22/06/2023 | 06:00
El nou alcalde de Girona, Lluc Salellas, és llicenciat en Periodisme i en Ciències Polítiques per la Universitat Pompeu Fabra (UPF). I, al llarg dels anys, ha combinat l’exercici del periodisme amb la seva militància en la CUP i en els moviments socials. Salellas va ser una de les signatures habituals de la Directa durant els primers anys del projecte. També va treballar durant un temps al digital Tribuna.cat, que impulsava Miquel Sellarès. I, durant els últims temps, també s’ha prodigat com a articulista a CRÍTIC, mitjà del qual és soci col·laborador des de la seva fundació, conjuntament amb una cinquantena de persones del món social, polític, acadèmic i activista. Aquestes són algunes de les claus del pensament de Salellas, en articles i entrevistes a CRÍTIC.
Les famílies gironines
“A Girona, als espais de poder econòmic i institucional, que tinguis un cognom o un altre continua tenint un paper important. Jo ho noto. El fet de ser fill d’algú que va tenir una trajectòria a la ciutat, encara que fos un nouvingut, et marca. Quan dius que ets en Lluc Salellas, la gent et demana: “Ets fill de l’advocat?”. És cert, per tant, que aquesta dinàmica existeix, però també que cada vegada és menys present. Que Carles Puigdemont no fos nascut a Girona en la campanya de les municipals del 2011 era un argument a la contra utilitzat en el camp del PSC. “Si no has nascut aquí, no pots ser alcalde”, deien. Els socialistes! Aquesta ciutat és així, però s’equivocarà qui l’entengui només així!”
La socialització política
“A casa tinc tres models. Un és mon pare, l’advocat de Terra Lliure i dels okupes. No cal dir res més. L’altre és en Benet, el meu germà, implicat des de finals dels noranta en diferents moviments estudiantils i antiglobalització a Barcelona i a Girona. La tercera peça, importantíssima, és ma mare, la Glòria Vilar. Una dona que no entrava dins els cànons establerts en res. Mare divorciada els anys vuitanta –quan no era, encara, habitual–, valenta, inconformista i sense estigmes. En aquest poti-poti referencial, doncs, em planto amb 14 anys amb ganes de militar. Ho faig, com el Benet, a la PRES (Plataforma Revolucionària d’Estudiants de Secundària), un producte local de les comarques gironines. Alguns bons amics entren a Maulets. Ens socialitzem al Casal Independentista El Forn, de la ciutat”.
“Hem de crear espais de militància on es respiri felicitat i il·lusió”
Els riscos de la hipermilitància
“Recordo que un dia un militant cupaire afirmava que havíem de poder exigir vint hores a la setmana de militància a tothom. Jo vaig arrufar el nas i vaig endinsar-me a fer quatre números. Set dies per vint-i-quatre hores cada dia sumen un total de cent seixanta-vuit hores. D’aquestes, n’hi hauríem de restar una tercera part (cinquanta-sis) per a l’estona de dormir, i quaranta més, que són les que dediquem teòricament a treballar els que tenim feina. Ens en quedarien unes setanta per repartir. Amb els àpats i les tasques domèstiques, reproductives i de cures en trauríem unes trenta-cinc més aproximadament, cosa que, si seguim la teoria del militant en qüestió, significaria que hauríem d’exigir a la gent que destinés més del 50 per cent del seu temps lliure a la militància. Alguns ho fem, i segurament ho farem, però crec que és del tot inassumible per la majoria de la gent en l’actualitat. I es tracta de buscar fórmules per capgirar-ho. Una d’evident és el repartiment del treball. Mentrestant, però, caldrà que busquem també en les eines telemàtiques un mecanisme atractiu”.
El compromís social i la felicitat
“Emmarcats encara en la vella lògica del franquisme que afirma que ficar-se en política implica problemes, el compromís social és encara una baula feble de la societat catalana. El procés independentista i el 15-M han generat dinàmiques contràries a aquest estaticisme, però encara som lluny d’un context òptim. Hem de recuperar el millor dels nostres argumentaris per convèncer el nostre entorn que s’han d’implicar activament en la transformació social. I això només ho aconseguirem si creem espais segurs, confortables i, sobretot, on es respiri felicitat i il·lusió”.
El poble treballador català
“Que Ciutadans o la dreta catalana promogui discursos de segregació segons les essències i els naixements de cadascú és malauradament comprensible des dels seus apriorismes ideològics. Però precisament des de l’esquerra hem de combatre i no pas accentuar aquest element disgregador. El subjecte polític sobirà és el poble treballador català que avui el conformen, certament, persones que han nascut o no al nostre país, que els seus pares i mares han nascut o no en aquest país o que els seus avis i àvies han nascut o no en aquest país. Un poble que parla desenes de llengües i en el qual resideix la sobirania per decidir on i cap on anem”.
“La identitat catalana la defineix la gent que viu i treballa a Catalunya”
Ser català al segle XXI
“Les identitats no són estàtiques. La identitat catalana la defineix la gent que viu i treballa a Catalunya. Ha de ser, finalment, l’agregació d’identitats de la ciutadania que hi viu o hi transita. Mantenint tres elements que per a mi són importants: la llengua, el territori i aquella cosa que l’historiador Xavier Díez diu que és com tel·lúrica, la cultura antiautoritària servada al llarg dels segles per un poble que ha tingut sempre un Estat en contra. Per sort, els catalanistes del segle XXI veiem la identitat de forma antagònica a com es veia 100 anys enrere. Al final, però, la millor manera de parlar de la identitat catalana és parlar-ne poc”.
Catalanitat, mestissatge i essències
“Enmig d’això hi ha camí per un catalanisme que, conscient dels orígens i de la història, renega de l’apel·lació constant a una “bona” manera de ser català, ja sigui des del mestissatge o des de les essències. A mi em molesten totes dues perquè el poble és ara i aquí, amb motxilles pròpies i col·lectives, però només té futur si ens entenem com un de sol. Que això no va de bons i dolents ni de dir que no sé quin terç de la població, segons l’origen dels pares, és el motor de canvi i és guai. Per mi, ho som tots i totes les treballadores que vivim la catalanitat a la nostra manera, de múltiples maneres, de fet. I la meva, ho reitero, no és millor però tampoc pitjor que la de qualsevol altre home de 33 anys que hagi nascut a Horta de Sant Joan, Nou Barris, Sabadell o Ivars d’Urgell. Orgull rural, és clar que sí”.
Barcelona i el centralisme
“Barretinaires, ‘patrioterus’, banderetes…”. M’ho he sentit a dir pel dir de ser de Girona des que als 18 anys vaig arribar a Barcelona. Un to burleta lligat a la idea que nosaltres no en sabíem de “canviar el món”. Hi penso sovint quan veig que l’escletxa entre la metròpoli i la no metròpoli es fa més important per entendre el comportament electoral mentre l’esquerra bada. Dada a dada, el mite que presenta el ruralisme com un ‘tot essencialista’ cau pel seu propi pes. El municipalisme més transformador es va mantenir viu a Ripollet però també a Ribes o a Arbúcies, i el Llobregat ha sigut un fil roig de lluites. El món no metropolità té condicions per ser motor de canvi. Berga ha implantat, per exemple, el sistema de recollida de residus porta a porta més gran del país. Per això, centrar-nos a fer de Barcelona una capitalitat que només es mira a ella com a potència de canvi és caure de nou en el vell centralisme jacobí.
“Hem de ser humils i sincers i reconèixer que, des de les institucions, gestionar vol dir gestionar misèria”
L’esquerra i el món rural
“Qui concep el món no metropolità com un simple espai de repòs de la voràgine urbana crea una divisió de la qual la dreta es nodreix. El mateix que passa amb els barris passa amb els pobles. I si des de l’esquerra no es permetria mai ridiculitzar Nou Barris, tampoc no s’hauria de permetre fer-ho amb el món que va més enllà de la ronda de Dalt. Per això, des de l’esquerra tenim un doble objectiu polític que no és menor: bastir un projecte vàlid per a les classes populars no metropolitanes i plantejar com els municipis petits i mitjans esdevenen un motor de justícia social fins i tot si la capital torna a les mans del conservadorisme”.
Com ha d’actuar la CUP a les institucions
“Jo soc de l’escola de ‘Per tots els mitjans necessaris’ i, per tant, no veig més contres a ser a les institucions. Però entenc que és esgotador, especialment per a les companyes i companys que són al Parlament. Una institució antagònica a la nostra cultura política. Les institucions a les quals accedim no tenen ni regles de joc ni lleis definides per nosaltres. Més aviat al contrari, hi ha moltes contradiccions. Hem de ser sincers i humils i reconèixer que gestionar vol dir gestionar misèria. És un discurs que he trobat a faltar en algunes candidatures del canvi”.
La CUP i el Govern de la Generalitat
“A l’últim, aquest espai polític aglutinador, que, com deia, ha de comptar amb propostes polítiques existents i recuperar actius polítics, ha d’afrontar sense por el debat sobre si es veu amb capacitat d’entrar en un Govern de la Generalitat que inclogui elements clau de la seva proposta programàtica. Perquè, si a escala municipal hem demostrat la capacitat i la innovació que podem gestionar des d’aquest espai ampli que és l’esquerra nacional i transformadora, hem de poder demostrar-ho també des d’un possible Govern català que compleixi uns mínims programàtics. Una reflexió que neix, sens dubte, dels aprenentatges fets en aquest cicle polític que, com deia abans, ha quedat congelat i/o tancat aquesta primera setmana del 2020”.
