Cinc perills del Pacte verd europeu com a estratègia de recuperació econòmica

Les mesures executades per fer front a la crisi sanitària global de la Covid-19 han desencadenat la crisi econòmica més gran des de la Gran Depressió del 1929, segons el Fons Monetari Internacional (FMI). Durant el 2020, la majoria d’economies han vist caure el seu PIB i, en el cas de l’Estat espanyol i d’Itàlia, a la zona euro, ho han fet de manera més profunda. L’Organització Internacional del Treball (OIT) apuntava que en el segon trimestre del 2020 s’havia perdut l’equivalent de 496 milions de llocs de treball al món, i el Banc Mundial calculava que 88 milions de persones havien estat empeses a la pobresa extrema per la pandèmia. Segons les estimacions de l’FMI del gener d’aquest any, l’economia a la zona euro va caure un 7,2% el 2020.

Per fer front a aquesta situació, la Unió Europea (UE) aposta per una estratègia de recuperació econòmica basada en els principis del Pacte verd europeu que posa èmfasi en l’economia verda i en la transició digital. Quins perills amaga aquesta estratègia? Qui se’n pot beneficiar i a qui deixarà fora? CRÍTIC ho analitza amb profunditat a partir de les aportacions del llibre Pactes verds en temps de pandèmia. El futur es disputa ara, escrit per l’investigador Alfons Pérez, membre de l’Observatori del Deute en la Globalització (ODG).

1. A qui beneficiaran les ajudes europees?

La Comissió Europea va anunciar el 14 de gener de 2020, el pla econòmic per al Pacte verd europeu anomenat “Pla d’inversions per a una Europa sostenible” amb la voluntat de mobilitzar 1 bilió d’euros els pròxims 10 anys a través del pressupost de la UE i d’altres instruments financers com l’InvestEU. Però, amb l’esclat de la Covid-19 i la crisi econòmica consegüent, aquest pla es va veure eclipsat i modificat. Ara, es tracen dues polítiques econòmiques en paral·lel: el rescat de l’economia productiva i la recuperació econòmica basada en una transició verda i digital de l’economia europea.

Per rescatar l’economia, s’han mobilitzat molts diners i molt ràpidament. D’una banda, el Banc Central Europeu ha ampliat el Programa de compra de deute públic i corporatiu implantat el 2014, amb 1,1 bilions d’euros més el 2020. Però, on han anat a parar? S’han repartit les ajudes? Doncs, sense criteris ambientals, socials o econòmics, contradient el Pacte verd europeu, els diners han beneficiat les grans companyies: més de 50 transnacionals com CEPSA, Airbus, Shell, Repsol, Naturgy, Iberdrola o Carrefour, tal com denuncia el llibre Pactes verds en temps de pandèmia. Algunes d’elles, les més contaminants de la UE i també de Catalunya.

Fins ara, els estats han rescatat empreses, principalment de sectors com l’automoció, l’aviació civil i el sector energètic

D’altra banda, els estats han rescatat empreses, principalment de sectors tradicionals com l’automoció, l’aviació civil i el sector energètic. L’Estat espanyol, per exemple, ha avalat els préstecs que la companyia Iberia ha demanat a entitats bancàries per un valor de 750 milions d’euros, i 260 milions per a Vueling. En cas d’impagament, el Govern, amb els impostos ciutadans, ha de cobrir el 70% del cost. Un rescat sense contrapartides socials, com podria ser assegurar els llocs de feina de les treballadores d’aquestes empreses.

Per a la recuperació econòmica, una oportunitat que la UE veu per fer la transició verda i digital programada, al maig del 2020 la Unió aprova mesures que impliquen el seu pressupost en els pròxims set anys, i un programa específic anomenat Next GenerationEU. Aquest programa està dotat amb 750.000 milions d’euros (360.000 milions en préstecs i 390.000 en subvencions a fons perdut) per a una “recuperació sostenible i resilient, creació de llocs de treball i reparació dels danys causats per la Covid-19”. El 90% del pressupost del programa se l’emporta el mecanisme per a la recuperació i la resiliència, del qual el 70% s’ha d’executar entre el 2021 i el 2022. L’Estat espanyol, juntament amb Itàlia, poden sol·licitar fins a un 40% del total. Per fer-ho, han de preparar plans de recuperació i de resiliència nacionals 2021-2023 que han d’incloure un 37% d’inversions verdes i un 20% de digitalització amb l’objectiu d’avançar en el Pla verd europeu.

Els plans verds estan supeditats al Pacte d’estabilitat i hi ha risc d’endeutament públic per impagament dels bons corporatius i estatals

Però aquests plans no queden exempts de perills, segons recull en el seu llibre l’investigador Alfons Pérez: Primer, estan supeditats al control europeu i a les normes del Pacte d’estabilitat que, tot i estar en stand by actualment, tornarà a reactivar-se amb un major endeutament dels estats. Segon, estan sota el control de la Comissió Europea i del Consell Europeu, que controlen l’assoliment dels objectius. Tercer, hi ha un alt risc d’endeutament públic per impagament dels bons corporatius i estatals. I, quart, estan fets per no modificar les lògiques actuals del mercat: són uns fons que, lluny de reforçar les àrees essencials com les cures, la salut o l’educació, que cada crisi demostra que són imprescindibles per sostenir la societat i no generar més desigualtats, tornen a estimular els sectors productius convencionals perquè transitin cap a una economia verda i digital. Els complexos processos burocràtics per accedir-hi fan que sigui gairebé impossible l’abast per a petites i mitjanes empreses, i cooperatives i iniciatives de l’economia social i solidària. Agrupacions com la PIMEC ja treballen aquests fons per defensar el sector i facilitar l’accés de les empreses.

2. És possible mantenir el creixement i alhora reduir les emissions?

La UE basa la seva estratègia de recuperació econòmica en un “creixement verd”, és a dir, parteix de la idea que és possible un desacoblament absolut entre el creixement econòmic i l’impacte ambiental. Es creu que es pot seguir augmentant la producció de béns i de serveis i alhora reduir el consum energètic i material, i generar menys residus i emissions. Aquesta teoria, a la qual donen suport altres organismes multilaterals com el Banc Mundial, el Programa de les Nacions Unides per al Medi Ambient i l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmics, se sustenta en la innovació tecnològica. Però, Europa està treballant en aquest sentit? Tot i que a primera vista les dades podrien dir que sí, la realitat és una altra, com s’argumenta al llibre.

La Comissió Europea declara que, entre el 1990 i el 2017, les emissions s’havien reduït un 22%, mentre que l’economia havia fet un creixement del 58%. Però les dades del Global Carbon Project mostren una diferència important entre les emissions territorials (les generades en el mateix territori) i les de consum (que conté les emissions associades als béns de consum importats). El 2018, la UE era culpable d’un 9% de les emissions globals a escala territorial, i d’un 12% de consum. Això s’associa amb l’externalització de la producció: la UE va multiplicar per més de quatre les importacions entre el 2002 i el 2019 de la Xina, que, en aquest darrer any, han representat un 20,5% de les importacions de la UE. Per tant, no és vàlid fer una lectura positiva de les dades si no es té en compte la responsabilitat exterior de la UE, especialment ara, amb una economia tan globalitzada i externalitzada al Sud global.

3. La innovació tecnològica reduirà els impactes al Sud global?

El Pacte verd europeu té la innovació tecnològica com a pilar central per assolir la neutralitat climàtica. Però aquest objectiu ignora que la pressió extractivista augmentarà sobre tercers territoris, especialment del Sud global (l’Àfrica subsahariana, el Sud-est asiàtic, l’Amèrica Llatina, Oceania i la Xina), tenidors principals de matèries primeres necessàries per a la innovació. Per exemple, més del 90% de la pèrdua de biodiversitat i d’estrès hídric en aquestes zones és fruit de l’extracció de matèries primeres, combustibles i alimentació. Aquest extractivisme, a més, genera una dependència brutal entre territoris; el 2017, el volum de béns importats a la UE era tres vegades major que els exportats, i la taxa dependència se situava en el 23,2%.

La demanda de les energies renovables i tecnològiques d’emmagatzematge podria excedir les reserves de cobalt, de liti i de níquel, diu Earthworks

Una de les solucions que proposa la UE en clau de transició energètica són les energies renovables per seguir creixent amb menys impacte ambiental. Però aquesta proposta no té en compte els límits biofísics de les matèries primeres necessàries per dur-la a terme: “Produir la mateixa energia que ara amb renovables a escala global és inviable i indesitjable”, apuntava Pérez en l’entrevista a CRÍTIC. El cobalt, el coure, el liti o el níquel són alguns exemples de materials imprescindibles que han de ser extrets d’altres territoris provocant impactes socials i mediambientals. L’estudi Abastiment responsable de minerals per a les energies renovables, de l’ONG mediambiental Earthworks, del 2019, diu que “la demanda acumulada de les energies renovables i tecnològiques d’emmagatzematge podria excedir les reserves de cobalt, de liti i de níquel i les faria inviables.

Els impactes sobre les comunitats d’extracció no són un futurible, sinó una realitat. El mateix estudi d’Earthworks recull com la mineria de cobalt pot contaminar amb metalls pesants l’aire, l’aigua i el sòl. L’Atlas Global de Justícia Ambiental, on participa la Universitat Autònoma de Barcelona, recull 3.310 conflictes socioambientals oberts a escala global, 648 dels quals relacionats amb la mineria. Alguns dels exemples vius que hi ha són la lluita dels treballadors a la mina de cobalt a Bouazar (Marroc), la contaminació d’aigües al Congo per la mina Glencore-Katanga, o les pluges àcides i l’emissió de diòxid de sofre a Zàmbia, a més de la persecució d’activistes mediambientals en totes aquestes zones. Segons l’informe Defender el mañana, de Global Witness, el 2019 es van assassinar 212 activistes, 50 dels quals, relacionats amb la mineria, especialment dones.

El teletreball suposa despesa energètica: per mantenir els nostres aparells connectats i la informació global disponible a tot el món i tothora

En tot això, hi tenen un paper fonamental els tractats de comerç i inversió (com l’acord UE-Mercosud, signat amb el Vietnam al principi del 2020; el CETA, entre el Canadà i la UE, o la Carta de l’energia, signada per Espanya el 1994) on les empreses adquireixen impunitat gràcies a la creació de tribunals privats d’arbitratge que permeten esquivar els tribunals nacionals. Davant d’això, les comunitats que defensen els seus territoris dels quals depenen queden desemparades. La campanya internacional Stop Corporate Power treballa per limitar el poder de les transnacionals i fer-les complir els drets humans.

4. La digitalització permetrà reduir la contaminació?

La idea del Pacte verd europeu per assolir el desacoblament absolut és transitar cap a una economia de serveis amb l’ajuda de la digitalització i de les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC). Però, com s’ha vist durant la pandèmia de la Covid-19, per sostenir el teletreball i les videotrucades calen recursos. D’una banda, el consum energètic que suposa mantenir no solament els nostres aparells connectats, sinó tota la informació global disponible a tot el món i tothora (servidors, antenes, superordinadors, etc.). De l’altra, les matèries primeres que permeten crear-la i les quals s’han d’extreure d’altres territoris.

La pandèmia ha accelerat la digitalització de l’economia. Tant és així, que els mecanismes de recuperació i de resiliència de la UE per a la reconstrucció econòmica post-Covid-19 dediquen un 20% del pressupost a projectes de digitalització. Però com seran aquests processos de digitalització? L’estudi El futur dels treballs, del Fòrum Econòmic Mundial, del 2020, apunta que el 43% de les empreses estan preparant una reducció de plantilla per la introducció de la tecnologia, un 41% planteja subcontractacions especialitzades i només un 34% preveu augmentar la plantilla. De fet, el Pacte verd europeu posa l’èmfasi en el treball tecnificat, especialitzat i qualificat per a una economia competitiva.

Google, Apple, Facebook, Amazon o Microsoft han acumulat 46.000 milions de dòlars en beneficis extres durant la pandèmia

I, amb tot, on queden els drets laborals dels i les treballadores amb la implementació de mecanismes com el teletreball? “Més flexibilitat, però també més disponibilitat 24 hores, més control empresarial i menys poder de negociació col·lectiva“, alerta l’autor del llibre. I qui guanya amb aquest procés accelerat? De moment, les grans empreses tecnològiques com Google, Apple, Facebook, Amazon o Microsoft, que han acumulat 46.000 milions de dòlars en beneficis extres durant la pandèmia.

5. On queden els treballs reproductius essencials, desenvolupats especialment per dones?

L’estudi del Fòrum Econòmic Mundial també posa de manifest que amb la digitalització hi haurà un impacte en la divisió sexual del treball perquè és un sector on treballen especialment homes. A l’Estat espanyol, segons l’informe Dones i digitalització, de l’Institut de la Dona del Ministeri d’Igualtat, només el 2% de dones ocupades ho està en el sector de les tecnologies de la informació i la comunicació, davant d’un 5,7% d’homes, i només el 8% ocupen llocs tècnics o especialitzats. A Europa, segons l’informe del 2020 del Parlament Europeu Sobre el tancament de la bretxa digital de gènere: participació de la dona en l’economia digital, el 2018 les dones que estudiaven TIC eren un 17% i menys del 3% de les adolescents han manifestat voler estudiar-les. L’informe també recull que les dones representen menys del 20% de les professionals en ciberseguretat.

El Pacte verd no parla de l’economia reproductiva ni dels treballs essencials com les cures, la sanitat o l’educació

Davant d’aquestes dades, el Pacte verd europeu no sembla posar cap mesura per contrarestar aquesta situació. Encara més: ni el mateix Pacte ni la seva estratègia de recuperació econòmica no parlen de l’economia reproductiva ni dels treballs essencials com les cures, la sanitat o l’educació que tant s’han visibilitzat durant aquesta pandèmia. Per tant, en lloc de relocalitzar l’economia, donar valor als treballs de cures no remunerats i distribuir-los, reforçar les feines essencials i eliminar els sectors que són nocius per al planeta, “torna a deixar fora del mercat laboral les dones”, com remarcava Alfons Pérez a l’entrevista de CRÍTIC.

El que és clar és que per primera vegada la Unió Europea recull en els seus plans de creixement econòmic la voluntat de fer-ho de manera sostenible. La qüestió, però, és com es desenvoluparà tot això i qui se’n beneficiarà. Per això, com remarca Pérez, la vigilància ciutadana i l’organització col·lectiva per vetllar pel bé comú tenen un paper clau aquests mesos i anys que venen.