Límits al capital i abundància per la vida

La crisi climàtica és una amenaça per a la vida. Fa dies que corren per les xarxes les imatges del poble de Blatten, als Alps suïssos, completament inundat després de l’esfondrament d’una glacera. Per sort, el poble ja s’havia evacuat. I, per sort, és un nucli petit de població en una de les zones més privilegiades del món, on la destrucció de les cases no comporta que les seves habitants es quedin sense sostre. Això és diferent en altres llocs del món, on desastres semblants tenen lloc i generen víctimes mortals i destrosses irreversibles. I, tanmateix, és una història colpidora, que espanta i que ens hauria de fer adonar de la realitat i la gravetat de l’escalfament global.

Un cataclisme que no és novetat. Fa dècades que la comunitat científica i els moviments socials alerten del canvi climàtic i dels seus impactes potencials, però no s’ha actuat a temps ni amb la contundència requerida per la magnitud del desastre. En aquest context, quins han estat els avenços dels moviments climàtics o ecologistes? Cap on hem d’apuntar? Sense tenir les respostes, com a militant del moviment per la justícia climàtica des de fa més de 10 anys (dona blanca i privilegiada, també cal dir-ho), faig algunes reflexions per contribuir al debat.

On som i d’on venim?

S’inclou sota el paraigua “ecologista” tot aquell moviment social o persona que lluiti per la defensa i la protecció del medi ambient. Així, de manera àmplia, són tan ecologistes els qui defensen el Parc Natural del Montseny com les activistes que demanen la desinversió del Banc Santander en combustibles fòssils. Ara bé, el ventall és ampli i també ho són les demandes. Per això, és important entendre aquesta diversitat quan parlem de quin ha de ser el futur de l’ecologisme i no caure en tòpics, tot ficant-los a tots en un mateix sac.

És tan ecologista qui defensa el Montseny com qui demana la desinversió del Banc Santander en combustibles fòssils

Un dels conceptes que han agafat volada entre els moviments ecologistes des dels anys 2000 és el de justícia climàtica, que apunta a la responsabilitat desigual en les causes del canvi climàtic i les diferents capacitats per adaptar-s’hi i protegir-se dels impactes adversos. Així, no es tracta d’una conseqüència de l’activitat humana, sinó que s’identifica l’acumulació de capital en mans d’unes elits com la causa principal de l’escalfament global i de les injustícies que se’n deriven.

El 2018 i el 2019, semblava que es consolidava amb força un moviment juvenil per la justícia climàtica, gràcies, en part, a la inspiració generada per l’activista sueca Greta Thunberg i l’onada de grups autoanomenats Extinction Rebellion. Tanmateix, la pandèmia va ser un cop fort, per a tota mena de moviments socials, però a Catalunya, sobretot per als climàtics. El momentum aconseguit amb el naixement d’XR Barcelona, Fridays Barcelona, i la coalició de la Xarxa per la Justícia Climàtica va quedar molt aigualit. La protesta contra l’ampliació de l’aeroport el setembre de 2021 va ser un moment de retrobada i un èxit, però no va servir per retornar als nivells de mobilització previs al brot de la Covid-19. Tanmateix, en va sorgir un bon aprenentatge: que la lluita climàtica és més forta quan treballa de bracet amb la resta de les lluites socials —habitatge, antituristització, feminismes, antiracisme. Totes tenim un denominador comú: l’oposició a un sistema que prioritza l’acumulació de beneficis per sobre de la vida.

En lloc de buscar les diferències, cal teixir un front comú contra la crisi ecològica

Més recentment, s’han reconfigurat noves realitats pel que fa a l’activisme climàtic. Joves estudiants es van unir a la crida internacional i van formar EndFossilBCN, per exigir a les universitats que es desvinculessin de la indústria fòssil. A més, hi ha una Assemblea Catalana per la Transició Ecosocial (ACTE), que, si bé no representa tothom, té un suport ampli i més de 100 moviments i col·lectius darrere. Alhora, les plataformes en lluita per la defensa del territori treballen coordinades per enviar un missatge clar: “No volem macroprojectes ni aquí, ni enlloc”. L’estrena va ser el mes de maig, quan més de 3.000 persones van posar el cos per dir no a l’establiment d’una fàbrica de components de bateries a Mont-roig del Camp (Baix Camp), per part d’una multinacional coreana. Sota l’emblema de “Revoltes de la Terra”, s’espera organitzar més accions en el futur.

L’any passat, escrivíem amb en Gil Hortal, en un capítol del llibre El fil verd i roig, que, en lloc de buscar les diferències, cal teixir un front comú contra la crisi ecològica. Un front comú que s’oposi de manera contundent i proposi alternatives al sistema capitalista.

Per què un front comú contra la crisi ecològica?

L’onada de protestes per la justícia climàtica i l’acceleració dels impactes climàtics a l’hemisferi nord va ser resposta amb propostes institucionals per assolir la neutralitat climàtica i amb estratègies empresarials que volien aprofitar la nova oportunitat de negoci. Entre d’altres, la transició verda entesa com a estratègia de creixement econòmic ha donat lloc a una nova onada extractivista per obtenir els minerals necessaris per a les tecnologies que han de possibilitar la “descarbonització”. Això perpetua les injustícies històriques derivades de la crisi climàtica i del colonialisme. Alhora, no s’han reduït les emissions, i l’escalfament global ja ha sobrepassat el límit marcat a l’Acord de París d’1,5 graus.

Abordar aquesta realitat amb justícia global vol dir, d’una banda, reduir les emissions i, de l’altra, generar estratègies d’adaptació a la crisi climàtica en plena acceleració. En aquest sentit, no es pot perdre de vista l’arrel del problema —el capitalisme— i la justícia global com a motor de la lluita. Un primer requisit seria desfer-se de la convicció que la solució de la crisi ecològica és tecnològica. Per reduir les emissions, cal abandonar els combustibles fòssils i, per fer-ho, els països enriquits hauran de reduir el seu consum energètic, i replantejar les seves economies. Per tant, també les demandes dels moviments ecologistes han d’anar en aquesta direcció.

Arremangar-nos

La tria feta per Revoltes de la Terra de Mont-roig del Camp com a primer objectiu de mobilització ha rebut moltes crítiques des de certes veus “ecologistes”. Consideren que no és estratègic atacar una proposta d’industrialització verda. Aquest és el debat de si el fi justifica els mitjans: reproduir el capitalisme verd genera injustícies, a escala local i global. Alhora, l’ampli suport a l’acció de Revoltes evidencia que hi ha malestar social. I, francament, dubto que una mobilització contra una planta de refinament de petroli o la construcció d’un gasoducte hagués ajuntat un volum de gent més gran. Els activismes de despatx i les opinions des del sofà, amb sort, no ajuden, o, fins i tot, molesten.

Dubto que una mobilització contra una planta de refinament de petroli hagués ajuntat un volum de gent més gran

Fa anys (o dècades!) que sabem que la mobilització social va molt més enllà d’aturar una activitat o aconseguir un canvi concret. La mobilització és un espai en què teixir aliances, generar discurs, crear d’alternatives, acompanyar-se… I per això Revoltes és important, de la mateixa manera que ho han fet els Soulèvements de la Terre, a França, o Ende Gelände, a Alemanya. A Mont-roig, vaig admirar la feinada de multiplicitat de persones i de col·lectius que van aportar el seu gra (o algunes, una pila) de sorra per fer que el cap de setmana i l’acció fossin un èxit. Persones treballant braç a braç, de procedències semblants i diferents, d’arreu dels Països Catalans. De veritat, si aquest no és el caldo de cultiu que necessitem, jo no sé on anar a buscar-lo.

Polititzar l’ecologisme per la justícia global

En la pugna entre la vida i el capital, una de les grans disputes és el discurs. Bé ho saben l’extrema dreta i els think tanks neoliberals. I, justament per això, disputar la transició verda és clau. I el capital ho sap. Per això n’ha fet bandera; és l’estratègia de creixement econòmic de les pròximes dècades. No per garantir-ne l’èxit (entès com l’abordament efectiu del canvi climàtic), sinó per continuar acumulant beneficis.

Frenar el canvi climàtic és un repte majúscul que requerirà múltiples esforços. Per desvincular la nostra dependència dels combustibles fòssils, caldrà reduir el consum energètic. Parlar de decreixement pot no semblar estratègic; però, si no ho és, és degut a la creença que ens fa associar el creixement econòmic al benestar. Una prefiguració que no té en compte que aquest creixement i suposat benestar és només possible a costa dels recursos i de l’empobriment d’altres territoris llunyans. I és això el que cal visibilitzar i internalitzar, i desmuntar els mantres culturals. Tot i que faci respecte, el decreixement implicarà renúncies de certs privilegis, ara i aquí. En aquest sentit, si bé hem après que els canvis individuals són poc efectius per abordar una crisi col·lectiva com la climàtica, no és millor començar a practicar?

Hem de polititzar l’ecologisme; entendre la lluita climàtica com una disputa de poder. Per això és clau mobilitzar-nos, participar en col·lectius que remin en contra de l’statu quo. Arremanguem-nos en un front comú. De manera àmplia, combatre la pobresa energètica, defensar la regularització de les persones migrades o aturar un desnonament s’han d’entendre com a part de la mateixa pugna. Hem de posar límits: límits al capital. I parlar d’abundància, per la vida. De suficiència, de garantir unes condicions dignes per a tothom. Aquí, i arreu del planeta.