Cerca
Foto: IVAN GIMÉNEZ
Entrevistes

Ismael Blanco, Ricard Gomà i Oriol Nel·lo “Els perquès d’una Catalunya desigual”

CRÍTIC reuneix tres experts en desigualtats socials i segregació urbana, Ismael Blanco, Ricard Gomà i Oriol Nel·lo, en una època marcada pel creixement brutal de les diferències entre rics i pobres. Cal tornar a parlar de classes socials, dels barris trinxats per totes les crisis i del somni de la fraternitat: cal fer-ho de qui va a l’escola pública i de qui va a la concertada; de qui va al CAP i de qui va a la mútua; de qui pot fer extraescolars i de qui no en pot fer, i d’aquella classe mitjana aspiracional que s’autosegrega a la Catalunya de les piscines i del xalet adossat. Ismael Blanco i Ricard Gomà, politòlegs i que han publicat el llibre ¿Vidas segregadas? (Re)construir fraternidad (Tirant, 2022), intercanvien malestars i esperances amb Oriol Nel·lo, geògraf urbà i que va dirigir la Llei de barris de la Generalitat i el Pla de barris de Barcelona.

15/06/2023 | 06:00

Parlem sobre una qüestió fonamental per entendre tot plegat: els pobres no voten.

Ricard Gomà (RG): En totes les eleccions hi ha una enorme abstenció diferencial entre barris i municipis rics i barris i municipis pobres. En les municipals hi sol haver un 40% d’abstenció estructural. Però la dada clau és que la diferència en l’abstenció entre el districte de Barcelona amb més participació, Sarrià, i el districte amb menys participació, Ciutat Vella, ha anat augmentant: l’any 2015 hi havia una diferència de 19 punts… i ara han estat 23 punts. Des de fa dècades sabem que les desigualtats socials s’expressen en desigualtats de participació política, tant electoral com en l’àmbit de l’associacionisme o de l’acció col·lectiva. Si no reduïm les diferències en la participació política, costarà més reduir les desigualtats socials i econòmiques.  

Ismael Blanco (IB): I també hem vist com en els últims anys augmentaven les desigualtats socials entre municipis que són a tocar, i això s’està traslladant a la participació electoral. Per entendre’ns: participació a Mataró, 51%, i a Cabrera, 61%; a l’Hospitalet, 43%, i a Sant Just Desvern, 58%; a Rubí, 48%, i a Sant Cugat, 58%, tot i que normalment és més alta; a Salt, 47%, i en llocs com Sant Gregori o Quart superen el 70%, o a Salou, 47%, mentre que a Altafulla, 64%.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“El barri del Raval té 50.000 habitants, però es poden guanyar les eleccions amb només 2.500 vots”

Per què hi ha aquestes diferències tan grans entre barris rics i pobres a l’hora d’anar a votar… o de participar en política o socialment?

RG: Hi ha un element a tenir en compte: l’enorme feblesa del vincle d’identificació política i, alhora, que el dret a vot està restringit per a una part de la població d’origen estranger. Agafem l’exemple del Raval, barri del centre de Barcelona. Té uns 50.000 habitants; però només hi ha 19.000 electors per l’exclusió electoral d’una part de la comunitat d’origen estranger; doncs, d’aquests 19.000, el 53% ni voten. De fet, Barcelona en Comú va guanyar les eleccions al Raval, però sabeu amb quants vots? 2.500 vots.  

Oriol Nel·lo (ON): Però el problema és més greu encara, ja que els grups socials de renda més baixa tenen tendència a participar menys en associacions, en manifestacions, a l’hora de fer queixes institucionals…

IB: …I, sobretot, té a veure amb la falta de confiança política. Hi ha col·lectius que creuen que tenen una capacitat molt baixa d’impactar en les polítiques públiques. El famós “no ens representen” és molt present als barris vulnerables. La seva percepció és que els polítics no s’interessen per gent com ells i els seus problemes. Hi ha una ruptura del vincle de representació.    

Això és una qüestió clau, no? El vincle, el sentiment de ciutadania, el fet de formar part d’una sola comunitat… I no se’n parla gaire.

ON: Hauríem de preguntar-nos quina és la composició dels barris vulnerables a Catalunya: per edat, per origen, per renda. Un exemple: a la ciutat de Barcelona som 1,6 milions de persones; i d’aquestes, mig milió són nascudes fora d’Espanya, gairebé 1 de cada 3. La xifra de gent d’origen estranger o de pares estrangers als barris vulnerables és més alta i, entre la franja de gent jove, la proporció encara és més elevada! Aquesta dada és rellevant: un de cada tres joves dels barris vulnerables ni tan sols pot votar en les eleccions per raó de nacionalitat, i de la resta, molts no voten perquè no s’hi senten vinculats o no creuen que poden canviar les coses. Tot això acaba tenint una incidència en el sentiment de col·lectivitat.

IB: És que el fenomen migratori ha estat un dels motors de transformació d’aquests barris vulnerables en els últims 30 anys. Les transformacions sociològiques han sigut brutals: al barri de Ciutat Meridiana passen d’un 5% de població d’origen estranger el 2001 a un 40% l’any 2006, en només cinc anys. Això transforma radicalment els vincles socials i comunitaris dels barris, i això té una translació política electoral.

ON: Però que quedi ben clar que la responsabilitat de l’abstenció no és de la immigració en si. El problema és la falta de drets socials i polítics que té aquesta població nouvinguda a l’Estat espanyol.

RG: Però el que genera més desafecció és la falta de cohesió social, els problemes per accedir a un habitatge digne, la precarietat laboral… Tot això és un cúmul de coses que fan difícil crear un sentiment de comunitat. Vivim una època de privatització dels malestars, de privatització del dolor. I fa difícil que tots aquests malestars es puguin gestionar de forma col·lectiva, i no individual.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“Catalunya té una de les taxes de desigualtat social més grans de la Unió Europea”

Catalunya és un país més o menys desigual que els països del seu entorn?

IB: Si mirem l’índex de Gini, Catalunya té unes dades de desigualtat social pitjors que les de França i la majoria dels països de la Unió Europea. Però, en canvi, els indicadors de segregació residencial són millors. Tenim menys segregació espacial urbana: és a dir, més barreja de classes socials dins del municipi. El fenomen de les banlieues no és equiparable a res del que passa aquí.

Aquí hem invertit molt, i des de fa dècades, en els “palacios del pueblo”, dels quals parlava el sociòleg urbà Eric Klinenberg: s’han construït centenars d’escoles, CAP, biblioteques, ludoteques, centres cívics i s’ha fomentat l’esport de base, l’associacionisme, els caus i els esplais… Però les dades de desigualtats demostren que no se n’ha fet suficient.

ON: Si la tendència del sistema econòmic fomenta la desigualtat social, les polítiques públiques remaran sempre contra corrent. La precarització laboral, els salaris baixos, les pensions de misèria o l’encariment de l’habitatge fan molt difícil frenar les desigualtats. I, a més, tenim un problema afegit: la població amb més necessitats es tendeix a concentrar en els mateixos barris o zones de Catalunya, i aquests barris, a més, tenen menys equipaments públics, menys transport públic… Des dels anys vuitanta, s’ha treballat per reduir aquesta segregació d’una manera molt notable. I, d’alguna manera, es nota. Els barris més pobres de París, de Manchester o de Baltimore estan molt pitjor que els d’aquí. Dit això: no és suficient!

RG: El problema és que les millores urbanístiques i en equipaments públics a Catalunya han hagut de coexistir amb tres grans forats del nostre Estat del benestar: la falta d’habitatge públic i l’encariment del preu dels pisos; la precarietat laboral, almenys des de la desindustrialització fins a l’última reforma laboral, per la temporalitat i pels salaris baixos, i, finalment, el fracàs absolut de les rendes mínimes, ja que en tres dècades de rendes mínimes no hem estat capaços de reduir la pobresa relativa per sota del 20%. Tots aquests forats són especialment greus en la infància i les famílies amb criatures: som l’únic Estat de la Unió Europea que no té una prestació universal per criança i que no té universalitzat l’escola de 0 a 3 anys. Les famílies amb fills dels barris vulnerables ho passen fatal…

Sobretot en la qüestió de l’habitatge, és clar.  

RG: És clar! L’habitatge no ha estat mai un eix de la política pública social, i això és una gran diferència amb la resta dels països del nostre entorn a Europa. I, per això, tenim barris que han millorat molt urbanísticament en 30 anys… però on la gent ha de dedicar gairebé la meitat del seu sou a pagar el lloguer o la hipoteca. Una dada: la meitat dels llogaters de l’àrea metropolitana de Barcelona han de gastar el 40% del seu sou només en l’habitatge.  

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“Els espais de barreja estan desapareixent: les classes mitjanes s’autosegreguen a les seves urbanitzacions”

En les últimes dècades, han anat desapareixent espais que ens  barregin i, per tant, ajudin a igualar comunitats ètniques i classes socials. “L’antítesi de la segregació no és la igualtat, sinó la barreja, la mixtura de diferents perfils socials en un context de vincles encreuats”, dieu al llibre ¿Vidas segregadas? (Re)construir fraternidad.

IB: Hem parlat molt d’igualtat i de llibertat, però hem parlat poc de fraternitat. El vincle de fraternitat entre classes socials i orígens nacionals té una rellevància política enorme: és la base dels nostres estats del benestar, és l’essència de l’Esperit del 45, del qual parla Ken Loach. Aquests vincles es generen en els espais de barreja, de mixtura social, on gent de diferents orígens es coneixen i reconeixen entre si i creen vincles solidaris. Però els espais de barreja s’estan debilitant. És un cercle viciós. Ho veiem molt en el creixement de les mútues, i que al CAP, a l’atenció primària, ja no es barreja tanta gent de classes socials diferents com abans; i a l’escola, sobretot per l’escola concertada, que fa que cada vegada més les classes mitjanes i altes fugen de la pública buscant els seus refugis. Les classes mitjanes i altes s’estan autosegregant en determinats barris de les grans ciutats i, fora de Barcelona, fins i tot ja s’autosegreguen en municipis i urbanitzacions de Sant Cugat, Sant Quirze, Matadepera o alguns llocs del Maresme.

Un dels problemes de la segregació és, sobretot, l’escolar. Oi?

RG: Hi ha una tendència creixent a la separació de classes socials en la tria d’escola; i la separació es produeix entre pública i concertada, però també entre les mateixes escoles públiques. S’ha produït una certa especialització d’escoles públiques amb alumnat de rendes mitjanes i escoles públiques amb alumnat de rendes baixes, i això es produeix entre barris d’un municipi, però també dins d’un mateix barri. Hi ha hagut esforços per reduir la segregació a la pública, amb el suport a les escoles d’alta complexitat, nous perfils de professorat i de suport a alumnes amb necessitats… Però no hi ha hagut polítiques públiques per fer revertir el fet que les escoles concertades, que tenen finançament públic, no segreguin entre alumnes. El problema no és que siguin concertades, sinó que, pel fet de tenir quotes obligatòries que no es poden permetre famílies de rendes baixes, seleccionen l’alumnat que volen tenir.

ON: Per això, a l’àrea de Barcelona es produeixen unes grans migracions escolars diàries. Tradicionalment, són sobretot desplaçaments cap als barris acomodats, on s’ubiquen moltes escoles concertades i privades. Els pares, fins i tot provinents de classes treballadores, tenen la percepció que l’èxit escolar dels seus fills depèn molt del barri o del tipus d’escola a la qual vagin.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“El 90% dels fills de pares universitaris fan extraescolars; la xifra baixa al 60% en fills de pares amb estudis bàsics”

I fora de l’escola?

RG: Fora de l’escola, la segregació és encara pitjor. Tenim un primer problema molt greu amb l’educació de 0 a 3 anys. L’assistència a l’escola bressol, que té un cost important per a les famílies, és molt menor als barris de renda baixa. Segons l’Institut Infància i Adolescència, les xifres d’escolarització al districte de les Corts, de renda alta, se situen en el 61,2%, mentre que a Nou Barris es queden en el 36,5% i a Ciutat Vella cauen fins al 26%.

IB: I un segon problema el tenim amb les activitats extraescolars. La mínima barreja social que s’aconsegueix a les escoles desapareix fora de l’escola. Els investigadors en desigualtats educatives Xavier Bonal i Sheila González, al llibre ¿Vidas segregadas?, mostren com el 90% dels fills de pares amb estudis universitaris fan alguna activitat extraescolar, i, en canvi, aquesta xifra baixa al 60% en els fills de famílies amb educació primària. Les diferències no acaben aquí. Segons el seu estudi, hi ha una tria d’extraescolars diferenciada que depèn dels perfils socials dels pares: més esport i reforç escolar, entre els sectors menys afavorits, i més activitats musicals, artístiques i idiomes, entre els infants de famílies amb més capital instructiu. 

El contrari de la barreja social seria la Catalunya de les piscines. Cada cop més famílies de classe mitjana, o fins i tot gent treballadora amb aspiracions de classe mitjana, fugen de les ciutats per viure en urbanitzacions o comunitats de veïns amb piscina, jardí privat i on, fins i tot, es fan les festes i celebracions privades evitant el contacte amb els altres, sobretot amb gent de rendes baixes o d’origen estranger.

ON: La imatge de la Catalunya de les piscines està bé perquè ens serveix per il·lustrar fenòmens complexos urbans i socials: primer, la tendència a la metropolitanització, és a dir, el territori sencer al voltant de Barcelona està integrat i, per tant, vivim en un barri residencial, treballem en un polígon i consumim en un centre urbà; segon, la tendència a la dispersió urbana del territori, per tenir assentaments urbans escampats i cada cop amb més baixa densitat, trencant amb la tradició urbanística de les ciutats compactes i denses pròpies de la regió mediterrània, i tercer, la tendència a la segregació espacial de les classes socials, que se separen també territorialment, en l’espai físic, i alguns grups socials ni tan sols volen estar físicament a prop. Aquella segregació entre rics i pobres que sempre havia existit dins dels pobles i de les ciutats ara ha saltat d’escala i, per tant, tenim municipis sencers de la regió metropolitana de Barcelona que s’han especialitzat a ser un municipi residencial d’urbanitzacions i cases per a classes mitjanes i altes.

Això genera una nova desigualtat de recursos entre ajuntaments propers?

ON: Exactament! Vam fer un estudi a la ciutat de Mataró i el seu entorn, i vam veure un fenomen nou. Mataró disposava de menys recursos municipals per càpita que els municipis del seu entorn i, a més, estava perdent una part de la seva població d’ingressos mitjans i alts, que marxa a viure-hi. I ara el mateix Ajuntament de Mataró ha de fer més despesa social per a una població de baixos ingressos que s’està concentrant en els seus barris populars. Això comporta una cosa fonamental que no es donava fins ara: hi ha municipis que, gràcies a concentrar gent de renda alta i immobles més grans, disposen d’uns majors ingressos municipals, sobretot per l’IBI, i alhora, han d’afrontar menys problemes socials, han de gastar menys diners en serveis socials, en beques de menjador, etc.

IB: Això, per exemple, no es dona en un municipi com Barcelona, que té una major capacitat de redistribució, ja que, d’una banda, pot aconseguir molts ingressos municipals, també per la seva condició de capital, i, alhora, pot invertir-hi una part important en barris vulnerables. Ho deia ja Pasqual Maragall fa anys: traurem diners de Pedralbes per posar-los a Ciutat Meridiana. Això es nota molt a l’eix del Besòs: els barris del Besòs que formen part de Barcelona estan molt millor, socialment i urbanísticament, que els mateixos barris limítrofs de l’altra banda del Besòs, ja que Santa Coloma, Badalona o Sant Adrià tenen menys recursos per posar-hi.

RG: El cas més espectacular de la diferència de pressupostos entre municipis és el de Barcelona i el seu entorn. La població de l’àrea metropolitana de Barcelona és de 3,2 milions d’habitants: 1,6 milions, a la ciutat, i 1,6 milions, als 35 municipis restants de l’àrea metropolitana. El pressupost municipal de Barcelona sol ser d’uns 3.500 milions d’euros cada any; la suma dels pressupostos dels altres 35 municipis: 1.500 milions, menys de la meitat. Tenim, per tant, una metròpoli de Barcelona fracturada. Això requereix repensar el sistema de finançament municipal i convertir l’Àrea Metropolitana de Barcelona en un govern capaç de fer polítiques redistributives.

La Llei de barris de la Generalitat, implementada pel Govern tripartit, ha servit per invertir, segons dades oficials, un total de 1.123 milions d’euros en barris vulnerables durant 17 anys. Els barris pobres de Barcelona, i en general de tot Catalunya, continuen sent els mateixos que fa 20 o 30 anys, i els barris i municipis rics, igual.

ON: El territori manté i reprodueix la desigualtat, però no és l’origen primari de la desigualtat. I, per tant, les polítiques territorials per reduir la desigualtat són polítiques que ajuden. Però el moll de l’os que generen les desigualtats són els salaris, el mercat de treball, les pensions, l’habitatge o el sistema de salut pública. Amb la Llei de barris no podrem eliminar les desigualtats; només podem mitigar-les. El Pla de Barris ja contempla accions en l’àmbit dels drets socials, laborals, salut o escola, però crec en aquest moment sobretot caldria fer polítiques d’habitatge més profundes.

Una mica d'impossible o m'ofego

Agafa aire. Suma't a CRÍTIC ara que fem deu anys!

Subscriu-t'hi!

Amb la quota solidària, rebràs a casa la revista 'Habitar' i un llibre a escollir entre tres propostes

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies