31/05/2021 | 06:00
Repsol, la principal companyia petroliera i gasista espanyola, va renovar el 2020 la seva imatge de marca: vol ser la companyia campiona mundial de la transició energètica, capaç d’assolir emissions zero el 2050. Això constituiria un gir històric per a la transnacional líder en emissions d’efecte d’hivernacle a Catalunya i una de les que acumulen més deute històric de destrucció del clima a escala global. L’empresa ha basat fins ara el seu èxit en un model d’alta contaminació, la presència de bancs i de fons d’inversió al seu consell d’administració… i grans campanyes d’imatge, de publicitat i de patrocini, des d’equips de motociclisme campions del món fins a entitats socials i culturals del Camp de Tarragona, on gestiona el polígon petroquímic més important del sud d’Europa.
A Catalunya, Repsol té un paper central en el marc de la crisi climàtica i energètica. Encapçala el rànquing de les empreses més contaminants del país. I la seva influència és cada cop més gran. Des d’aquest mes de maig, un dels que han estat els seus homes de referència, Jaume Giró, ocuparà la cartera d’Economia de la Generalitat a proposta de Junts per Catalunya. Tal com ha revelat CRÍTIC, com a directiu de Repsol Giró ha estat apoderat de les societats del grup que operen en dictadures o en països en conflicte.
Repsol és una corporació industrial amb seu a Madrid present en 31 estats tan diferents com el Brasil, el Canadà, Líbia, Algèria o Indonèsia. De fet, la seva superfície d’exploració actual abraça 137.000 km², la meitat dels quals a l’Àsia (a Indonèsia, a Malàisia i a Sibèria, principalment). Si fos un estat, el seu territori seria comparable al de Bangladesh i duplicaria el dels Països Catalans. Afegint-hi les àrees on també té interessos creats, restaria a poca distància del del Regne Unit.
La companyia està especialitzada en l’explotació de petroli i de gas i en la fabricació petroquímica. La seva producció d’hidrocarburs equivalia a uns 709.000 barrils de petroli diaris l’any abans de la pandèmia, és a dir, aproximadament el 0,7% del total mundial. A la llista Forbes 500 de les companyies amb més beneficis, figura en el lloc 245. A l’índex Standard & Poors de les 250 companyies energètiques principals, se situa en la posició 25 de les que treballen en el sector integrat del petroli i del gas, incloent-hi l’exploració. És a dir, és un gegant en el cor del sector crucial de la civilització industrial. I això que a penes compta amb uns 25.000 empleats i empleades a escala global.
Hi ha moltes possibilitats, doncs, que Repsol segueixi encapçalant força temps més els rànquings de les empreses més contaminants, també a escala espanyola. Ara bé, potser això no generarà grans titulars, perquè des del 2019 la marca ha esdevingut el primer anunciant en energia de l’Estat espanyol. Tot i que la xifra que inverteix en publicitat és desconeguda, els experts assenyalen que el sector energètic hi inverteix prop d’un 4% dels ingressos. Això representaria més de 1.500 milions d’euros anuals. Els mitjans massius desplegats amb #ElFuturoNoseDetiene, la darrera campanya institucional, en són una mostra.
Enorme deute històric en carboni
Una dada clau però poc coneguda és que Repsol és responsable del 0,23% de totes les emissions mundials històriques de gasos d’efecte d’hivernacle. Forma part del selecte club d’a penes 90 transnacionals que han produït dos terços de totes les emissions que estan deteriorant greument la composició de l’atmosfera des del principi de la Revolució Industrial. La meitat d’aquestes emissions acumulades s’haurien alliberat en el quart de segle que va del 1986 al 2010. Si acostem la lupa, Repsol apareix també en el 46è lloc en la llista de les 100 transnacionals responsables del 71% de les emissions globals entre la signatura del Protocol de Kyoto (1988) i l’Acord de París (2015). Tenint en compte que la companyia va ser creada el 1987, crida l’atenció la rapidesa i l’eficàcia amb què es va incorporar a la devastació fòssil del clima comú.
Repsol és entre les 100 transnacionals responsables del 70% de les emissions de gasos d’efecte d’hivernacle
Les emissions singulars que reconeix Repsol revelen que, malgrat que la producció de petroli i de gas ha baixat un 10% per mor de la pandèmia de la Covid-19, no hi ha hagut una reducció real de les emissions que notifica l’empresa.
Però aquest no és el seu deute climàtic històric complet. Segons l’Informe de comptes consolidat de 2020, Repsol manté aliances d’exploració o explotació amb Sinopec, el gegant xinès del petroli, amb qui bat rècords d’emissions al mar del Nord. Feineja a Angola i a Irlanda amb la italiana ENI. Explota Algèria amb l’estatal Sonatrach, la indonèsia Pertamina, l’alemanya RWE i la texana Anadarko. A Líbia s’ho fa amb l’estatal noruega Equinor i l’austríaca OMV. A Rússia treballa amb Gazprom, dominat per l’oligarquia propera a Vladímir Putin. A Indonèsia fa negocis amb la texana ConocoPhillips.
Té exploracions arreu de l’Amèrica Llatina: a Bolívia (amb Petrobras), al Brasil (amb Equinor, la francesa Total, la californiana Chevron, a part de Petrobras), a Colòmbia (amb la privatitzada Ecopetrol, la californiana Occidental Petroleum, la canadenca Frontera Energy i la britànica BP), a Veneçuela (amb Total i l’estatal PDVSA). Explota Alaska amb Oil Search, controlada pel Govern de Papua Nova Guinea, la banca JP Morgan, el banc corrupte més famós del món, l’HSBC, la neerlandesa Shell, l’australiana BHP i Equinor. I forada el golf de Mèxic amb la Shell… L’etcètera és molt llarg i palesa que l’atribució d’emissions resta molt per sota de les reals a causa de la teranyina de sinergies empresarials sense fronteres de la companyia.
El futur: poca reducció de gasos i més prospeccions
Amb aquests antecedents, el nou Pla estratègic 2021-2025 de la companyia destaca per la insuficiència dels objectius de reducció de les emissions comparats amb els esforços d’alguns països. Cal tenir present que el president Biden s’ha compromès a reduir un 43% els gasos d’efecte d’hivernacle abans del 2030 respecte al 1990, la UE d’un 55% o el Japó d’un 40%. Mentrestant, Repsol es compromet a rebaixar un 25% dels gasos que emet avui. A més, per aconseguir la neutralitat en carboni a mitjan segle, ajorna la reducció del 50% de les emissions actuals a la darrera dècada prevista, la del 2040 al 2050. L’única entitat política occidental amb una ambició climàtica tan exigua és l’Estat espanyol, on el Congrés dels Diputats acaba d’aprovar per llei una disminució de només un 23% de gasos per al 2030.
El nou pla de Repsol diu que el 30% d’inversions seran baixes en carboni: per tant, el 70% seguirà a fòssils
Pel que fa a actuacions de futur de la companyia, el nou pla es vanta que el 30% anirà a inversions baixes en carboni d’aquí al 2025, fet que certifica que el 70% restant seguirà destinat a inversions fòssils. Quant a generació elèctrica neta, passaria dels 3 GW instal·lats ja el 2021 a 10 GW el 2030. No deixa de ser un augment anecdòtic quan, només a Espanya, la demanda és de 110 GW ara mateix.
Sobre la transformació industrial, les mesures se centren en l’eficiència energètica (parlen de 0,8 milions de tones anuals sobre els 22 milions del 2020, és a dir, d’un 3%), l’economia “circular” a partir de residus per fer-ne combustibles “neutres” en carboni que no resisteixen cap anàlisi científica, un hidrogen “verd” poc viable econòmicament i força insegur, així com la captura i l’ús de CO₂, una estratègia de geoenginyeria plena de riscos quant a emmagatzematge i perillositat.
En contrast, no es renuncia a noves prospeccions ni a l’explotació de jaciments clau (Alaska, el golf de Mèxic, l’Amèrica del Sud, el Magrib, els mars de la Xina i del Nord).
A més, la seva participació en tota mena de lobbies fòssils (com el World Energy Council, el World Petroleum Council, Fuels Europe, la International Oil & Gas Producers i la International Emissions Trading Association (IETA), sense oblidar l’ultraliberal Atlantic Council) la situa en un lloc central del poder industrial.
De Sacyr i de La Caixa als fons d’inversió internacionals
Repsol és un derivat major d’un acord cec d’entrada a la Comunitat Econòmica Europea per part d’una Espanya fascinada pel neoliberalisme. L’origen remot és la decisió del govern de Leopoldo Calvo-Sotelo al novembre del 1981 de reunir sota el paraigua del nou Institut Nacional d’Hidrocarburs (INH) tot el sector petrolier espanyol heretat de la dictadura. Els governs de Felipe González (1982-1996) emprendran un programa de privatitzacions que portarà a vendre el 90% de l’INH (rebatejat com a Repsol el 1987), abans que José María Aznar arribi al Govern i remati la feina venent-ne el 10% restant.
Sacyr, La Caixa i Pemex han controlat Repsol fins fa poc. Creada el 1986, la Sociedad Anónima de Caminos y Regadío es fa dir Sacyr des del 1991. És una de les empreses europees capdavanteres en els sectors de la construcció, de les infraestructures i de la concessió d’autopistes. Entre el 2012 i el 2017 va dirigir l’ampliació del canal de Panamà.
El seu consell d’administració està presidit per Demetrio Carceller Arce, net de Demetrio Carceller Segura, que havia estat director general de la Compañía Española de Petróleos (CEPSA) en fundar-se el 1930. Filonazi durant la Segona Guerra Mundial, va fer de ministre de Comerç i Indústria entre el 1940 i el 1945, des d’on va impulsar la fundació de l’Institut Nacional d’Indústria. Segons Josep Fontana, res no es movia a l’Espanya de l’Autarquia sense que Don Demetrio cobrés el seu “peaje”. Carceller Segura hauria estat “el iniciador de la corrupción a gran escala del franquismo”. Carceller Arce controla avui l’empresa Damm i és president de l’Associació de Cervesers d’Espanya. Arran de l’escàndol dels papers de Panamà, tant ell com el seu pare, Demetrio Carceller Coll, van evitar la presó pagant una multa de 93 milions d’euros a la hisenda espanyola per haver evadit impostos mitjançant societats offshore domiciliades en el Pacífic sud almenys des de fa un quart de segle. Sacyr va arribar a controlar el 2006 més del 20% de les accions de Repsol.
CaixaBank ha tingut un enorme poder a Repsol els darrers 20 anys, però ara s’ha desfet de totes les accions
CaixaBank, un dels conglomerats de poder econòmic i polític clau a la Catalunya contemporània, va liquidar la seva relació històrica amb Repsol el 2019, fa només dos anys. Però durant prop de dues dècades va dirigir la companyia. Tant, que des del 2004 està presidida pel mollerussenc Antoni Brufau, empleat seu i exdirector de Gas Natural (avui Naturgy). En el moment àlgid, a principis dels anys 2000, l’antiga La Caixa posseïa un 15% de Repsol. L’abandonament de la companyia ha estat el pròleg de la fusió l’any passat amb Bankia (rescatada amb diners públics per 24.000 milions d’euros) gràcies a un preu bonificat de 4.300 milions, fet que li ha permès esdevenir el primer banc d’Espanya i el desè d’Europa.
Petróleos de México (Pemex) és l’empresa insígnia de l’Estat mexicà des que la va nacionalitzar Lázaro Cárdenas el 1938. En temps del president Salinas (1988-1994), va entrar a la petroliera espanyola amb prop del 5% del capital. En intentar aliar-se amb Sacyr el 2011 per dominar-la, va acabar derrotada per CaixaBank i pel Govern d’Aznar. Com a resultat, Pemex va vendre el 2014 el gairebé 10% de Repsol que posseïa. Curiosament, Emilio Lozoya, l’exdirector de Pemex entre el 2012 i el 2016, arran de ser acusat de suborns per la constructora brasilera Oderbrecht en el que es considera l’escàndol més gran de corrupció de la història de Mèxic, ha denunciat davant la Fiscalia General de la República tres expresidents (Salinas, Calderón i Peña Nieto) pel fet de ser coautors de suborns.
Recentment, Isidre Fainé (president de CaixaBank el 2011) i Antoni Brufau (que ja ho era a Repsol) han reconegut que van pagar l’excomissari de la Policia Nacional, José Manuel Villarejo, perquè espiés els moviments de l’empresa mexicana.
A dia d’avui, el control de Repsol l’exerceixen, en primer lloc, la Sacyr dels Carceller (amb un 7,8% del vot) i el banc més gran dels EUA, el JP Morgan Chase (hi deté un 6,8%). Domiciliat al paradís fiscal de Delaware, és el mateix que va ser sancionat amb 13.000 milions de dòlars de multa per pràctiques hipotecàries fraudulentes arran del crash del 2008.
També hi pinten molt BlackRock, la societat d’inversió especulativa capdavantera al món (amb prop del 5%) i Amundi, el fons d’actius financers líder a Europa (amb un 4,5%).
L’arquitectura financera de Repsol és, consegüentment, un prodigi de forats negres. De fet, la companyia reconeix la presència del 15% de les 312 societats que formen part de la corporació en alguns dels paradisos fiscals més importants segons Tax Justice Network. Almenys 43 societats del grup esquiven impostos a través dels Països Baixos (21), Barbados (6), Luxemburg (5), Singapur (4), Trinitat i Tobago (1), les Caiman (1), Delaware/EUA (1), Suïssa (1), les illes Verges Britàniques (1), les Bermudes (1) i Andorra (1).
A part de la participació ben pagada a un expert en energia com Mariano Marzo (287.000 euros el 2020), el consell d’administració es nodreix d’autèntics falcons del capitalisme fòssil. Hi ha personatges com René Dahan, antic director i vicepresident executiu de la petroliera Exxon Mobile. O Henri Philippe Reichstuhl, president de Petrobras entre el 1999 i el 2001 i director des del 2015 de LATAM, la companyia xilena d’aviació. I encara J. Robinson West, membre del lobby negacionista del xoc climàtic anomenat National Petroleum Council i del grup de pressió més poderós en la política exterior estatunidenca, el Council on Foreign Relations.
Amb aquest staff i eines, no hi ha cap dubte que Repsol serà una de les corporacions que trauran més profit dels fons Next Generation que repartirà el Govern espanyol amb l’excusa de la transició “verda”. Oportunament, la companyia acaba de presentar-hi 30 projectes per un valor de 6.000 milions d’euros a compte de l’hidrogen “renovable”, l’economia “circular”, les energies renovables i el seu emmagatzemament, l’energia “distribuïda” i la “mobilitat elèctrica”, així com la infraestructura de “transformació digital”.
Interessos sobretot a l’Amèrica Llatina
Tres anys després de la privatització, la companyia va fer un salt qualitatiu amb la compra de la petroliera i gasista argentina YPF. Repsol esdevenia així la vuitena companyia petroliera del món, amb més de 37.000 llocs de treball. L’Argentina de la presidenta Cristina Kirchner va expropiar la petroliera espanyola el 2012, un fet que va retallar l’expansió del grup però no la seva vocació conqueridora sense complexos.
De fet, Repsol no ha cessat de buscar oportunitats arreu. Si no ha aconseguit mai explotar res de sòlid a Guinea Equatorial o als jaciments del mar de la Xina, no ha estat per falta de ganes. Que s’estigui venent nombroses opcions d’exploració a l’Iraq, a Angola, Sierra Leone, a Namíbia o a Papua Nova Guinea té a veure, sobretot, amb la pèrdua dràstica de beneficis arran de la Covid-19.
Defensors ambientals i dels drets humans porten anys denunciant el paper de Repsol a l’Amèrica Llatina
L’ambientòleg i activista Marc Gavaldà crida l’atenció sobre tres comunitats indígenes a l’Amèrica del Sud durament assetjades per la corporació. Els waorani són una ètnia de l’orient equatorià. Viuen al Parc Nacional Yasuní, un gran enclavament amazònic que constitueix un refugi del plistocè amb espècies conservades de fa 20.000 anys. Aquesta reserva de la biosfera, però, està envaïda per innombrables explotacions petrolieres i gasistes. En comprar YPF, Repsol va passar a controlar el Bloc 16 i, més tard, el 67. També participen amb un 30% del capital en l’oleoducte de crus pesants (OCP) que travessa 485 quilòmetres de l’Amazònia equatoriana fins a la costa del Pacífic. El 7 d’abril de 2020, l’OCP va trencar-se, fet que va provocar l’esllavissament de la mítica cascada de San Rafael i l’erosió del riu Coca enmig del pànic de les comunitats indígenes. Els waorani han passat a ser la mà d’obra barata i aculturada de les explotacions petrolieres.
Un dels seus grups, els tagaeri, en aïllament voluntari encara, resta assetjat per la contínua ampliació dels camps petroliers. A Repsol no sembla importar-li, ja que prefereix una “colonització sense testimonis”, afirma Gavaldà. Té bons protectors a l’Equador com Marcelo Mata, ministre de l’Ambient per segona vegada entre crítiques ecologistes: repeteix càrrec pels serveis prestats com a responsable ambiental de Repsol al Bloc 16.
Camisea és un dels complexos gasistes més productius del continent americà. Està ubicat a l’Amazònia peruana, al baix Urubamba, un riu que neix als peus del Machu Picchu, en una de les àrees amb més biodiversitat del planeta. Alberga vuit grups indígenes com els ashaninca o els kakinte, que han viscut en estat d’aïllament voluntari fins que l’eclosió del trànsit ha convertit l’Urubamba en una autovia fòssil. Això i la perforació progressiva del territori amb oleoductes han deteriorat de manera radical les seves condicions de vida.
El 10% de tot el gas natural del Perú l’extreia Repsol el 2019, un creixement notable des del 4% de quatre anys abans. Els seus socis allí són la coreana SK, l’algeriana Sonatrach i les texanes Hunt Oil i Tecpetrol. L’Estat peruà no ha aconseguit fins ara que cap d’elles subscrigui una clàusula anticorrupció. Un cop liquat, tres quartes parts del gas s’exporten a Corea del Sud, a la Xina i al Japó i a la resta a Europa. Un de cada deu vaixells de gas natural liquat (GNL) peruà té com a destinació Espanya. Si el 2014 la companyia va vendre el seu negoci a Shell, últimament ha tornat a expandir el seu negoci d’exportació de gas natural liquat peruà, canadenc i rus, fet que posa en dubte el seu suposat viratge verd. Repsol forma part del lobby més influent en l’expansió de l’economia fòssil del país, la Societat Peruana d’Hidrocarburs.
A Bolívia, en concret a San Alberto i a San Antonio, al Chaco, una de les regions més seques d’Amèrica, en territori guaraní, topem de nou amb la companyia. A pesar que el president Evo Morales va nacionalitzar els hidrocarburs el 2006, transnacionals com Repsol, Total, Shell, Petrobras o Gazprom hi són més poderoses que mai. De fet, el seu Govern va impulsar un enorme increment de l’extractivisme fòssil camuflat sota la retòrica que Bolívia “vol socis, no patrons”.
El nou president, Luis Arce, antic ministre d’Economia de Morales, va expressar la seva alegria per poder fer negocis amb Repsol, Shell, l’argentina Pan American Energy i l’estatal boliviana YPBF arran de l’obertura d’un nou megacamp de gas al Chaco. I resta un enfilall de nous pous exploratoris en espera. Pel camí, els tentayapi, l’ètnia guaraní que ha romàs més intacta, intenten defensar amb la creació d’un gran parc natural la poquíssima aigua que els resta per viure davant la despesa d’aquest bé essencial que comporten els pous de gas i el xoc climàtic.
La colonització fòssil de l’Amèrica Llatina compta amb la protecció de lobbies socioeconòmics espanyols com ara la Fundació Carolina, creada el 2000 per afavorir la Hispanitat allí amb el pretext de la cultura i els Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni de les Nacions Unides. Reuneix un club exclusiu que ajunta 17 transnacionals com ara Repsol, Prisa, ACS, Santander o Inditex amb entitats oficials com l’Institut de Crèdit Oficial o Cooperació Espanyola, sota la direcció de la presidència del Govern espanyol i del nucli dur (sense Podem) de l’executiu. La presidència d’honor recau en Felip de Borbó. No hi trobarem cap representant institucional, econòmic o social llatinoamericà i molt menys indígena.
Subvencions a dojo per guanyar-se Tarragona
El canvi de look de la companyia ha vingut acompanyat de l’intervencionisme en el món universitari hispànic a fi d’assegurar-se’n el control de la recerca i les dades crítiques. L’objectiu és generar una xarxa de càtedres de Transició Energètica. Des del 2019 n’han creat a la Universitat de Barcelona (especialitzada en captura, ús i emmagatzemament de CO₂), a la Universitat Politècnica de Madrid (de mobilitat sostenible) i a la Pontifícia de Comillas (sobre descarbonització industrial). Paral·lelament, han començat a becar estudiants del Massachusetts Institute of Technology (MIT) al Repsol Tech Lab de Móstoles (Madrid).
Però, sens dubte, és Tarragona el millor laboratori del futur que promou Repsol. La zona s’ha convertit, segons les dades oficials, en el “pol petroquímic més potent del sud d’Europa”. Enlloc té un impacte tan intensiu i tampoc no han anunciat cap voluntat de reduir el seu pes. Amb el projecte Cal·lípolis Next Generation proposen ampliar el port de Tarragona a fi d’augmentar la capacitat logística del comerç petroquímic. Per fer-ho més digerible, ho adornen amb un nou moll turístic per a creuers al contradic dels Prats. En resum, amb fons europeus, Repsol vol més petroli i més petroquímica al Camp de Tarragona, tot afavorint alhora l’expansió del turisme a Vila-seca.
Repsol sap posar diners allà on farà servei. A la Universitat Rovira i Virgili finança una Càtedra Internacional d’Excel·lència en Comunicació. El Col·legi de Periodistes de Tarragona i de les Terres de l’Ebre també rep una subvenció periòdica. Mantenen un “Panel Públic Assessor de Repsol” amb residents (ple de gent de l’àmbit de la salut, alguns ecologistes i dirigents veïnals). Ofereixen 20 beques d’FP (sobre uns 12.000 estudiants) i cinc més per a futurs estudiants a la URV (al batxillerat superen els 9.000 alumnes tarragonins). Participen econòmicament en multitud d’iniciatives tarragonines, ja siguin uns Jocs Mediterranis o la Coordinadora de Colles Castelleres, que rep una subvenció anual, i l’any 2021 és de 10.000 euros.
Tanmateix, les aportacions a entitats socials i educatives tarragonines no deixen de ser engrunes respecte dels 9,6 milions d’euros destinats l’any 2019 a ajuts socials, culturals i educatius (incloses les càtedres de Transició Energètica) per part de la Fundació Repsol. Menys de 10 milions d’euros en retorn social i educatiu vindrien a ser el 0,01% dels ingressos de la transnacional. L’obra social de Repsol és més baixa, de fet, que el patrocini de l’equip Honda de motociclisme: en plena pandèmia, Repsol va renovar-lo a raó d’uns 14 milions anuals.
