29/01/2025 | 06:00

Quina responsabilitat climàtica tenen els Països Catalans? CRÍTIC t’explica allò que cap govern no s’atreveix a fer públic: en conjunt, les terres catalanes multipliquen per 6 les 2,2 tones de CO2e que es consideren compatibles amb un augment màxim d’1,5 °C de la temperatura del planeta fins a finals de segle. A les Balears, sobrepassen 8,5 vegades el límit de seguretat climàtica; a Catalunya, més de 5. Mentre les elits reclamen ampliacions d’aeroports, ports i autopistes i que vinguin cada cop més turistes, en realitat el transport —amb un pes superior a un terç de totes les emissions— és la clau per descarbonitzar les nostres societats i no pas el desplegament massiu de renovables a partir de macroparcs solars i eòlics.
Primera constatació: cap administració pública no té dades publicades més enllà de l’any 2022 sobre quantes emissions produïm al nostre país. Tampoc no donen a conèixer quina és la petjada climàtica per habitant i any. Finalment, tots els governs ignoren quina és l’afectació de les emissions “externalitzades” del nostre sistema de producció i consum. És a dir, els gasos d’efecte hivernacle (GEH) que provenen de la fabricació de materials, de mobles, de roba, d’aparells electrònics o del cultiu d’aliments que importem. La suma del CO2, el metà, l’òxid nitrós i altres GEH s’anomena CO2 equivalent i es representa com a CO2e. Aquesta apagada informativa dels diferents governs dels Països Catalans sobre el volum de les emissions letals per al clima és un obstacle important per guanyar seguretat climàtica.
Climate Trace és una eina impulsada per Al Gore que ens permet monitorar les emissions de GEH arreu del planeta
Per sort, des del 2021 tenim una eina nova per protegir-nos. Climate Trace, una iniciativa impulsada per l’expresident estatunidenc Al Gore, permet monitorar de manera pública i gratuïta les emissions arreu del planeta a partir de la combinació de satèl·lits, intel·ligència artificial i l’inventari de més d’1.800.000 fonts d’emissions. L’objectiu és quantificar la totalitat dels GEH, incloent-hi els que no declaren els estats, i detallar-ne l’origen, per tal de facilitar una descarbonització ràpida. Això, també a escala regional i actualitzat a finals del 2024. Si posem el focus en els Països Catalans, quin és el grau de responsabilitat climàtica que revela Climate Trace?
Catalunya augmenta les emissions un 25% respecte al 1990
L’any 2020, la Unió Europea (UE) va aprovar l’anomenat “Objectiu 55”. Té un caràcter vinculant i pretén que les emissions del continent es redueixin d’un mínim del 55% el 2030 en relació amb el 1990. Malgrat això, d’acord amb les dades regionalitzades del Ministeri per a la Transició Ecològica espanyol i comptant només amb les emissions directes (és a dir, produïdes físicament dins el territori català), la realitat és que Catalunya ha augmentat més d’un 25% els GEH entre el 1990 i el 2024, i ha passat de 34,2 a 42,78 milions de tones de CO2e. No és un detall menor que les estadístiques de la Generalitat per a l’any base, el 1990, inflin les emissions de Catalunya respecte a les oficials del Ministeri competent: així s’aconsegueix minimitzar l’augment de les emissions en comparació amb avui. Segons la Generalitat, citant com a font “l’Inventari nacional d’emissions de GEH que anualment elabora el Ministeri per a la Transició Ecològica”, el 1990 Catalunya hauria emès 38,80 milions de tones de CO2e. Una dada increïble, perquè a la font ministerial d’on deriva hi consten 4,49 milions de tones menys.

Igualment, per al 2022, l’últim any en què la Generalitat gosa fer una previsió oficial a manca de dades del Ministeri, Climate Trace detecta un 5% addicional d’emissions (42,49 M Tn CO2e) respecte a les de l’Oficina Catalana del Canvi Climàtic (40,40 Tn CO2e). Certament, la transició energètica no ha començat a Catalunya.
El transport fòssil i Repsol sumen més del 40% dels GEH de Catalunya
El transport és la causa de més d’un terç dels GEH emesos a Catalunya. Si hi sumem el refinament de petroli per a gasolines i asfalt, un sector totalment complementari, el 41,2% de tots els GEH emesos a Catalunya tenen a veure amb la crema o el condicionament de combustibles fòssils per al transport.

Les estadístiques oficials camuflen l’enorme pes de les operacions de refinament de petroli, incloent-les en les de la indústria, que hauria generat el 2022 un 28% dels GEH. Climate Trace, en identificar l’extraordinària rellevància del sector de condicionament del petroli per al transport, redueix notablement el pes de la indústria, que representaria un 18% el 2024.
La producció elèctrica tot just supera el 10% de les emissions, tot i que monopolitza el debat sobre la descarbonització
El consum residencial d’habitatges i els serveis suposen un 13,5% de les emissions. Aquests GEH no inclouen l’electricitat i representen només la despesa energètica en calefacció i en refrigeració. Per contra, la producció elèctrica tot just supera el 10% de les emissions, malgrat que monopolitza tot el debat oficial sobre la descarbonització del país arran de l’ambició de lucre dels lobbies energètics a partir del desplegament de macroparcs eòlics i solars.
El tractament dels residus genera més del 9% dels GEH totals, gairebé el doble del que suggereixen les estadístiques oficials. L’agroramaderia, en canvi, a penes supera la vintena part de la factura climàtica catalana.

Per emissors fixos, Climate Trace permet coronar l’aeroport del Prat com la instal·lació contaminant número 1 del país, amb un 8,7% de les emissions totals. De fet, l’aeroport de la capital emet més GEH que tots els habitatges de Catalunya junts. El segueix Repsol (aplegant a Tarragona el refinament de petroli, l’asfalt i la petroquímica), amb un 7,5%. En tercer lloc, hi trobem el port de Barcelona, amb el 5,25% de responsabilitat, el qual genera gairebé tantes emissions com el conjunt d’habitatges de la província. Quant a activitats difuses, el vencedor destacat és el trànsit de cotxes i de camions. El transport terrestre fòssil genera el 15,47% de totes les emissions generades directament a Catalunya. N’hi ha prou a comparar-ho amb la petjada del ferrocarril, tan innòcua, per adonar-se de la importància crucial de fer dels trens l’eix de la descarbonització del país.

Les Balears baten el rècord d’emissions per habitant
No hi ha cap territori català que superi les illes Balears en emissions directes per habitant. El factor diferencial és el pes dels GEH emesos pel transport, que suposen més del 54% del total. Per ordre d’importància, el transport marítim hi representa el 39%; l’aviació, el 35%, i el trànsit de cotxes i camions, el 26%. El monocultiu turístic, que comporta l’abandonament de l’agricultura i de la indústria, ha portat les Balears no solament a multiplicar un transport aeri incompatible amb la preservació del clima, sinó també a la importació massiva per mar d’aliments, de materials i de béns de consum d’arreu del món.

Si comparem la seva situació amb la de les illes Canàries, la petjada per habitant és pràcticament idèntica (+0,2 tones de CO2e a l’arxipèlag canari). La diferència principal és que allí, per la distància a la Península, el pes dels GEH emesos pel transport és encara més gran, i supera el 63%, la meitat dels quals a través del trànsit marítim.
Multipliquem per 6 la quota mundial d’emissions compatibles amb la protecció del clima
Per entendre el pes de la petjada climàtica dels Països Catalans, hem de parar atenció a un fet capital: els països i les regions industrials estem externalitzant bona part de les emissions al Sud Global. Recentment, Le Monde deia que el 25% de les emissions mundials del 2021 eren endossades als estats productors, sense tenir en compte que, en realitat, haurien de ser comptabilitzades en la petjada climàtica dels importadors. I aportava dades sobre l’intercanvi climàtic desigual planetari a partir de la recerca de Carbone 4, de l’European Climate Foundation i de l’Eurostat. Per al cas espanyol, la quota d’emissions importades voreja el 55%; per al francès, el 52%. Incorporant aquestes mitjanes per a les dues bandes dels Països Catalans i assimilant l’andorrana amb la francesa, la petjada climàtica dels Països Catalans el 2024 ha estat de 13,36 tones de CO2e per habitant, en tendència creixent des de les 12,51 tones per persona del 2021.

Per a aquest darrer any, aquest resultat situa els Països Catalans clarament per sobre de la mitjana de la UE-27, que emet GEH a raó de 10,5 tones de CO2e per habitant. Encara més: el nostre nivell d’emissions s’acosta al d’Alemanya (13,0) i supera el de Dinamarca (11,7) o el de la Xina (10,8). De fet, és un terç més intensa que la petjada climàtica francesa (9,4) i excedeix d’un 43% l’espanyola (8,7). Per no parlar que és 4,4 vegades més letal per a la seguretat climàtica que la petjada d’un habitant de l’estat més poblat del món, l’Índia (2,2 tones).
El nostre sistema de vida i consum és sis vegades més letal que la quota mundial compatible amb la seguretat climàtica
Ara bé: el més rellevant és si la nostra petjada climàtica s’acosta o no a la compatible amb preservar un clima segur. Segons la ciència i l’Acord de París del 2015, això depèn del fet que la temperatura mitjana del planeta entre el 1850 i el 2100 no arribi a augmentar 1,5 °C. Oxfam i l’Institute for European Environmental Policy han calculat que, per aconseguir-ho, cap persona no hauria de generar més de 2,2 tones de CO2e per any. Traduït: el sistema de vida i consum dels Països Catalans és sis vegades més letal per al clima que la quota mundial compatible amb la seguretat climàtica.

Acabem de saber que el 2024 ha estat el més calorós des de mitjan segle XIX. I de patir una DANA mortífera a l’Horta Sud i contemplar els incendis paorosos de Los Angeles. Res d’això no és “natural”. La ciència avisa que “vivim temps perillosos en el planeta Terra”. António Guterres, el secretari general de l’ONU, va advertint que hem entrat a l’“era de l’ebullició global”. Seria bo que les nostres elits polítiques i econòmiques comencessin a lligar caps per entendre que batre sostingudament rècords de turistes, d’avions, de cotxes, de camions i de contenidors portuaris no farà més que atiar aquest incendi, absolutament únic en la història dels darrers tres milions d’anys, que amenaça la mateixa pervivència de l’espècie humana.