Crític Cerca
Opinió
Adam Majó

Adam Majó

Director general per a la Promoció i Defensa dels Drets Humans de la Generalitat de Catalunya

La batalla cultural més difícil

Cal posar en dubte la validesa de l’estat nació i oposar-hi una alternativa postnacional basada en la universalitat i en la separació entre identitat i drets civils i polítics

14/06/2023 | 06:00

Manifestació ultradretana a Dresden (Alemanya) l'any 2017, amb banderes de diferents estats / DE HAVILLAND – FLICKR

Quan parlem de la guerra cultural que planteja l’extrema dreta arreu del món, pensem sempre en el feminisme, els drets LGTBI, l’antiracisme, la fiscalitat progressiva (i progressista) o l’emergència climàtica, conceptes, tots ells, que la dreta radical (i la no tan radical sovint també) ataca o nega i als quals l’esquerra i l’antifeixisme han de respondre amb arguments, i amb fets. Però hi ha un altre camp de batalla on l’extrema dreta és especialment forta sense que ningú li plantegi un contrarelat nítid i convincent. Em refereixo al nacionalisme, sobretot el que emana dels mateixos estats nació constituïts, l’anomenat nacionalisme banal, però també el dels moviments que aspiren a constituir un nou estat nacional.

Un dels camps on aquesta ofensiva nacionalista és més evident és en el debat sobre el paper de les institucions i estructures supranacionals, assenyalades des del populisme més dretà com a amenaces contra l’estat nació sobirà i contra el subjecte que en teoria representa: la nació en abstracte. La nova extrema dreta no pretén desmuntar completament les Nacions Unides o la Unió Europea, però sí reduir-les a simples fòrums o aliances d’estats. Una suma de banderes sense autonomia política ni poder real. Ho veiem en l’ofensiva contra l’Agenda 2030 i allò que aquests sectors anomenen globalisme, que presenten com una conxorxa secreta (la conspiranoia, que no falti) per crear un govern mundial que tindria per objectiu últim destruir les pàtries, la família (tradicional) i l’economia (capitalista). Trencar allò que Franco considerava les entitats naturals de convivència. Tres quarts del mateix passa amb qualsevol intent de fer avançar el projecte europeu en clau federal, traient poder als estats i vinculant (i legitimant) les estructures polítiques de la Unió directament a la ciutadania. El populisme veuria en aquest projecte un atac contra la sobirania dels pobles per instaurar una dictadura encoberta dels buròcrates de Brussel·les…

El cert, però, és que l’estat nació actual i el model de ciutadania que genera, més que un sistema de garantia de drets i de promoció de la igualtat, ha esdevingut un sistema d’exclusió i de desigualtat, s’ha convertit en la base per a un apartheid que divideix la societat entre ciutadans de ple dret, residents legals amb menys drets i residents irregulars perseguits directament. El passaport, la nacionalitat de cadascú, determina de manera decisiva drets i oportunitats i és el principal factor de desigualtat al món, per damunt del sexe, el gènere, el color de la pell o fins i tot la classe social. L’exclusió en funció de la nacionalitat ha esdevingut la forma moderna, legal i socialment acceptada de jerarquització i de racisme.

La base del discurs de l’extrema dreta és l’existència d’un “nosaltres” i d’un “ells” amb estatus jurídics diferents

Al mateix temps, el nacionalisme és encara un factor de mobilització i d’identificació molt potent, no només a Europa, sinó arreu del món. Per això, davant aquesta disjuntiva entre oposar-se a una ideologia (el nacionalisme) i el seu objectiu (l’estat nació), que posa en qüestió la igualtat de tots els éssers humans, o intentar ressignificar-lo per aprofitar-ne l’empenta i el potencial, l’esquerra ha optat majoritàriament per la segona opció, especialment a partir del segon terç del segle XX (amb el socialisme en un sol país, la resistència antifeixista i les lluites anticolonials). Però aquest assumir el plantejament nacionalista, per molt contingut progressista i igualitari que hi afegim, dona munició i arguments al nacionalisme d’extrema dreta perquè li compra la base del discurs: l’existència d’un “nosaltres” i d’un “ells” amb estatus jurídics diferents, la perillosa vinculació entre identitat i drets. Amb això no vull dir que tots els nacionalismes siguin el mateix, per descomptat que no, però sí que inclús els més amarats de valors progressistes poden contribuir fàcilment a alimentar el nacionalisme més visceral i cridaner que serà sempre el de l’extrema dreta. I amb això tampoc no estic defensant que els nacionalismes sense estat hagin de renunciar al seu objectiu si els nacionalismes amb estat no ho fan. El desarmament nacional ha de ser multilateral i ha de començar per aquells qui en tenen l’arsenal més carregat: els estats nació constituïts.

El projecte europeu, la integració política, no és l’alternativa definitiva al nacionalisme, perquè al capdavall també planteja unes fronteres i una ciutadania, però sí que suposa —o podria suposar— un avenç significatiu, perquè no pretén convertir-se en una nació, perquè no està vinculat a cap imaginari nacional concret i perquè naixeria en un moment de globalització avançada i de crisi manifesta de la idea de nació. I això li permetria definir un nou concepte de ciutadania desconnectada de la nacionalitat i vinculada únicament i exclusivament al veïnatge i a la quotidianitat.

La batalla cultural contra l’extrema dreta passa, per tant, per posar en dubte la validesa de l’estat nació i per oposar-hi una alternativa postnacional basada en la universalitat i en la separació entre identitat i drets civils i polítics. Fer, en el terreny de la identitat nacional, el mateix que hem fet o estem fent amb la religió o les relacions sexoafectives: treure’n la grapa de l’estat. No per proscriure els sentiments i les consciències col·lectives, com tampoc no s’han prohibit ni les parelles heterosexuals ni la pràctica religiosa, sinó per evitar que de la nacionalitat sentida o assignada se’n desprengui estatus jurídic. I explicar que l’alternativa als estats nació no és l’homogeneïtzació i l’allunyament del poder polític, sinó tot al contrari. L’Europa política del futur hauria d’allunyar-se de l’actual paradigma del trencaclosques, on cada estat és una peça, i substituir-lo pel d’un mosaic molt més ric i fidel a la realitat que tindria en la protecció de la pluralitat cultural i en la subsidiarietat (a favor de municipis i de regions) el seu tret distintiu principal. En definitiva, en la batalla cultural per Europa, l’antifeixisme no només ha d’oferir un què (una Europa més social, acollidora i garantista), sinó també un com (una república de les persones, les ciutats i les regions). Tant de bo les properes eleccions espanyoles i europees serveixin per plantejar també aquest combat; i que, si el perdem, no sigui per incompareixença.

Si els pica... Que es rasquin!

Suma't al periodisme contra el poder

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebràs a casa la revista 'Temps' i la pròxima que publiquem (juny 2024)

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies