04/11/2019 | 19:00
Barcelona és un territori clau per a qualsevol partit que vulgui tenir una mínima implantació, ja que, amb 32 diputats, és la segona província que més escons envia al Congrés. Conscient d’això, Más País, el nou partit d’esquerres liderat per Íñigo Errejón, va tenir clar que havia de tenir-hi presència. Els expodemites van intentar un pacte amb els Comuns a Catalunya, però els d’Ada Colau van preferir mantenir el vincle amb Podem i Izquierda Unida. Tanmateix, van decidir presentar-hi una llista pròpia encara que això impliqués enfrontar-se a En Comú Podem, l’opció que fins ara havia agrupat l’esquerra sobiranista no independentista.
Amb certs problemes, la formació va aconseguir a última hora els avals necessaris per presentar-se només a la demarcació de Barcelona; però, a diferència del que ha passat en altres territoris de l’Estat, no va poder reunir noms coneguts i mediàtics per encapçalar la llista. De fet, l’única persona que en forma part que tenia fins ara una certa projecció pública és el número 3, Raimundo Viejo Viñas, exregidor de Barcelona en Comú i diputat d’En Comú Podem al Congrés entre el 2015 i el 2019.
CRÍTIC radiografia els cinc primers candidats de Més País a la demarcació de Barcelona en uns comicis clau per al futur de Catalunya i, en general, de l’Estat espanyol.
Juan Antonio Geraldes, un cap de llista amb passat a EUiA
El cap de llista és Juan Antonio Geraldes (Sant Boi de Llobregat, 1988), una persona desconeguda en l’àmbit català, però amb anys de trajectòria política i activista al seu municipi i a la comarca del Baix Llobregat. Fins ara s’havia mantingut sempre en l’òrbita de l’esquerra sobiranista i havia militat durant anys a Comunistes, el partit liderat per Joan Josep Nuet (ara diputat d’ERC al Congrés) i que ha estat una de les principals organitzacions d’EUiA. Geraldes, politòleg de formació, va abandonar la militància a Comunistes pocs dies abans que s’anunciés el seu nom com a cap de llista de Més País.
No serà la primera vegada que forma part d’una llista electoral. El 2015 era el número 11 de Gent de Sant Boi, la candidatura que agrupava la CUP, altres formacions de l’esquerra alternativa i membres de Podem, que va aconseguir dos regidors al consistori. En els comicis locals del maig passat, va passar a ser el número 2 de Guanyem Sant Boi, una llista que en aquesta ocasió unia la CUP amb membres de Sobiranistes (l’antic corrent crític dels Comuns impulsat per Nuet i Elisenda Alamany), i altres organitzacions. Els qui el coneixen expliquen que també ha estat implicat en moltes causes socials a Sant Boi i, durant la seva etapa universitària, en la lluita contra el ‘pla Bolonya’.
Geraldes s’havia mostrat com un ferm partidari del dret a l’autodeterminació. En un article al maig, just després de les eleccions espanyoles del 28 d’abril, afirmava que “el poble català va deixar clar que no vol fer passos enrere, no estem disposats a perdre més drets, ni laborals, ni socials; però tampoc estem disposats a retrocedir en el nostre projecte nacional”. I hi afegia que “hem vist també com el poble català sap que per resoldre els problemes que afronta avui dia Catalunya necessita organitzacions no subordinades a altres interessos. Es va reconèixer a Catalunya, una vegada més, com un subjecte polític clarament diferenciat d’Espanya”. Ara ja no defensa la via del referèndum com a solució del conflicte (“Cal recuperar consensos. Una votació de 48-52 no ens porta enlloc, ens porta a més conflictivitat”). De fet, Més País va ser l’única formació amb una presència destacada a l’acte que el moviment Parlem/Hablemos va convocar a la plaça de Sant Jaume el passat dissabte 26 d’octubre i que va ser un fracàs d’assistència.
Berta Ballester, número 2 amb accent feminista
La número 2 de Més País a la província de Barcelona és Berta Ballester, encara més desconeguda que Geraldes en l’àmbit de la política institucional catalana. Dedicada a la comunicació i establerta durant anys a Andalusia, va dissenyar el cartell del 8 de març del 2017 a Granada. Com moltes altres persones implicades a Més País, va passar prèviament per Podem, on ja s’havia alineat amb el sector encapçalat per l’aleshores número 2 de la formació, Ínigo Errejón. És coneguda pel seu activisme dins el moviment feminista.
En el terreny de la qüestió independentista catalana, Ballester es va pronunciar així l’endemà que es coneguessin les condemnes al Tribunal Suprem: “Ningú pot estar content amb la sentència d’ahir, que colpeja durament Catalunya. És el reflex de l’abandonament del diàleg i l’empatia a la política. Tenim l’obligació de recosir la nostra societat. La convivència pacífica no és possible amb humiliació i tant dolor”.
Raimundo Viejo, veterà i intel·lectual polèmic
El candidat més conegut és el número 3, Raimundo Viejo Viñas. Nascut a Santiago de Compostel·la fa 50 anys i professor de Ciències Polítiques, ha estat regidor de Barcelona en Comú a l’Ajuntament de la capital i diputat d’En Comú Podem al Congrés. La seva trajectòria militant, però, arrenca a la seva terra natal, a Esquerda Unida, la branca gallega d’IU, com explicava en aquesta entrevista a CRÍTIC. Considerat un dels teòrics polítics del moviment del 15-M i autor de diversos llibres, Viejo va fer el salt a la política institucional el 2015 en la llista liderada per Ada Colau, quan va convertir-se en regidor de Barcelona en Comú.
Responsable de l’àrea d’Educació i del Districte de Gràcia, duraria poc més de quatre mesos al càrrec, perquè va deixar-lo per integrar-se a la candidatura d’En Comú Podem al Congrés. Va ser diputat de la formació fins a la convocatòria de les eleccions del 28 d’abril. Prèviament també va formar part del consell ciutadà estatal de Podem i se l’havia considerat durant una època com un dirigent proper a Pablo Iglesias. Amb fama de ‘free rider’, a l’estiu del 2016 va intentar convertir-se en el secretari general de Podem Catalunya, però va veure’s superat en les primàries per Albano-Dante Fachin i Jéssica Albiach.
Algunes reflexions públiques de Viejo sobre la qüestió catalana han generat polèmica entre els independentistes a les xarxes socials, i, igual que Errejón, els seus posicionaments sobre el referèndum i el procés també han anat modulant-se amb el temps. Fa pocs dies, el 28 d’octubre, en un ‘post’ a Facebook, es mostrava partidari de l’indult als presos independentistes, però només si prèviament “es construeix un escenari polític d’entesa sobre la base de les correlacions de forces”.
Elena María Toro i Tomás Herreros, 4 i 5 de Terrassa
La número 4 és la terrassenca Elena María Toro Montero, de 41 anys. Administrativa de l’Ajuntament de la cocapital vallesana, fins ara no havia tingut una implicació política destacada en l’àmbit català. Al seu perfil de Twitter, que va crear a l’octubre, hi escriu “caminant per canviar el món, amb més il·lusió, més ecologisme, més feminisme, més LGTBI+ i més justícia social”.
També és terrassenc el número 5, Tomás Herreros, si bé en el seu cas sí que té una trajectòria més àmplia en l’activisme social. Membre de l’Ateneu Candela, és sociòleg, ha fet classes com a professor associat tant a la Universitat de Barcelona (UB) com a la Universitat Oberta de Catalunya (UOC). Especialista en moviments socials (el seu treball final de llicenciatura, que data de 1996, era precisament sobre els “nous moviments socials“), ha participat en llibres col·lectius sobre la matèria, també va ser un dels portaveus de l’Oficina de Drets Socials de Terrassa i va participar en la Universitat Nòmada.
En les darreres eleccions municipals, va votar Terrassa en Comú, segons va manifestar en un ‘post’ a Facebook crític amb els partits. La llista encapçalada per Xavier Matilla es va estavellar a les urnes i va passar de sis regidors a quedar fora del ple.
