Crític Cerca
Foto: NATÀLIA SEGURA – ACN
Entrevistes

Lluís Puig “L’únic Govern que ha apostat fort per la cultura va ser el de Maragall”

Lluís Puig va ser conseller de Cultura del Govern de Carles Puigdemont només durant quatre mesos, però això no li ha estalviat les conseqüències repressives que han patit tots els membres de l’executiu que va organitzar el referèndum de l’1-O. L’avui diputat de Junts al Parlament va haver-se d’exiliar a Brussel·les el 2017, on el seu procés judicial segueix obert: al gener passat, la justícia belga va rebutjar de nou la seva extradició. Aquesta entrevista forma part del podcast ‘Cultura i barbàrie’, impulsat per Barnasants i CRÍTIC. 

22/04/2021 | 07:00

Des que vas marxar a l’exili han passat moltíssimes coses. Una de les que més han afectat el sector cultural ha estat la pandèmia de la Covid-19. Com qualificaries l’estat de la cultura a Catalunya després de l’impacte del virus i del confinament?

El miracle és que la cultura continuï en peu. Abans de la pandèmia, tots els sectors de la cultura ja estaven molt tocats, econòmicament, i encara no s’havien resolt bé els mecanismes per poder desenvolupar els projectes artístics, en qualsevol de les arts i, en concret, també en la música i en la cançó. La pandèmia ha estat greu, molt greu. Ara veig que apareixen alguns treballs d’artistes que diuen: “Tot això ho hem fet mentre estàvem en pandèmia”. És evident que disposar d’uns quants mesos de confinament a tota persona li va bé per fer una introspecció o un treball intern tancat a casa. Però, per descomptat, els nostres músics, els nostres cantants, si no treballen, si no actuen, no podran resistir-ho. Estem tocats, està tocat tot el sector, i amb ganes que aviat es recuperi la normalitat.

A partir de la teva experiència com a conseller, quins creus que són els problemes estructurals que arrossega el sector cultural?

El problema estructural és que, per exemple, encara estem acabant d’acomplir la Xarxa de Lectura Pública, encara no estan fetes totes les biblioteques que caldrien, encara no s’han acabat els dos últims arxius comarcals de la xarxa d’arxius públics… Hi ha un grapat de comarques a Catalunya que encara no tenen equipaments culturals. Falten escenaris, de tota mena, des de llocs per actuar els més emergents fins als més professionals.

Falta infraestructura bàsica, doncs.

El dia que es va decidir que es posarien poliesportius en tots els municipis, ningú va tenir res en contra que es construïssin, amb l’excusa que serien sales polivalents. Després es va demostrar que no, que són un desastre acústicament i que pocs poliesportius serveixen per fer-hi activitats culturals. No està acabat el Pla d’equipaments culturals públics. I els pocs privats que hi ha no tenen el suport necessari per poder coexistir en aquesta dinàmica publicoprivada que sovint a Catalunya fa que hi hagi coses que funcionen a meravella. Però, en tot cas, els escenaris, les sales i els auditoris privats són molt pocs, i entre els uns i els altres no arribem a tenyir tot el mapa de municipis de Catalunya.

No només coneixes la cultura des de les institucions: has estat implicat en el sector durant anys, com a mànager i promotor i també com a director artístic del Mercat de Música Viva de Vic i de la Fira Mediterrània de Manresa. Des del sector cultural, molt sovint es reclama a la Generalitat més suport, més inversió, una mica més d’empenta. Quan estaves fora de l’Administració, ho veies potser diferent que quan hi has estat dins?

Abans de ser director general de Cultura Popular, ja havia estat tècnic de Cultura durant 10 anys, en el Departament. També he passat 10 anys fora, a la privada, i després, uns quants anys més a dins. És evident que veus les coses diferents des de les dues bandes. Però n’hi ha una que és indiscutible: des de l’any 1991, quan vaig entrar de tècnic al Departament de Cultura, fins ara, l’únic Govern que realment va augmentar el pressupost de Cultura, i no va poder acabar tot el que volia, va ser el de Pasqual Maragall. L’únic. A les xifres em remeto. Podem parlar de política, de carnets i de colors. Però l’únic que va fer un treball de comprometre’s a augmentar el pressupost en Cultura va ser el curt primer tripartit de tres anys de Maragall [2003-2006].

Per què creus que als governs els costa tant fer aquesta aposta d’inversió cultural?

Tu ho has dit: perquè no ho entenen com a inversió, sinó com a despesa. Si no entenem la cultura com una inversió, malament. Està demostradíssim, amb estudis a Catalunya a Espanya i a tot el món, què suposa el retorn per cada euro públic que inverteixes en cultura. Per tant, no sé per què encara es continua veient com una despesa. Si tothom entén que s’ha d’invertir en ensenyament, en sanitat, en seguretat social… doncs també s’ha d’invertir en cultura. A les societats que inverteixen més en cultura, la gent hi viu millor. És directament proporcional.

Foto: NAZARET ROMERO – ACN

“En quatre mesos com a conseller vaig fer el que vaig poder, però la prioritat estava posada en altres temes”


Ara Cultura compta amb menys de l’1% del pressupost de la Generalitat. El sector reclama que s’incrementi fins al 2%. Això vol dir que aquesta percepció està canviant?

Espero que sí, ho espero. Però he tingut tantes esperances en la vida, en tota la meva vida que estic vinculat amb la cultura, que un desengany més ja no m’estranyaria tampoc. Espero que sí, però hem de dir les coses clares. Amb un 2% del pressupost de la Generalitat en Cultura, no arribem ni a 100 euros per habitant l’any en cultura, que seria el que ens col·locaria en la mitjana europea. No queda resolt amb un 2%. Amb això, es poden resoldre mals endèmics que arrosseguem des de fa dècades, però no n’hi ha prou per generar encara, per convertir la cultura, i, quan dic cultura, vull dir tot, des del patrimoni arqueològic fins al Mobile World Congress, en un motor potent. A tot el que cal fer en cultura, amb el 2% no s’hi arriba encara, eh!

Quan vas ser al Govern, vas notar les reticències de la màquina, de l’estructura, a l’hora de dir: “S’ha d’empènyer cap aquí”…?

Però si vaig estar-hi només quatre mesos, de conseller, i van ser mesos complicats! Puc dir, i és veritat, que el president Puigdemont, quan ell havia estat alcalde de Girona, havia mantingut la regidoria de Cultura per a ell en l’organigrama. Vaig tenir el plaer d’estar quatre mesos amb un president que s’estimava moltíssim la cultura. I, per tant, en aquells quatre mesos vam fer el que vam poder, amb el seu suport total, però era evident que la prioritat, l’atenció, el focus, les energies… estaven posades en altres temes. No ho dic per excusar la meva mala gestió o bona gestió. Vaig fer el que vaig poder en quatre mesos; però, evidentment, un període tan curt no en dona per a gaire.

Ara estàs a l’exili, que es diu ràpidament, però significa molt. Ja fa gairebé tres anys i mig que estàs exiliat. L’exili t’ha portat nous aprenentatges o noves perspectives sobre el món de la cultura?

Sí, per descomptat. L’exili per si ja és una escola, és un aprenentatge de vida, total i absolut. A la vegada, aquí a Brussel·les, ja coneixia els ambients culturals, per altres èpoques de la meva vida. I, per tant, he pogut aprofundir molt més el coneixement sobre equipaments, festivals i persones vinculades amb la cultura, tant institucionals com de base. I no només aquí a Bèlgica. M’he pogut bellugar, quan els temes judicials m’ho han permès, per Alemanya, per Luxemburg, pels Països Baixos, per França, per Itàlia una miqueta també… Va bé, poder treballar i que et permeti interconnectar-te amb gent d’altres llocs, va bé. La conclusió és positiva: tenim uns bons fonaments, perquè la nostra cultura, i també si ens centrem en la música i en la cançó, siguin realment eines de transformació social. Tenim bon material; el que falta és acabar de fer aquest empaque del qual abans parlàvem.

Durant molt de temps s’ha dit que la cançó, la música i la cultura eren com l’exèrcit desarmat de Catalunya. Tu que tens un ampli coneixement sobre el món de la cançó, no sé si has percebut si la cançó d’autor o la música catalana continua tenint aquell prestigi, aquell impacte, aquella força que tenia abans en el context europeu? A la cultura catalana se la reconeix i se la té en compte a Europa, de tu a tu?

Sí, sobretot en la mesura que ens anem traient del damunt el complex que, com que cantem en català, no podem sortir a Europa. De vegades, ho he sentit a dir per part d’alguns cantants, que, si cantes en català, no pots anar pel món. No és cert. En català pots anar a tot arreu; una altra cosa és que et facis entendre i que el que facis comuniqui, i t’expliquis entre cançó i cançó. Però, mira si és important, que durant tot aquest procés que hem estat vivint des del 2010, en totes les manifestacions massives, què cantava la gent? Algun tema tradicional i temes de la Nova Cançó, d’Els Setze Jutges, bàsicament, que han quedat en un repertori col·lectiu, podríem dir-ne. Ja hi ha grups i cantautors actuals que generen cançó, digues-ne de protesta o de radiografiar la realitat, perquè la realitat és una persecució d’un Estat amb unes porres cap a una gent que protesta, i el que protesta pot ser un raper condemnat o tancat a la presó o pot ser un estudiant de 18 anys que es troba enmig d’una manifestació… Per tant, d’obra d’art que reflecteixi aquest escenari que estem vivint ara i que no s’ha acabat, ja n’hi ha; ens falta fer-la créixer més perquè quedin com a cançons del repertori col·lectiu català.

Foto: NAZARET ROMERO – ACN

“Un país ric que ataqui el seu patrimoni cultural, on s’és vist això?”

Tornant al que deies abans sobre Maragall i la seva aposta per incrementar el pressupost de Cultura, que m’ha sobtat una mica, tu creus que això és una cosa de colors polítics, o aquesta idea de la cultura com una cosa no prioritària la comparteixen dretes i esquerres, els de més cap aquí i els de més cap allà? És transversal?

Sí que és transversal, aquesta poca valoració. En contra, a la vegada, diem que som un país, que som una nació, que volem ser un país nou. A part dels temes econòmics, el que ens queda és la llengua i la cultura. La llengua és patrimoni immaterial, en definitiva, com ho és fer castells o fer un correfoc. Per tant, el nostre patrimoni cultural, material i immaterial, és un dels pilars fonamentals que ens donen ganes d’expressar-nos en llibertat en aquesta cultura. El català, sense anar més lluny, porta més de 60 sentències judicials en contra seu en els últims 20 anys. Aquesta persecució de dècades, això són dades reals, no de cap color polític, això provoca que cada cop que hi ha eleccions hi hagi més vot independentista. Ara sembla que estigui fent un míting polític, però és veritat. Fins i tot França, el país més jacobí, més xovinista i més centralista d’Europa, acaba d’aprovar una llei per preservar les llengües minoritàries com a patrimoni. Fa una llei per respectar l’alsacià, l’occità, el bretó, el català, el cors… com a patrimoni. És que és així. No s’entén un país que ataqui, a través dels jutges, una part del seu patrimoni, que és que el dona riquesa. Una persona, quan diu que té patrimoni, sigui amb diners al banc, amb terres, amb propietats immobiliàries, és que se sent rica. Un país ric que ataqui el seu patrimoni, on s’és vist això?

Hem començat parlant de la Covid-19 i m’agradaria comentar una mica més les mesures que s’han pres des del Departament de Cultura per pal·liar els impactes de la pandèmia. El sector està demanant, per exemple, sobretot des de l’àmbit musical, el salconduit cultural, és a dir, que assistir a un esdeveniment cultural pugui ser un argument per desplaçar-se entre territoris en el marc del confinament. Com valores les mesures que s’han pres en relació amb la Covid-19 i quines creus que serien les passes que caldria fer per garantir el dret a la cultura en temps de pandèmia?

T’he de dir que a tot Europa la cultura és tancada. A Alemanya, a Bèlgica, a França, a Itàlia… és tancat tot al 100% des de l’octubre de l’any passat. Ara diuen que el 8 de maig potser s’obriran sales de concert i altres equipaments. He de dir també que els estudis que es van fer primer a l’Apolo i després al Palau Sant Jordi, aquelles proves amb concerts multitudinaris per demostrar que no generaven contagis, allò ha estat motiu de portades en diaris de tot el món. Hem estat capdavanters, a Catalunya, a demostrar que es poden fer les coses ben fetes, i, en el cas de les arts escèniques, que es pot tenir una cultura segura. El salconduit ens fa falta, evidentment, perquè hi ha comarques en què no tenim cap equipament cultural. Confinant una comarca, estem tancant aquells habitants a zero cultura de pagament. Que bé que a Catalunya s’ha pogut exceptuar la cultura! I tant que ha servit declarar la cultura servei essencial; estem el triple de bé que la resta d’Europa, però no som on hauríem de ser, perquè, com que no tenim la capil·laritat d’escenes teatrals i musicals arreu de Catalunya, ens cal que aquest salconduit sigui un passaport de llibertat, perquè, si una persona de la Noguera o de la Conca de Barberà vol anar al teatre de Reus o al de Vielha, s’hi ha de poder desplaçar, perquè la cultura és un bé essencial.


Ja per acabar, quines perspectives personals tens, en aquest temps d’exili?

Doncs, com sabeu, m’estic tot just estrenant com a diputat al Parlament de Catalunya. A part de les polèmiques de si s’accepta o no s’accepta el meu vot, que és el que surt més als mitjans, jo tinc ganes d’implicar-me i col·laborar en el món legislatiu de tot allò que pugui ser de servei per a la cultura i per a la llengua. No sé si aquesta legislatura serà gaire tranquil·la; però, si puc col·laborar durant quatre anys en pro de la cultura i de la llengua, aquí em teniu. És un nou front que obro.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

En plena crisi, continuem fent un periodisme rigorós i que aposta per la profunditat. Et necessitem més que mai.

Subscriu-t'hi ara

Amb la quota solidària, rebreu a casa el llibre 'Aliment', de Martí Sales, i la revista 'Crisi o vida' 

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies