23/04/2021 | 06:00
La cultura es va catalogar com a bé essencial a fi de “garantir i regular l’accés a la cultura i els drets culturals de la ciutadania” sis mesos després que es decretés el confinament domiciliari. Només un mes després, a l’octubre, es va tornar a clausurar l’activitat en teatres i sales de concerts i es va reduir l’aforament de llibreries, de museus i de cinemes. Ara, els equipaments tenen limitacions de públic i no es pot canviar de comarca per acudir a un espectacle; per això el sector reclama mesures com el salconduit. Les demandes del món cultural, però, no han nascut amb la Covid-19 i les restriccions sanitàries; s’han multiplicat: els professionals de la cultura estan cada vegada més al límit.
La Covid ha impactat de manera contundent en el sector: segons dades del Departament de Cultura, 8.473 empreses del món cultural han presentat expedients de regulació temporal d’ocupació (ERTO), cosa que representa un 6,5% del total d’empreses de Catalunya. Les activitats artístiques han registrat una pèrdua del 10,6% d’afiliats a la Seguretat Social, una xifra que és 5 vegades més elevada que la davallada general a Catalunya, que ha estat del 2,2%.
Davant d’una situació com la que viu actualment la cultura, CRÍTIC ha parlat en el podcast Cultura o barbàrie, un programa en col·laboració amb el Barnasants, amb treballadors del sector per saber quines demandes reclamen i com es pot salvar la cultura de l’estat de precarietat en què es troba. La cultura reclama més consideració, més ajudes per part del Govern i més autoorganització.
Marina Rossell: “La cultura és tan necessària com la sanitat i l’educació”
Prendre’s la cultura com el que és: necessària. Aquesta és una de les reivindicacions que més han repetit els professionals del sector des de l’arribada de la Covid, que ha posat de manifest la importància de crear i consumir cultura. Segons el Departament de Cultura, el 2020 va augmentar en un 410% la demanda de llibres electrònics respecte al mateix període del 2019; a l’abril del 2020 es va facturar un 27,6% més de música en format digital respecte al febrer del mateix any, abans del confinament, i els abonaments a plataformes de vídeo sota demanda es van incrementar en un 52%.
Toni Casares: “La cultura també és una condició essencial de la nostra existència”
Toni Casares, director artístic de la Sala Beckett, l’equipara amb la salut: “La cultura forma part de la nostra condició, ens defineix com a espècie, ha de ser a la base de totes les decisions que prenem pel que fa a la nostra organització social, al comportament, a les relacions i a les polítiques. De la mateixa manera que tenim en compte la salut, hem d’entendre que la cultura també és una condició essencial de la nostra existència”.
La cantautora Marina Rossell està d’acord que és “tan necessària com la sanitat i l’educació”; però això, diu, cal “que sigui una realitat”. “No es demana res d’extraordinari, sinó que es tingui en compte que la cultura és un bé escàs, necessari, imprescindible, per viure, per ser feliç, per tenir tranquil·litat d’ànim”, afirma. Un dels reclams que fa, juntament amb molts altres professionals i entitats del sector, és el de l’aprovació del salconduit cultural que permeti saltar-se el confinament comarcal per acudir a un espectacle.
Laura Huerga: “Cal arribar al 2% en cultura i invertir en nous creadors”
La demanda de l’augment del pressupost de cultura de la Generalitat no ha sorgit amb la Covid; s’ha accentuat. Al desembre del 2019, la plataforma Actua Cultura va demanar l’increment del pressupost des del 0,65% actual fins al 2%, un reclam que fa també l’editora de Raig Verd Laura Huerga: “Aquesta inversió no aniria només destinada a subvencions a empreses, sinó que, sobretot, aniria a nous creadors, donant espai a la diversitat i a la inclusió”. Segons dades d’Actua Cultura, en països com Portugal o França el pressupost s’enlaira fins a l’1,8% i el 2,5%, respectivament. És a dir, mentre que la Generalitat té una despesa de 30 euros l’any per habitant, a França s’hi dediquen 476 euros.
Feliu Ventura: “Una societat sense una cultura crítica és una societat més pobra, més trista, més avorrida i més grisa”
En el marc del podcast Cultura o barbàrie, el cantautor de Xàtiva Feliu Ventura reclamava una “cultura pública” amb més inversió: “Hauríem d’afavorir la relació publicocooperativa que permet enfortir relacions col·lectives de creació, de producció, de difusió i d’accés universal. Cal que s’aboquen recursos de manera proporcional a la importància que volem que tingui la cultura. Una societat sense una cultura crítica és una societat més pobra, més trista, més avorrida i més grisa. I un viver adobat per als totalitarismes”. La cantant Ivette Nadal, per la seva banda, també considera que els artistes necessiten suport institucional: “La meva demanda és que les institucions ens donin el suport, la confiança i l’empara per poder seguir pagant els nostres autònoms, per poder seguir creant i per poder sentir-nos vius artísticament”.
Una de les reivindicacions que més han sorgit arran de la Covid-19 és la que fa l’escriptor i músic Martí Sales: la de la renda bàsica universal, tal com reclamava el col·lectiu Nativa en un comunicat. “Contra la mercantilització de la vida i contra la precarització que provoca, la renda bàsica universal enfortiria el món de la cultura i el faria menys dependent. En garantiria l’autonomia creativa, que n’és el cor”, expressa Sales. En el món cultural, afirma Nativa, aquesta mesura “milloraria la vida de la gran majoria de les persones que dediquen el seu temps de treball a tasques culturals”. Segons el Consell Nacional de la Cultura i les Arts, el 52% dels professionals del sector obtenen uns ingressos inferiors als 12.000 euros anuals, un fet que se suma als curts períodes d’afiliació a la Seguretat Social i a altres dinàmiques de precarietat com no cobrar les hores d’assaig.
Cesk Freixas: “Hem d’organitzar-nos per tenir força com a col·lectiu ”
Alguns professionals de la cultura assenyalen una mancança al voltant de l’aposta per produccions catalanes. El director de cinema Carlos Marqués-Marcet, que recentment va estrenar La mort de Guillem, guardonada amb el Premi Gaudí a millor pel·lícula per a televisió, apunta que el cinema del país pot morir i que “una solució senzilla és que la televisió pública aposti pel cinema d’aquí amb pressupostos que permetin una producció audiovisual com la que havíem tingut”. Segons dades de l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat), de fet, del 2017 al 2018 les entrades de cinema original en català van caure fins a un 18%.
Carol Duran: “Cal programar cultura perquè no ens podem permetre posar en joc el sector”
Sergio Sacchi, director del festival Tenco, d’Itàlia, considera que cal augmentar també la programació cultural a les televisions públiques i privades, una decisió que afirma que “no s’ha fet aquest últim any”: “Si el públic no va als espectacles, els espectacles haurien d’arribar igualment al públic”, afirma. Més enllà del món audiovisual, la directora del Tradicionàrius, Carol Duran, apunta que els festivals, els programadors i els ajuntaments també han de contribuir a salvar la cultura: “Que siguin valents, que no tinguin les màquines a mig gas, que programin cultura perquè no ens podem permetre posar en joc el sector i perquè és un bé essencial que tots necessitem per a la nostra salut emocional”.
Una demanda que apel·la els mateixos treballadors de la cultura és la que fa el cantautor Cesk Freixas, que considera que cal autoorganitzar-se. “Hauríem d’activar mecanismes d’autoconeixement i d’organització per poder tenir força com a col·lectiu, com s’ha demostrat que passa en altres àmbits de les lluites laborals. Serà a partir d’aquest moment que segurament podrem fer front a totes les demandes i a totes les lluites que fem com a treballadors de la cultura i de la música”. El Sindicat de Músics Activistes de Catalunya (SMAC!) ja ha començat a caminar per a l’organització del col·lectiu i per reclamar de manera urgent millores que posin fi a la “precarietat endèmica de les treballadores culturals”.
