07/10/2014 | 07:00
L’Àrea Metropolitana de Barcelona ha admès en els darrers 38 anys un miler de canvis en el Pla general metropolità (PGM) tramitats “sovint amb escassa justificació”. Així consta en un document d’anàlisi intern de l’AMB, al qual ha pogut tenir accés CRÍTIC, elaborat aquest any pel catedràtic d’urbanisme de la UPC Josep Parcerisa. Segons es desprèn de la llei de la seva reconstitució el 2010, l’AMB té com a “objectiu prioritari del mandat 2011-2015” iniciar la redacció del Pla director urbanístic metropolità (PDU) de Barcelona que ha de substituir l’antic PGM. En poques paraules, això vol dir refer tot el mapa d’ordenació territorial i actualitzar la planificació urbanística dels 36 municipis metropolitans, on uns tres milions de persones viuen repartides en 636 quilòmetres quadrats. L’Àrea Metropolitana, un poder a l’ombra tal com retracta el reportatge publicat ahir per aquest mitjà, s’ha convertit en un imperi amb 600 milions d’euros de pressupost i competències en urbanisme, residus, transport i aigua presidit per Xavier Trias (CiU) però que governa Antoni Balmón (PSC).
Aquest mapa ha patit un miler de modificacions des del 1976 a través de petites o grans requalificacions urbanístiques que “sovint s’han tramitat amb una escassa justificació” i han provocat “malentesos i algunes polítiques erràtiques”. El document d’anàlisi fet per Parcerisa ve precedit d’un primer document de treball aproximatiu sobre la redacció del PDU en el qual fan aportacions el mateix Parcerisa, els també urbanistes Sebastià Grau (secretari general de l’AMB) i Joan Busquets, el politòleg Joan Subirats i l’ecòleg Ramon Folch.
Exemples de perversió entre el miler de canvis del PGM són, segons Parcerisa, les constants “mossegades” especulatives al delta del Llobregat o el “ritme disparat” de les requalificacions urbanístiques i “l’acceleració dels expedients de modificació” d’ençà del 1995, en plena bombolla immobiliària. Unes actuacions que, segons el catedràtic d’urbanisme, són poc justificables si l’objectiu dels retocs de la planificació urbanística, que tant s’han generalitzat amb el pas dels anys, hauria de ser només “fer possibles les estratègies tecnicopolítiques de progrés i de confort a l’interior de l’ordre de la ciutat compacta”. El cas és que els 451 plans parcials i els 2.623 plans especials que des del 1976 han desenvolupat el PGM, alterat al seu torn per més de 1.000 expedients de modificacions puntuals, donen una idea del poder que l’AMB té sobre el desenvolupament urbanístic d’un territori de 47.758 hectàrees, amb totes les seves derivades polítiques i, sobretot, econòmiques.
Així, i fins a l’any 2009, el 46% de les gairebé 14.000 hectàrees de sòl declarades urbanitzables pel PGM havien patit modificacions del planejament inicialment previst el 1976. Per contra, només el 24% de les 17.000 hectàrees de sòl urbà ja consolidat i el 9% de les 16.000 hectàrees de sòl no urbanitzable (rural o protegit) s’han vist afectades per modificacions urbanístiques en les darreres tres dècades. No obstant això, i segons revela l’exhaustiu estudi intern fet per l’AMB, més del 50% de les modificacions urbanístiques es van aprovar a partir de l’any 2000. En un significatiu 16% dels casos, aquestes modificacions del PGM responen a algun tipus d’iniciativa privada, mentre que el 84% restant són d’iniciativa pública. Cal afegir-hi la dada que el 13% de les modificacions van acompanyades d’un conveni urbanístic entre l’Administració i un agent privat. Això no significa necessàriament haver d’imputar als canvis l’etiqueta de l’especulació, però tampoc no l’exclou. I, en tot cas, sí il·lustra la progressiva consolidació arreu del que en la Barcelona postolímpica es va batejar com a “urbanisme concertat” i que barreja interessos públics i privats no sempre ben delimitats ni confessables.
Entre el miler de modificacions del Pla general metropolità n’hi ha que han permès operacions de gran abast i ben recognoscibles perquè han canviat la ciutat metropolitana prevista el 1976: des de la majoria d’obres a la Barcelona de 1992 (Vila Olímpica, rondes, Montjuïc…) fins a grans infraestructures com la immensa ciutat aeroportuària, la modificació de la llera del Llobregat per ampliar el port i la Zona Franca, el port de Badalona i les zones industrials de l’Hospitalet i Cornellà, així com també el pla 22@ de Barcelona i grans actuacions com l’obertura de la Diagonal fins al mar, el front marítim del Poblenou i Sant Adrià o la urbanització que resta pendent a Sant Andreu-Sagrera.
Però també s’han fet canvis del PGM que no per puntuals ni de menor dimensió deixen d’imprimir un segell molt determinat en l’evolució de la ciutat. Per exemple, i en ple debat sobre l’impacte del turisme a Barcelona, és significatiu comprovar que hi ha 13 modificacions del pla que han permès dedicar sòl inicialment reservat per a equipaments a “explotació hotelera considerada d’interès general”, amb un volum d’edificació permesa de 97.802 metres quadrats. De la mateixa manera, 13 modificacions més del PGM han transformat 82.530 metres quadrats de sostre industrial en 97.268 metres quadrats més de sostre destinat a ús hoteler. I no necessàriament a Barcelona ciutat: la transformació de la Gran Via a l’altura de l’Hospitalet sobre l’eix de l’hotel Hesperia n’és un exemple paradigmàtic.
Una síntesi valorativa de més de tres dècades de PGM indica que al conjunt dels 36 municipis metropolitans s’ha permès construir 44.749 habitatges més dels inicialment previstos el 1976. I, això, malgrat que els tres milions d’habitants actuals de l’àrea metropolitana són sensiblement menys que els 4,3 milions potencialment previstos fa 38 anys. A banda que la densitat de població per habitatge s’ha reduït gairebé a la meitat (el 2007, la mitjana d’habitants per pis era de 2,6, i el 1976 era de quatre), no escapa a ningú el fet que la bombolla immobiliària va sembrar el territori d’habitatges nous que l’especulació i el posterior esclat de la crisi ha deixat buits per milers.
Significatiu és també constatar sobre el plànol de l’àrea metropolitana que el cor econòmic de Catalunya ha perdut gairebé cinc milions de metres quadrats de sostre industrial en les darreres tres dècades. El declivi industrial és accelerat des del 1992 i gairebé inversament proporcional i paral·lel en el temps a l’augment de fins a prop de quatre milions de metres quadrats de sostre per a activitats terciàries. Finalment, i pel que fa a la reserva de zones verdes en sòl urbà, aquestes s’han incrementat en 450 hectàrees (un 26,37%) respecte a la planificació urbanística de 1976.