Crític Cerca
Opinió
Adrià Rodríguez

Adrià Rodríguez

Membre de l'Institut de Recerca Urbana de Barcelona (IDRA); investiga les relacions entre ecologisme, alimentació i cuina

Pagesia sense terra: qui acapara la propietat agrícola a Catalunya?

La clau del conflicte agrari és la propietat: mentre que més de la meitat dels pagesos no tenen terres pròpies, la superfície conreable cada cop es concentra en menys empreses i societats financeres

28/05/2024 | 06:00

Tractors en una protesta a la Vall d'en Bas (Garrotxa) / ACN

La revolta pagesa ha estat motiu d’alegria perquè ha posat en l’agenda una qüestió massa sovint invisibilitzada: la producció d’aliments. Com sabem, un dels elements de l’hegemonia cultural del capitalisme és invisibilitzar i simplificar el complex funcionament dels sistemes naturals i socials.

Però, més enllà de l’alegria inicial i espontània, és important aplicar una mirada atenta a la composició i les demandes de la revolta pagesa. Per fer-ho, cal entendre el món rural no com un espai homogeni, sinó ple de conflictes. Obviar aquests conflictes construeix una imatge bucòlica d’allò que passa fora del món urbà que s’ajusta poc a la realitat.

La revolta pagesa l’han integrat, sobretot, els sindicats agraris. Això, en molts països europeus i a Catalunya en particular, vol dir els propietaris de la terra o les empreses agrícoles. No obstant això, la pagesia sense terra, òbviament invisibilitzada, suposa el 60% de la pagesia a Catalunya. Aquest és un percentatge que va creixent, en un context on s’incrementa la concentració de la propietat i on cada cop hi ha més pagesia sense terra, perquè un grup reduït d’actors n’acaparen més i més. Quin és l’abast d’aquesta tendència? Com hem arribat fins aquí i quines implicacions té per a l’alimentació i l’ecologia?

Breu història de la concentració de la terra

El 1932, la Segona República va promulgar la Llei de reforma agrària amb un triple objectiu: reduir l’atur al camp, distribuir la terra expropiant-la als grans latifundistes i exercir la planificació agrària. La Llei va tenir un abast més curt del previst, pels seus costos econòmics i per l’oposició dels cacics locals i dels grans propietaris. Com sabem, aquest conflicte de classe va acabar desembocant en la contrarevolució franquista, que va tenir com una de les seves prioritats el retorn de la propietat als terratinents i a les oligarquies econòmiques. Una part d’aquestes terres es van recuperar per la via del dret, però una gran part es va recuperar per la via de la violència directa dels propietaris.

Les empreses i societats financeres dedicades a l’explotació agrícola s’han quadruplicat des dels anys noranta

La Transició espanyola no només va ser exigua en termes de redistribució de la terra, sinó que el seu marc normatiu va facilitar que a partir dels anys noranta s’obrís la porta a la neoliberalització i financerització del sistema alimentari. Això ha implicat una concentració creixent de la propietat en tots els elements de la cadena alimentària: de la terra (amb l’acaparament per part de grans corporacions i societats financeres), en la producció (amb empreses com BonÀrea que practiquen la integració vertical), o en la distribució (amb l’oligopoli de les grans superfícies que acaben determinant no només els preus, sinó també la producció). Aquesta concentració ha comportat que en els últims 30 anys, a Espanya, s’hagin reduït un 50% les petites finques agrícoles i actualment el 10% de la població gestiona el 80% del territori. Segons l’Institut Nacional d’Estadística (INE), la superfície mitjana d’una explotació ha passat de les 21 hectàrees el 1999 a les 26 hectàrees el 2020. En els mateixos 20 anys, a Catalunya s’han perdut 100.000 hectàrees de conreu, 10 vegades la superfície de la ciutat de Barcelona.

A falta d’una recerca més profunda, podem identificar una tendència que ens encamina a un escenari no només de pagesia sense terra, sinó també de terra sense pagesia, gestionada cada cop més per empreses i societats financeres dedicades a l’explotació agrícola. Aquest tipus d’empreses, a Catalunya, s’han multiplicat per quatre des dels anys noranta. Mentrestant, en els últims 10 anys, es perdien 4.600 pagesos. Segons l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat), les societats mercantils controlen ja el 15% de la superfície agrària utilitzada.

La PAC de la UE ha contribuït a la concentració de la propietat: qui més terra té més diners rep

És important remarcar que aquesta concentració gradual de la propietat no s’ha produït de manera natural ni per les lleis del lliure mercat. Ha estat un procés modelat i construït institucionalment, principalment per la política agrícola comuna (PAC) de la UE, que des de fa 20 anys ha estat orientant les seves ajudes per criteris de superfície: qui més terra té més diners rep i, per tant, més terres pot acaparar. Es tracta d’un cercle viciós de capitalisme agrari subvencionat per la major partida pressupostària de la UE. És fonamental considerar això quan sentim parlar de la “llibertat” o del “poder” dels consumidors pel que fa a l’alimentació. El marge d’acció des de l’àmbit del consum és molt estret i limitat, i els canvis més substantius passen per canviar el model de producció i de propietat, amb canvis normatius i pressupostaris. Segons l’Eurostat, a Espanya l’1% dels perceptors d’ajudes de la política agrícola comuna rep el 23% de les ajudes i un dels principals és ni més ni menys que Telefónica. A Espanya hi ha 600.000 perceptors d’ajudes de la PAC que no treballen la terra.

Pagesia amb terra i terra amb pagesia

La terra és una infraestructura fonamental per a la transició ecològica. No només és la base de l’alimentació, sinó dels cicles de nutrients, de la integració dels paisatges, de les comunitats i dels ecosistemes. Per garantir-ne l’accés, es pot pensar en una estratègia anàloga a la de l’accés a l’habitatge, que consisteix a combinar quatre elements. El primer seria posar traves als grans oligopolis en l’adquisició i concentració de terres. El segon, la institució d’un banc públic de terres, com fan països com França, construït a partir d’una aliança entre institucions públiques i comunitats rurals. El tercer, la regulació del preu dels lloguers dels terrenys agrícoles. I el quart, la recuperació de terrenys comunals perquè siguin gestionats de manera cooperativa o comunitària. A tot això, caldria afegir-hi la necessitat d’invertir les ajudes de la política agrícola comuna: cal disciplinar a qui més té i exerceix les pitjors pràctiques i donar suport a qui menys té i exerceix les millors pràctiques.

No n’hi ha prou a retornar l’accés a la terra a qui la treballa, si aquestes persones no tenen unes condicions materials garantides

És necessària una aposta política que s’emmarqui en el dret a les infraestructures. Hi ha infraestructures que són clau per avançar en una transició ecològica justa, com les que permeten l’accés a l’energia, l’aigua, la mobilitat, l’habitatge o l’alimentació, i que han de ser gestionades de manera pública, publicocomunitària o comunitària. Es tracta d’ampliar la democràcia política, donant més poder de decisió ciutadana allà on ara hi ha consells d’administració publicoprivats, però també es tracta d’ampliar la democràcia econòmica, decidint com es reinverteix l’excedent produït per aquestes infraestructures. Es podrien reinvertir els beneficis de Mercabarna per constituir un banc públic de terres?

Per acabar, és important destacar que no n’hi ha prou a retornar l’accés a la terra a qui la treballa, si aquestes persones no tenen unes condicions materials garantides per treballar-la. Per això, és fonamental que l’accés a la terra estigui vinculat a altres drets com l’habitatge, la salut, el transport, les cures o la cultura. Els temporers de Fruita amb Justícia Social així ho expressen quan diuen que no només pateixen el racisme i l’explotació de la indústria de la fruita, sinó també les dificultats en l’empadronament i l’habitatge i, per tant, en l’accés a la salut. Si l’explotació és plural, la justícia també ho ha de ser.

Els temporers assenyalen una estratègia d’emancipació: és clau teixir aliances entre moviments en defensa de diversos drets, entre les lluites ecològiques i les de classe. Només tornant la terra a la pagesia i la pagesia a la terra podrem construir una altra ecologia i un sistema alimentari centrat a cuidar la vida, la humana i la del conjunt d’espècies amb les quals cohabitem al planeta.

* Aquest article sorgeix de les reflexions en la preparació i el desenvolupament del debat “Pagesia sense terra” a l’IDRA (Institut de Recerca Urbana de Barcelona) el 3 de maig passat. Al debat hi van participar Vanesa Freixa (fundadora de l’Escola de Pastors i pensadora de la ruralitat), Domingo Morales (temporer i líder de Fruita amb Justícia Social), Keita Mady (Hort de l’Africà), Jonas de Abreu (Hort de l’Eriçó i exmembre del Movimento sem Terra) i Marina Monsonís (organitzadora de cuines comunitàries). Aquest debat ha format part del cicle “Ecologisme i classe”, del qual hi ha previstes dues sessions més, una que es va fer el 23 de maig i una altra que es farà el 7 de juny de 2024.

Periodisme pel dret a l'habitatge

Suma't a CRÍTIC i t'enviem a casa la nova revista 'Habitar'

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebràs a casa la revista 'Habitar' (2024) i la revista 'Emergència' (2021)

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies