14/03/2021 | 06:00
Ser pobre i viure en un barri densament poblat és un factor de risc per la Covid-19. Els barris de la Florida i de Pubilla Cases a l’Hospitalet de Llobregat són dos dels barris més pobres i densos de Catalunya i, ara, també sabem que han estat les dues àrees bàsiques de salut més castigades per la crisi del coronavirus en l’últim any. Han superat els 11.000 casos per cada 100.000 habitants des del juny: una xifra esfereïdora. Per contra, Sant Cugat del Vallès, el nucli antic de Tarragona o barris de Barcelona com la Vila Olímpica i Sarrià, que són zones amb uns dels nivells de renda més alts de Catalunya, han tingut molts menys contagiats: no arriben als 5.000 casos per cada 100.000 habitants. Així, doncs, si vius en una zona pobra i densa de l’Hospitalet de Llobregat, tens el doble de possibilitats de contagiar-te de la Covid-19 que si vius en un barri benestant de Sant Cugat del Vallès. No, no és casualitat.
La Covid-19, com demostra l’anàlisi feta per Storydata i CRÍTIC de les dades oficials de contagis del Departament de Salut dels últims nou mesos, s’ha acarnissat amb els barris més pobres i densament poblats a Catalunya. De les 50 àrees bàsiques de salut amb més incidència de contagis per cada 100.000 habitants, 40 són barris o municipis que tenen una renda per capita molt per sota de la mitjana catalana. Les excepcions de la norma són comarques concretes com l’Aran o la Cerdanya o municipis concrets del Ripollès on el virus s’ha disparat per causes alienes, pel turisme o per focus de contagi en residències per a gent gran.
El col·lectiu Storydata, amb el suport de CRÍTIC, ha creat un seguit de mapes propis que permeten buscar els casos i l’afectació de la Covid-19 per àrees bàsiques de salut (ABS, similar als barris a les grans ciutats, o agrupant municipis en els pobles més petits) de tot Catalunya amb el màxim detall. Les dades representen la taxa de casos acumulats des de l’1 de juny fins ara que han donat positiu al test PCR de la Covid-19, al test ELISA i per un test ràpid per cada 100.000 habitants a cada ABS, segons les dades del Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya publicades al Portal de Dades Obertes. La data de l’1 de juny s’ha seleccionat perquè al mes de juny, un cop acabat el confinament després de la primera onada del virus, és quan a Catalunya es comencen a fer proves massivament a la població, i no solament als malalts greus.
Desigualtats dins d’una mateixa ciutat o comarca
Entre els 50 llocs amb més contagis, hi ha els barris de la Florida, Pubilla Cases i la Torrassa (l’Hospitalet), Rocafonda (Mataró), Trinitat Vella, Roquetes i Ciutat Meridiana (Barcelona), Sant Roc i la Salut (Badalona), Can Vidalet (Esplugues) i els municipis de Santa Coloma de Gramenet, Alcarràs i Seròs (prop de Lleida), Manlleu i el barri del Remei a Vic o Canovelles (prop de Granollers). Tots són barris o municipis marcats per la pobresa, l’atur, la precarietat laboral, les poques possibilitats de teletreballar, l’alta densitat demogràfica, els pocs espais públics i zones verdes i, en general, amb una alta taxa d’immigració (que no és rellevant per la seva condició de migrants en si, sinó pel fet de ser un col·lectiu amb baixos ingressos econòmics i vides laborals precàries).
El virus ha afectat, tret d’algunes excepcions, molt menys les poblacions més enriquides malgrat que estiguessin situades en comarques castigades pel virus. Entre els més rics, destaquen una incidència acumulada (IA) de contagis relativament baixa en zones d’alt poder adquisitiu com ara Sant Cugat del Vallès, el nucli antic de Tarragona, el centre de Sabadell, Vilassar de Dalt, Sant Quirze del Vallès o el districte barceloní de Sarrià – Sant Gervasi. Des del juny fins ara, estarien entorn dels 4.500 i 5.000 casos per cada 100.000 habitants.
Les desigualtats són extraordinàries si comparem barris situats a molt pocs quilòmetres de distància i, per tant, situats en regions clarament colpejades pel virus. Per exemple, destaca el cas de Sabadell. El centre de Sabadell, que té una mitjana de renda per capita elevada, ha tingut una incidència d’uns 4.500 casos per 100.000 habitants, mentre que el barri de Torre-romeu, un barri obrer i amb moltes carències urbanístiques i socials, n’acumula ja 7.900, pràcticament el doble.
Un altre exemple, si ampliem el focus a tota la comarca del Vallès Occidental, seria aquest: una de les àrees de salut més riques de Sant Cugat té una IA acumulada des del juny de 4.700 casos per cada 100.000. A pocs quilòmetres d’allà, l’àrea bàsica de salut de Terrassa Est que rep, entre d’altres, veïns del barri de Ca n’Anglada n’acumula ja 7.500, i al municipi de Badia del Vallès n’hi ha hagut 5.800.
Alerta vermella a Ponent, a l’eix Vic-Manlleu i a Salt
Més enllà de l’àrea metropolitana de Barcelona, les zones més castigades per la Covid proporcionalment a la seva població són quatre comarques de muntanya: l’Aran, la Cerdanya, el Ripollès i la Garrotxa, i, en un segon nivell, tota la zona de Ponent des de Cervera i les Borges Blanques fins a Alcarràs i Seròs. Gairebé totes aquestes regions sanitàries superen els 10.000 casos per cada 100.000 habitants, i han patit de valent aquests mesos pels contagis, per les morts i per la saturació d’uns hospitals comarcals que ja patien moltes limitacions abans del coronavirus.
En el global de Catalunya, també hi ha punts vermells del virus a les comarques amb una forta indústria agroalimentària i escorxadors com Vic, Manlleu i altres municipis d’Osona o allà on es va haver de fer collita agrària a l’estiu i a la tardor com els casos de tota la zona de Ponent ja esmentada.
També hi apareixen municipis amb molta població vivint en condicions socioeconòmiques molt difícils com ara Figueres i Vilafant (a l’Alt Empordà), Salt (al Gironès), alguns barris de Reus i Constantí (entre el Baix Camp i el Tarragonès), Palafrugell (al Baix Empordà) o Vilanova del Camí i Santa Margarida de Montbui (a l’Anoia). En aquests municipis fora de l’àrea metropolitana de Barcelona, també es pot comprovar com els territoris més castigats econòmicament coincideixen amb la Covid fent estralls.
Per contra, les zones rurals o poblacions petites de comarques, fins i tot si són poblacions amb un nivell de renda baix com ara alguns municipis de les Terres de l’Ebre, han resultat menys afectades que els grans conglomerats urbans que combinen més densitat de població, més precarietat i més mobilitat (també en transport públic) per causes laborals.
Els territoris amb menys incidència del virus a Catalunya són les zones rurals, sobretot als extrems més allunyats de l’àrea de Barcelona, com són el Pirineu (sobretot als dos Pallars), la Terres de l’Ebre, l’Empordà i la Selva (amb l’excepció negativa de la zona de Figueres i la de Palafrugell i Palamós) i una bona part del Camp de Tarragona (amb l’excepció de Reus i de Constantí). Tampoc no presenten xifres tan negatives el Penedès, el Garraf o una bona part del Vallès Oriental.
Com afecten els determinants socials de la salut
Un informe de l’Organització de les Nacions Unides (ONU), publicat a l’estiu passat, ja denunciava que el 90% dels casos de coronavirus registrats al món s’estaven donant a les ciutats i, en especial, als barris pobres i marginals de les grans urbs. De fet, l’ONU arribava a demanar que els governs tinguessin en compte la desigualtat i la falta de recursos dels barris pobres com a prioritat en la lluita contra el virus.
El professor de la Universitat Pompeu Fabra i expert en salut i desigualtats Joan Benach explica al seu últim llibre acabat de publicar, La salud es política (Icaria, 2021), que les desigualtats en la salut i l’esperança de vida es donen dins les societats dels països rics a causa de les desigualtats socials i culturals existents: “El virus pot ser democràtic, però les condicions socials de les persones i dels grups socials que el transmeten i produeixen el seu impacte no ho són”, diu en una entrevista que publicarem demà a CRÍTIC. “Som davant d’una pandèmia desigual, escampada i eixamplada per la desigualtat social, que és la pitjor de les epidèmies que estem patint“, conclou.
El fet de tenir un nivell alt de renda, estudis universitaris, una feina fixa i ben pagada, amb opcions de teletreballar, compartir casa amb poques persones i de la mateixa família, viure en un entorn no contaminat i prop de zones verdes i, a més, tenir una dieta i un comportament vital saludables ha ajudat històricament a patir menys malalties físiques i mentals i, per tant, a tenir una esperança de vida més alta. Amb la Covid-19, tal com també demostren les dades de Catalunya publicades per CRÍTIC, no està sent cap excepció.
