Remedios Zafra: “Cada vegada es fa més difícil diferenciar si estem vivint o treballant”

Qui ets més enllà de la feina que fas o quin temps utilitzes per viure i quin per vendre’t com a producte. Remedios Zafra és especialista en cultura contemporània i digital, però també a fer crítica de la precarietat dels professionals de la cultura i de l’art. La investigadora de l’Institut de Filosofia del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC) ha desenvolupat les seves tesis, recollides a llibres com El entusiasmo (Anagrama, 2017) i Frágiles: Cartas sobre la ansiedad y la esperanza en la nueva cultura (Anagrama, 2021), al penúltim debat del cicle Visions 5.1, que organitzen el Museu de la Vida Rural i La Conca 5.1. Moderada per Núria Araüna, la sessió amb Zafra ha posat al centre de la conversa l’autoexplotació dels treballadors creatius, però també horitzons més constructius que impliquen imaginar més i compartir inquietuds a l’esfera pública i política. Recollim algunes de les seves intervencions més destacades, per àmbits temàtics.

Sobre la vida-treball: “Allà on estem connectats, allà on tenim la possibilitat de continuar treballant”

Al pare de Remedios Zafra li costa explicar a què es dedica la seva filla, però això no és un fenomen aïllat, sinó un “senyal d’identitat de l’època en què vivim”, diu ella. Abans, quan li preguntaven a algú “qui ets?”, sovint la resposta s’associava a la feina: “Soc mestre”, o agricultor o forner o artista… Abans hi havia paraules. “Des que les nostres feines i vides estan cada vegada més intervingudes per la tecnologia, la feina s’ha convertit en una multitud de tasques diverses vinculades a un caràcter líquid que fa la sensació de no acabar-se”, afirma Zafra. “Aquesta dificultat per anomenar-nos té a veure amb la transformació del treball, en què les feines creatives, culturals i acadèmiques es van estenent i normalitzant de manera que és difícil diferenciar si estem vivint o estem treballant”, explica. “Es tracta d’una forma d’habitar el món on aquest límit està totalment erosionat. De la mateixa manera que els artistes no deixen de ser-ho quan mengen o dormen, els treballadors contemporanis ho som tot el temps perquè els dispositius s’enganxen a nosaltres com apèndixs”, hi afegeix en aquesta qüestió.

“Dediquem la major part del nostre temps a feina disfressada de vida i a vida que sempre està travessada per feina”

La no elecció de l’explotació: “Estem dedicant la major part del nostre temps a treball disfressat de vida”

Alguns podrien dir que un artista s’autoexplota perquè vol, que és lliure de parar de produir quan vulgui i no fer més hores de les que toquen perquè “es dedica a allò que li agrada i amb això ja està pagat”. Segons Zafra, “hi ha un aplaudiment compartit, una legitimació del capital simbòlic que es materialitza amb visibilitat i afecte i que dibuixa un escenari en què acabem dedicant la major part del nostre temps a feina disfressada de vida i a vida que sempre està travessada per feina”. Zafra està en desacord amb el fet que l’explotació que s’infligeixen els treballadors creatius sigui electiva: “L’autoexplotació es relaciona amb el capitalisme com les dones es relacionen amb el patriarcat. El patriarcat es caracteritza pel fet de convertir les dones en agents de manteniment de la seva pròpia subordinació, i el capitalisme converteix els treballadors en agents de manteniment d’explotació que s’apunta com a escollida”. Aquesta manca d’elecció, diu, està molt vinculada a la precarietat, no només laboral, sinó de tot el que fem: “Fem coses per la pressió de fer-les de manera hiperproductiva i competitiva i se’ns va despullant l’ànima. Trobem el plaer de fer-ho en entregar-ho i no en donar-hi sentit”.

La precarietat dels privilegiats: “Ens hi juguem la construcció del pensament crític, la resistència al model hegemònic”

L’assagista relata al cicle Visions 5.1 que va rebre una crítica a les seves tesis: un home li va dir que la precarietat de la qual parlava era “la dels privilegiats”. Zafra apunta que les feines creatives i culturals tenen una aura de prestigi i de privilegi, però que encara existeix la visió de “busca una feina de veritat i en el teu temps lliure ja et dedicaràs a la teva afició”. Aquesta perspectiva està molt vinculada a l’accés a l’educació pública dels anys setanta, que va permetre estudiar a persones que abans no s’havien imaginat que podrien anar a la universitat, i que van escollir la via creativa o cultural. El problema, diu Zafra, és que “el context tecnocapitalista ha volgut embellir la proletarització de les feines creatives parlant de temporalitat, de mobilitat i d’oportunitat de viatjar, és a dir, d’eufemismes”. Aquesta “precarietat dels privilegiats” que, com l’home que va fer crítica de Zafra, sovint es veu com a “menor”, posa en joc “els espais on s’estan construint els sabers i el pensament crític, la resistència del model hegemònic”. A més, comenta l’escriptora, els treballadors creatius precaritzats estan desarticulats perquè “s’idealitza la figura del jo-creador que no necessita sindicat i es veu el company com a rival, especialment en un model econòmic competitiu i hiperproductiu que tendeix a potenciar la construcció individualista i no comunitària”.

“Per a les dones que es dediquen al món cultural i creatiu, la motxilla que han de carregar és molt més pesant”

Dones creatives: “Ara que les dones són en contextos de prestigi, aquests passen a estar devaluats”

Preguntada per la moderadora Núria Araüna, Zafra fa un paral·lelisme entre el treball domèstic i el creatiu: “Les pràctiques tradicionalment feminitzades com la domèstica i de cures no han estat mai considerades feines i també s’ha difuminat què és vida i què treball, ocupaven tota la vida”. Així, ara que les dones s’han introduït en els contextos de privilegi, aquests han passat a estar devaluats, hi afegeix l’assagista. Per a les dones que es dediquen al món cultural i creatiu, la motxilla que han de carregar és molt més pesant: “Les dones carreguen l’entusiasme i el voler fer-ho bé perquè possiblement són les primeres generacions de la seva família que van a la universitat, i això genera problemes de salut mental, frustració i culpa”. Per a Zafra, no és el mateix carregar l’entusiasme si ets dona o pobra que si ets home o ric: “Pagar amb entusiasme es converteix en expectativa per al ric i per al valent, però en les dones i en els pobres es converteix en frustració per materialitzar un projecte de vida”. En perspectiva de gènere, la pensadora fa algunes reflexions sobre la perifèria i la dona al món rural: “Com a dona rural em plantejava al centre que m’havien projectat tota la vida: el millor és que marxis del poble. Vaig descobrir que no es tractava de prendre la decisió de marxar o quedar-se; l’important era crear les condicions per a la llibertat que suposa poder marxar”. 

La pèrdua de la intimitat: “Ens hem acostumat a exhibir allò privat”

En les reflexions que Zafra va fer al voltant de les potencialitats i dels riscos de les xarxes socials, en destaca una: “Les xarxes no són casa nostra: són cases creades per guanyar diners i mantenir desigualtats. Des del feminisme i l’activisme no hem de renunciar a les seves potencialitats; ens poden ajudar a infiltrar-nos i empatitzar amb els que pensen diferent”. Una contrapartida, però, és la pèrdua d’intimitat, apunta. Quan comencem a socialitzar, veiem que “si no ets a les xarxes socials, ets el més visible perquè ets estrany”, és a dir, hem relegat en la tecnologia l’apropiació de la nostra intimitat. “Hem vist que, com més íntim és el que compartim, millor. Moguts pel capitalisme del més vist, que potencia el número en lloc del valor, la intimitat es normalitza i suposa una pèrdua pel subjecte”, afirma l’escriptora. Tot i això, podem donar-hi la volta, per exemple, “quan la intimitat ha estat opressiva i es comparteix amb altres persones que l’han sentit, la pressió es converteix en pública, política i transformadora”.

“Quan pensem en el futur, ens és més fàcil posar-nos d’acord en el que ens fa por que en el que volem”

El poder de la imaginació: “El concepte de futur està sent maltractat”

“Per què ens costa tant imaginar sortides?”, pregunta la moderadora Araüna. I respon Zafra: “Quan pensem en el futur, ens és més fàcil posar-nos d’acord en el que ens fa por que en el que volem, perquè en aquest últim és on perviu la diversitat”. Avui dia, hi afegeix, tenim “botons i pastilles, dos representants de la contemporaneïtat” per fugir d’allò que ens aclapara i ens satura del sistema en què vivim. Segons l’assagista, el concepte de futur està sent maltractat, sobretot de cara als joves, perquè no estem “aprofitant l’educació per parlar-los de com habitar aquesta complexitat i del món en crisi”. Per tal de capgirar com encarem un futur més constructiu, diu, hem de ser capaços d’implicar-nos-hi d’una altra manera, i per això és necessària la imaginació. “Quan imaginem, acudim a coses que hem viscut, però hi ha un element trencador per testar altres fórmules”, comenta Zafra.

Sobre presents i futurs incerts i respostes creatives n’acabaran de parlar Emilio Santiago Muiño, Alicia Valero i Estefanía Rodero amb la directora del Museu de la Vida Rural, Gemma Carbó, en el proper i últim debat del Visions 5.1. La cloenda del cicle intentarà traçar línies de treball que posin les persones i la cohesió social al centre per tal de construir societats més justes. Aquesta sessió tindrà lloc presencialment al Museu de la Vida Rural el dia 3 de juny a les 19 h i es podrà veure en línia a través del web de CRÍTIC.