09/12/2018 | 19:00
La ultradreta a Espanya ha deixat de ser extraparlamentària. Vox ha irromput a les eleccions andaluses amb 12 diputats i pot ser clau. A Europa, la situació no és millor. Des d’Orbán a Hongria fins a Salvini a Itàlia, passant per Le Pen a França, l’extrema dreta està assaltant el poder. En quina posició queden els partits d’esquerres? Com poden articular un discurs propi en temes com la immigració, la seguretat o la Unió Europea? CRÍTIC analitza els reptes de les esquerres arran del polèmic article de Julio Anguita i Manuel Monereo sobre Salvini i el ‘decret dignitat’ amb cinc veus de referència: el mateix Monereo, la filòsofa Clara Ramas, la periodista Núria Alabao, l’historiador Steven Forti i el politòleg Jordi Muñoz.
“Defensarem les idees amb les quals ens hem compromès i que 400.000 persones heu votat”, deia el líder de Vox, Santiago Abascal, després de conèixer els resultats de les eleccions a Andalusia de diumenge passat. Les propostes d’aquest partit d’extrema dreta les resumia en dos tuits el seu cap de llista andalús, Francisco Serrano:
Sí a la devolución de competencias, sí a la reducción del gasto político, sí al control de la inmigración ilegal, sí a la vida, sí a la bajada de impuestos, sí al cierre de las mezquitas fundamentalistas. Di sí a VOX. #AndaluciaporEspaña
✅ Vota a VOX— Francisco Serrano (@FSerranoCastro) November 30, 2018
Sí a los toros, sí a la caza, sí a las tradiciones, sí a la vida rural, sí a la derogación de la ley de memoria histórica, sí al cambio de la ley de violencia de género, sí a Andalucía, sí a España.#AndaluciaporEspaña
✅ Vota a VOX— Francisco Serrano (@FSerranoCastro) November 30, 2018
Davant l’auge de l’extrema dreta, que ha passat de la marginalitat a ocupar escons en un parlament, el debat sobre el paper de les esquerres en aquest nou panorama polític —que també es repeteix a Europa— està servit. Persones rellevants en l’àmbit de l’esquerra com l’exlíder d’IU i del PCE Julio Anguita, el diputat d’Units Podem Manolo Monereo i el professor Héctor Illueca van publicar a ‘cuartopoder.es’ l’article ‘¿Fascismo en Italia? Decreto diginidad‘, en el qual aplaudien aquest decret de l’Executiu italià sostingut per la ultradretana Lliga Nord i per l’M5E, argumentant que posava l’èmfasi en els drets socials de les classes populars italianes enfront de les polítiques neoliberals dictades des de la Comissió Europea i el Banc Central Europeu.
Les crítiques per defensar una mesura sustentada per la ultradreta no van trigar a arribar i el debat es va ampliar. Què ha de defensar l’esquerra davant el fenomen migratori que espanta segments de les classes populars europees? Les lluites com la feminista, la de les persones LGTBI o les de persones racialitzades, haurien d’estar supeditades a la tradicional lluita de classes, com defensava el periodista Daniel Bernabé al llibre ‘La trampa de la identidad‘? En aquest context, el debat entre les forces polítiques gira entorn de dos eixos: el retorn o no a la sobirania dels estats enfront de les institucions comunitàries europees i, d’altra banda, el discurs que han d’adoptar les esquerres respecte a les migracions. CRÍTIC planteja dues preguntes a cinc persones de referència que han estat molt actives durant aquest debat. El mateix Monereo, la doctora en filosofia i integrant del consell editorial de ‘CTXT’ Clara Ramas, la periodista Núria Alabao, l’historiador Steven Forti i el politòleg Jordi Muñoz responen a les qüestions següents:
1) Quin paper considera que ha de tenir l’esquerra en l’eix sobirania nacional – sobirania comunitària europea?
2) Quina ha de ser la postura de l’esquerra en relació amb la crisi migratòria i el discurs neofeixista que es desperta a Europa?
Manolo Monereo: “L’Estat espanyol ha estat expropiat de la seva sobirania econòmica i reduït a un Estat mínim pels grans poders”
1. L’Estat espanyol té un problema d’alliberament, ha estat expropiat de la seva sobirania econòmica, reduït a un Estat mínim pels grans poders, i no pot decidir tot allò que pot afectar les majories socials. Perquè el que està passant a Europa no és altra cosa que un procés d’integració dirigida pels estats amb l’objectiu de treure’ls, a aquests mateixos, la sobirania econòmica. Aquest poder va a unes institucions que no són democràtiques, com la Comissió Europea o el BCE, que són les que dirigeixen realment la vida pública europea. Des del nostre punt de vista, es tracta de reclamar un altre projecte europeu que no sigui en clau neoliberal. Al final, la UE és una forma de domini polític que representa els interessos del gran capital representat per l’Estat alemany. Això és el que realment existeix, i la resta és literatura.
2. Ens sembla que hi ha un problema real i objectiu, un empobriment sistemàtic dels pobles pel capital, el que hem anomenat ‘imperialisme’ tota la vida. Aquest imperialisme està fent impossible la vida de les poblacions a l’Àfrica, en general, i a l’Àfrica subsahariana, en particular. Això és el que desencadena els fenòmens migratoris. L’origen és en l’abús del capital, principalment europeu, a aquests països. Quin és el futur que li queda a l’Àfrica, emigrar a Europa? Aquest és el seu futur? Caldrà replantejar-se les polítiques perquè les persones africanes tinguin dret a viure a la seva terra, del seu treball, i tenir els seus recursos naturals sota el seu control. Una altra cosa és què fem amb les persones que ja són a Europa, a les quals cal facilitar-los drets socials i polítics i donar-los intervenció pública. El seu futur no pot ser la migració a Europa per convertir-se en mà esclava i fomentar la guerra entre pobres.
Jordi Muñoz: “No té sentit intentar construir un discurs per a un estereotipat ‘obrer blanc home'”
1. L’esquerra ha de mantenir un discurs propi, no pot quedar atrapada entre l’antieuropeisme de l’extrema dreta i l’euroentusiasme de l”establishment’: les institucions de la Unió Europea, i també l’euro i el Banc Central Europeu (BCE), han tingut efectes distributius regressius, que han perjudicat i perjudiquen les classes populars. L’última crisi i la gestió que se n’ha fet en són la mostra més evident. Cal ser crítics amb aquestes institucions, analitzant-ho a fons i qüestionant-ho quan sigui necessari, incloent-hi un debat sobre l’euro i el paper del BCE. Però cal mantenir molt separada la crítica socioeconòmica a les polítiques i l’arquitectura institucional de la UE del replegament sobre l’Estat nació que sovint té tints xenòfobs.
2. Crec que no hi pot haver ambigüitats de cap classe. Primer, perquè les classes populars són avui, culturalment i en origen, diverses i, per tant, no té lloc intentar construir un discurs per a un estereotipat ‘Obrer blanc (home)’. Només hi ha possibilitat de discursos d’emancipació si tenen en compte la diversitat realment existent i en parteixen, en lloc de tractar-la com una “molèstia” que complica les coses. Lògicament, cal atendre les conseqüències socials dels fluxos migratoris, primer per a les persones migrants i també per a la resta de treballadors, com els seus efectes sobre els salaris, per exemple. Però això interpel·la les polítiques educatives, d’habitatge i del mercat de treball més que les de fronteres, que és el terreny cap a on vol portar el debat la dreta.
Núria Alabao: “Els projectes polítics progressistes haurien de parlar de democràcia política i econòmica”
1. Crec que els projectes polítics progressistes haurien de desplaçar aquest eix, que és un parany, i parlar de democràcia, política i econòmica, redistribució de poder i de recursos. La sobirania avui en el món de capitalisme financer té poc a aportar en les lluites per l’emancipació; el repte és compondre un front local/internacional a l’altura d’aquest desafiament de confrontar aquest poder global. Democratitzar la UE és part d’aquest repte perquè ara mateix és el que està configurant bona part de les polítiques que s’apliquen als estats, i, si acaba fent implosió per les tensions que ha de suportar, doncs caldrà tenir pensat un pla B.
2. L’esquerra europea hauria de deixar de coquetejar amb estratègies de racialització de la classe com, per exemple, està fent Dempeus a Alemanya i atacar sense concessions els mites sobre la immigració. També caldria deixar de mirar els migrants de manera paternalista i assumir que són una força social extraordinària amb la qual cal aliar-se per frenar les possibilitats d’ascens de la ultradreta. Es tracta de donar suport a la seva autoorganització perquè puguin desplegar el seu poder. Com més drets tinguin, també de participació política, menys possibilitats tindrà el feixisme. Junts toca apuntar, sense concessions, cap als de dalt, als seus paradisos fiscals i privilegis.
Steven Forti: “L’esquerra ha de construir un discurs que miri al futur i que inclogui totes les reivindicacions”
1. Crec que és una falsa dicotomia. Mal que ens pesi, vivim en un món globalitzat: tornar a una suposada “Arcàdia feliç”, que mai va existir, on els estats nació ho controlen tot, és impossible, a més d’una cosa sense sentit. És el que proposa Orbán discursivament: el retorn a l’Hongria de fa un mil·lenni. Hem de conviure amb la globalització. El que l’esquerra ha de fer és, en primer lloc, entendre-ho i, consegüentment, saber tenir un paper en aquest context, promovent un control i una reglamentació del procés globalitzador. El mateix val per a la UE: pensem des de l’esquerra que sense una estructura comunitària viuríem millor? Això vol dir no haver entès els processos històrics. En primer lloc, també en aquesta UE hi ha maneres de modificar les coses. En segon lloc, cal promoure un discurs favorable a una millor Europa respecte a la que tenim. I lluitar per canviar-la, no per destruir-la.
2. L’últim que l’esquerra ha de fer és comprar, encara que sigui només parcialment i per tacticisme, el discurs de l’extrema dreta. Pensar que les classes treballadores o les classes mitjanes empobrides deixin de votar l’FN, AfD o la Lliga només perquè l’esquerra els diu que hem de bloquejar/limitar l’entrada dels migrants és d’una pobresa intel·lectual esgarrifosa, a més d’un suïcidi polític. L’única cosa que fa és aplanar-li el camí a l’extrema dreta. I mostra, un cop més, com la batalla cultural l’han guanyat ja Salvini, Trump i Orbán. L’esquerra ha de construir un discurs integrador, d’esperança, que miri al futur i que inclogui totes les reivindicacions, donant-hi unitat. Això és el que retorna a la gent la seguretat que demana: no les polítiques sobre seguretat i de suposat retorn a un passat mitificat. I només això és el que permet que l’esquerra pugui guanyar-li la batalla cultural a l’extrema dreta.
Clara Ramas: “Bannon vol importar a Europa els valors reaccionaris en allò moral i les polítiques neoliberals en allò econòmic”
1. El problema no és sobirania nacional ‘versus’ UE en abstracte. El problema és quina classe de UE s’està construint i si pot resultar atractiva per als seus pobles. El ‘Brexit’ i l’auge de forces euroescèptiques indica que no. El Ministeri d’Exteriors ha publicat una enquesta sobre com veuen els espanyols la UE. Tres quartes parts estan d’acord amb la creació d’una renda ciutadana adaptada al cost de la vida de cada país i a una pensió mínima. Gairebé el 90%, amb igualar els impostos a les multinacionals perquè no evadeixin impostos. Si es construeix una UE sobre aquests paràmetres, no hi ha lloc per a l’auge dels reaccionaris. L’espai d’identificació i de participació que suposen els estats no pot ser obviat, però això no és contradictori amb el fet de coordinar polítiques també a una escala supranacional. L’internacionalisme, en realitat, sempre va ser un pacte entre nacions. Una UE forta és una UE on la sobirania nacional i la democràtica vagin unides.
2. Les línies d’aquest discurs les està marcant Bannon, un multimilionari nord-americà que vol importar a Europa les receptes ‘neocon’: valors reaccionaris en allò moral (antifeminisme, antidrets LGTBI, xenofòbia), amb polítiques neoliberals en allò econòmic (desregulació, retallades, disminuir la despesa pública). És a dir, neoliberalisme autoritari. És un esquema aliè a la tradició democràtica i de drets socials que ha estat i és avui el senyal d’identitat d’Europa, com vèiem en la pregunta anterior. És un discurs que, en un moment de crisi i fallida social, tracta de reconstruir la comunitat sent servil amb els poders financers i carregant contra l’últim: qui menys té, qui es veu obligat a emigrar, qui ve de fora. És covard, antidemocràtic i, per tant, antieuropeu. Europa vol dir solidaritat, drets, protecció al vulnerable i coratge davant del poderós.
