Crític Cerca
Opinió
Joan Buades

Joan Buades

Investigador especialitzat en turisme i crisi ecològica

Com descarbonitzar Catalunya abans del 2030: les prioritats silenciades

Per reduir un 60% les emissions de gasos, cal atacar tres sectors: les fàbriques contaminants, el transport terrestre, aeri i marítim i la ramaderia industrial

23/02/2023 | 06:00

Foto: NICOELNINO – GETTY IMAGES

Catalunya emet més gasos amb efecte d’hivernacle (GEH) ara que el 1990: supera les cinc tones anuals per persona. Per complir l’Acord de París, haurà de reduir la petjada de carboni per capita i les emissions prop del 60% abans del 2030. Queden només set anys. A hores d’ara, però, el país és molt lluny d’assolir l’objectiu. La pregunta és: si realment és volgués fer-ho possible, quines haurien de ser les prioritats?

No tots els sectors pesen igual pel que fa a la contaminació de gasos amb efecte d’hivernacle que provoquen l’escalfament global. Les darreres dades revelen que la indústria (residus a part) i el transport són responsables, a parts iguals, de 6 de cada 10 tones emeses al país. O que l’11% el genera l’agroramaderia. Ara bé: no hi ha cap pla detallat per reduir aquestes emissions, gairebé tres quartes parts del total.

Font: Oficina Catalana del Canvi Climàtic. Generalitat de Catalunya.

El pes de les polítiques públiques es focalitza en el proveïment elèctric, responsable de només el 15% dels gasos amb efecte d’hivernacle

En canvi, el pes de les polítiques públiques es focalitza en el proveïment elèctric, responsable de només el 15% dels gasos amb efecte d’hivernacle, la qual cosa facilita l’allau de projectes de fons voltor i de grans companyies fòssils que han obert una divisió de negoci verd. En contrast, la població és cridada a sacrificar-se pel clima, reduint consums, instal·lant plaques i creant comunitats energètiques. Sorprèn perquè el consum residencial (residus inclosos) suposa a tot estirar un 7% del consum energètic total del país.

Pel costat de la mitigació, continua suspès pel Tribunal Constitucional el compromís de reducció del 40% previst a la Llei de canvi climàtic del 2017. Quatre anys després, Espanya va promulgar la seva, que pretén una minva d’emissions de tan sols el 23%. Si mirem l’altre vessant, el de l’adaptació, la recent aprovació de l’Estratègia catalana d’adaptació al canvi climàtic 2021-2030 confirma que ha desaparegut tot propòsit de quantificar el nivell de reducció ineludible de les emissions.

El que resta d’acció governamental catalana i espanyola és facilitar el màxim desplegament de parcs eòlics i solars, el suport a les inversions en hidrogen anomenat “verd”, així com a la interconnexió amb gasoductes per proveir el centre i el nord d’Europa. Tot plegat, sense cap objectiu concret quant a mitigació o adaptació.

Font: Oficina Catalana del Canvi Climàtic. Generalitat de Catalunya.

Ara, a penes un terç de les emissions estan sotmeses a un règim de control i de comerç. Bàsicament, afecta només una fracció de l’impacte de les instal·lacions i dels residus industrials. Sense oblidar que la directiva europea deixa sense comptabilitzar les emissions corresponents a bona part de vols intracomunitaris i a la totalitat dels vols exteriors, així com les del transport marítim internacional. Els dos terços restants (en primer lloc, el transport i l’agroramaderia) en resten exonerats.

Cap avenç en aquesta urgència reguladora no es pot basar en el voluntarisme ni pot ser substituïda per l’assetjament a la ciutadania

La clau passa, doncs, per afectar a la baixa, dràsticament, les emissions industrials, del transport terrestre, però també de l’aeri i del marítim, així com el de l’agroramaderia industrial. Cap avenç en aquesta urgència reguladora no es pot basar en el voluntarisme ni pot ser substituïda per l’assetjament a la ciutadania individual perquè no coopera prou.

El transport: la urgència d’un ‘Pla Marshall’ ferroviari

El transport de mercaderies significa un 15% del consum final d’energia al país, la meitat de l’enorme petjada climàtica del sector. Malgrat que el Pla d’infraestructures del transport de Catalunya del 2006 ja es queixava que només el 4% del transport de mercaderies es feia via ferrocarril, quasi dues dècades després continuem amb el mateix percentatge quan a la Unió Europea (UE) la mitjana és del 18%. En diòxid de carboni (CO2), un tren de mercaderies emet nou vegades menys CO2 que un camió amb una càrrega equivalent. Quant al transport de viatgers, a les comarques de Barcelona els desplaçaments amb cotxe privat (un 37%) gairebé triplicaven en plena pandèmia els efectuats amb transport públic (un 14%) en un dia feiner. Al Vallès Occidental, el 2021 hi havia sis desplaçaments amb cotxe per cada usuari de transport públic, i al Vallès Oriental la proporció en favor del transport individual era de 10 a 1.

Observatori de la mobilitat de Catalunya. Enquesta de Mobilitat en dia Feiner (EMEF) de l’ATM de l’àrea de Barcelona.

Bona part de l’explicació rau en la inexistència de servei ferroviari o de bones connexions i freqüències en una gran part del país, especialment fora de la regió metropolitana de Barcelona, així com el centralisme barceloní de la xarxa. Guanyar seguretat climàtica implicaria fer una espècie de Pla Marshall ferroviari i de transport públic. D’idees tècnicament assenyades, no en falten, com les que proposa l’associació Fem Vallès, amb el TransVallès o la nova línia entre Tortosa i Figueres. Per contra, l’ampliació de l’aeroport del Prat incrementaria encara més la petjada climàtica del país, tenint en compte que un passatger en un vol interior europeu emet nou cops més que si agafés el tren. Tot i això, com si no existís la crisi climàtica, la coalició catalana pel carboni del PSC i d’ERC (amb el suport de Junts, de Ciutadans, del PP i de Vox) prioritza l’ampliació del trànsit aeri al Prat, així com l’increment del transport privat al Vallès amb la ronda Nord de Terrassa a Sabadell.

Redimensionar la indústria en clau de transició ecosocial justa

Dels 14 sectors industrials que hi ha al país, que sumen el 58% del valor afegit brut (VAB), la construcció i el turisme representen aproximadament la meitat de la producció. L’automoció, les indústries pesants i l’agroramaderia, una quarta part, mentre que l’energia elèctrica i les renovables (un 0,65%) o el tèxtil (un 0,62%) són testimonials envers, fins i tot, l’aeroespacial i de defensa (un 1,31%). En ocupació, la meitat dels llocs de treball són en la construcció (225.000 persones), en el comerç i el turisme (265.000 en l’hostaleria). Hi ha uns 85.000 assalariats en la química, el petroli i la petroquímica, en minerals no metàl·lics i en la metal·lúrgia. La fabricació de vehicles i de material de transport ocupa unes 40.000 persones més. El tèxtil dona feina a unes altres 36.000. En contrast, les renovables suposen a penes mig miler de llocs de feina.

La petjada climàtica d’un turista equival a la de vuit residents a Barcelona; el 95% d’aquesta és pel fet de venir amb avió

La crisi climàtica comporta replantejar a la baixa el turisme i la construcció residencial, així com la indústria més intensiva en energia i en materials. D’una banda, el creixement del transport aeri té un pes massa perillós en emissions. Per al cas de la ciutat de Barcelona, sabem que la petjada climàtica d’un turista equival a la de vuit residents i que el 95% d’aquesta és per haver usat l’avió com a mitjà de transport. La construcció massiva depèn d’un litoral en retrocés i d’uns materials, com ara el ciment, que són a la base d’algunes de les instal·lacions més contaminants del país. El mateix es pot aplicar a la química i a la petroquímica: si tenen futur, aleshores no en tindrà el clima. En últim lloc, hi ha la quimera de reconvertir la fabricació de vehicles de combustió fòssil en producció de cotxes elèctrics: no hi ha prou materials rars per fer la transició sense reduir-ne el nombre total.

Les alternatives haurien de ser: mobilitzar la construcció cap a la protecció del litoral, tot prevenint la regressió de la línia de costa; engegar un vast programa de reciclatge de metalls; transformar bona part de la producció de vehicles individuals cap a la de trens i tramvies o relocalitzar la indústria tèxtil a casa nostra amb processos tan ecològics com sigui possible. Igualment, la prioritat hauria de ser multiplicar almenys per cinc la producció d’equipament solar i eòlic a casa nostra. Com palesa la proposta sobre ocupació i transició ecosocial d’Ecologistes en Acció i de sindicats com la IAC aquí o ELA i LAB a Euskadi, els guanys tant en reducció de CO2 com en justícia social serien considerables.

Solaritzar al màxim descentralitzadament

Les energies renovables pesen molt poc en el consum final d’energia del país: el 2020 no arribaven al 4%, mentre que el petroli, el gas i el carbó atenyien prop del 80%. L’electricitat en suposava només el 25%. D’aquest, un 55% era d’origen nuclear, i un 23% provenia del gas. Quant al 20% de producció elèctrica renovable, dos terços tenien origen hidroelèctric, i la resta era molt majoritàriament eòlic. La fotovoltaica era merament anecdòtica (un 0,06% del consum energètic final). El retard de Catalunya és molt cridaner. La Cambra de Comerç de Barcelona ha xifrat en prop de 60.000 milions, un 0,7% del producte interior brut (PIB) anual del país, la inversió necessària perquè tot el sistema elèctric fos d’origen renovable el 2050. Comportaria incrementar de 15 vegades els megawatts (MW) solars i eòlics i el 18% del territori seria ocupat per parcs eòlics (85%) i plaques fotovoltaiques (15%).

La magnitud d’aquestes xifres d’ocupació territorial explica la protesta que creix arreu contra els macroprojectes. D’una banda, hi ha un menyspreu absolut per les comunitats locals afectades, que esdevenen un mer decorat d’un canvi paisatgístic i industrial enorme sense que resti cap guany rellevant ni en diners ni en llocs de treball al territori. D’altra banda, el model amplifica la satel·lització del rerepaís rural i de muntanya respecte a una regió metropolitana de Barcelona que externalitza sense cap compromís propi les seves infinites demandes de consum energètic. Per no parlar de l’increment de l’oligopoli de les transnacionals energètiques de sempre.

Font: ICAEN. Generalitat de Catalunya

El repte és aquí triple: fer de les renovables unes fonts energètiques de vertadera substitució, especialment en l’electricitat i en la calefacció, de les energies fòssils i la nuclear; generar un model descentralitzat de solarització que beneficiï, en primer lloc, les comunitats locals, i, en darrer terme, atorgar prioritat al desplegament en urbà i periurbà (zones industrials i de serveis) de teulades solars.

Guanyar sobirania alimentària afavorint l’agricultura i la ramaderia ecològiques

Segons Greenpeace, Espanya és el primer Estat europeu en consum de carn i el cinquè arreu del planeta. L’agrobusiness basat en la màxima producció de carn per a l’exportació i per al consum local és el model absolutament dominant a Catalunya. De fet, tenim més porcs que persones i produíem, abans de la pandèmia, l’equivalent a 412 quilos de porc per habitant. L’agroalimentari copa la meitat del VAB de l’anomenat sector de l’agrofood (més del doble de l’agricultura, la ramaderia i la pesca juntes) i representa un 44% de l’ocupació. Són més de 35.000 llocs de treball directes en la producció càrnia, als quals hem d’afegir la part de ramaders que hi treballen com a proveïdors. El cost en emissions és insostenible: si l’agroramaderia genera més d’una de cada 10 tones de GEH de Catalunya, bona part correspon al sector carni, així com a l’agricultura adobada amb petroli. Pel camí, el darrer mig segle s’han perdut més de dos terços de les explotacions agràries, i a penes un 1,7% de la població activa es dedica a treballar la terra.

Necessitem duplicar les terres de conreu actuals per assolir una veritable sobirania alimentària

Per disminuir ràpidament les emissions, caldrà prioritzar la reducció del sector carni en favor d’una ramaderia i una agricultura ecològiques, de proximitat. Això no serà possible sense una reagrarització del país: es calcula que necessitarem duplicar les terres de conreu actuals per assolir una veritable sobirania alimentària. I amb l’impuls de la recuperació i la gestió forestals, així com de la biodiversitat, que ajudarien a rescatar carboni. Generar fórmules per rejovenir el sector, garantir-hi uns ingressos mínims, fer accessible la terra al nou jovent pagès i ramader, és essencial perquè el sector pugui reduir dràsticament la seva petjada de carboni.

Invertir massivament en reforma urbana adreçada a l’estalvi energètic i a reverdir les ciutats

La major part de les emissions són produïdes a les ciutats, ben especialment a Barcelona i al seu entorn. L’àrea metropolitana de Barcelona ocupa a penes un 2% de la superfície del país, però alberga més d’un 43% d’habitants. Si hi afegim l’anomenada regió metropolitana, encabeix més de 5 dels 7,8 milions de persones que viuen al país.

Els objectius clau han de ser la renovació d’edificis públics i d’habitatges en eficiència energètica i estalvi de residus, així com el reverdiment urbà. Tots dos vectors significarien una minva important dels GEH que generen (un 5% directe, el parc d’habitatges, i un 4%, l’edificació pública i de serveis). Ha arribat l’hora de comprometre’s amb un programa de qualitat de vida urbana (una llei de barris per al segle XXI?) que, començant per les àrees més degradades i empobrides, permeti fer de les nostres ciutats espais de vida climàticament agradables.

Entre altres avantatges, això implicaria reduir les necessitats d’escapar-se cada cap de setmana amb cotxe o amb avió del lloc on es viu la quotidianitat. No només el clima ho notaria, sinó també la riquesa de vida comunitària. Iniciatives com el pla Clima de París o les propostes de l’Institute for Climate Economics francès sobre com protegir l’habitabilitat davant les onades de calor podrien servir d’exemple.

La UE a penes ha aconseguit reduir d’un 0,8% les seves emissions l’any 2022; com arribarem al -57% el 2030?

Un context d’escalfament global: +8,5 graus?

El Grup Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic de les Nacions Unides (IPCC) ha fixat el llindar de seguretat climàtica en un augment màxim d’1,5 °C de les temperatures mitjanes el 2030 respecte a les del principi de la Revolució Industrial. La Mediterrània és una de les regions més amenaçades: si continuem mirant cap a una altra banda, a finals del segle XXI podríem patir un escalfament de fins +8,5 °C. La gravetat d’aquestes previsions ha portat la UE a incrementar l’ambició dels seus compromisos de descarbonització: si el 2014 era del 40%, a la recent COP28 la meta ha estat elevada al -57% per al 2030 respecte del 1990. Tot i això, el 2022 a penes ha aconseguit reduir d’un 0,8% les seves emissions, segons Copernicus, el servei del clima de la UE.

Paral·lelament, el 2019 les de Catalunya havien crescut d’un 13% respecte del 1990. Malgrat l’alentiment derivat de la pandèmia, és probable que el 2022, amb l’impuls de les energies fòssils amb l’excusa de la guerra d’Ucraïna, hàgim tornat a nivells rècord. El 2019 la petjada de CO2eq per capita catalana era de 5,7 tones per habitant i any. Traduït: duplicava amb escreix les 2,2 tones de mitjana per cada humà que les Nacions Unides consideren compatible amb el llindar de +1,5 °C.

Periodisme pel dret a l'habitatge

Suma't a CRÍTIC i t'enviem a casa la nova revista 'Habitar'

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebràs a casa la revista 'Habitar' (2024) i la revista 'Emergència' (2021)

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies