Crític Cerca
Opinió
Jaime Palomera

Jaime Palomera

Antropòleg i investigador de l'Institut de Recerca Urbana - IDRA

La Ley Vivienda i el timbaler del Bruc: guia per entendre com hem arribat fins aquí i què passa a partir d’ara

El que el Congrés dels Diputats ha aprovat és indestriable de la lluita que els sectors populars i les classes rendistes han protagonitzat els darrers sis anys, amb Barcelona i Catalunya com a epicentre

17/05/2023 | 06:00

Un bloc de pisos a Nou Barris, Barcelona / IVAN GIMÉNEZ

En les darreres setmanes s’han fet lectures antagòniques de la Ley Vivienda. En un extrem, hi ha qui assegura que la llei suposa una revolució, un canvi de paradigma que trenca amb el model de l’habitatge com a mercaderia. En l’altre pol, s’assegura que la llei és una farsa, que no canvia res. Aquestes hipèrboles es repeteixen també en l’anàlisi sobre el moviment per l’habitatge: des de qui diu que la llei respon al que reclamava el carrer, fins a qui la veu com el fracàs de l’aposta d’organitzacions com el Sindicat de Llogateres, que s’haurien convertit en lobbies sense capacitat transformadora, instrumentalitzats per la “socialdemocràcia” institucional. Ens ajuden aquests relats a entendre el que ha passat a Madrid, i l’escenari que s’obre? Em temo que no gaire.

Començaré negant les dues premisses. No és la llei que hauria redactat el moviment, és clar. Però qui cregui que és la que voldria la patronal immobiliària, o el producte d’una negociació entre partits, s’equivoca. El que el Congrés dels Diputats ha aprovat és indestriable de la lluita que els sectors populars i les classes rendistes han protagonitzat en els darrers sis anys, amb Barcelona i Catalunya com a epicentre. En aquest temps, s’ha aconseguit quelcom que fins fa dos dies la immensa majoria creia impossible: disputar la funció social de la propietat i començar a fer efectiu un programa amb mesures que no s’havien vist en molt de temps, com intervenir el mercat en favor dels sectors populars amb baixades de preu i lloguers socials obligatoris. Com s’explica això?

Rebobinem una mica. Fa 10 anys, el que fins aleshores havia estat una gran crisi hipotecària va traslladar-se al lloguer, amb una escalada històrica dels preus. El problema de l’habitatge ja no només afectava els més desposseïts, sinó àmplies capes socials. Una esquerda autèntica. Les pujades i les expulsions es vivien com a desgràcies inevitables. “No hi ha prou oferta per a tanta demanda”, es deia. “No tothom pot viure a la ciutat”. La primera victòria del Sindicat de Llogateres, l’any 2017, va consistir a elaborar un diagnòstic —procedent de la recerca i l’experiència pràctica— que desmuntava aquests dogmes neoliberals i convidava a no resignar-se.

La bombolla del lloguer no era un fenomen meteorològic, sinó que havia estat cuinada políticament entre el 2012 i el 2013

La bombolla del lloguer no era un fenomen meteorològic, sinó que havia estat cuinada políticament entre el 2012 i el 2013 amb una bateria de lleis que posava la catifa vermella a la inversió especulativa internacional. Resumidament: privilegis fiscals per a fons voltor i rendistes; reducció de la durada dels lloguers i facilitats per expulsar; mecanismes per desviar pisos al mercat turístic de forma permanent i per mantenir-los buits; ús especulatiu dels 250.000 habitatges rescatats (en mans de la Sareb), i visats d’or per a estrangers a canvi de comprar pisos per sostenir els preus artificialment alts. Els mercats ja estaven intervinguts per l’Estat, però per afavorir una minoria privilegiada. El que calia era intervenir en la direcció contrària.

Aquest discurs, que qüestionava el sentit comú hegemònic i alhora generava esperança, ha anat de bracet d’una estratègia sindical capaç de convertir el malestar individual de molts en una força col·lectiva i transformadora. A vegades es diu que el moviment per l’habitatge no és un moviment de masses. És cert: a diferència del feminista o de l’independentista, no treu multituds enormes al carrer. Però, en canvi, té una gran capacitat de crear comunitats de lluita, i d’aconseguir victòries tangibles molt sovint. Crec que una metàfora per entendre la lluita per l’habitatge és la guerra de guerrilles, on l’única arma és la desobediència civil no-violenta. Parlem d’un ampli repertori d’accions a petita escala, impulsades per xarxes de militants amb un enorme grau de solidaritat i de compromís ètic, que els han permès plantar cara a un enemic molt més gran, en una guerra de desgast autèntica. 

En els darrers anys, el moviment ha estat capaç d’obstaculitzar una mitjana de dos desnonaments el dia i d’organitzar una onada de vagues de lloguer parcials. Persones que, davant l’exigència d’una pujada de preu o una expulsió sense motiu, decideixen no marxar de casa amb el cap cot i segueixen consignant la mateixa renda. Moltes d’aquestes formes de resistència han anat acompanyades de conflictes oberts amb rendistes, l’Administració i cossos policials. Sovint han adquirit un alt voltatge, obrint telenotícies, i acabant en victòria

Malgrat això, hi ha qui assegura que artefactes com el Sindicat de Llogateres no són “organitzacions de classe”, sinó una espècie d’ONG compostes per “activistes” que ajuden persones “afectades”. S’equivoquen. Som davant d’institucions populars liderades per aquells sectors que fa 20 anys s’haurien integrat en la classe mitjana, i ara viuen una proletarització. Persones sense propietats i sense cap altra opció que la jungla del lloguer, que es veuen sotmeses a una violència quotidiana, en forma d’asfíxia financera, despossessió i inseguretat vital. Famílies fartes, que decideixen passar a l’ofensiva, confrontant el poder immobiliari i assumint totes les conseqüències personals: brigades porta a porta per organitzar edificis sencers, accions en immobiliàries, recuperacions d’habitatges buits, boicots, talls de carrer, litigis estratègics, i un llarg etcètera. A més, com en les guerres de guerrilles, els sindicats susciten el suport de la majoria social no mobilitzada. Ho demostren les xifres d’afiliació creixents i unes enquestes sempre favorables als postulats del moviment, com regular el preu del lloguer i prohibir els desnonaments.

Els sindicats han fet trontollar el mite que no hi ha res a fer davant el mercat, i que les ciutats són per als rics

Així, de la mateixa manera que el timbaler del Bruc va obrir una esquerda en la imatge d’imbatibilitat de l’exèrcit napoleònic, els sindicats han fet trontollar el mite que no hi ha res a fer davant el mercat, i que les ciutats són per als rics. Ho han aconseguit convertint en una trinxera tots els espais que el capital immobiliari sempre havia colonitzat sense oposició: la casa, el barri, la ciutat i, és clar, les administracions. Els passadissos dels ajuntaments, dels governs i dels parlaments, que sempre havien estat seus, també s’han convertit en un camp de disputa.

Davant d’això, els sectors més poderosos de la classe rendista i de l’Estat també han mogut fitxa. Primer, amb la creació d’una contrapart al Sindicat de Llogateres (Asval, associació impulsada per la branca catalana de Blackstone per agrupar els propietaris d’habitatges de lloguer), la unificació de totes les patronals sota un comandament únic (Fiabci), i l’elecció de l’exalcalde i exministre socialista Joan Clos com a màxim portaveu i lobbista. Segon, amb una campanya mediàtica brutal contra les okupacions i les accions de desobediència, amb l’objectiu de demonitzar la classe treballadora. Finalment, amb un augment de la repressió a tots els nivells. Una violència policial (en els desnonaments, amb centenars de multes sense justificació, infiltracions i espionatge) i judicial (querelles i processos penals) que hem patit en primera persona.

Això ha portat alguns a creure que l’Estat és tot ell un braç més del capital immobiliari, monolític, impenetrable. Però aquesta mirada de traç gruixut impedeix apreciar els veritables xocs de trens que s’han donat a l’interior de les institucions públiques. La particularitat d’aquest cicle és que el conflicte de classe que vèiem al carrer s’ha reproduït al si de l’Estat, i això té a veure amb l’ímpetu del moviment, però també amb la competició entre diverses forces permeables al seu discurs. Sense les tensions productives que s’han donat en diversos moments, entre l’endins i l’enfora, sempre com a resultat del lideratge del carrer, no s’entendria res del que ha passat.

Primer, a la Generalitat, amb lleis impulsades des de baix per aturar desnonaments i abaixar els preus, i després, al Consell de Ministres, amb una llista llarga d’episodis: des del decret del 2019 que feia revertir la reforma del PP i estenia la duració dels contractes, passant per les diverses moratòries durant la pandèmia, fins a la mateixa llei d’habitatge. Les batalles han estat constants. D’una banda, amb els ministeris del PSOE (Economia i Agenda Urbana) fent de baluard dels interessos dels grans i mitjans rendistes respectivament, apostant per polítiques de caritat, i sovint també discrepant entre ells. En l’altre costat, el ministeri d’UP (Drets Socials) en aliança amb els Comuns, ERC, Bildu, la CUP i la resta de l’esquerra parlamentària, que s’han fet seves bona part de les demandes de les classes populars. De fet, la fragmentació de l’arc parlamentari ha sigut funcional en les negociacions.

L’any 2020, aquesta correlació de forces parlamentàries desigual havia agafat forma d’atzucac, i la immensa majoria de gent creia que no hi havia res a fer. A Catalunya, es deia que Junts mai no donaria suport a una regulació de preus. A l’Estat, s’afirmava el mateix sobre el PSOE. Què és el que permet superar el bloqueig? De nou, el timbaler del Bruc i la seva audàcia per impulsar una regulació a Catalunya. Una bandera que quasi ningú ni creia que es pogués plantar, només els sectors més optimistes del Sindicat de Llogateres i dues persones (dues, no més) al Govern i al Parlament. L’aprovació de la llei catalana és, contra tot pronòstic, el gran desllorigador. El que ho canvia tot. Una norma que no només demostra que es poden limitar i abaixar els preus, sinó que ho fa de manera immediata a quasi tot el país, tenint un impacte real en la vida de milers de persones.

Si La Moncloa decideix portar la llei al Tribunal Constitucional (TC) al juny del 2021, tot i que el PP ja hi ha presentat un recurs, és perquè va molt més enllà de Catalunya: és la possibilitat que s’estengui i faci inevitable allò que el sector del PSOE de l’Estat vol impedir. De fet, la intenció dels ministres socialistes era utilitzar la potestat del Govern per suspendre la llei de forma immediata, però la pressió del Sindicat i la mobilització popular, amb protestes a les seus del partit, ho van evitar, cosa que va permetre que la norma estigués vigent durant tres trimestres més. Com reconeixen totes les parts involucrades, la llei catalana va ser un autèntic cop a la taula que va decantar la negociació entre ministeris. A l’octubre del 2021, el Govern de l’Estat canvia el rumb i accepta un avantprojecte de llei que per primera vegada inclou una regulació de preus del lloguer. Tot i que l’avantprojecte que s’aprova al febrer del 2022 té molts forats, s’inspira bàsicament en la llei del Sindicat. Ecos del Bruc.

La Ley Vivienda que s’ha aprovat, després d’un nou any de guerrilles, incorpora millores clares

I ara, què? La Ley Vivienda que s’ha aprovat, després d’un nou any de guerrilles, incorpora millores clares. Les més importants responen als dos objectius que es van marcar a la V Assemblea d’Afiliades (Sabadell, 23 d’octubre de 2021) i que només s’han aconseguit gràcies a un full de ruta basat en l’organització de base i la lluita a tots els nivells. Primer, prohibir l’estafa immobiliària de cobrar al llogater per un servei que es dona a l’amo de l’habitatge; un mecanisme que opera com a incentiu pervers per apujar els preus, perquè els honoraris de la immobiliària es calculen a partir del preu del lloguer. També una maniobra que els permet captar quasi tota l’oferta, i converteix els llogaters en un mercat captiu. Fent una estimació conservadora, estem parlant de desarticular un negoci de 140 milions d’euros només a Catalunya el 2021. 

El segon objectiu del Sindicat era tornar a regular els preus dels lloguers. Sabem que la norma no és prou rigorosa, que per si sola no impedirà que segueixin pujant, i que només en alguns casos permetrà abaixar-los (si l’amo del pis té més de cinc habitatges ubicats a la zona regulada). A més, estic convençut que s’hauria pogut aconseguir una millor regulació si la negociació s’hagués allargat i hagués coincidit amb la campanya de les eleccions municipals. Ara bé, és evident que s’ha aprovat un topall que fins fa dos dies semblava impossible, que tindrà efectes en la vida de la gent, i que el TC ho tindrà molt més complicat per tombar-lo. 

La llei regula els lloguers residencials i posa pals a les rodes dels fons, però deixa intactes els lloguers de temporada

Ni farsa ni revolució: la Ley Vivienda és un text contradictori, producte de la lluita dels darrers sis anys. Regula els lloguers residencials i posa pals a les rodes dels fons, però deixa intactes els lloguers de temporada, que són la seva nova aposta. Prohibeix l’estafa de les immobiliàries, però no toca els habitatges de la Sareb, més enllà dels anuncis en campanya. Redueix la bonificació fiscal dels rendistes del 60% al 50%, però atorga privilegis fiscals de fins al 90% en cas que abaixin el preu un 5%. Posa fi a la tradició de fer habitatge protegit que al cap d’uns quants anys passa al mercat, però no diu d’on sortiran els nous habitatges públics i manté el pressupost en xifres raquítiques (un 0,5% del PIB). Inclou mesures per dilatar i dificultar els desnonaments (com la conciliació i la intermediació), però no els atura.

Thea Riofrancos diu que una reforma pot tenir alhora dues funcions: mantenir (o alterar poc) el poder de la classe dominant i donar força als sectors populars. Crec que aquest és el cas de la Ley Vivienda. Som davant de reformes estructurals o reformes no reformistes que obligaran el poder immobiliari a reordenar-se. Caldrà veure què fan les agències i els grans rendistes. D’altra banda, les noves regulacions augmentaran el poder de negociació dels sindicats, la qual cosa els permetrà lluitar per transformacions més ambicioses. El moviment no ha tret l’habitatge del mercat, però ha obert escletxes. I, allà on hi ha escletxes, hi entra la llum.

Periodisme pel dret a l'habitatge

Suma't a CRÍTIC i t'enviem a casa la nova revista 'Habitar'

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebràs a casa la revista 'Habitar' (2024) i la revista 'Emergència' (2021)

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies