Crític Cerca
Notícies

Els cànons no serveixen per a la fi del món

Íntims Produccions és companyia resident de la Sala Beckett i presenta un espectacle que aborda l’extinció de l’espècie humana

09/03/2022 | 07:00

Totes les bones històries tenen un bon final. Però què passa amb la fi de l’espècie humana? Estem abocats a conseqüències gairebé inimaginables davant la crisi climàtica: comencen a escassejar els recursos naturals, les temperatures pugen, els litorals s’inunden i els cremen els boscos. Ho veiem venir, els mitjans de comunicació ens n’adverteixen cada dia, però no tenim clar què hem de fer respecte a això, com respondre-hi com a societat, si la nostra era ha acabat. La companyia Íntims Produccions, resident de la Sala Beckett durant aquesta temporada, hi ha reflexionat i oferirà l’espectacle Dels intestins una soga i del cul un sac de gemecs del 9 de març al 3 d’abril, una proposta teatral oberta en el marc del cicle Planeta Persona, que planteja quin paper tenim els humans en la nostra pròpia extinció.

El viatge d’aquest espectacle ha sigut llarg. Els membres de la companyia lleidatana són Oriol Tosquella, Isaac Baró, Sandra Pujol i Marc Cartanyà, que ha dirigit l’obra juntament amb David Climent. Tots ells van partir del text Nova il·lustració radical (Anagrama, 2017), de la filòsofa Marina Garcés, per abordar una qüestió que els passava pel cap: “Tothom sap que hem de canviar el present, però ningú sap com”. De les reflexions que van fer amb l’ajuda d’aquesta lectura, van redactar un document que després han transformat en una obra escènica que no pretén donar respostes, sinó obrir un diàleg amb el públic. Dels intestins una soga i del cul un sac de gemecs és una síntesi artística dels debats filosòfics que va tenir l’equip d’Íntims Produccions durant molts mesos. 

Foto: Sala Beckett.

Com abordar el col·lapse?

El codirector (i també un dels intèrprets de l’obra) Marc Cartanyà explica que un dels temes de discussió del qual van partir per a l’espectacle va ser “la crisi de la presència”, un debat que es planteja si el nostre estar en el món deixa alguna petjada positiva. “Un dels propòsits és valorar la contingència de l’espècie humana, dels individus que conformem aquest sistema tan estrany, i preguntar-nos si podem tenir l’esperança que la nostra presència sigui valuosa aquí i ara”, afirma.

Per a Cartanyà, es tracta de “fer un acte d’humilitat com a espècie” i plantejar-se si la nostra civilització ha arribat al seu final. El director ho compara amb el moment de marxar d’una festa: és millor saber-se retirar a temps abans que tot decaigui. “Hem de començar a prendre decisions sobre la manera com volem desaparèixer: de set o de contaminació?”, hi afegeix. Aquesta visió davant el col·lapse es planteja com una rendició col·lectiva per Íntims Produccions, com una manera d’“assumir la maldat de l’espècie humana”. L’abordatge de la catàstrofe, però, no vol caure en la inacció o en la mandra, sinó que tots els plantejaments sobre la fi de la humanitat volen anar a parar a un lloc pràctic i útil: buscar eines per acabar bé i millor, assegura el codirector de l’espectacle.

Foto: Sala Beckett.

Aquests debats s’engloben en les reflexions del cicle que acull l’espectacle d’Íntims Produccions, el Planeta Persona, que, segons el comissari Israel Rodríguez-Giralt, vol evitar “que la por es transformi en inacció, resignació o fatalisme”. Aquesta programació gira al voltant de la por que ens provoca la crisi planetària i compta amb propostes que busquen possibles relats davant d’una catàstrofe. Per exemple,  Animal negre tristesa, d’Anja Hilling, i dirigit per Julio Manrique, o Salvació Total Imminent Immediata Terrestre i Col·lectiva, un text de Tim Crouch dirigit per Pau Roca, de Sixto Paz i del festival Grec, que ja ha acabat les funcions.

Arts escèniques fora de la norma

Un plantejament poc convencional del col·lapse, però, no pot presentar-se amb formes convencionals. “Veníem de fer espectacles amb text i teníem ganes d’explorar altres zones, com, per exemple, si es pot assajar en escena o si es pot fer un acte de pensament des de les arts escèniques”, expressa el director Marc Cartanyà. La companyia lleidatana afirma que no proposen res de tancat i que volen generar un espai de preguntes compartides: “La nostra manera d’entendre les arts escèniques suposa que no hi ha una jerarquia entre qui hi ha dalt de l’escenari i qui hi ha a baix; no hi ha un públic que vingui a escoltar respostes a grans problemes”. D’aquesta manera, diu Cartanyà, cedeixen una part de la responsabilitat de l’obra a l’espectador, perquè completi amb les seves vivències personals i la seva perspectiva allò que ha vist a l’espectacle.

La visió de la companyia Íntims Produccions sobre la relació entre els actors i el públic no és l’habitual perquè tampoc no ho és la seva manera de concebre la cultura i les arts escèniques. “Estem acostumats a consumir els productes culturals d’una forma molt segura: entrem a la plataforma, tenim un tràiler que ens resumeix el que veurem, sabem a què ens enfrontem, tenim etiquetes per gèneres… Tot el visionament va condicionat i, si vols trencar amb això, no saps com fer-ho”, comenta Cartanyà. A l’obra Dels intestins una soga i del cul un sac de gemecs van precisament en la direcció contrària: no masteguen ni exposen al públic les seves reflexions; volen que el públic hi acudeixi amb la ment oberta per tal d’establir un diàleg conjunt. El codirector comenta que sovint hi ha persones que tenen por d’equivocar-se a l’hora d’escollir un espectacle de teatre, però que no els passa el mateix amb un restaurant desconegut: “Les arts som l’espasa de Dàmocles: si no l’encertes, perds un espectador”, diu.

La companyia lleidatana resident fa temps que treballa amb aquesta visió sobre l’art, que escapa dels cànons i d’alguns convencionalismes del teatre tradicional. A la Beckett, Íntims Produccions ja hi han aterrat amb altres espectacles experimentals en dues ocasions, tot i que ara ho fan amb l’acompanyament que suposa la residència de l’equipament del Poblenou, que també estan rebent aquest curs Llàtzer Garcia i Parking Shakespeare. Tant amb Wasted, una obra de l’artista musical i poeta Kae Tempest dirigida per Iván Morales, com amb Pool (no water), de Mark Ravenhill, dirigida per Anna Serrano, Marc Salicrú i Elena Martín (part del col·lectiu artístic VVAA), ja van enlluernar el públic de la sala i van consolidar una estètica pròpia en les arts escèniques.

El codirector i membre d’Íntims Produccions considera que un dels valors més destacats de la companyia és precisament que en les seves obres es pot veure que fa uns 10 anys que treballen per construir “un univers singular”. “És una aposta pròpia; volem treballar en la idea del teatre com a capsa màgica, un lloc per a l’inesperat, on poden passar coses i on la fantasia encara és possible”, diu Cartanyà. En el cas de Dels intestins una soga i del cul un sac de gemecs la màgia comença amb una taula que té una pedra al mig i quatre actors que parlen poc, però expressen molt.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

En un moment d'emergència ecològica... cal un periodisme d'emergència! Et necessitem més que mai.

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebreu el Dossier CRÍTIC 'Emergència' i un pack de marxandatge de benvinguda

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies