Un ecologisme per al 99%

Parlar d’un ecologisme per al 99% és un gest de complicitat i una provocació. Una complicitat amb el feminisme per al 99% —de Federici, Bhattacharya i Fraser— i una provocació per trencar amb un imaginari ecologista classista que avui ens dificulta connectar amb una majoria social. L’ecologisme per al 99% seria l’equivalent a aquell feminisme que va confrontar una agenda institucional i neoliberal que només beneficiava unes quantes dones privilegiades: hauria de trencar amb un ecologisme excloent, moralitzador i allunyat de la realitat d’una majoria social. Si el feminisme per al 99% reivindicava una mirada anticapitalista, de classe i antiracista, aquest ecologisme vol ser també una proposta radical i popular, capaç d’interpel·lar, incloure i mobilitzar la gran majoria.

Això implica no deixar fora ningú: ni la pagesia, ni qui treballa en un hotel de la Costa Brava o a la petroquímica

L’ecologisme per al 99% ha de donar resposta a les necessitats i als drets de la gran majoria. Ha de ser percebut com una millora de la vida quotidiana, no com una renúncia. Això implica no deixar fora ningú: ni les migrants, ni les perifèries, ni els joves, ni la pagesia, ni qui treballa en un hotel de la Costa Brava, a la SEAT o a la petroquímica de Tarragona. L’ecologisme per al 99% no ha de ser culpabilitzador. Ha de ser per a totes aquelles persones que, tot i viure amb precarietat, formem part del 20% més ric del planeta i som responsables del 70% de les emissions globals. No han estat les decisions individuals el que ha determinat aquesta responsabilitat! Com explica molt bé Rubén Martínez, les condicions estructurals impossibiliten que puguem decidir sobre l’impacte ecològic de les nostres vides: perquè la Renfe no funciona i s’ha d’agafar el cotxe; perquè amb el que paguem de lloguer només ens dona per comprar al Mercadona. I així, un llarg etcètera.

Aquest ecologisme ha de preocupar-se de construir una proposta de futur en majúscules juntament amb altres moviments socials. És important confrontar l’actual sistema ecocida, però no ens en sortirem només des de la resistència: necessitem lluitar per alguna cosa. Cal un projecte polític desitjable i compartit, a l’altura del repte ecològic i civilitzatori.  Una aposta radical,  capaç de repensar de dalt a baix el nostre model social, econòmic i polític. Una proposta que pugui alçar-se com una alternativa al feixisme —que sembla que és l’única alternativa que se’ns ofereix avui— i que incorpori les tres idees següents: 

1.  Combinar l’emergència social amb la urgència ecològica. Tot alhora. L’ecologisme per al 99% ha de desbordar els límits del que tradicionalment hem entès com a ecologisme. Ha de parlar altres llenguatges, i sorgir des d’altres llocs i lluites. Podem construir propostes des del moviment per l’habitatge, des de l’antiracisme, des de la lluita contra la turistificació… Es tracta d’assumir que el repte polític és construir una proposta que faci evident que l’agenda ecològica i la social són la mateixa. La nostra funció, per tant,  hauria de ser assegurar que, alhora que es garanteixen els drets socials bàsics per una vida digna (com l’accés a l’aigua, a una casa o al menjar saludable), també es garanteixin el dret al futur i els drets de la natura (o de la Terra). 

Com diu Yayo Herrero, “si s’obliga a triar entre la supervivència econòmica a curt termini i la supervivència ecològica a mitjà termini, es prioritzarà la primera opció, i cada vegada es torna més inviable la segona”. I. si posem al davant la qüestió climàtica sense tenir en compte les necessitats de la gent, generarem propostes elitistes, que alimentaran el malestar social i faran inviables aquest tipus de polítiques. Ja ho estem veient en els conflictes amb la pagesia, amb els pescadors o amb la implantació d’energies renovables al territori. No es pot fer una transició ecològica ràpida sense tenir en compte la gent. I, si no ho entenem a temps, no només fracassarà la transició ecològica, sinó que generarem un caldo de cultiu per a l’extrema dreta.

Hem diagnosticat grans problemes com la crisi climàtica, però hi hem respost
amb solucions ‘micro’

2. Pensar en gran. Necessitem construir una proposta de transformació d’escala. Hem estat capaços de diagnosticar grans problemàtiques com la crisi climàtica, o la de biodiversitat, però hi hem respost amb solucions micro que no s’articulen dins d’una estratègia més àmplia de canvi. Això ens ha dut a un cert replegament en allò petit, iniciatives locals i comunitàries, que, si bé són essencials, no són suficients per abordar la magnitud dels reptes que tenim davant. L’ecologisme també necessita macroprojectes. Cal una estratègia que vagi més enllà dels ideals abstractes. No n’hi ha prou a saber què volem transformar; hem de saber com fer-ho —i fer-ho a temps i de manera justa. Necessitem pensar a escala de país, amb propostes concretes, arrelades i creïbles, que connectin amb la realitat de la majoria.

3. Oferir treball i progrés. A l’últim, hauríem d’obsessionar-nos en com fem la transformació del teixit productiu que exigeix la crisi ecològica. Sabem que sectors com el turisme, la ramaderia intensiva, la indústria de l’automòbil o la petroquímica hauran de decréixer. Però, aleshores, què passarà amb els llocs de treball que avui depenen d’aquests sectors? Quin futur oferim a les treballadores de la indústria càrnia si reduïm els porcs al 50%? Si no vivim del turisme, de què vivim? És urgent que pensem en els tempos, els recursos i les alternatives i posem sobre la taula propostes que obrin horitzons laborals i de progrés per a la gent i per als territoris que han de viure aquest canvi.

“La nostra força és la pluralitat. Només cal que remem cap a un horitzó compartit, cadascú des del seu lloc”

4. Fer de la nostra diversitat una potència. Aquest projecte de futur ha de servir per alimentar i enfortir les mil maneres que té l’ecologisme d’existir: des de qui aposta per la via institucional fins a qui defensa el territori, fa educació o construeix altres maneres de viure. La nostra força és la pluralitat. Només cal que remem cap a un horitzó compartit, cadascú des del seu lloc.  Com diu Alfons Pérez: potser l’èxit no vindrà de trobar la justa mesura de les reivindicacions, sinó de la capacitat de desbordar-les des de la pluralitat de veus i lluites que som.

De fet, aquests últims dies s’ha reobert el debat sobre quin ha de ser el rumb de l’ecologisme arran que Manel Riu qüestionés certes maneres de fer. Però, més enllà de la crítica a allò que no ha funcionat, potser el que ens cal és centrar el debat en com construir aquest ecologisme ampli. I sobretot, com afirma Clàudia Custodio: arremangar-nos per un front comú.

A mi, sincerament, el que avui més em preocupa és entendre el punt de trobada entre el moviment ecologista i la pagesia a l’hora de formular propostes i horitzons compartits —més enllà d’una aliança puntual per oposar-nos a un determinat macroprojecte. Entendre què funciona i què no, per poder treballar de bracet amb els sindicats, més enllà d’afirmar que “ens cal aquesta aliança” sense saber encara com fer-la operativa. O resoldre, d’una vegada, com alineem l’ambició climàtica amb les lluites territorials. Sobre aquest últim punt: si hi ha tensions perquè l’agenda climàtica i els moviments territorials no van a l’una, caldrà trobar la manera que hi vagin. No podem deixar de reconèixer-nos com a part de la mateixa lluita, ja que no es pot concebre l’ecologisme sense les lluites de defensa del territori. Espero que l’ambició política de totes nosaltres estigui a l’altura per fer-ho possible. 

Estan passant coses prou interessants

La bona notícia és que a Catalunya comença a obrir-se un nou moment per a l’ecologisme. Emergeixen propostes que aposten per teixir aliances i cercar la pluralitat, que poden ser claus per construir un ecologisme per al 99%.

D’una banda, Revoltes de la Terra, partint de la composició de lluites, proposa una nova manera de mobilització: ens conviden a deixar de passejar la nostra impotència pel passeig de Gràcia i a passar a l’acció allà on passen les coses. I, per mi, un dels seus valors és la capacitat de mobilitzar la ràbia i combinar-la amb l’alegria de lluitar juntes. A Mont-roig del Camp hi havia esperança.

De forma complementària, l’Assemblea Catalana per la Transició Ecosocial (ACTE) aposta per activar imaginaris i, sobretot, concretar una proposta de futur desitjable pe al 99%, en la línia del que he intentat defensar en aquest article. Aquest setembre engegarem un procés per posar en una mateixa taula pagesia, moviments ecologistes, sindicats, col·lectius antiracistes i molts més, per començar a construir un projecte compartit que garanteixi un futur possible per a tothom. 

I, mentre tanco aquest article, el Govern anuncia que ja té projecte per a l’ampliació de l’aeroport del Prat. Una vegada més, tornen a imposar mesures suïcides. Però aquesta batalla pot ser una oportunitat per posar en pràctica tot el que aquí hem defensat: connectar la lluita climàtica amb el moviment per l’habitatge, les lluites territorials del Prat de Llobregat, i molts altres moviments. En la confrontació, també hem de saber construir el nostre relat de futur —un relat que sacsegi, ompli els carrers i obri horitzons.