Crític Cerca
Notícies

Quan l’agressor és un company de militància

Ha passat sovint en els moviments socials els darrers anys: una dona denuncia una agressió masclista d’un company. Tot i que els col·lectius són propers al feminisme, no sol ser fàcil gestionar aquestes denúncies i treballar-les en el grup.

07/03/2019 | 18:59

Autor: IBON ELORRIETA – https://ibonelorri.eus/

Ha passat sovint en els moviments socials els darrers anys: una dona denuncia una agressió masclista d’un company. Tot i que els col·lectius són propers al feminisme, no sol ser fàcil gestionar aquestes denúncies i treballar-les en el grup.

L’any 2005, dotzenes d’entitats socials i centenars de persones que somiaven un món diferent es van reunir a Porto Alegre (Brasil) en el V Fòrum Social Mundial. Durant aquells cinc dies, les dones que van participar en el Fòrum van denunciar 90 violacions. Per tal de rebutjar aquestes agressions i donar suport a les víctimes, les dones van convocar concentracions i també una gran manifestació. Però el conjunt de les entitats socials no van donar-hi suport; no solament això, sinó que els homes van organitzar una altra marxa, en la qual alguns d’ells es van presentar nus, sota el lema “Llibertat sexual”. Les denúncies es van silenciar: no van ser incloses en la documentació oficial del Fòrum, i tampoc no van tenir cap ressò als mitjans de comunicació.

Han passat 13 anys des que, per primer cop, va sortir a la llum la violència masclista interna dels moviments socials, però encara es continuen invisibilitzant les agressions que pateixen les dones en els entorns de militància. I no són cap anècdota. Al setembre es va tractar d’aquest tema durant l’Acampada de les Petites Revolucions (Iraultza Txikien Akanpada) a Zubieta (Guipúscoa), on es va posar de manifest una realitat que durant molts anys s’havia silenciat: es tracta d’un problema de grans dimensions en els moviments socials.

“Hi ha hagut molts casos en els darrers anys. Molts”, confirmen Haizea Núñez, Miren Guillo i Saioa Iraola. Parlen en representació de Bilgune Feminista, una organització que els últims anys s’ha encarregat de gestionar moltes de les agressions denunciades. Subratllen que es tracta de processos “molt complexos” i que comporten un gran “cansament emocional”. De fet, els obstacles comencen ja en el punt de partida mateix: hi ha grans dificultats, no solament per identificar les agressions, sinó també per reconèixer que existeix violència masclista dintre dels col·lectius.

Les violències que tenen lloc als espais activistes són les mateixes que tenen lloc fora; només canvien els escenaris

“Les violències que tenen lloc als espais activistes són les mateixes que tenen lloc fora d’aquests espais; només canvien els escenaris”, explica Tania Martínez Portugal, que està investigant aquesta temàtica. Mitjançant la veu de les dones que han participat en ONG, partits polítics d’esquerres, el moviment per l’autogestió o col·lectius antiracistes i antimilitaristes, ha pogut analitzar la violència que té lloc als espais de militància. El primer obstacle per a la identificació el situa en l’imaginari: “En els col·lectius es lluita per un ideal transformador comú; es tendeix a pensar que la violència masclista queda fora d’aquests espais. A més, el discurs de les comunitats activistes sol ser favorable al feminisme. Es tracta d’un escenari més pervers”.

Pili Álvarez Moles ha investigat les relacions de poder dintre dels ‘gaztetxes’ (centres socials ‘okupats’), i avui dia aplica aquesta recerca als moviments populars en general en el marc de la Fundació Joxemi Zumalabe. Es mostra d’acord amb el diagnòstic de Martínez: “Alguns grups estan amenaçats –els ‘gaztetxes’ gairebé sempre–; l’enemic el tenen fora: desallotjaments, multes, confrontació amb les institucions… Això fa que hi hagi una forta cohesió dintre del grup; s’hi desenvolupen relacions de confiança. Per això les agressions provoquen una gran sorpresa: perquè l’ha comès algú de plena confiança”.

Els prejudicis també tenen pes dintre dels col·lectius: el militant perfecte no pot ser un agressor; la dona activista no pot patir una agressió

Tanmateix, ha detectat que els prejudicis que hi ha a la societat en relació amb la violència masclista també tenen pes dintre dels col·lectius. Per exemple, els estereotips amb els quals identifiquem víctimes i agressors: “El militant perfecte, l’activista compromès, no pot ser un agressor; i una dona activista no pot patir una agressió, menys encara si és feminista. Aquests mites són molt perillosos”.

“Avui dia, ser masclista suposa una gran càrrega. Qui es pot sentir identificat amb el monstre que ens solen presentar com a agressor?”, hi afegeix Jabi Arakama. És membre del grup Gizonenea, del centre comunitari Auzoenea, d’Iruñea, on ha treballat amb homes que han comès agressions tot reflexionant entorn de la masculinitat. “En aquests espais, històricament, hem estat contraris a les opressions, perquè nosaltres érem els oprimits. És molt difícil identificar-se amb l’opressor i reconèixer que, en la mesura en què formem part d’aquesta societat, ens hem socialitzat igual en algunes actituds”. Segons Haizea Núñez, per a les dones també suposa una gran ruptura: “Senten que en aquell col·lectiu tenen un refugi i, de cop i volta, se n’adonen que no és així: es queden sense un espai de seguretat, sovint se’ls trenca la capacitat d’establir relacions de confiança, fins i tot trontollen els seus valors, han de reinventar les formes de crear complicitat, pensar qui són les veritables amistats…”.

No les creuen

Aquestes sensacions poden anar a pitjor quan l’agressió es posa en dubte. I, segons Martínez, això passa sovint: “En els casos que jo he conegut i investigat, no les han cregut”. Álvarez hi afegeix que, en denúncies per altres tipus d’agressions, no passa el mateix: “Quan un militant pateix tortures o abusos policials, se’l creu, se li dóna suport; no hi ha cap mena de dubte, de qüestionament, de rumors… però amb les agressions masclistes sí”. Saioa Iraola revela un factor que influeix en la credibilitat de les dones: “Depèn de qui hagi estat l’agressor, i qui hagi estat l’agredida. De quin estatus tingui cadascú dintre del col·lectiu”.

Així doncs, la resposta que es dóna després de rebre la denúncia en el grup depèn sovint de l’actitud de l’agressor: si nega l’agressió, és quan el problema s’enterboleix. “Per posar en marxa un procés col·lectiu, primer ha d’haver-hi un reconeixement; si no, és difícil treballar-hi”, afirma Miren Guillo. Iraola explica que, en aquestes situacions, els agressors solen trobar grups de suport: “Les complicitats entre homes i l’ambient entre passadissos són molt importants, i això està molt lligat a la nostra cultura política: aquí es decideixen moltes coses fora de les assemblees, i són decisions basades en aquestes complicitats”.

Creure la denúncia vol dir que el col·lectiu ha d’actuar, i això incomoda molta gent

És llavors quan comença la guerra entre les dues versions: rumors, demandes perquè la dona repeteixi un cop rere l’altre el relat dels fets, l’extrema importància que es dóna als detalls… De la mateixa manera que passa en altres esferes socials, es jutja la persona que ha denunciat. “Sovint també es responsabilitza les dones d’haver trencat la unitat del grup. En els nostres col·lectius, l’agressor sempre ha estat fora, i no hem desenvolupat la cultura de fer autocrítica. Això fa que aquest tipus de denúncies es considerin un atac a la identitat col·lectiva”, explica Martínez. Per a ella, despolititzar la violència és un mecanisme efectiu per treure responsabilitat al grup: “Si la violència sexista és una cosa que passa fora dels nostres espais, és més fàcil negar el que ha passat, o bé minimitzar-ho, o prendre-s’ho com una qüestió personal, com si fos un conflicte entre dues persones. Al cap i a la fi, creure la denúncia vol dir que el col·lectiu ha d’actuar, i això incomoda molta gent.”

Les conseqüències poden ser greus. Hi ha el risc que es fracturi el col·lectiu, però l’impacte més fort el pateixen sobretot les dones que han denunciat, fins al punt d’abandonar el grup. Martínez diu que “les dones se senten atacades pel grup, i decideixen allunyar-se d’un espai on no se senten protegides”. Per a Álvarez, “quan es creen els bàndols, qui té menys paciència o força és qui acaba marxant, que habitualment són les dones: la majoria no segueixen en el grup, per no sentir-se qüestionades, incòmodes, perquè la gent no parli d’elles… Els homes encara tenen molta impunitat als nostres col·lectius”.

Feina de prevenció

Però aquests processos no sempre van a pitjor. En alguns casos, els grups han donat credibilitat a la denúncia i l’agressor també ha reconegut haver actuat de manera inadequada. Álvarez veu clar que, en aquests primers passos, és molt important la feina que s’hagi fet prèviament: “Si abans no s’havia treballat el tema, quasi segur que l’agressió es posarà en dubte, i molt poques persones protegiran la dona. El treball previ no garanteix que se salvi el procés, però sí que comporta un mínim de conscienciació: la militància coneixerà les lògiques de la violència, sabrà que les dones no solen inventar-se les agressions i, a més, tindran unes directrius per prendre decisions, per no acabar improvisant”.

El treball previ no garanteix que se salvi el procés, però sí que comporta un mínim de conscienciació

En aquests casos, s’obre l’oportunitat de treballar el problema en el col·lectiu. Guillo subratlla que aquesta visió de grup és molt important: “El nostre punt de partida són les necessitats que té la persona que ha patit l’agressió de cara a la recuperació: sentir-se escoltada, sentir que la creiem… Però, segons la nostra opinió, la base del procés no és treballar amb la persona agredida i amb l’agressor, sinó engegar un procés col·lectiu, comunitari”, exposa. “De fet, quan hi ha agressions d’aquest tipus, es produeix una fractura en la comunitat: aquesta també té una certa responsabilitat en el context que ha possibilitat l’agressió; per tant, també s’ha de reconstituir la comunitat mateixa”.

Aquesta visió coincideix amb una qüestió de base que preocupa molts moviments socials i feministes: la idoneïtat dels sistemes punitius del sistema judicial. Les dones tenen l’opció d’anar als jutjats, però les entitats estan treballant un model diferent de justícia. Segons Núñez, “hi ha una gran fal·làcia al voltant del sistema punitiu. Les responsabilitats són individuals: el problema el té la persona que ha comès el delicte, i la solució passa per treure aquesta persona de la societat i engarjolar-la. Però la presó ja ha demostrat un cop rere l’altre que no soluciona res”. A partir d’aquesta premissa, es pregunta: “Hem de seguir en aquest paradigma neoliberal, segons el qual l’agressor és un dimoni i l’Estat serà qui salvi la víctima? Si adoptem un enfocament diferent, segons el qual la comunitat ha patit una ferida i hi ha una dona que mereix una reparació, creiem que el càstig solucionarà això?”.

Els homes demanen mesures estrictes en contra de l’agressor, però no qüestionen les seves pròpies actituds sexistes

A la pràctica, en canvi, els grups solen adoptar posicionaments punitius: tendeixen a assenyalar els agressors. Jabi Arakama explica que hi ha una gran diferència entre les respostes de les dones i les dels homes: “Les dones immediatament identifiquen la violència com un element estructural, diuen que s’hi ha de donar resposta com a grup, i proposen crear un grup de dones per tractar del tema. Amb els homes això passa molt poques vegades: els costa reconèixer que és una qüestió estructural; culpabilitzen l’agressor, demanen mesures estrictes en contra seu, però no solen estar disposats a qüestionar les seves pròpies actituds sexistes”. Núñez vincula això amb el fet que els homes no vulguin acceptar una responsabilitat col·lectiva: “Aquesta tendència a deixar clar que l’agressor és l’altre és molt significativa, i també molt perillosa. Tots tenim actituds masclistes, racistes, etcètera. No reconèixer que som dintre del sistema i que reproduïm actituds com aquestes em sembla una falsedat i una excusa”.

El veto, temporal

Tot i rebutjar el sistema punitiu, els col·lectius solen prendre una sèrie de mesures amb els agressors. Generalment els imposen vetos, és a dir, que els prohibeixen participar en certs espais, sobretot perquè no coincideixin amb la dona que ha patit l’agressió. “És una condició per garantir que la dona pugui seguir militant tranquil·la”, precisa Núñez. “Aquest veto no sol ser indefinit, perquè la intenció final és que s’integri; aquí entra la voluntat i el compromís de l’home”, hi afegeix Arakama.

A vegades, les respostes que es donen des dels col·lectius poden arribar a ser més severes que les d’un jutjat

Però, tot i comptar amb aquesta garantia, existeix el risc de la “mort social”. “A vegades, les respostes que es donen des dels col·lectius poden arribar a ser més severes que les d’un jutjat: perdre les amistats o els espais de socialització té un gran impacte en les vides dels agressors”. I quin treball fan els homes mentre dura el veto? Al seu costat sol estar Arakama. Explica que la seva funció no és fer teràpia; com a molt, dóna consell als qui volen trobar atenció psicològica. La seva funció és més política: “Els proporciono formació sobre masculinitats. Em centro en la problemàtica de cadascú, tot analitzant allò que caracteritza la masculinitat: la desvaloració del costat femení, el model d’amor romàntic, la gestió de les emocions, l’homofòbia, l’ús del poder…”. Afirma que és un treball complex: “Realment costa adonar-se dels privilegis propis. Se n’adonen fàcilment en el cas de l’absència de por o de l’ocupació de l’espai públic; però, més enllà d’això, és més difícil, fins i tot per a qui té bona voluntat”.

S’ha de fer una feina profunda. “Una feina que no acaba mai”, precisa. “Però cal posar una data de finalització: el fet de saber que hi haurà un acabament és bo per a tothom. Quan? Quan hàgim treballat de manera positiva tots els elements que tenim al cap”. Aclareix que solen ser processos que duren al voltant de dos anys. “Però no és el mateix reunir-se setmanalment o un cop el mes. S’ha de tenir en compte que no ho fem com a professionals, sinó que forma part de la nostra militància”. Les membres de Bilgune Feminista també fan referència a aquesta última qüestió: “A més d’intervencions concretes, també ens demanen assessorament, però ens hem adonat que a vegades hem acabat fent feina de mediació sense tenir la formació adient per fer-ho”. Guillo reconeix que, per a elles, la gestió d’aquests casos ha estat un procés d’aprenentatge: “Hem anat provant, i, pel camí, hem identificat algunes mancances. Si ho tornem a analitzar després de les reflexions que hem anat fent, veiem que no estem satisfetes amb algunes decisions que hem pres o a les quals hem donat suport. Per tant, el procés d’aprenentatge no és tancat”.

La necessitat d’estructures

Quan han fet la valoració de les dinàmiques dels darrers anys, en tot cas, han trobat aspectes a millorar en tots els àmbits. Iraola assenyala que en la majoria dels grups hi ha grans obstacles per engegar processos col·lectius: “Avui dia, una de les limitacions més importants és que no hi ha un grup o estructura que s’encarregui de gestionar el procés, sinó que queda en mans d’una sola persona”. Això, en la pràctica, comporta que el procés no es dugui a terme: “La gestió s’associa a la presa de decisions o a l’establiment de certes mesures en un moment determinat, no pas a fer un seguiment continuat. Una mesura pot consistir a expulsar l’agressor dels entorns militants, però fins quan? Aquesta mesura requereix un seguiment; però, si no hi ha procés, també hi haurà mancances a l’hora de fer aquest seguiment”.

Una mesura pot consistir a expulsar l’agressor dels entorns militants, però fins quan? Requereix un seguiment

A Bilgune Feminista, molts processos els han conduït en condicions molt difícils, i això els ha suposat un gran desgast emocional. També ha influït en la feina de la mateixa organització: “En alguns territoris ha trontollat l’activitat dels nostres nuclis, a causa precisament de l’enorme càrrega d’energia, de temps i de feina que ha suposat gestionar aquestes agressions que són externes a la nostra organització. Fins al punt de no poder tirar endavant la nostra pròpia agenda”.

Així doncs, es pregunten: qui ha de gestionar les agressions masclistes que tenen lloc en els espais de militància? Volen estendre la reflexió entre les entitats socials, tenint en compte que hi haurà una feinada a fer en aquest àmbit. “D’ara endavant, potser caldrà una ajuda externa per als processos d’aquest tipus. És possible que necessitem equips formats per professionals de diferents disciplines, i això requereix una inversió de recursos. No sabem com, però el moviment popular hauria de crear alguna cosa”.

En els grups mixtos sempre hi ha hagut una jerarquització de les lluites, i la igualtat no ha estat en primer pla

Totes les entitats s’hi mostren d’acord: els col·lectius han de donar més importància a les agressions i comportaments patriarcals interns. I se’ls ha d’atorgar una dimensió política, perquè avui dia no tenen aquest enfocament generalitzat. Segons Álvarez, “els col·lectius s’han de comprometre. Això és una feina política. Si no fem aquesta feina, estarem legitimant les agressions, i donant espai als agressors”. Martínez hi afegeix que “en els grups mixtos sempre hi ha hagut una jerarquització de les lluites, i la igualtat entre homes i dones no ha estat en primer pla. En els col·lectius costa molt posar la violència contra les dones a l’altura de la resta de violències polítiques. És molt fàcil i molt complex al mateix temps: la clau és polititzar la violència”.

Aquest article es va publicar originalment al diari ‘Berria’ el 25 de novembre de 2018. La traducció del basc és obra de Berezi Elorrieta.

Descarrega aquest article per llegir-lo amb el teu e-reader o imprimir-lo

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

El periodisme no pot dependre dels grans poders econòmics o polítics, ni de grans anunciants o subvencions.

Subscriu-t'hi ara

Amb la modalitat anual, rebràs el llibre 'Homenatge a Catalunya'

Torna a dalt
Aquest web utilitza cookies. Si continues navegant entenem que ho acceptes.
Accepto Més informació