Hidrogen verd: és realment sostenible el combustible del futur?

Els combustibles fòssils tenen els dies comptats. L’esgotament imminent de les reserves de petroli és la crònica d’una mort anunciada. El 2014 va començar la desinversió, després d’un ball de preus del barril de cru, que el va portar del màxim històric a mínims mai vistos des del 1975. Centenars d’empreses van decidir retirar les seves accions dels projectes petroliers. “Invertir en cru és il·lògic. Les reserves s’esgotaran en dos anys”, va dir el president de Repsol, Antoni Bufrau, el 2018. El pronòstic va ser massa pessimista, però no desencaminat: s’espera que els cotxes de combustió siguin història el 2050, any que la Unió Europea va marcar com a data límit perquè el 80% de l’energia provingui de fonts renovables. 

“Europa té perfectament identificat el problema. Sap que s’acosta una davallada important en la producció de petroli en els pròxims quatre anys i hi ha de trobar desesperadament una alternativa”, assegura el doctor en Física i investigador del CSIC Antonio Turiel. El nom d’aquesta alternativa és l’hidrogen i s’ha convertit en la nineta dels ulls d’Europa. Els seus governs i les grans empreses volen invertir milions, a través del fons Next Generation EU, en la “descarbonització” de l’economia. Així, companyies capdavanteres d’un dels sectors més contaminants del món volen fer la seva “transició verda” i aposten per la creació de plantes d’hidrogen. Però és aquesta proposta realment sostenible i viable?

L’hidrogen, l’element més abundant del planeta  

L’hidrogen és, des de fa alguns anys, un element molt valorat especialment per sectors que necessiten molta energia per funcionar, com el de la mobilitat i el transport de mercaderies, que veuen en la producció d’hidrogen una solució per als seus mercats. Una pila d’hidrogen, per exemple, té unes 100 vegades més potència que una d’elèctrica, motiu pel qual es planteja com el futur per a camions, vaixells o avions, que han de fer grans trajectes sense possibilitat de proveir-se de combustible. 

Avui en dia, el 99% de l’hidrogen encara s’extreu del gas (hidrogen blau) o del petroli (hidrogen gris)

Però, tot i ser la substància química més abundant del planeta, l’hidrogen no es troba sol a la natura: sempre es troba mesclat amb altres elements formant recursos com aigua, gas o petroli i, per tant, per separar-lo i usar-lo, s’hi han d’aplicar diferents processos. Per si mateix, doncs, no és una font d’energia: “S’han de fer servir altres fonts d’energia per obtenir-lo i, cada cop que es fa aquesta transformació, una part de la potència es perd en forma de calor”, explica Turiel, fent referència a la segona llei de la termodinàmica. Avui en dia, el 99% de l’hidrogen encara s’extreu del gas (hidrogen blau) o del petroli (hidrogen gris), segons dades de la consultoria energètica Wood Mackenzie, i ambdós deixen anar emissions de CO₂. 

L’alternativa seria l’anomenat hidrogen verd, que s’obté exclusivament d’energies renovables. Si aquesta pot ser una opció, per què no se’n fabrica més? “Si no hi ha més hidrogen verd, és perquè és més car“, diu Marcos Rupérez, enginyer industrial especialitzat en tecnologies d’hidrogen. “Ara el New Green Deal de la Unió Europea hi inverteix, per abaixar-ne el preu”, hi afegeix. De fet, una de les maneres més habituals d’obtenir hidrogen verd és a través de l’aigua, un recurs molt preuat que precisament va començar a cotitzar a la borsa al desembre passat. 

Colonialisme energètic

Les preses hidràuliques i l’ús de l’aigua per a finalitats que van més enllà del consum i del regadiu han generat mancances i sequeres en territoris rodejats de rius de i llacs. L’espoli dels recursos és una de les conseqüències de les produccions globals a gran escala i, tot i que la producció d’hidrogen no requereix grans quantitats d’aigua, “sí que afegirà estrès hídric a aquelles regions que ja el pateixen”, reconeix Turiel. Així, per produir les ingents quantitats d’hidrogen verd que requerirà Europa, es necessiten preses enormes, impossibles de situar als rius o llacs europeus. “Es parteix de l’assumpció falsa que tenim energia renovable il·limitada, però no és veritat”, diu el físic, que afirma que, actualment, les renovables només poden cobrir vora el 40% de la demanda energètica mundial. 

Antonio Turiel: “Hi ha dues opcions: o el decreixement o el que sembla que farà la UE sense reconèixer-ho: el colonialisme energètic”

L’expert, que recentment va assistir a la Comissió de Transició Ecològica del Senat per alertar sobre aquesta situació, assegura que “no podrem produir tant com consumirem” i davant d’això s’obre una dicotomia: “El decreixement o el que sembla que farà la Unió Europea sense reconèixer-ho: recórrer al colonialisme energètic”. És per això que el futur apunta cap a regions com el Congo, que acollirà la que serà la presa més gran del món al riu Inga, impulsada pel Govern alemany. D’aquesta necessitat de deslocalitzar la producció en neix un dels principals inconvenients econòmics i ecològics de l’hidrogen: el transport. 

El cost del transport d’hidrogen

Transportar hidrogen és tècnicament bastant més complicat que fer-ho amb qualsevol altre hidrocarbur. Si es fa en mode líquid, és poc eficient, ja que s’han d’assolir temperatures molt baixes, que requereixen una gran quantitat d’energia. L’altra modalitat que s’està popularitzant és transportar-lo en estat gasós. Però fer-ho no és tan fàcil: els gasoductes actuals estan fets en la seva majoria d’acer, un material al qual l’hidrogen s’enganxa. Per evitar que això passi, s’haurien de revestir de polímer, però aquest compost s’esquerda amb temperatures extremes. I una gran part de l’entramat de gasoductes passa per deserts d’Àfrica o pel bell mig de Rússia.

“Els gasoductes només tenen sentit si generem una quantitat d’hidrogen bestial, però ara no és possible”, afirma Marcos Rupérez. Així, la fórmula que s’ha trobat avui per solucionar aquest problema és barrejar l’hidrogen amb el gas natural i transportar-lo a través dels gasoductes. D’aquesta manera s’entén millor la gran inversió que han fet empreses com Naturgy i Enagás, que participaran en un megaprojecte de producció i distribució d’hidrogen per tal de poder conservar la xarxa de gasoductes que, d’una altra manera, estaria condemnada a l’oblit. També Repsol ha volgut un tros del pastís i liderarà un consorci europeu, finançat pel Pacte verd europeu. 

Rupérez considera que transportar l’hidrogen a través de gasoductes no és bona idea. “Els electrodomèstics que funcionen amb gas només poden suportar un tant per cent molt petit d’hidrogen; per tant, la gran majoria d’energia que rebrem serà de part del gas”, assegura. Per la seva banda, Antonio Turiel també explica que, quan l’hidrogen surti per la clau, ho farà amb una pressió bastant més baixa que el gas amb el qual estarà barrejat. “Això vol dir que ens roben una quantitat significativa d’energia. Haurem de consumir més per fer el mateix i ens cobraran més car”, assegura. 

Marcos Rupérez: “Els electrodomèstics que funcionen amb gas només poden suportar un tant per cent molt petit d’hidrogen”

Aquesta afirmació també és compartida per l’organització danesa Foresight Climate & Energy, que ha realitzat un estudi que afirma que, el 2050, les bombes de calor tradicionals encara seran més eficients i econòmiques per escalfar una llar que no pas els bullidors d’hidrogen. “Estem usant sòl cultivable per fer parcs eòlics i aigua que podria ser per a cultius sense tenir clar que aquesta tecnologia pugui sostenir les necessitats reals de la població”, es lamenta Mònica Guiteras, investigadora dels impactes dels models energètics per a Enginyeria sense Fronteres (ESF). De moment, però, la generació i el transport de l’hidrogen són el gran negoci que la Unió Europea i els diversos països que en formen part volen afavorir amb els fons del Next Generation UE.

Un nou vector, els actors de sempre

El Govern de l’Estat espanyol va anunciar a finals del 2020 la seva intenció d’invertir més de 1.500 milions d’euros per impulsar la tecnologia de l’hidrogen verd. Gràcies als fons Next Generation EU, s’espera arribar a una inversió de 8.900 milions abans del 2030. A Catalunya, també aprofitant-se dels fons europeus, la Generalitat ha fet de l’hidrogen un dels seus 27 projectes emblemàtics i pretén crear “una plataforma aglutinadora de diferents iniciatives al voltant de l’hidrogen verd”, segons s’explica al pla Next Generation Catalonia. Aquest projecte duu el nom de “Vall de l’hidrogen Catalunya“ i es finançarà amb 6.500 milions d’euros; hi participaran empreses com Naturgy, Celsa o ICL i es coordinarà des de la Universitat Rovira i Virgili. Segons explica la seva web, hi prenen part fins a 100 organitzacions públiques i privades.

Catalunya preveu crear la ‘Vall de l’hidrogen’ amb la inversió de 6.500 milions d’euros provinents del Next Generation Catalonia

“Són els actors de sempre, que s’han posat una màscara verda, però tenen els mateixos objectius i perpetuen un model que ja s’ha demostrat que no funciona”, assegura Josep Nualart, investigador d’energia i clima a l’Observatori del Deute en la Globalització (ODG). Segons Nualart, la voluntat de convertir Espanya en el hub d’hidrogen d’Europa respon a una lògica del passat: “Volem allotjar cadenes de subministrament, oblidant que és exactament el que vam pretendre amb el gas i no va funcionar. No aprenem dels nostres propis errors”, es lamenta. Segons dades de l’Hydrogen Council, les empreses espanyoles són les que més aposten per aquesta tecnologia. Només Endesa, Iberdrola i Naturgy sumen més de 53.000 milions d’euros en projectes que, al seu torn, també estan vinculats a l’arribada dels fons Next Generation EU. 

“Ens volen fer creure que serà un canvi a positiu, cap a una Europa més verda, però necessitem un canvi radical si volem sostenibilitat i sobirania real”, assegura Mònica Guiteras. Rupérez considera que, per ser coherents amb el discurs de la transició verda, “l’únic que té sentit és produir hidrogen de proximitat, allà on el necessitis i sense haver de transportar-lo”, però sembla que els megaprojectes globals seran a l’ordre del dia. “Caldrà veure com evoluciona la demanda i el model de consum, però el que és clar és que el coll d’ampolla no passarà per manca d’hidrogen, sinó per la capacitat de produir energia renovable”, hi afegeix Rupérez. 

No és l’energia: és el model

“No és que, des de certs col·lectius, ens oposem a tots els projectes que ens proposen; és que el coneixement és molt elitista i no ens n’arriba tota la informació”, diu Mònica Guiteras, que també es pregunta si l’energia derivada de l’hidrogen “arribarà realment a les famílies o només servirà per a grans projectes”. Des d’organitzacions com ODG o ESF consideren que “la veritable transició energètica hauria de donar-se per motius ecològics, no per continuar fent negoci. És per això que l’hidrogen no hauria de ser l’actor protagonista de la transformació”, apunta Nualart. Així ho pensa també Antonio Turiel, que considera que l’hidrogen serà un factor important però no pas el principal. “Es tracta d’un vector energètic molt limitat, que tira endavant perquè és l’única opció que tenim, però el que es planteja és de bojos i vol camuflar un intent desesperat de mantenir un sistema que no s’aguanta”, assegura l’investigador del CSIC.

El consum d’energia primària a Catalunya ha augmentat gairebé un 50% en els darrers 20 anys i la tendència continuarà a l’alça

El consum d’energia primària a Catalunya ha augmentat un 48,8% en els darrers 20 anys i la tendència continuarà a l’alça. “No es tracta de canviar una energia per una altra, sinó de canviar el model de consum. Hem d’aprendre a fer servir millor les energies, a consumir el que puguem produir, sense explotar persones i territoris”, exposa Josep Nualart. Canviar el cotxe per la bici, consumir producte local o deixar de banda els plàstics són alguns gestos petits que poc tenen a fer en un joc en què les grans empreses ja han decidit les regles i volen continuar guanyant. “Renovables sí, però no així” és el lema que han adoptat recentment els moviments ecologistes i per la sobirania energètica. Com afirma Nualart: “No n’hi ha prou de pintar de verd la mateixa recepta de sempre”.