Entendre el perquè de les protestes de França, en cinc claus

Centenars de milers de persones van tornar a manifestar-se als carrers de França dissabte passat contra el Govern d’Emmanuel Macron, malgrat la prohibició de les marxes en nombroses ciutats i la presència de l’Exèrcit als carrers. Les protestes es produeixen quan falten només sis mesos per a les eleccions presidencials del 2027, per la qual cosa el seu impacte polític podria ser molt més gran que el de mobilitzacions d’anys anteriors. Disseccionem el moviment que marcarà el final de 10 anys de macronisme a França.

1. Qui hi ha darrere les protestes i què demanen?

Les jornades de mobilització del 17 i del 24 d’octubre passats van suposar la convergència del moviment estudiantil, dels sindicats i dels armilles grogues, que van reaparèixer després d’anys de silenci. El germen de l’actual cicle de protestes va ser el moviment dels estudiants d’institut, que des de mitjan setembre convoquen vagues i bloquegen els seus centres contra la desinversió de l’Estat en l’educació pública, que s’ha traduït en la reducció del personal docent, sanitari i psicològic, i en establiments educatius en condicions físiques lamentables. La repressió violenta per part de la policia, que va provocar centenars de ferits i milers de detencions en les primeres setmanes del moviment, no va fer més que escalfar els ànims d’uns adolescents que, a més, pateixen un sistema d’accés a la universitat percebut com a opac i elitista.

També circulava des de feia setmanes a les xarxes socials una convocatòria per al 17 d’octubre en nom dels armilles grogues, un terme utilitzat originalment per designar les grans protestes que van sacsejar el país entre el 2018 i el 2019, primer contra un impost sobre la gasolina i després contra la pujada del cost de la vida. Avui, els armilles grogues no són una organització estable amb un programa clar, sinó més aviat l’etiqueta sota la qual s’ha convocat una nova mobilització massiva i diversa pel poder adquisitiu. Els sindicats –que ja havien impulsat vagues sectorials al setembre demanant increments salarials– també van convocar a les manifestacions del 17 i del 24 d’octubre, i han convocat una vaga general per al 5 de novembre. Han après del seu error del 2018, quan es van mantenir a distància dels armilles grogues perquè el moviment incloïa elements d’extrema dreta i s’escapava del control sindical.

2. Per què les manifestacions estan sent tan massives?

La unió d’estudiants, d’armilles grogues i de sindicats ha contribuït al caràcter multitudinari de les manifestacions –entre 500.000 i 800.000 persones als carrers tant el 17 com el 24 d’octubre–, però les principals raons de l’èxit són el deteriorament de la situació socioeconòmica i la ira provocada per l’autoritarisme de Macron.

L’escalada actual s’explica sobretot per una estratègia policial destinada a terroritzar els manifestants

La desinversió en educació és només una de les manifestacions de la política global de retallades socials que els successius governs d’Emmanuel Macron han practicat des de la seva arribada al poder el 2017. Tot i que el creixent deute públic de França és l’excusa esmentada contínuament per justificar l’austeritat, el Govern ha aprovat exempcions fiscals a les grans empreses i fortunes per un valor de 200.000 milions d’euros, xifra que suposa un 25% del creixement del deute públic des del 2017. Un contrast que se suma a una inflació creixent per a la qual la població també exigeix solucions al Govern, per més que aquest intenti atribuir-la exclusivament a factors externs com el tancament de l’estret d’Ormuz.

Les manifestacions de l’octubre del 2026 són plenes de referències a la Revolució Francesa de 1789 i de comparacions de Macron amb Lluís XVI. És la resposta a l’estil de govern despòtic del president, que ha aprovat per decret reformes tan impopulars com la retallada de pensions del 2023 i es nega a fer cessions polítiques de fons malgrat que va perdre la majoria parlamentària el 2024, quan el Nou Front Popular va guanyar les eleccions.

3. Per què hi ha hagut tanta violència?

Els bloquejos de centres educatius durant les vagues són una tàctica de protesta habitual i socialment acceptada a França; l’escalada actual s’explica sobretot per una estratègia policial destinada a terroritzar els manifestants més que a mantenir l’ordre públic. Abans del 17 d’octubre, un comissari va confessar a la revista Le Canard Enchaîné que havia rebut ordres de detenir estudiants en massa “per espantar els alumnes i els seus pares, i aturar les protestes”.

Tot i que el Govern va acusar l’“extrema esquerra”, la fiscal de París va aclarir que la majoria dels detinguts no tenien cap reivindicació política

Però la deriva en la política de l’ordre públic és estructural: segons va explicar a Público Nathalie Tehio, la presidenta de la Lliga de Drets Humans, des del 2016, el Govern ha donat un paper cada vegada més rellevant en la gestió de protestes a la Brigada Antidelinqüència, que no té com a objectiu calmar les situacions tenses en l’espai públic, sinó fer detencions. A més, la policia francesa utilitza armament pesant, com granades que provoquen mutilacions: almenys dos manifestants han perdut una mà, un fotògraf ha estat a punt de morir per l’explosió d’una granada i un nombre indeterminat de persones han perdut un ull. L’estratègia del terror va quedar palesa a París el 17 d’octubre, quan la policia va llançar grans quantitats de gasos lacrimògens contra manifestants pacífics que estaven atrapats a la plaça de la República. S’hi va afegir que el Govern va preveure un nombre de manifestants molt menor que el que va sortir al carrer, i no hi va haver un desplegament policial suficient en llocs crítics, com l’Ajuntament de Llemotges, que va patir un incendi.

La ràbia acumulada durant anys de polítiques antisocials i setmanes de brutalitat contra els estudiants hi van fer la resta, i van provocar una jornada de destrucció de mobiliari públic i saquejos. Tot i que el Govern va acusar l’“extrema esquerra”, la fiscal de París va aclarir que la majoria dels detinguts no tenien cap reivindicació política; tot indica que van aprofitar el caos provocat per la violència policial per buidar comerços i destruir mobiliari urbà.

4. Com pot evolucionar el moviment?

El mateix dia que centenars de milers de persones sortien als carrers contra les seves polítiques d’austeritat, el Govern del primer ministre, Sébastien Lecornu, presentava un nou pressupost anual, amb 54.000 milions d’euros de retallades, deixant clara la seva intenció de fer el sord davant les protestes. Els mesos previs a les eleccions presidencials solen ser tranquils als carrers, perquè la població espera a expressar-se a les urnes. Però, aquesta vegada, la proximitat de la cita electoral més important a França pot contribuir a mantenir vives les protestes, ja que els manifestants poden esperar influir en les propostes i els discursos dels candidats. A més, l’acumulació d’actors socials i de reivindicacions fa que diferents sectors trobin diferents raons per seguir sortint al carrer. Encara que Macron cedís demà a les demandes dels estudiants, el moviment seguiria.

5. Quins efectes electorals tindran les protestes?

Les imatges de l’alcalde de Saint-Denis, Bally Bagayoko, de La França Insubmisa, interposant-se entre els antiavalots i els adolescents al mig d’un núvol de gasos lacrimògens, són una bona mostra del principal beneficiari polític de les protestes: Jean-Luc Mélenchon. En un país on la classe política està profundament desacreditada, feia molt de temps que un candidat presidencial no era aclamat pels manifestants com ho ha estat Mélenchon.

La por que les mobilitzacions impulsin el candidat d’esquerres –en la segona posició a les enquestes, tot i que a molta distància de Marine Le Pen– explica la campanya de desprestigi llançada pel Govern i pel Reagrupament Nacional (RN, l’antic Front Nacional). Un comissari dels serveis d’intel·ligència va confessar a Médiapart que el Govern els havia donat ordres d’atribuir als insubmisos el vandalisme del dia 17, tot i que era “objectivament fals”. Per la seva banda, Jordan Bardella, número dos de l’RN, va assenyalar com a responsables el “terrorisme d’ultraesquerra i les poblacions delinqüents de la perifèria”, mentre acusava el Govern d’ineptitud i prometia mà dura si arriben al poder.

Les primeres enquestes després del 17 d’octubre mostren un lleuger ascens de Le Pen, beneficiada per les escenes de caos repetides en bucle a la televisió, però també de Mélenchon. No sembla que l’hagi afectat l’acusació de tolerar els aldarulls i, si segueixen les protestes, el debat públic girarà entorn de les desigualtats i del poder adquisitiu, temes molt més còmodes per a Mélenchon que per a Le Pen, que intenta desviar la conversa pública cap a l’ordre i la immigració. D’aquesta lluita per imposar el marc de la campanya en dependrà el resultat final. L’única certesa és que els hereus del macronisme ho tenen cada vegada més difícil per arribar a la segona volta de les eleccions presidencials.