Crític Cerca
Opinió
Rubén Martínez

Rubén Martínez

Director de l’Àrea d’Urbanisme i Transició Ecològica de l’Institut de Recerca Urbana de Barcelona (IDRA)

L’ecologisme dels rics (III). Unir la classe treballadora i la classe climàtica

Els interessos dels treballadors i l'agenda ecologista no haurien d'estar enfrontats; necessitem aliances que tinguin en compte el cronòmetre climàtic i la brúixola política

10/07/2024 | 06:00

Una pancarta en una manifestació a Londres dins la campanya 'Fridays for Future" / ALISDARE HICKSON – FLICKR

Sovint se situa l’origen de la crisi ecològica assenyalant els hàbits de consum vinculats a la riquesa. S’insisteix que el 10% més ric de la població mundial és responsable del 50% de les emissions globals. Tot i ser cert, la gent que viu en els barris més pobres de Barcelona, de Madrid o de Bilbao també forma part d’aquest club exclusiu. La qüestió és que aquest mode de vida de la classe treballadora del Nord Global no respon a preferències individuals, sinó a factors estructurals. Ningú no viatja 80 quilòmetres amb cotxe cada matí per anar a treballar perquè ho desitgi. Ningú no gaudeix gastant el 90% dels seus ingressos a subsistir. Ningú que habitualment compra costelles de porc barates no és responsable de l’acaparament de terres al Brasil per tal de produir la soja que alimenta els porcs, ni de l’explotació de treball migrant als escorxadors d’Osona, ni del maltractament animal a les macrogranges d’Alcarràs, ni tampoc de la contaminació dels aqüífers. La veritat incòmoda de la crisi ecològica no és que hi hagi gent que malviu i al mateix temps contamina, sinó que hi ha una majoria social que no té cap control sobre les condicions ecològiques de la seva pròpia existència. Mentrestant, uns altres acaparen i exploten els recursos, tot organitzant el treball, l’energia i el territori sota interessos capitalistes.

Els propietaris del capital

A la regió metropolitana de Barcelona viuen 5,7 milions de persones i és formada per un total de 164 municipis. Això suposa un 68% de la població catalana vivint en un 10% del territori. Aquesta regió inclou una de les àrees metropolitanes més poblades d’Europa, i és també una de les més contaminades, a causa de la gran concentració de vehicles motoritzats i de l’activitat del port de Barcelona. És un metabolisme obert, molt dependent de l’exterior i del combustible fòssil, amb una accelerada pèrdua de sobirania energètica (incloent-hi els aliments) i amb una arquitectura publicoprivada que ha solidificat aquest model. En aquesta regió, el consum domèstic és el tercer sector que més diòxid de carboni (CO2) emet per darrere dels serveis i del transport, però en la majoria dels casos és una activitat dedicada a la pura subsistència. El 43% de les llars de tota l’àrea metropolitana estan per sota del pressupost necessari per cobrir necessitats bàsiques. Un quart de la població està en risc d’exclusió social i una de cada cinc persones treballadores està en situació de pobresa. No obstant això, s’insisteix que la població amb menys ingressos quadruplica el volum d’emissions compatible amb no superar els 1,5 °C respecte als nivells preindustrials. El resultat són vides que no arriben a fi de mes i que són assenyalades com a responsables de la fi del món. L’obsessió per associar la crisi ecològica i el consum porta a aquesta mena d’atzucacs.

Els propietaris del capital, sigui verd, marró o blau, acumulen capacitat de comandament garantida pel control del poder polític

La veritable divisió de classe en la crisi ecològica es defineix en un conflicte d’un ordre i una magnitud diferents. D’una banda, hi ha una part de la població que no tria lliurement accelerar la crisi ecològica, sinó que intenta subsistir sense tenir poder per canviar els fluxos energètics que sostenen la seva vida. D’altra banda, tenim grups socials amb capacitat de comandament en els circuits dels diners i que, més enllà de consumir infinitament més, estan dotats del poder capitalista necessari per modelar el metabolisme social i extreure’n benefici. No ho fan guiats per un esperit emprenedor ni per la seva capacitat d’estalvi, sinó gràcies a regulacions institucionals que privilegien aquesta posició. Des del 2020, la Reserva Federal dels EUA ha injectat 7 bilions (milions de milions) de dòlars en plans de rescat i reconversió industrial. En paral·lel, el Banc Central Europeu ha injectat xifres similars des de l’inici de la pandèmia. Si alguna dinàmica comparteixen aquestes polítiques monetàries, és reproduir les relacions de classe entre posseïdors del capital i classes desposseïdes. Una pluja de diners públics sense contrapartida que substitueix la inversió privada perquè, si alguna cosa està en vaga, és el mateix capital.

La transició ecològica també reprodueix aquesta mateixa dinàmica. Els propietaris del capital, sigui verd, marró o blau, acumulen capacitat de comandament garantida pel control del poder polític. Tot i ser encara un joc amb regles capitalistes, cada vegada menys gent hi pot participar. Un bon exemple és la creixent expulsió de les classes mitjanes de sectors com l’immobiliari. Cada vegada sembla més clar que no és el mercat el que assegura l’accés a l’habitatge en propietat, sinó l’herència.

Una política de classe i ecologista

Necessitem una “política de classe” ecologista. La classe no entesa com alguna cosa que apareix automàticament a partir de la nostra capacitat adquisitiva. Tampoc com un fòssil del passat. Més aviat, la classe com una estratègia política feta d’una multitud de fragments que s’enfronten a les dinàmiques d’explotació del treball i d’apropiació d’energia, matèries primeres i treball reproductiu. Si, en plena hegemonia del capitalisme industrial, l’organització sindical es formava en la lluita pel control dels mitjans de producció a la fàbrica, en aquest cicle financer ofegat per una crisi ecològica, l’organització també es forma en les lluites per la reproducció social sobre el territori.

El cronòmetre climàtic pot empènyer una revolució passiva i alhora reforçar el poder dels propietaris del capital

No obstant això, la classe climàtica arrossega un problema. La classe climàtica són aquells grups socials amb una consciència política i forma organitzativa que estan guiats per la crisi climàtica. Segons aquesta posició, el canvi climàtic és la dimensió determinant de la crisi ecològica, i l’objectiu fonamental ha de ser la descarbonització de l’economia per qualsevol mitjà. El problema és que es pot estar empenyent una revolució passiva, promovent reformes importants, però reforçant el poder dels propietaris del capital. Conscient d’aquesta deriva, la classe climàtica defensa aquesta agenda política en nom de la urgència i la seva rellevància, argumentant que qualsevol altre objectiu empal·lideix enfront de la possibilitat que el planeta Terra continuï existint per a les futures generacions. La veritat és que és un enfocament que alimenta l’ecologisme de mercat, redueix la crisi sistèmica al canvi climàtic i que dificulta les aliances des de baix. El compte enrere del canvi climàtic exigeix incrementar la velocitat, però això s’assimila a no poder pensar ni decidir en quina direcció. El cronòmetre climàtic s’imposa a la brúixola política.

Els interessos de la classe treballadora i de la classe climàtica no haurien d’estar enfrontats. En tota formació històrica de la classe poden existir lluites i posicions que xoquen entre si, però això no significa que siguin eternament antagonistes. La classe es forma en les aliances que es produeixen en les lluites compartides. La seqüència de moviments a França, des dels armilles grogues fins a “les revoltes de la terra“, són un bon exemple d’assajos per vincular la fi del món i la fi de mes.

Dret a les infraestructures

Produir aliances en el terreny de les lluites vives —no les imaginades, sinó les existents— suposa assumir reptes organitzatius i estratègics on, sense transigir en valors, s’han de negociar les premisses polítiques i assajar posicions ambicioses que permetin avançar. Necessitem descarbonitzar, però no sense condicions i a costa de reproduir o passar per alt la privatització de l’accés a recursos bàsics que enfonsa en factures la classe treballadora. El front social necessari per incrementar el nostre poder de negociació no sorgirà de manera espontània, ni tan sols en condicions de desastre ecològic. La fi del món no garanteix que ens oblidem d’arribar a fi de mes: de fet, és més probable que succeeixi tot el contrari. La combinació de desigualtats socials i d’escassetat de recursos pot produir canvis polítics en direccions tan impredictibles com indesitjables. Ja estem veient que aquest és un terreny adobat perquè avanci l’extrema dreta.

L’agenda de la classe climàtica hauria d’alterar el règim de propietat capitalista

Una estratègia que pot unir la classe treballadora i la classe climàtica és emmarcar la descarbonització en el dret a les infraestructures. És a dir, imposar col·lectivament condicions perquè les infraestructures per a la transició dotin de poder polític el teixit social i productiu del territori. Per exemple, sobre les infraestructures clau del sistema alimentari, com ara Mercabarna i el port de Barcelona. Si bé és una infraestructura pública, Mercabarna opera com una promotora immobiliària i agroindustrial. Només un 18,7% del que comercialitza està produït a Catalunya i lloga els seus espais logístics a tot tipus d’empreses, sota l’únic criteri del millor postor. Mercabarna no sols ha de comprar el que es produeix en el territori per generar economies locals i cadenes curtes de comercialització, sinó que ha de destinar el seu benefici a una profunda millora ecològica de la seva logística, socialitzant els seus recursos i reduint el preu del cistell d’anar a comprar. De la mateixa manera, és necessari fer costat als programes que busquen construir infraestructures d’energia renovable en diàleg amb el teixit social i els governs locals, socialitzant beneficis i enfortint les comunitats energètiques. Dit d’una altra manera: en alguna mesura, l’agenda de la classe climàtica hauria d’alterar el règim de propietat capitalista. Un camí ambiciós és defensar el control polític de les infraestructures i del benefici creat col·lectivament. L’objectiu és poder arribar al final del mes al mateix temps que la nostra existència s’integra en els límits planetaris.

Necessitem tàctiques rupturistes (atacar el règim de propietat) i estratègies reformistes (democràcia econòmica) guiades per horitzons ecosocialistes que ens obliguin a mirar la brúixola política. Necessitem estratègies que puguin teixir aliances entre moviments en defensa de diversos drets, entre les lluites ecològiques i les de classe. Acudir a la falta de temps per argumentar que la direcció cap a la qual hem d’avançar ja està determinada s’assembla massa a un xantatge. Necessitem el cronòmetre climàtic en una mà i la brúixola política en l’altra.

Periodisme pel dret a l'habitatge

Suma't a CRÍTIC i t'enviem a casa la nova revista 'Habitar'

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebràs a casa la revista 'Habitar' (2024) i la revista 'Emergència' (2021)

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies