Cinc preguntes bàsiques per saber què són i què volen els CDR

La Fiscalia estudia accions penals contra els CDR per rebel·lió. Rajoy adverteix que combatrà els CDR amb tots els mitjans policials i judicials. Al PP li recorden “el pitjor que vam viure en la política basca”. Pel PSOE, “els CDR són el germen de la ‘kale borroka'” i es dediquen a “assenyalar persones, negocis i seus de partits polítics”. Albert Rivera parla ja de “comandaments violents que intenten condicionar la vida de tots els catalans”. Els Comitès de Defensa de la República (CDR), nascuts inicialment com a Comitès de Defensa del Referèndum, s’han convertit, a través de l’acció directa no violenta, en un dels actors clau de l’actual fase del procés després del referèndum de l’1-O i de la DUI del 27-O. Tanmateix, què sabem d’ells? Com s’organitzen? Qui pot formar-ne part? Hi ha una cúpula que l’Estat pugui detenir? Quina relació tenen amb els partits? Com es financen? Quins plans tenen?

L’Estat espanyol, a través dels Mossos d’Esquadra i dels jutges, ja ha anunciat que perseguirà judicialment les accions dels activistes independentistes; però, pel que es va veure en un primer informe de la Guàrdia Civil basat en tuits, una roda de premsa i articles en mitjans de comunicació, no tenien gens clar què són i què proposen els CDR. En aquest article, CRÍTIC respon les preguntes més bàsiques sobre un moviment social que marcarà la política catalana en les properes setmanes.

Què són els CDR?

Pels volts de setembre es van començar a articular la majoria de CDR, llavors anomenats Comitès de Defensa del Referèndum. La seva sigla es van inspirar en els Comitès de Defensa de la Revolució cubans, uns grups impulsats per Fidel Castro després de la caiguda del règim de Batista.

A Catalunya, els primers CDR van néixer a Sant Cugat del Vallès, a l’Alt Penedès i a Nou Barris, a Barcelona, alguns mesos abans dels esdeveniments de l’octubre. Són formats per persones independents, és a dir, veïns i veïnes vinculades a una localitat que, tinguin o no militància en altres organitzacions, no acudeixen a les trobades en representació de cap partit o entitat. S’estructuren territorialment i de forma assembleària, i inicialment es van originar per protegir el referèndum de l’1-O i assegurar que es pogués fer efectiu. Després que el Parlament proclamés la República, el 27 d’octubre, la seva nomenclatura va canviar i van passar a dir-se Comitès de Defensa de la República. Els seus objectius són, segons expliquen, la implementació de la independència, així com l’alliberament dels presos polítics i el retorn de les persones exiliades.

Tant el dia de la celebració del referèndum com en les vagues generals posteriors, particularment la del 8 de novembre, els CDR van tenir un paper molt rellevant. Des de llavors i en més d’una ocasió han organitzat mobilitzacions al marge de les altres dues principals entitats independentistes, Òmnium Cultural o l’ANC, tal com s’ha demostrat els darrers dies amb l’aixecada de les barreres dels peatges en diversos punts del país. No són convocatòries aïllades: els darrers mesos, malgrat que no sempre han tingut impacte mediàtic, han impulsat diverses accions descentralitzades arreu del territori, que s’han intensificat arran de l’empresonament del candidat a la presidència Jordi Turull, dels consellers Romeva, Rull i Bassa i de l’expresidenta del Parlament, Carme Forcadell. Actualment, hi ha una gran sintonia entre els diversos nuclis dels CDR per “impulsar una nova vaga general com a eina per combatre l’Estat”, explicaven fonts de comunicació d’aquests col·lectius a CRÍTIC.

On són i com s’organitzen? Tenen líders?

Hi ha uns 300 comitès arreu dels Països Catalans, que s’organitzen en nuclis locals, de barri, comarcals i sectorials. També s’han creat CDR internacionals a París, a Brussel·les, a Berlín o a Londres, i d’altres al País Basc. Cada nucli és sobirà, i decideix quines accions emprèn en funció de les forces de què disposi cada territori. A vegades, les mobilitzacions que proposen els diferents CDR són compartides amb d’altres, i per això plantegen algunes accions d’àmbit supralocal o nacional. Segons fonts dels CDR, representants de diferents nuclis s’han trobat en algunes ocasions, a Sabadell, a Argentona o a Igualada, per coordinar aquestes accions globals. Aquestes mateixes fonts expliquen que en una de les trobades es va definir una mínima estructura organitzativa, que serveix d’eina de comunicació interna entre els diferents comitès.

En un informe, la Guàrdia Civil va identificar una vintena de persones que, segons el cos policial, formarien part d’una suposada cúpula dels CDR encarregada de planificar les accions de desobediència civil. Entre els identificats, la majoria dels quals són rostres mediàtics, hi destacaven l’exdiputat cupaire David Fernàndez, la filòsofa Marina Garcés, el director de Fundipau, Jordi Armadans, o el diputat d’ERC Ruben Wagensberg. Malgrat el que diu la Guàrdia Civil, els comitès insisteixen que funcionen de manera assembleària i que no tenen lideratges ni portaveus oficials. Fonts de comunicació de CDR explicaven a CRÍTIC que les autoritats intenten posar-los cara “perquè els descol·loca que existeixi un moviment de base i sense lideratges”. De fet, a banda de reforçar la seva horitzontalitat, l’absència d’una cúpula també serveix perquè sigui més complicat “escapçar” aquest moviment, parafrasejant Sáenz de Santamaría,  

Els CDR afirmen que són espais autogestionats, que es nodreixen sobretot de la venda dels productes que creen o que impulsen activitats populars o trobades arreu del territori per autoabastir-se i enfortir les caixes de resistència. No reben finançament públic, expliquen, i les persones que hi participen no paguen cap quota.

Quina relació tenen amb la CUP?

Diversos mitjans de comunicació han vinculat els Comitès amb la CUP, però els seus membres sempre han destacat la diversitat ideològica que acullen els diferents nuclis. Alguns dels seus impulsors són militants de l’Esquerra Independentista, però també d’altres organitzacions com la mateixa Assemblea Nacional Catalana o Òmnium Cultural. També hi ha activistes i membres d’altres moviments socials.

La majoria de vegades, els CDR han seguit una estratègia de mobilització autònoma, i això s’explica, segons fonts de comunicació, perquè els Comitès són “l’expressió de la voluntat popular i de les ganes de la gent de mobilitzar-se”. Per aquest motiu, i malgrat que els objectius puguin ser compartits, en diverses ocasions han organitzat convocatòries en solitari o paral·leles a les d’Òmnium Cultural i de l’ANC. Aquest va ser el cas, per exemple, de la concentració convocada pels Comitès davant la Delegació del Govern a Catalunya, a Barcelona, que va coincidir amb la convocatòria de les dues entitats independentistes davant de la seu de la Comissió Europea.

Els integrants dels CDR no volen que se’ls relacioni amb cap formació política i és per això que insisteixen en la necessitat de no fer seguidisme de cap partit, perquè, segons diuen, és la ciutadania qui ha de portar la iniciativa en les mobilitzacions. “Volem recordar als representants sorgits de les eleccions que el vot dels ciutadans no és un xec en blanc, que el compromís amb els programes electorals ha de ser ferm i que el Parlament de Catalunya ha d’obeir la voluntat del poble”, expressaven en un comunicat després que el president del Parlament, Roger Torrent, ajornés el ple d’investidura del passat 30 de gener.

El PP, el PSOE i C’s els acusen de violents… però ho són?

Després de les accions dels CDR d’aquest cap de setmana, les reaccions dels partits constitucionalistes no s’han fet esperar. El subsecretari de política social i sectorial del PP, Javier Maroto, els ha comparat amb “la ‘kale borroka’ i s’ha referit als Comitès com a “grupuscles” que protagonitzen “semiviolència”. Per la seva banda, Albert Rivera ha demanat a Mariano Rajoy que posi en marxa mesures per protegir “jutges, fiscals, càrrecs públics, policies i, en general, tots els catalans honrats i decents” dels CDR, que, a criteri del líder de Ciutadans, són “comandaments separatistes violents”. Tampoc el PSOE no s’ha quedat enrere: Pedro Sánchez ha exigit a les autoritats públiques que garanteixin la seguretat davant “els actes vandàlics” que, segons creu, han protagonitzat els Comitès els darrers dies. El secretari general del partit assegura que està preocupat per “la violència” que pateixen molts ciutadans pels talls de carreteres, així com els seus “companys del PSC”.

Malgrat aquestes declaracions, els CDR afirmen que la seva estratègia es basa en l’acció directa des de la desobediència pacífica. Des de l’inici, les seves convocatòries difereixen de les de l’ANC i d’Òmnium en el fet que sempre han estat un punt més combatives que les de les entitats. Els Comitès diuen que aposten “per la no-violència” i han expressat la seva voluntat de “desobeir, ocupar els carrers o paralitzar l’economia” com a vies per obtenir “la materialització de la República”.

Tot i això, alguns mitjans de comunicació han titllat les seves accions de violentes, posant l’accent, per exemple, en el fet que les persones que van aixecar les barreres dels peatges o van protagonitzar talls a les carreteres aquest cap de setmana anaven amb el rostre cobert. Respecte a això, una integrant dels CDR explicava a ‘El matí de Catalunya Ràdio‘ que els manifestants fan servir les caputxes “per protegir la [seva] identitat i evitar la repressió de l’Estat”. És per això que, des de comunicació, els CDR han fet públic un comunicat on denuncien que “els mitjans del règim”, juntament amb “les forces repressores de l’Estat espanyol”, estan difonent mentides “per atacar-nos i criminalitzar-nos”, amb l’objectiu de “legitimar la seva repressió” i posar-los al punt de mira de “la persecució política i judicial”.

Com actua l’Estat per frenar els CDR?

Els CDR no tenen membres a la presó, però han guanyat visibilitat, i això els ha convertit en un objectiu per a la Fiscalia. El primer cop que van rebre els Comitès va ser la cinquantena de persones imputades pels talls de carreteres que van tenir lloc durant les vagues generals d’octubre i de novembre. Van ser citades a declarar 51 persones en qualitat d’investigades per un delicte de desordre públic, però el Jutjat d’Instrucció núm. 1 d’Igualada va acabar arxivant provisionalment la causa. El magistrat va considerar que no havia quedat acreditat que les accions dels implicats fossin violentes, condició necessària perquè es produeixi un delicte de desordres públics.

A aquesta primera causa s’hi va sumar més recentment la investigació de la Guàrdia Civil, que identificava una presumpta cúpula en els Comitès la qual, segons la policia, orquestrava les accions de desobediència. I, a l’últim, aquest dilluns la Fiscalia de l’Audiència espanyola ha fet públic un comunicat on explica que estudia obrir accions penals contra els CDR, als quals atribueix possibles delictes de rebel·lió, de malversació i contra l’ordre públic. L’escrit es refereix a les accions que han impulsat els Comitès els darrers dies com a “actes vandàlics que posen en perill la pau pública, l’ordre constitucional i l’essència del sistema democràtic”. Per aquest motiu, la Fiscalia amenaça d’actuar amb contundència contra les activitats dels Comitès.