08/07/2019 | 18:58
La CUP celebrarà el diumenge 14 de juliol a Celrà una assemblea nacional on la militància debatrà l’estratègia a seguir per adaptar-se al moment polític actual. Els cupaires han treballat una ponència organitzativa i una de tàctica-estratègica on posen sobre la taula una sèrie de propostes davant l’horitzó d’unes noves eleccions al Parlament. El document polític planteja la revisió de la “tàctica de bloqueig” que ha impulsat la CUP a la institució, i fa autocrítica davant la “subordinació ‘de facto’ a l’independentisme governamental” que ha patit l’organització “per falta de full de ruta alternatiu després de l’1-O”.
Per molt que no hi aparegui de manera explícita, els documents plantegen la construcció d’un full de ruta i d’un nou escenari polític que tingui com a punt de partida l’1 d’Octubre. Joan Teran, que participa de l’estructura nacional de la CUP i que és un dels impulsors de les ponències, ho explica així. “Ens trobem en un final de cicle en el qual les dues grans propostes de canvi –el 15-M i el moviment d’autodeterminació– han tingut derrotes parcials, però també venim de l’1-O, que representa una gran victòria com a poble. És una guia”, comenta. D’aquesta manera, la jornada del referèndum esdevé “la matriu”, ja no solament en l’exercici concret de l’autodeterminació, sinó per la conquesta de molts altres drets: “Representa que les institucions, els moviments i la gent avancen per superar barreres jurídiques i legals que són obstacles per a l’exercici d’aquests drets”.
El text de les ponències pot acabar modificant-se perquè incorporarà les esmenes que han proposat les diferents assemblees territorials. “Són ponències en construcció”, diuen els cupaires, fruit d’un procés de debat “molt complex i fet en molt poc temps”. “Han de canviar i enriquir-se, perquè hi falten qüestions de matís, de profunditat i elements de concreció política.”
CRÍTIC recull els punts principals que la militància debatrà diumenge i aborda els reptes que afronten els anticapitalistes amb quatre membres del grup de treball que està dinamitzant el debat de l’assemblea nacional: la diputada Maria Sirvent, els membres del secretariat nacional i exdiputats Eulàlia Reguant i Albert Botran, i Joan Teran, membre de l’estructura nacional de la CUP.
Front ampli d’esquerres i sobiranista: cal un instrument electoral que desbordi la CUP?
La CUP admet en els documents que en el darrer cicle polític, marcat per l’“agudització” del conflicte nacional, el centre de gravetat de la seva política d’aliances ha pivotat sobre “les forces autodeterministes del Principat”, amb les quals ha buscat “articular un bloc social i polític”. A efectes pràctics, aquest espai només s’ha constituït entre forces independentistes, una estratègia que ha perdut vigència, constata la formació, davant la “renúncia” dels altres partits del bloc republicà a fer efectiva una ruptura democràtica amb l’Estat. A més, creuen que aquesta orientació ha esdevingut “contraproductiva” en tant que “limita les possibilitats de la CUP d’arribar a aquells sectors socials de caràcter popular avui distants del projecte independentista”.
Per tot això, de cara a uns futurs comicis, els cupaires plantegen “l’articulació d’un front postelectoral ampli, d’esquerres i sobiranista, que pugui tenir capacitat d’incidència i de decisió al Parlament de Catalunya”. Aquesta aliança implicaria interpel·lar “un conjunt de sectors polítics i socials de l’esquerra transformadora, independentista i autodeterminista, que siguin representatius d’una majoria social catalana”, explica la diputada Maria Sirvent. L’objectiu, hi afegeix, és configurar un projecte que situï la unitat popular com a garantia dels drets per a la majoria, tensi la resta de forces polítiques cap a l’esquerra, i posi les institucions i les administracions al servei del teixit popular i de la sobirania. “Aquesta és la intenció: consensuar un programa polític a partir de determinats consensos i reivindicacions àmpliament compartides, i revertir l’austeritat i les retallades que han degradat el dret a l’habitatge, l’educació o la sanitat”, concreta Sirvent.
La CUP orienta la mirada cap a gent decebuda que provingui de l’òrbita dels comuns i d’ERC
La idea parteix de la necessitat d’ampliar la unitat popular a més sectors. “La sensibilitat independentista o autodeterminista és majoritària al país, igual que ho és la sensibilitat a favor de polítiques d’esquerres”, exposa el membre del secretariat nacional de la CUP Albert Botran. “No pot ser que nosaltres no hi connectem”. Una prova d’això, remarca, són els resultats electorals fluctuants que ha obtingut la formació en els darrers comicis, que, després de la pujada del 2015, ha anat perdent suports. “Ens porta a pensar que ens hem desconnectat de sectors socials que es mouen en les mateixes coordenades polítiques que nosaltres però que no ens veuen com un instrument útil”.
Malgrat que encara no s’han produït reunions amb cap col·lectiu específic, els cupaires orienten la mirada cap a un ventall d’actors que abraça “des de gent que s’hagi mogut en l’òrbita dels comuns i que pugui estar decebuda amb la seva ambigüitat en la qüestió de l’autodeterminació fins a gent del voltant d’ERC, decebuda amb la desorientació amb la qual el partit actua últimament, que no sembla que tingui un horitzó de ruptura gaire definit”, apunta Botran. A banda, aquesta proposta també es dirigeix a persones “que s’hagin sentit atretes per un concepte ampli d’unitat popular”, com aquelles que provenen del sindicalisme alternatiu, les plataformes de defensa del territori, el moviment per l’habitatge o el moviment feminista, entre d’altres.
A l’assemblea nacional també s’abordarà la definició d’aquesta confluència, si bé els diferents col·lectius involucrats s’articulen sota el paraigua de la CUP, o si, per contra, concorren a unes eleccions al Parlament amb unes sigles diferents.
Debat sobre els lideratges: els exdiputats de la CUP es podrien tornar a presentar a unes eleccions?
Quan la CUP va decidir presentar-se a les eleccions del 2012, la proposta inicial fixava en dos mandats el temps que els càrrecs electes podien romandre a les institucions. Finalment, però, el llindar es va rebaixar a una única legislatura. D’aquesta manera, els cupaires volien evitar el “risc d’’apalancament’, la creació d’una dependència forta de certes persones i que fossin absorbides per la dinàmica institucional”.
A la pràctica, però, la intensitat del moment polític i l’agitació interna de l’organització han fet que les que han ocupat llocs de rellevància en l’àmbit nacional “hagin patit molt desgast”, comenta Botran. Els processos de renovació del secretariat en són un exemple: els seus membres poden exhaurir un mandat de quatre anys i podrien repetir, però la majoria hi està molt menys temps, entre altres coses, perquè es tracta d’una estructura no professionalitzada, cosa que vol dir que la feina que fan els seus integrants s’ha d’afegir a la seva jornada laboral.
Actualment, bona part de la militància considera que la limitació de mandats és molt estricta. Així es desprèn dels qüestionaris que s’han facilitat a les assemblees territorials per preparar la trobada de diumenge. I la volatilitat dels càrrecs pot afeblir l’espai polític que representen la CUP. “Que les persones que ocupen llocs al secretariat, però especialment al grup parlamentari, puguin tenir un temps més d’exercici afavoreix la nostra consolidació”, opina Botran. “La gent identifica molt el projecte amb les cares”.
Els cupaires plantegen ser més flexibles amb els lideratges i poder recuperar persones que ja hagin exercit de diputades
Diumenge, la militància abordarà també aquesta qüestió i debatrà la proposta d’una metodologia de treball de renovació de tota l’estructura nacional i dels seus grups de treball. “Plantegem ser més flexibles pel que fa als equips i als lideratges, i això passa per posar sobre la taula si els diputats poden repetir mandat”, explica Maria Sirvent. “La proposta que fem ha de tenir capacitat d’adaptació al moment polític; per tant, cal un equip tan consensuat com sigui possible, que representi la diversitat de l’organització i participi de l’estructura nacional de manera estable, perquè tingui capacitat de desplegar-la a llarg termini”.
Aquest debat va més enllà i els cupaires volen plantejar la possibilitat de recuperar lideratges i que es posi el comptador a zero. No s’ha definit encara una llista de candidats, però la proposta defensa que el fet d’haver exercit ja de diputat o de membre del secretariat nacional no penalitzi. Si la militància ho avala, això implicaria, per exemple, que exdiputats com David Fernàndez o Anna Gabriel, o els mateixos Reguant i Botran, podrien tornar a figurar en una llista? “La proposta de noms és completament oberta”, afirmen des de la CUP.
Quina estratègia política ha de seguir la CUP? Cal un nou referèndum? I una nova DUI?
La ponència estratègica concreta que la CUP segueix compromesa amb una proposta política que tingui com a eix vertebrador “l’exercici del dret a l’autodeterminació”, no tan sols per a la consecució de la “independència nacional”, sinó en totes les esferes: econòmica, residencial, cultural, alimentària, energètica o sanitària.
“Hem de tornar a posar al centre del debat el dret a l’autodeterminació vinculat a la resta de drets socials”, resumeix Eulàlia Reguant, membre del secretariat nacional. Per fer-ho, però, “cal superar els plantejaments que confien que les conquestes nacionals i socials seran possibles per la intervenció d’actors circumscrits en els marcs jurídics actuals”, hi afegeix. “Entenem que això no passarà sense que es generin escenaris de conflicte polític”.
Malgrat sostenir que l’exercici d’aquests drets “no vindrà donat per un pacte amb l’Estat”, la CUP també reconeix que els esdeveniments posteriors a l’1-O demostren que avui “no es compleixen les condicions per impulsar un nou referèndum unilateral d’autodeterminació”. Perquè fos possible la seva celebració, puntualitza el document, caldria que es produís una suma de factors que inclouen l’acumulació de suports i complicitats en l’àmbit nacional i internacional, un ampli consens a favor del referèndum i un Govern de la Generalitat compromès.
La formació no abandona la idea del referèndum unilateral, però considera que una DUI avui “no es diferenciaria en res” del 27-O
Els cupaires insisteixen, però, que la formació no abandona aquesta idea, ni tampoc la d’una eventual declaració unilateral d’independència, sempre que es donin unes condicions diferents de les de l’1 d’Octubre. “‘A posteriori’, hem vist que bona part dels que van impulsar la votació la veien com una eina de negociació amb l’Estat, i no com un referèndum vinculant”, apunta Reguant. “Una DUI ara en què es diferenciaria del 27-O?”, es qüestiona. “Al nostre entendre, en res”, resol.
És en aquest sentit que la ponència considera l’emplaçament a altres forces amb les quals es puguin compartir “uns horitzons comuns”. “Estem convençuts que la proposta de lligar l’objectiu de la república catalana i avançar-hi a través de la desobediència i de la conquesta de drets socials és el que té més futur”, exposa Albert Botran. “Sols no ho podem fer; ho ha de compartir una majoria de l’independentisme i una majoria de l’esquerra”.
La CUP i el Govern: hi podria haver consellers anticapitalistes a la Generalitat?
L’escenari d’una nova convocatòria electoral al Parlament de Catalunya en un futur immediat –a la tardor de l’any vinent, com a hipòtesi– ha anat prenent força les darreres setmanes. Com encararan aquesta contesa els cupaires és un dels objectes de debat a l’assemblea de diumenge. Respecte a això, la ponència política planteja que l’organització pugui assumir “responsabilitats en el Govern o en la governabilitat de la Generalitat i del Parlament”, sempre que es compleixin un seguit de condicions: el desplegament de mesures “en favor de les classes populars i de la classe treballadora”, i l’aplicació d’un programa polític “orientat a preparar de forma concreta l’exercici de l’autodeterminació”. Amb aquestes línies vermelles, la CUP vol marcar perfil propi i apuntalar que, si finalment apostés per entrar a formar part de l’Executiu, “no ho faria de franc, ni per relegitimar l’Estat al nostre país, ni per satisfer interessos que no siguin els propis”, indica Eulàlia Reguant.
O el que és el mateix: la CUP només es plantejaria formar part de l’Executiu “si això serveix per preparar un nou embat contra l’Estat i avançar en drets socials, polítics i nacionals”, puntualitza Teran. Així i tot, els cupaires diagnostiquen que, per ara, no existeix aquesta disposició “per part del Govern, els socis governamentals i els comuns”: contràriament, creuen que ERC i JxCat “estan avançant cap a un neoautonomisme”. Per tot plegat, si l’escenari no canvia, la formació es mantindrà en una “oposició propositiva”.
La CUP està disposada a entrar al Govern “si això serveix per preparar un nou embat contra l’Estat i avançar en drets socials, polítics i nacionals”
Però és plantejable que un front comú que inclogui diverses sensibilitats –també la de les persones que provenen de l’òrbita dels comuns– s’integri en un Govern que possiblement estarà liderat per la neoconvergència? Compartirà aquest espai polític l’objectiu dels cupaires, de situar al centre el dret a l’autodeterminació vinculat a la consecució dels drets socials? “Tot dependrà del discurs que cadascú faci en la campanya i de qui reculli els nostres emplaçaments”, contesta Botran.
Joan Teran incideix també en aquesta qüestió i planteja que el context en el qual es produeixin les eleccions també serà un factor que l’organització haurà de tenir en compte a l’hora de fer algun moviment. De moment, considera diversos escenaris que inclouen una convocatòria electoral com a resposta a la sentència del judici als líders independentistes, que es convoquin eleccions quan expiri la inhabilitació d’Artur Mas, o que els comicis vinguin obligats per una eventual inhabilitació de Quim Torra. “Dependrà molt de com s’articuli JxCat”, opina; “Si ho fa amb un component més ‘antiestablishment’, que és el que representa ara Puigdemont malgrat la seva procedència, o si s’hi presenta Mas, que ho faria més difícil”.
I, respecte a l’evolució d’ERC, no hi manquen les crítiques: “La seva actitud no és la de construir les condicions per a un nou embat contra l’Estat, sinó la de buscar polítiques de pacte malgrat que aquesta possibilitat no hi és”, apunta Teran.
Del finançament de l’organització a les tensions entre les diferents sensibilitats: els debats de fons
A la trobada de diumenge es fixaran les línies d’actuació de la CUP i la seva estructura interna. Existeixen, però, altres qüestions de fons que sobrevolen l’organització i que no s’abordaran específicament a l’assemblea nacional, ja sigui perquè s’han anat dirimint en els òrgans de decisió del partit, o perquè requereixen una reflexió a més llarg termini.
Una d’aquestes ‘patates calentes’ és el finançament. El fet que, com a resultat de les eleccions municipals, els cupaires hagin perdut pes en algunes institucions i s’hagin quedat sense representació en llocs estratègics –com la Diputació de Barcelona o l’Ajuntament de la capital– els obligarà a fer reajustaments econòmics.
De tota manera, Joan Teran recorda que la formació va tenir un “boom” el 2015 sense gaudir dels recursos de què ha disposat en l’etapa posterior, “gràcies al treball polític i organitzatiu” dels seus membres. “Ara tenim més implantació territorial, més militants i una millor situació econòmica que llavors”, afirma. A més, els ingressos de la CUP provenen exclusivament de la feina institucional i de les quotes dels militants, perquè mai ha incorporat una tercera font de crèdit bancari. “No ens hem volgut endeutar mai amb els bancs per no tenir servituds“, hi afegeix Botran. “Ens haurem de moure en funció d’aquestes dues línies d’ingressos i tenim una estructura alliberada a la mida del que som: si creixem, l’hem d’augmentar, i si disminuïm, és lògic que l’haurem de rebaixar”.
Els recursos econòmics, les tensions entre Endavant i Poble Lliure i la gestió de les agressions masclistes: les ‘patates calentes’ que ha d’abordar la CUP
L’altre debat present en el si de la formació té a veure amb les tensions internes que existeixen entre les dues organitzacions estratègiques que conformen aquest espai: Endavant i Poble Lliure. Respecte a això, Maria Sirvent fa valer “la maduresa política” que “han demostrat” els cupaires a l’hora d’aproximar-se a aquesta qüestió, perquè considera que en moments crucials, com quan el Front Republicà –partit integrat per Poble Lliure– va decidir concórrer a les eleccions espanyoles contràriament a la decisió que havia pres la CUP, “potser en altres organitzacions hauria comportat una escissió, però nosaltres ho hem abordat des de la reflexió i des del debat”.
Entre les qüestions que sobrevolen el partit hi destaca també la manera com s’aborden les agressions masclistes. Des que l’exdiputada Mireia Boya va fer pública la decisió d’abandonar el secretariat nacional per “un episodi continuat d’agressió psicològica” d’un membre de la formació, la CUP ha estat en el punt de mira. Fa poques setmanes, i arran de la gestió d’aquest cas, tres dirigents van dimitir també del secretariat perquè l’organització no havia donat resposta a la petició de Boya d’apartar el presumpte agressor.
Enmig de la polèmica i per posar-hi fil a l’agulla, la CUP ha aprovat un protocol d’agressions “que ha comptat amb un ampli consens” i que ha estat possible “després d’un procés de debat molt elaborat i molt descentralitzat”, assegura Sirvent.
“És un repte gros”, conclou Teran. “L’organització es qüestiona a si mateixa i la societat qüestiona el treball que fem en aquest sentit. Això és un al·licient i un element més d’obligació perquè, sobretot els homes, que tenim molta responsabilitat en aquesta situació, ho treballem a fons”.