30/11/2023 | 06:00
José Manuel Naredo, un dels pioners de l’economia ecològica, explica en el llibre La crítica agotada que el “medi ambient” és un invent nascut en les grans cimeres de les Nacions Unides. El “medi ambient”, diu Naredo, és una abstracció que dilueix la que hauria de ser la nostra preocupació veritable: entendre els ecosistemes agraris, industrials o urbans i combatre els megaprojectes sobre el territori, amb les seves exigències de transport, d’extraccions i de residus. En el cas del territori i de la ciutat, l’especulació immobiliària ha estat i és la qüestió clau: és el motor que imposa un model d’ordre territorial, urbà i constructiu amb un enorme impacte ecològic i social.
Per entendre, doncs, la crisi ecològica, potser és més útil posar el punt de mira en el territori i en els usos del sòl que mirar obsessivament el termòmetre. Oblidem durant una estona “els problemes del medi ambient” i fixem-nos en el metabolisme metropolità de Barcelona.
L’ecologia del capital a la metròpoli barcelonesa
L’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) abraça 636 quilòmetres quadrats i està habitada per més de 3,3 milions de persones, un 43% de la població de Catalunya. És una de les àrees metropolitanes més grans d’Europa. L’ecosistema d’aquest territori inclou la nostra interacció i dependència amb els deltes del Llobregat i del Besòs i amb el Parc Natural de Collserola, però això és només una part del conjunt de relacions d’un metabolisme més complex. El procés d’urbanització que s’ha estès durant les darreres dècades ha transformat radicalment l’ecosistema barceloní.
Un any abans de la inauguració dels Jocs Olímpics del 1992, l’economista Joan Martínez Alier analitzava l’operació immobiliària de la Vila Olímpica i tota l’obra urbanística que s’estenia darrere de Collserola. Cal no oblidar que, a finals dels 1960, els intents de requalificació de la zona els va denunciar el moviment veïnal com un intent de reapropiació per part de les classes altes d’una àrea habitada per la classe treballadora. Dècades més tard, es va passar per sobre d’aquesta denúncia amb el Pla general metropolità i, especialment, amb el Pla especial de la Vila Olímpica. L’operació del litoral cap al Besòs es va materialitzar definitivament amb la transformació del Front Marítim del Poblenou i la creació del barri de Diagonal Mar.
La ciutat s’ha fet per circular-hi de manera massiva amb transport privat i consumeix quantitats enormes d’energia i de materials
Aquestes operacions han anat configurant una ecologia molt particular: la del capital. L’ecologisme dels rics ha anat construint un territori basat en un urbanisme d’ocupació progressiva de la perifèria. Una producció urbana dissenyada per circular-hi de manera massiva amb transport privat i que necessita quantitats enormes d’energia, especialment elèctrica i combustibles fòssils, així com de materials, siguin aliments, aigua o béns de tota mena. Els municipis amb una renda familiar disponible més alta és on es consumeix més electricitat i més aigua i on es generen més residus. També són els que generen més emissions de gasos amb efecte d’hivernacle, tot i que per sota dels municipis amb molta activitat industrial.
Tot això ha avançat guiat per una aposta cega per l’urbanisme per fragments, totalment invers a una ecologia integrada. El resultat és un territori modelat per l’imperatiu immobiliari. Tal com afirmava Martínez Alier, “el mite de la Barcelona dels fabricants ha de substituir-se per la realitat de l’especulació del sòl urbà”.
Comprendre la interdependència entre l’espai construït i l’espai obert és imprescindible per a un bon planejament del sistema metropolità de Barcelona. Un estudi actual sobre aquestes dinàmiques alerta sobre com la crisi climàtica i el canvi en les cobertes i els usos del sòl impacten en el funcionament del territori metropolità i en la seva capacitat per integrar biodiversitat i proveir béns i serveis ecosistèmics. Efectivament, el canvi d’usos del sòl més important en els últims 30 anys ha estat l’expansió urbana, que ha augmentat un 70% a la Regió Metropolitana de Barcelona (RMB) i un 37% a l’AMB. En el cor d’aquest procés trobem un augment d’infraestructures i d’àrees urbanes.
Aquests canvis en els usos del sòl a causa de la urbanització han produït una fragmentació important del territori i la pèrdua consegüent de funcionalitat ecològica del paisatge. També han suposat l’abandonament de l’activitat agrària, amb una caiguda constant en la superfície agrícola que, entre el 1987 i el 2017, es va reduir un 25% a l’AMB i un 18% a l’RMB. Això ha comportat una reducció progressiva de la sobirania alimentària de la regió, qüestió clau per tancar els cicles metabòlics del sistema urbà. Un altre indicador destacable és el consum d’energia: els combustibles fòssils representen gairebé el 80% enfront del consum d’energies renovables, que oscil·la entre el 10% i el 12%, seguides per l’energia nuclear. Les emissions directes de diòxid de carboni (CO₂) associades al consum d’energia no mostren patrons de descens i, des del 2014, existeix un efecte sostingut d’anomalia en la temperatura que ha estat almenys d’1 °C per sobre de la mitjana del període 1961-1990.
El port, la Zona Franca i l’aeroport són els centres de gravetat de l’activitat logística i econòmica de la ciutat
Totes aquestes dinàmiques són, en gran manera, producte d’una reorganització intensiva del territori, iniciada als anys vuitanta i que es radicalitza a partir dels noranta, basada en la deslocalització de l’activitat fabril i en el disseny d’entorns especialitzats en serveis. Una època en la qual s’incrementa la rellevància del turisme, del consum i de la promoció immobiliària. El port de Barcelona, la Zona Franca i l’aeroport del Prat es van consolidar com a centres de gravetat de l’activitat logística i econòmica de la ciutat. Els macroesdeveniments i la “posada en valor” de la zona litoral es van incorporar a les estratègies d’adaptació al nou escenari global. Derivats d’aquests processos, es van anar incrementant els problemes d’accés a l’habitatge, la privatització de l’espai públic o la manca d’equipaments en barris perifèrics. Mai no es va complir la promesa dels governs socioliberals de reservar sòl públic durant aquelles grans operacions.
Seguint els patrons de les urbs modernes, els llocs per habitar, per treballar o per a l’oci han tendit a estar separats físicament en espais monofuncionals. Les perifèries, tant regionals com transnacionals, han estat convertides en maquiles o abocadors del nucli urbà. Al territori metropolità s’ha anat creant un gran nucli, Barcelona, que necessita una ingent entrada d’aigua, d’energia i d’aliments que expulsen una quantitat enorme de residus. El 2022 es van produir a la AMB un total d’1,51 milions de tones de residus, dels quals només es van reciclar un 26,4% i es van compostar un 12%. Respecte als residus gasosos, el territori metropolità emet uns 13 milions de tones de CO₂ anualment. Alhora, el metabolisme energètic de Barcelona depèn molt de l’exterior, amb fluxos energètics (incloent-hi els alimentaris) que provenen de fonts que es troben a milers de quilòmetres de distància.
Més devastació del territori és sinònim de més desigualtats socials
Aquesta reordenació capitalista del territori i el metabolisme resultant no produeixen “impactes socials” com si es tractés d’una conseqüència externa. En realitat, la lògica causal és inversa: la desigualtat social i territorial són una condició indispensable per a la metròpolis capitalista. En les últimes dècades s’ha incrementat la separació entre rics i pobres, tant per barris com especialment per municipis. Tenim municipis sencers que són territoris residencials d’urbanitzacions disperses i de cases per a classes mitjanes i altes.
El creixement del turisme implica privatitzar el territori, més consum fòssil i explotar mà d’obra barata
El creixement del turisme ha anat lligat a la privatització del territori, l’obertura de mercats de sòl, l’acceleració del consum fòssil i l’explotació de força de treball barata. La terciarització de l’economia i la precarietat estructural del treball obliguen les classes treballadores a nodrir-se amb menjar barat, a moure’s intensament d’una zona a una altra i a consumir més energia fòssil. No hem escollit lliurement no ser sostenibles, sinó que aquest mode de vida està lligat a condicions de vida estructurals. A aquest còctel ecocida hi hem de sumar la predilecció del capital per una de les mercaderies amb més valor d’ús: l’habitatge.
Des de fa més de mig segle, s’insisteix que l’única manera d’obtenir ingressos i escalar socialment és mitjançant la inversió immobiliària. Contràriament, si alguna cosa perfila més les causes de la crisi ecosocial, és l’accés a l’habitatge. A l’AMB, les despeses relacionades amb el lloguer o la hipoteca suposen de mitjana el 37% dels ingressos d’una economia domèstica. Sumant factures d’aigua, d’electricitat i de gas, viure sota un sostre s’emporta una mica més del 50% dels ingressos. Si hi afegim allò necessari per viure, com ara aliments, roba i millores de l’habitatge, i per treballar, com el transport o el telèfon, gairebé el 90% dels ingressos van a despeses per a la supervivència.
Aquest consum domèstic és un dels tres sectors que més CO₂ emeten (20,4%), per darrere dels serveis (20,59%) i del transport (27,41%). En paral·lel, avança un procés que augmenta més l’escletxa social: la generació nascuda a partir dels vuitanta té molt més complicat accedir a la propietat que les dues anteriors. Allò que definirà la mida d’aquesta bretxa és l’herència: qui rebrà una propietat, o una ajuda familiar per accedir-hi, i qui no. La realitat és que 7 de cada 10 llogaters no esperen heretar cap habitatge i cada cop menys mans concentren més propietats.
Un ecologisme popular no pot centrar-se en els “problemes del medi ambient”
La metròpoli capitalista, com mostra el cas barceloní, més que fer ús de la natura, és una manera de produir-la i d’organitzar-la. Les posicions dominants en l’economia mundial construeixen la seva pròpia ecologia: seguint l’imperatiu de l’espiral de creixement, valoritzen certes formes de treball i d’apropiació de matèries primeres i ignoren selectivament altres dimensions, com el treball reproductiu, els serveis ecosistèmics o l’impacte dels residus. La devastació del territori i el desenvolupament d’un metabolisme inestable són dinàmiques lligades a l’abaratiment del treball, a l’encariment de la vida i a l’enriquiment d’uns quants.
En vista d’aquesta realitat, podem continuar insistint en “els problemes del medi ambient” com un fenomen deslligat d’aquesta realitat territorial i social, tal com passa a les cimeres del clima. El problema és que això tindrà com a resultat un ecologisme dels rics.
