Què ha quedat de la COP26, ara que ja ningú en parla

[Aquest article ha estat publicat originalment en castellà a ‘Climática‘.]

S’ha acabat la COP26. La gran cita del clima mundial celebrada a Glasgow (Escòcia) ha arribat a la seva fi després de 13 dies de negociacions. L’acord no meravella ni tan sols el president de la cimera, Alok Sharma (l’ha qualificat d'”imperfecte”), però insisteix per enèsima vegada en la necessitat d’accelerar l’acció climàtica. Inclou una menció, per primera vegada, dels combustibles fòssils, malgrat els intents de diverses nacions d’eliminar-ne qualsevol referència del text final. Els més perjudicats són els països vulnerables i amb menys recursos, que reclamaven suport financer i ajudes directes per fer front a una crisi climàtica que ja és present.

La cimera que estava cridada a marcar el camí per afrontar una dècada crítica no ha aconseguit tancar un acord a l’altura del repte al qual s’enfronta la humanitat. En un món ideal, els gairebé 200 països que integren l’Acord de París haurien segellat un pacte on es recollís, amb tot luxe de detalls i sense escatimar recursos, l’indispensable per mitigar i l’efecte del canvi climàtic i adaptar-s’hi des d’ara mateix, així com els passos que s’han de seguir per afrontar els danys i les pèrdues de les nacions que menys recursos tenen (i que menys han contribuït a la crisi climàtica). No obstant això, aquesta utopia no s’ha aconseguit ni en les anteriors 25 cimeres del clima ni en aquesta.

Dissabte les negociacions van avançar més de l’esperat, i es va produir l’acord

Amb el pas del temps, el més probable és que aquesta COP sigui recordada pel fet de ser aquella que es va ajornar un any per culpa d’una pandèmia. Podria haver estat un París 2.0, amb compromisos renovats i en la línia de les últimes troballes científiques, però una vegada més la reticència de molts països a deixar enrere un sistema que s’esfondra a càmera lenta no l’ha fet possible.

Va costar… però va arribar

Encara que l’acord definitiu sigui lluny de l’esperat, ha costat tirar-lo endavant. La cimera hauria d’haver acabat divendres passat a les 18.00 hora local, però va ser impossible per les enormes diferències entre les parts negociadores.

El dissabte va començar amb un nou esborrany (el tercer) de l’anomenat text de decisió. En línies generals, mantenia l’exposat en versions anteriors, la qual cosa ja era tot un avenç. Així i tot, seguia sense haver-hi ni rastre de l’article 6, un dels grans punts que haurien d’haver quedat tancats en aquesta cimera. Finalment, sí que hi ha hagut acord per a aquest epígraf 6 de l’Acord de París que regula, entre altres coses, els mercats de carboni .

Al llarg de dissabte, les negociacions van avançar més de l’esperat. S’albirava un acord imminent. Mentrestant, el plenari de balanç s’anava retardant hora rere hora. Alok Sharma es va aventurar a anunciar que la sessió final i l’acord definitiu es produirien al vespre d’aquell mateix dissabte, i així va ser, encara que amb moltes reticències.

Menció suavitzada de la fi dels combustibles fòssils

Al plenari de tancament, un dels primers països a prendre la paraula va ser l’Índia, que va demanar modificar el text que feia referència als combustibles fòssils. Va instar (amb el suport de la Xina) la presidència a canviar l’expressió phase out per phase down, és a dir, es va passar d'”eliminar gradualment” a “reduir gradualment” l’ús de l’energia del carbó no millorat. Es tracta de l’anomenat unabated coal, que és el que no es tracta prèviament per contaminar menys o no es captura ni s’emmagatzema amb procediments tecnològics. El canvi a phase down també era aplicable a “les subvencions ineficients als combustibles fòssils”. No es fa cap esment del fet de posar fi al gas i al petroli, els altres combustibles fòssils responsables de l’escalfament de l’atmosfera.

L’Índia es veu amb el dret de continuar usant combustibles fòssils per prosperar, ja que així ho han fet altres països

L’argument de la Xina i de l’Índia es basa en l’i tu més. Es veuen amb el dret de continuar usant alguns anys més aquests combustibles amb la finalitat de prosperar, ja que així ho han fet durant dècades altres països.

Malgrat que molts estats i la Unió Europea van mostrar el seu malestar per aquest canvi, s’ha acceptat amb el propòsit que no caigués tot l’acord. Alok Sharma, visiblement emocionat, es va voler disculpar davant la resta dels delegats, que l’aplaudien: “Comprenc la decepció profunda, però és vital que protegim aquest paquet“. Al cap i a la fi, es va aconseguir mantenir fins i tot amb les pressions de Rússia, d’Austràlia i de l’Aràbia Saudita, i es veu com un avenç incloure per primera vegada en la història de les cimeres climàtiques tal referència, encara que hagi estat amb un llenguatge que dista molt del que es proposava inicialment.

El text de decisió final ha estat batejat com a Pacte climàtic de Glasgow. L’escrit demana als països que actualitzin per a finals del 2022 els seus plans per reduir les emissions. Fins ara, l’Acord de París establia una actualització cada cinc anys (la següent serà el 2025), però amb aquesta menció la presidència vol accelerar el procés. Per al 2024, a més, totes les nacions que han subscrit l’Acord de París han d’informar amb un pla detallat sobre les seves emissions sobre la base d’uns criteris comuns. Tot això, perquè continuï viu l’objectiu de mantenir la temperatura per sota d’1,5 graus d’escalfament per al 2100. El mateix acord reconeix que limitar l’escalfament global en aquest punt “requereix reduccions ràpides, profundes i sostingudes de les emissions globals de gasos d’efecte d’hivernacle”.

És una meta molt ambiciosa que cada vegada és més complicada. Els termòmetres ja han pujat 1,2 °C des de l’època preindustrial, i les anàlisis recents anàlisis que el planeta es dirigeix a un escalfament d’entre 2,4 i 2,7 °C per a finals d’aquesta dècada amb els compromisos actuals. A més, cal tenir en compte que tots aquests compromisos no són vinculants.

Els Estats Units i la Unió Europea han impedit crear un fons per pal·liar els danys causats per la crisi climàtica

Els plans climàtics actuals només reduirien un 7,5% les emissions previstes per al 2030. L’any passat, fruit de la pandèmia, les emissions van caure un 5,4%, un miratge que ha durat poc: per al 2021 es preveu que pugin un 4,9%, i tornin a la normalitat de sempre. “Mentre es continuïn posposant les decisions importants, el missatge és descoratjador. Les proves són aquí i el missatge és clar i contundent”, avisa Inés Camilloni, autora de l’IPCC.

Ni rastre del finançament als més vulnerables

Els estats més vulnerables es neguen a qualificar aquest acord com un èxit. I tenen un motiu de pes: els països rics, amb els Estats Units i la Unió Europea al capdavant, han impedit destinar ajudes econòmiques per fer front a les destrosses causades per la crisi climàtica. No hi haurà, per ara, un finançament específic per pal·liar pèrdues i danys causats per esdeveniments extrems, una reivindicació històrica de molts països pobres. Molts petits països, incloent-hi illes, estan en risc de desaparèixer pels efectes de l’escalfament global de l’atmosfera.

El que sí que recull el Pacte climàtic de Glasgow és que els donants (països rics) es comprometen a tirar endavant la promesa (incomplerta) del 2009 de destinar 100.000 milions de dòlars cada any a partir del 2020 i fins al 2025 perquè els països amb menys recursos facin front al canvi climàtic. A més, a partir del 2025 la xifra destinada a adaptació haurà de ser el doble (arribant a uns 40.000 milions de dòlars anuals): una notícia positiva que queda entelada, ja que segueix sense ser clar com s’aconseguirà recaptar el finançament.

La trampa de la doble comptabilitat ha quedat prohibida a Glasgow

També s’hi ha acordat la creació d’un mecanisme que busca canalitzar aquestes ajudes, gestionades a través de l’anomenada Xarxa de Santiago. No obstant això, el que no s’ha aconseguit és tancar una xifra concreta, la qual suposa un altre cop dels països del Nord global als del Sud global. La pròxima cimera, la COP27 que se celebrarà a Egipte, buscarà resoldre aquest tema.

Article 6: per fi hi ha acord

Juntament amb els plans de reducció d’emissions i el finançament, un altre dels deures que tenia aquesta cimera del clima era tancar d’una vegada el reglament de l’article 6 de l’Acord de París. Aquest apartat regula els mercats de carboni, una eina per la qual els països i les empreses que han excedit els seus drets d’emissió (és a dir, han emès més del que podien) poden comprar a països tercers drets sobrants o realitzar projectes per a la reducció d’emissions o per a la millora dels embornals.

Fins ara, aquest apartat tenia certes llacunes, com la doble comptabilitat, una trampa segons la qual el país emissor i el receptor podien apuntar-se les mateixes reduccions d’emissions. Després de l’acord aconseguit a Glasgow, aquest parany ha quedat prohibit malgrat les pressions de països com el Brasil. Això sí: hi ha via lliure per incloure crèdits antics procedents del Protocol de Kyoto (reduccions ja reeixides fins al 2013). Així i tot, aconseguir tancar aquest article ha estat un alleujament i un motiu de celebració per a les persones artífexs del pacte, fins al punt de fer-se una foto totes juntes abans del començament del plenari final.

Més enllà del text de decisió final, la COP26 ha deixat una infinitat d’acords, de compromisos, de pactes i d’aliances, en la seva majoria no vinculants, motiu pel qual ningú no assegura que s’acabaran complint. Hi ha pactes sobre el metà, la desforestació, els combustibles fòssils, els cotxes contaminants… Fins i tot les dues majors potències del món (i les més contaminants) van presentar un acord sorprenent per avançar en la lluita contra el canvi climàtic.

Per a Mohamed Adow, el resultat de la COP “conté les prioritats del món ric”

També ha estat cridaner el paper d’Espanya. Diferents veus critiquen el perfil baix adoptat pel Govern espanyol, la postura pública del qual sempre ha estat la de liderar l’acció climàtica, com es va veure en la cimera anterior. Espanya, fins i tot, no s’ha sumat a diverses coalicions on se l’esperava.

“L’objectiu dels 1,5 °C és feble i a penes està viu, però s’ha enviat un senyal que l’era del carbó s’està acabant”, opina Jennifer Morgan, directora executiva de Greenpeace Internacional. Per a Laurence Tubiana, una de les responsables de l’Acord de París, “el greenwashing és la nova negació del clima, i hem vist massa en joc en aquesta COP. Hem de reforçar els mecanismes de responsabilitat per al zero net en el futur”. Considera, a més, que “el sistema financer internacional no està a l’altura del desafiament”.

Igual que es va veure a la COP25 de Madrid (celebrada el 2019 i que té el rècord de ser la més llarga de la història), la sensació és que la bretxa entre les demandes ciutadanes i científiques i el que finalment fan els governs és immensa. Ho exemplifica molt bé Mohamed Adow, director del think tank Power Shift Africa: “Aquesta cimera ha estat un triomf de la diplomàcia sobre la substància real. El resultat reflecteix una COP celebrada al món ric i conté les prioritats del món ric“.

Pròxima estació, la COP27 d’Egipte. Al davant, tot un any perquè la lluita contra el canvi climàtic continuï ocupant un lloc prioritari en les polítiques de tots els governs. Sense deixar ningú enrere.

[Aquest article ha estat publicat originalment en castellà a ‘Climática‘.]