Joan Benach “La desigualtat social és la pitjor de les pandèmies”

Fa un any de l’arribada de la pandèmia i inicialment semblava un virus democràtic… Sovint sentíem a dir que afectava tothom igual. Ha estat així?

En si mateix, el virus pot ser democràtic, però les condicions socials de les persones i grups socials que el transmeten i produeixen el seu impacte no ho són. La paraula pandèmia fa referència a l’extensió massiva d’una epidèmia, i això fa pensar que afecta tothom. I és cert, però no en la mateixa mesura. Per tant, cal que mirem el problema de manera diferent de com habitualment ens ho presenten els mitjans de comunicació. Som davant d’una pandèmia desigual, escampada i eixamplada per la desigualtat social, que, com he assenyalat moltes vegades, és la pitjor de les epidèmies que estem patint. Per tant, hi ha desigualtats pandèmiques o, si ho volem dir amb paraules de Mike Davis, hi ha una “constel·lació d’epidèmies” que ve determinada sobretot per factors socioeconòmics i sanitaris inequitatius.

Llavors ja apuntaves a les desigualtats en salut com a punt clau per a uns efectes desiguals de la Covid-19. Què fa que les persones més pobres pateixin més els efectes de la pandèmia?

Gairebé totes les malalties interactuen dins d’un context social caracteritzat alhora per la pobresa, les privacions materials i desigualtats socials creixents; per exemple, el major risc de contagi que pateixen grups de població precaritzats, desnonats, migrants, etc. A més, aquests grups socials tenen més dificultats per protegir-se, per exemple, en no poder canviar sovint les mascaretes, i tenen més factors de risc i malalties (hipertensió arterial, obesitat, diabetis, malalties del cor…) que els fan més susceptibles que el coronavirus els produeixi un impacte més greu. Els estudis científics mostren amb claredat com els factors socials actuen sinèrgicament, tot augmentant la probabilitat de ser contagiat, d’emmalaltir i de morir. És per això que diem que la Covid-19, més que una pandèmia, és una sindèmia. Potser la pandèmia actual es podrà resoldre amb mesures biomèdiques, però el coronavirus probablement seguirà amb nosaltres i apareixeran noves infeccions i pandèmies. Més tard o més d’hora, frenarem aquesta pandèmia; però, si no som capaços d’aturar les causes polítiques profundes que l’han originat i les desigualtats socials, les sindèmies seguiran actuant amb noves malalties i problemes de salut que afectaran molt més, dèiem en un article amb Juan M Pericàs, una població “vulnerada”.

“Els factors genètics són rellevants per a la salut, però tenen un paper menor en la producció col·lectiva de la malaltia”

Dave Gordon va fer una llista de les recomanacions que s’acostumen a fer en salut i que al final culpabilitzen la víctima, com no fumar o fer exercici… Quina capacitat d’elecció tenim de les nostres condicions de vida?

No es pot comprendre —ni resoldre— un problema social i col·lectiu com la salut pública amb una mirada que posi l’accent en els factors personals, per rellevants que aquests siguin. La ideologia liberal ens diu que la llibertat és “fer allò que volem”, però no fem allò que volem sinó allò que podem o que ens deixen fer. El 1999, Dave Gordon va difondre un text en forma d’acudit que m’agrada molt de repetir. Al seu article “Consells alternatius per tenir una salut sana“, va criticar la visió tradicional dels governs que donen consells “asocials” dels “estils de vida”. El decàleg del seu text deia coses com: “No sigui pobre; però, si és pobre, procuri no ser-ho per molt de temps”, o bé “No treballi en un treball estressant, mal pagat i precari”. Les malalties i la mort prematura es donen en persones, però determinats grups socials les pateixen amb més freqüència. Pel fet de tenir menys drets, recursos, oportunitats o poder, els nostres graus de llibertat es redueixen. Com més difícil és la vida familiar, laboral, etc., més probable és que es generin sotracs i problemes de tota mena. Per exemple, les addiccions no són, com molts creuen, una simple elecció personal, sinó sovint una resposta per alleujar algun trauma que patim, que ens genera dolor emocional i patiment. Cal dir que les conductes compulsives són avui una veritable pandèmia social, on ens enganxem a quasi tot (el joc, les compres, el sexe, el menjar, la feina, els jocs d’Internet, etc.), mitjançant els telèfons mòbils, les xarxes socials, Internet i tota mena de productes i serveis on, sota el neoliberalisme, les grans empreses i la publicitat ens empenyen a ser addictes per així aconseguir fer més guanys.

Sovint atribuïm la bona o mala salut a elements biològics o genètics; però segons expliques al teu llibre, n’hi ha moltes més causes… Quins factors més rellevants que els nostres gens ens poden portar a tenir bona o mala salut?

En esmentar les causes de la salut, els mitjans de comunicació difonen una visió que posa excessivament l’accent en els factors biomèdics i en la genètica. Tant és així, que als darrers anys s’ha posat de moda dir: “És part del nostre ADN”, o expressions semblants, en parlar de temes laborals, esportius i de tot tipus. Els factors genètics són rellevants per a la salut, però tenen un paper menor en la producció col·lectiva de la malaltia. Per què? Doncs perquè hi ha poques malalties exclusivament genètiques i perquè la biologia interactua constantment amb un ambient, que pot compensar o no un desavantatge biològic o genètic determinat. Estar predisposats no vol dir que estiguem predeterminats. Per què emmalaltim? La salut de la població, la salut col·lectiva, depèn fonamentalment dels anomenats determinants ecosocials de la salut. Per esmentar-ne alguns, la precarització laboral, la pobresa, els problemes d’habitatge, les injustícies ambientals o la debilitat de la salut pública, la disciplina que té per objectiu prevenir la malaltia i protegir, promoure i restaurar la salut de tota la població. Al seu torn, aquests determinants depenen de les polítiques públiques, socials, laborals, ambientals, etc., que es triïn, i alhora aquestes polítiques depenen de la distribució del poder polític en sentit ampli, és a dir, de la política.

“Tot fa pensar que aquesta no serà l’última pandèmia: en vindran d’altres i segurament de més virulentes”

Al llibre expliques que, des d’abans de néixer i fins a la mort, incorporem en els cossos i en les ments els determinants polítics i socials que més tard expressem en forma de salut o de malaltia… Tan rellevant és d’on venim i on creixem?

És cabdal, tant en l’àmbit personal i familiar com en el del grup social (classe, gènere, ètnia, situació migrant…) al qual pertanyem i del lloc (barri, regió, país…) on vivim. Els humans som éssers totals, tot està integrat, però el model biomèdic hegemònic separa la ment del cos, deslligant sovint les emocions de la salut física, i separa l’individu del seu entorn, de manera que les persones resten separades dels seus contexts. Però la malaltia i la salut són el resultat de moltes causes interrelacionades de tipus sistèmic i històric que no s’haurien de separar. Per exemple, si una dona migrant arriba a urgències d’un hospital amb un infart de miocardi, és perquè el seu cos i la seva ment expressen tots els problemes i factors de risc acumulats durant la seva vida que, finalment, es reflecteixen en la seva psicologia i biologia. La seva història personal és també la història de la seva classe social, del seu gènere, de la seva situació migratòria, i del col·lectiu social, de la comunitat i del país a què pertany.

L’evolució de les ciències porta a una superespecialització creixent que, tot i ser útil i necessària, alhora ens fa difícil comprendre de manera completa la realitat integrada que va des dels gens fins a la política. I és que allò polític i allò social entra dins dels nostres cossos i s’expressa en forma de dany psicobiològic amb malalties, patiment i mort prematura. Tot i haver-hi excepcions, els estudis d’epigenètica mostren que no som màquines biològiques aïllades de la societat, on hi ha efectes genètics inevitables, sinó animals socials fortament condicionats per l’entorn. En posem un exemple ja clàssic: durant la fam hivernal holandesa del 1944 provocada pels nazis en desviar els aliments cap a Alemanya, les dones embarassades no tenien gairebé aliments. Els estudis científics han mostrat com aquells que encara no havien nascut (especialment al primer trimestre de l’embaràs), al cap dels anys van desenvolupar més obesitat i problemes de cor. Per què? Doncs perquè les mares i els fetus van aprendre a estalviar calories. El cos d’aquestes persones va ser programat, i més tard recorda, per dir-ho així, la història patida en el si matern.

Quina és llavors la causa original d’aquesta pandèmia? Al llibre parles de “les causes de les causes”.

Sempre hi ha hagut —i sempre hi haurà— pandèmies, però als darrers decennis hem vist un augment de brots produïts per malalties infeccioses. Per diverses raons. Una urbanització massiva, l’alteració d’ecosistemes, i la desforestació i la pèrdua de biodiversitat que interposa espècies entre els patògens i l’ésser humà. A més, hi ha un model industrial d’agricultura i de producció ramadera mercantil on hi ha un gran nombre d’animals amuntegats, i també el creixement del turisme de masses, amb viatges que en poques hores escampen virus per tot el món, i la mercantilització i precarització dels sistemes de salut pública. I un factor molt preocupant és el desglaç de glaceres i de permagel a causa de la crisi climàtica que pot posar en circulació virus fins ara desconeguts. Darrere de tot plegat hi ha la lògica d’acumulació, de creixement, de guany i de desigualtat d’un capitalisme que xoca amb els límits biofísics planetaris. D’aquesta manera, tot fa pensar que aquesta no serà l’última pandèmia, sinó que en vindran d’altres i segurament de més virulentes. És, doncs, fonamental que ho sapiguem i que ens preparem.

“Les onades de crisi postpandèmica seguiran emmalaltint i matant més els pobres, i especialment les pobres”

Hi ha unes dades al teu llibre que impressionen. Per exemple: una nena nascuda a Suècia pot viure 43 anys més que una nena nascuda a Sierra Leone. Es fa quasi immoral parlar tant de la Covid-19. Hem perdut la perspectiva o mai no n’hem tinguda?

Sabem que la Covid-19 és un problema de salut pública, econòmic i social molt seriós, però hi ha molts efectes que tot just comencem a conèixer. Hi ha una part no visible de l’iceberg que oculta un nombre de morts molt superior a l’oficial, amb moltes malalties no ateses i problemes de salut mental, patiment, violència i desigualtats. I, a més, la pandèmia amplifica les desigualtats d’una gran part de la població mundial que ja patia una pandèmia de desigualtat. Per què? Doncs perquè 2.500 milions de persones sobreviuen amb 5 dòlars el dia, centenars de milions de persones no tenen aigua potable ni electricitat, la meitat de persones no poden accedir a medicaments essencials, i 5.200 milions no tenen un sistema de seguretat social mínimament adient. Ara la pandèmia també ens ha tocat a nosaltres i ha frenat l’economia global, però les onades de crisi postpandèmica seguiran emmalaltint i matant més els pobres, i especialment les pobres.

Entre les moltes formes de desigualtat existents, la desigualtat de salut és la més inhumana de totes: no hi ha pitjor desigualtat que saber que emmalaltiràs o et moriràs prematurament pel fet de ser pobre. És per això que sovint diem que l’equitat en la salut, en la qualitat de vida i en el benestar és el millor indicador de justícia social d’una societat. Tot i que han fet alguna fortuna frases com “És pitjor el teu codi postal que el teu codi genètic”, el tema encara es coneix molt poc, i molt en especial pel que fa a les causes que les provoquen, que és un tema cabdal. Des del punt de vista moral, el pitjor és que són desigualtats cada cop més evitables. Com comenta el filòsof Thomas Pogge, hem de valorar la capacitat de fer front a la pobresa en comparació amb els mitjans que tenim. Per exemple, eliminar la pobresa el 1990 hauria costat el 10,5% del PIB mundial, mentre que el 2013 solament n’hauria costat el 3,3%.

Ara que hi ha les vacunes, també sabem que els països del Primer Món han acaparat pràcticament tota la producció en detriment dels països econòmicament empobrits. Creus que pot haver-hi solidaritat en la “nova normalitat”?

Els mitjans de comunicació han creat una visió distorsionada de les vacunes, tot generant la sensació que la pandèmia ja està quasi resolta. A curt termini, les vacunes disponibles són segures i efectives, però a mitjà i llarg termini encara hi ha moltes incerteses i sabem poc sobre les noves variants dels virus. A més, el ritme de vacunació encara és molt lent i desigual, i pot costar molt de temps fins que tota la humanitat estigui vacunada. Si deixem de banda el sempre rellevant tema de fer-ne una bona gestió, una gran part del problema és degut a les polítiques neoliberals. Tot i que les inversions en investigació de vacunes han estat bàsicament públiques, la producció i comercialització resta en mans privades. Per què? Per la posada en marxa el 1995 de l’acord sobre els drets de propietat intel·lectual associats al comerç per l’Organització Mundial del Comerç (OMC). L’Índia, Sud-àfrica i molts altres països han tractat de suspendre aquests drets durant la pandèmia, però la Unió Europea i els Estats Units s’hi han oposat. L’exitosa creació de vacunes amaga que la pandèmia és un mirall de la geopolítica mundial i del funcionament del capitalisme neoliberal. Cal que les vacunes siguin un bé comú per a la humanitat, i, perquè això passi, serà necessària una resposta geopolítica que alliberi les patents, i una associació de països del Sud amb sobirania per produir i distribuir massivament vacunes.

“El neoliberalisme no solament destrueix la vida sinó que ‘infecta’ les nostres ments”

Ens sentíem invulnerables… Podem treure alguna cosa positiva d’aquest sentiment de vulnerabilitat?

La pandèmia deixa lliçons importants: tenir més consciència del treball d’una classe treballadora sempre menyspreada; que la sanitat pública i les cures són crucials, i que som una espècie fràgil i essencialment dependent dels altres i de la natura de la qual formem part. Malauradament, això no és suficient per fer els canvis profunds que necessitem. Les inèrcies econòmiques, polítiques i culturals fan que fer canvis profunds sigui molt difícil. Vivim en una societat que precaritza, que genera alienació, addicions i mort, que ens roba el temps, que no deixa reflexionar sobre el món en què vivim. Durant la pandèmia han mort milions de persones de fam, han mort centenars de milers d’infants per malalties diarreiques… fàcilment evitables. Estem adormits? Per què no em parlem més? Paulo Freire deia que la ideologia dominant emmascara la realitat i ens fa miops. El neoliberalisme no solament destrueix la vida sinó que infecta les nostres ments i fa difícil comprendre la realitat i les seves causes.

Aquest trasbals que ha suposat la pandèmia arreu del món, no pot ser bo per despertar-nos massivament?

Si no creix la consciència social sobre les causes i els efectes profunds de la pandèmia, sobre la possibilitat que hi hagi noves pandèmies, o sobre la crisi ecosocial sistèmica que patim, serà molt difícil canviar la realitat. Oblidem i oblidem ràpidament. L’historiador Jacques Le Goff deia que una de les màximes preocupacions de les classes dominants és “apoderar-se de la memòria i de l’oblit”. La pandèmia ha estat un trasbals general que ha canviat la societat, però això no vol dir que el món canviï a millor. Caldrà intentar-ho, caldrà canviar radicalment mitjançant una lluita organitzada, intel·ligent i persistent, on sapiguem ajuntar moltes forces locals i globals. Margaret Thatcher parlava de la TINA [“There Is No Alternative”], que no hi havia alternativa. La paradoxa és que ara sí que no hi ha alternativa: o canviem o anem camí de l’ecocidi i del genocidi.

Caldrà una transformació ambiciosa perquè la humanitat no s’acabi col·lapsant… Quines seran les claus?

La pandèmia és un bany d’humilitat que ens hauria de fer comprendre que som natura i que, si la danyem, també ens danyem nosaltres. Cal resoldre l’emergència climàtica generada pels països, per empreses i pels grups més rics, i fer front a la crisi ecològica que fa que gastem 1,7 planetes, i a una propera crisi d’energia. Tot això és infinitament pitjor que la pandèmia. El pitjor virus que tenim és un capitalisme fossilista que necessita una acumulació constant, un creixement il·limitat i desposseir dels béns comuns, la qual cosa vol dir que la vacuna més efectiva és un canvi polític profund. Per això, a més de fer front a la crisi pandèmica i postpandèmica, tot frenant la precarització laboral i vital, i la desigualtat, i enfortint els serveis de salut i socials colpejats per les polítiques neoliberals, cal sortir de la lògica econòmica i cultural d’un capitalisme “tecnofeudal” —com diu Iannis Varufakis— en guerra amb la vida. Les reformes són importants i imprescindibles, però molt aviat ens enfrontarem amb situacions límit que obligaran a fer canvis sistèmics molt profunds per evitar el col·lapse.

Venen temps convulsos, doncs?

L’escriptor Carl Amery va plantejar que la lluita pels recursos escassos en una terra finita era el tema crucial del segle, i que un grup superior neofeixista tractaria d’imposar una societat autoritària, repressora i racista per defensar la seva forma de vida davant dels grups inferiors. En un temps ple d’inseguretats, de pors i de desigualtats on, com ja ha anunciat el Fons Monetari Internacional, augmentaran les revoltes socials, els moviments populistes i neofeixistes tenen un camp adobat. L’alternativa és lluitar per una societat més democràtica i fraterna que tingui cura de la vida en tots els seus nivells, amb una economia homeostàtica i un decreixement selectiu i just adaptat als límits biofísics de la Terra. Hem d’aprendre a viure millor amb molts menys recursos i béns, i això vol dir crear una societat no capitalista, ecofeminista i anticolonial. No serà fàcil. Caldrà una societat conscient i organitzada que aprengui a fer polítiques sistèmiques complexes i fer front als qui no voldran renunciar als seus privilegis, encara que el món s’acabi. Esmento quatre punts que em semblen clau. Primer, que molta gent prengui consciència de la dimensió de la crisi actual i que és possible viure bé d’una altra manera, amb molt menys consum, de forma més saludable, humana i realment sostenible. Això vol dir una reeducació ciutadana política i cultural molt profunda. Segon, cal seguir experimentant de viure d’una manera diferent, amb cooperatives de producció i de consum, noves formes de vida i relacions. Tercer, cal disposar de grups d’anàlisi (think tanks) potents que facin anàlisis i propostes per arraconar les forces reaccionàries i neofeixistes. I, quart, cal ajuntar-se, guanyar forces, i mobilitzar-se sostingudament amb moviments alhora locals i globals, descentralitzats i coordinats, àgils, resistents i capaços d’adaptar-se als canvis i pressionar els governs.