-2025 a CRÍTIC que l’ecologisme no és una alternativa creïble. Almenys per ara. Et giris on et giris, el panorama és de fragmentació organitzativa, de microterritorialització de les lluites i d’un activisme sovint compulsiu i reactiu, amb un impacte local, però no de país. S’hi suma la poca capacitat d’anàlisi i de cooperació, amb un rerefons marcat per una escissió crucial entre la seguretat de l’ambientalisme tradicional i la crida voluntarista a bastir projectes de “transició” justos que relliguin la qüestió ecològica amb la social. En conjunt, res que faci inquietar l’establishment polític (ni tan sols d’esquerres) ni que pertorbi mínimament el pantà putrefacte dels media convencionals.
I, tanmateix… alguna cosa es mou: crida l’atenció l’efervescència d’iniciatives de confluència (com ara l’Assemblea Catalana per la Transició Ecosocial, les Revoltes de la Terra o els Comunalismes) inimaginable fa no res. Es palpa en l’ambient un magma creixent de demanda de noves vies d’expressió i d’organització de la defensa del bon viure entre nosaltres.
Ofegat el 15-M, enterrat el Procés, bandejada la darrera pandèmia, la ressaca està portant molta gent inquieta a remirar Catalunya com un país hiperglobalitzat que perd sostingudament benestar (addicte a un creixement turístic malaltís, boig per exportar el màxim de porcs i abduït pels cants de sirena del consumisme neoliberal) en un món cada cop més desigual a dues passes de l’abisme climàtic. I molt mal situat. Fem part d’una Mediterrània que s’escalfa un 20% més ràpid que la mitjana planetària i que s’ha convertit, alhora, en una de les dues fronteres Nord-Sud més mortíferes del món.
Ens trobem totalment abandonats pel negacionisme dels governs català i espanyol
Som molt fràgils i ho serem més. La perspectiva més realista és que cal preparar-se per a un escalfament d’almenys +4 °C d’aquí a finals de segle. En aquest escenari, bona part de les platges i dels deltes al litoral i de la neu al Pirineu pengen d’un fil, així com la humitat necessària per sostenir un sòl productiu que pugui alimentar-nos. Lluny de ser catastrofistes, aquestes previsions coincideixen plenament amb l’escenari acceptat com a més probable pel Govern francès, per bé que nosaltres ens trobem totalment abandonats pel negacionisme dels governs català i espanyol.
Tot plegat passa mentre es redueix el benestar d’àmplies capes de la població. El creixement del producte interior brut (PIB) acumulat des de principis de segle (gairebé un 50%) no s’ha reflectit en un augment de la renda disponible. El factor principal és el cost de l’habitatge, reduït pels especuladors a usos exclusivament temporals o turístics, que ja supera el rècord del 2007 previ a l’esclat de la bombolla immobiliària. Els lloguers a Barcelona costen, de mitjana, gairebé el doble que fa 10 anys (1.193 euros vs. 674 euros). La turistització massiva també ha ensorrat les expectatives d’accedir a feines dignes, ben remunerades: no hi ha sectors més mal retribuïts que els de l’hoteleria i la restauració. El resultat és l’ajornament de l’edat d’emancipació del jovent fins més enllà dels 30 anys, així com el desnonament a l’engròs (i l’amuntegament en habitatges pastera) de la població més precària, especialment la més jove i la jubilada.
El PSC té al cap un projecte bèstia de creixement: la Barcelona-Catalunya dels 10 milions el 2050
El retorn del PSC al govern de les principals institucions del país està suposant una radicalització de les amenaces. La primera mostra és l’anunci de l’ampliació de l’aeroport del Prat per passar de 55 a 70 milions de passatgers per any, és a dir, set vegades el trànsit que suportava l’aeroport de la capital abans dels Jocs Olímpics del 1992. Com si no contribuís a multiplicar les emissions directes de Catalunya (un 33% més si s’arriba a fer, segons Barcelona Regional). Com si més turisme incrementés la renda disponible local, quan sabem que les localitats més massificades com Lloret o Benidorm se situen entre les més pobres dels Països Catalans.
Més enllà de l’ampliació boja de l’aeroport, el PSC té al cap un projecte bèstia de creixement: la Barcelona-Catalunya dels 10 milions el 2050, successora de la dels 6 milions del temps de Pujol i els 8 milions d’ara. En el seu discurs, preveuen incrementar un 25% la població en un quart de segle. I això passa per més connectivitat aèria i portuària; per incrementar la globalització del país (importar i exportar a les totes com més lluny, millor); per augmentar sostingudament el nombre de turistes i per deixar construir el màxim de nous habitatges possibles a la iniciativa privada arreu. Especialment en el que anomenen la Regió Metropolitana, aquella que, ocupant només un 8% del territori, alberga gairebé dos terços dels 8 milions d’habitants del país. El Pla director urbanístic (PDU), per exemple, per a l’àmbit estricte de l’AMB, preveu un creixement de 217.000 nous habitatges fins a mitjan segle. I, això, en una Catalunya que en té, segons l’INE, més de 400.000 de buits (més del 10% del total) i uns 925.000 d’usats com a residència secundària (gairebé una quarta part). Esdevingut exclusivament comercial dels grans lobbies, el PSC està fent de gos pigall d’aquest deliri que conduiria a un col·lapse climàtic accelerat, així com a una explosió de les desigualtats territorials i socials entre la Gran Barcelona i la resta de Catalunya. Amb el “Govern de Tothom” del president Illa, els lobbies (l’energètic, el turístic, Repsol, CaixaBank o la indústria del porc) vessen de felicitat. Ara, si no n’ets part, prepara’t per sofrir. Cada dia més.
Cal protegir-nos des de baix: necessitem un moviment de defensa de la vida i de la justícia per a la majoria
Davant aquest reviscolar del creixentisme peti qui peti, no hi ha cap narrativa social ni política alternativa pensant en el doble dividend que necessitem: la seguretat climàtica i el benestar econòmic per a la majoria. Reduïdes a un pes simbòlic, a les esquerres institucionals els ve just sobreviure. Les dretes guanyen hegemonia ignorant la ciència, criminalitzant l’ecologisme i causes socials clau com l’habitatge, mentre atien el racisme i la xenofòbia. Com mostren tant la DANA de l’octubre (que va afectar una Horta Sud sacrificada durant la dictadura per protegir de les riuades València) com la turistització massiva en zones com les Balears, Salou o Argelers, l’impacte serà molt més gran entre les classes populars. Cal protegir-nos des de baix: necessitem un moviment de defensa de la vida i de la justícia per a la majoria d’avui i la gent que vindrà rere nosaltres.
In nuce, hi ha una confluència possible entre aquells sectors de l’ecologisme i de l’activisme social que han tret conclusions de l’hecatombe climàtica i la desigualtat que creix. Per sortir de la marginalitat, cal atrevir-se a desbordar el marc institucional, polític i periodístic que distreu i invisibilitza això tan bèstia que està començant a passar. Fa falta deixar de banda tant el sectarisme com la zona de confort del nostre petit col·lectiu. És hora de començar a “compondre”, com diuen des de Revoltes de la Terra, a practicar el suport mutu que proclamava Kropotkin, entre gent que tenim orígens, tradicions i tàctiques diferents, però que compartim aquestes preocupacions majors. Necessitem arrelar una plataforma proteïforme de resistència i alternativa climàtica i social atentes al país real com si les classes populars importessin de veritat. Cal tenir l’ambició d’influir per poder disputar l’hegemonia a l’extrema dreta i als comercials socialdemòcrates fòssils. “Qui pugui, que faci”. Aquest cop, a favor de la immensa majoria. Tan aviat i tan encertadament com sigui possible.
