Crític Cerca
Opinió
Alba Sidera

Alba Sidera

Periodista especialitzada en extrema dreta i corresponsal per a El Punt Avui a Itàlia i al Vaticà

La internacional de l’odi

Si observem de prop els principals moviments d’extrema dreta actuals, trobem un fil conductor que, malgrat les particularitats de cadascun, els uneix

09/07/2021 | 06:00

El líder de Vox en el míting final de campanya / VOX ESPAÑA

Els últims anys hem assistit a un auge arreu del món de polítics i partits d’extrema dreta. Els seus discursos han deixat la marginalitat i han entrat al debat públic de les idees; els seus líders han esdevingut populars i han aconseguit arribar a governar o a condicionar governs de nord a sud. No es tracta de fenòmens aïllats, sinó que estan interconnectats.

Itàlia, banc de proves per a Steve Bannon

El 4 de març del 2018 es van celebrar eleccions generals a Itàlia. Un personatge que preferia mantenir-se a l’ombra seguia l’escrutini des de la seu de la Lliga a Roma. Era Steve Bannon, exassessor de Donald Trump. El país transalpí seria el banc de proves a Europa del repte més gran que Bannon s’havia proposat: crear una internacional de dreta radical populista sota el nom de The Movement.

Aquella nit va arribar l’eufòria a la seu de la Lliga. El Moviment 5 Estrelles (M5E) era el partit més votat, però la guanyadora era la coalició formada per la Lliga de Salvini, el partit postfeixista Germans d’Itàlia, de Giorgia Meloni, i Força Itàlia, de Silvio Berlusconi, que sumaven el 37% del total. Per primer cop, la Lliga superava els seus socis de coalició i Bannon va veure l’ocasió de col·locar el seu escollit al poder: darrere el pacte entre l’M5E i Salvini hi havia el cervell de Bannon. Ell hauria volgut incloure-hi també Germans d’Itàlia, ja que té debilitat per Meloni, i voldria que esdevingués la seva aposta principal a Europa a llarg termini. Però la política romana va rebutjar entrar en un govern que no fos tot declaradament de dretes.

El Govern ‘grillino-leghista‘ va ser l’enveja de l’extrema dreta populista europea

El Govern grillino-leghista va ser la nineta dels ulls de Bannon i l’enveja de l’extrema dreta populista europea. Durant les eleccions europees del 2019, la nova dreta radical populista va fer el seu acte final de campanya a Milà, que va significar l’entronització de Salvini com a líder del moviment identitari europeu. Hi van assistir bona part dels líders que Bannon havia fitxat –o estava en procés de fitxar– per al seu projecte: Marine Le Pen, del francès Reagrupament Nacional; Geert Wilders, del Partit per la Llibertat holandès; Anders Vistisen, del Partit Popular danès; el búlgar Veselin Mareshki, del partit Voluntat; Jaak Madison, del Partit Popular Conservador d’Estònia, o Tomio Okamura, fundador de Llibertat i Democràcia Directa, de la República Txeca.

Mentre Salvini va ser al Govern amb els grillini, Meloni es va quedar a l’oposició, reforçant la seva imatge de coherència ideològica, tal com ha fet ara amb el Govern de gran coalició de Mario Draghi, que inclou la Lliga. Meloni és una política d’extrema dreta convençuda; Salvini, en canvi, pot canviar de parer en qüestions importants sense despentinar-se. Per això va poder passar de defensar l’autonomia de les regions del nord a defensar la identitat i la unitat nacional italianes. I li ha sortit bé: la Lliga lidera les enquestes des de fa anys. Meloni, sense fer soroll, se li va acostant.

Vox, lherència del franquisme

Vox va néixer pràcticament al mateix temps que Podemos; però, a diferència de la formació d’esquerres, li va costar molt deixar de ser testimonial. Li faltava el component antiestablishment. I és que Vox va néixer d’una costella del Partit Popular: venia de les entranyes del sistema. Quan es va formar, el 2013, el seu fundador, Santiago Abascal, era literalment un buròcrata de partit. Dirigia la Fundación para el Mecenazgo y el Patrimonio Social. Va rebre un sou de 82.491 euros de diners públics per dirigir-la un any, durant el qual l’organisme no va realitzar cap projecte. També va presidir una altra fundació, DENAES (Fundación para la Defensa de la Nación Española), que li va servir per començar a fer-se conegut entre els sectors més dretans del PP.

Però Vox no deixava de ser un partit minoritari i invisible per al gran públic. L’acció que va treure el partit d’Abascal de l’anonimat va ser presentar-se com a acusació particular en el judici contra els líders independentistes catalans. Van construir-se el paper de defensors de la “sagrada unidad de España”, i el judici els va oferir l’element que els mancava

L’acció que va treure Vox de l’anonimat va ser presentar-se com a acusació particular en el judici de l’1-O

Com tota la nova extrema dreta, Vox busca alimentar l’èpica mitificant la història. La idea central és la de la Reconquesta: d’una banda, volen reconquerir Catalunya, que consideren ostatge dels independentistes, i de l’altra, volen reconquerir l’Estat espanyol d’una suposada islamització. Ambdues posicions ideològiques són herència directa del franquisme. 

Des de l’inici, el programa de Vox ha estat clarament neoliberal en allò econòmic, autoritari i conservador en el terreny de la moral i identitari en termes nacionals. Un altre dels seus trets distintius és l’antifeminisme furibund. Però els d’Abascal, que han rebut també l’assessorament de Bannon, han anat farcint els discursos d’una retòrica una mica més social i obrerista. I com obtenen vots de la classe treballadora? Dividint-la i enfrontant-la amb aquells que estan un esglaó social per sota: els immigrants.

Una altra manera de penetrar en l’electorat obrer sense haver d’entrar en la qüestió social és centrar el debat públic en els aspectes culturals. Vox ho fa amb els toros, la caça, les tradicions catòliques com les processons i la mitificació de l’”España vaciada”. Així reforcen els aspectes culturals que diferencien els espanyols “autòctons” dels nouvinguts.

Alemanya, feu del terrorisme dultradreta

Els mitjans de comunicació han tingut un paper fonamental en l’auge de la nova extrema dreta. El diari sensacionalista alemany Bild n’és un bon exemple. Durant anys s’ha dedicat a alimentar l’antieuropeisme i el menyspreu cap al sud d’Europa, i també ha ofert una imatge distorsionada de la immigració. Un caldo de cultiu immillorable per al partit de la nova extrema dreta Alternativa per Alemanya (AfD), fundat a Berlín el febrer del 2013.

A final del 2014 es van celebrar a Alemanya les primeres manifestacions de Pegida (acrònim alemany de Patriotes Europeus contra la Islamització d’Occident), una organització xenòfoba i plena de neonazis. Pegida va obtenir molt ressò als mitjans i AfD es va plantejar si apropar-s’hi o no. Es van imposar els líders més extremistes, amb posicions revisionistes del nazisme. AfD va aprofitar-se tant com va poder de l’emergència dels refugiats, que va viure episodis dramàtics el 2015 i el 2016. L’aleshores cap del partit, Frauke Petry, va dir que veuria bé “obrir foc contra els refugiats”.

Els discursos d’odi i les mentides que propaga l’extrema dreta són l’aliment del terrorisme ultradretà

El febrer del 2020 hi va haver un atemptat d’ultradreta a Hanau. L’autor pretenia fer una matança racista. Va matar nou persones i en va deixar sis de ferides de gravetat. Tots els partits van condemnar l’atemptat excepte AfD, que va negar-ne el component ideològic, intentant atribuir-lo a problemes psicològics d’un llop solitari. Ben lluny de la realitat, és clar: els discursos d’odi i les mentides que propaga l’extrema dreta són l’aliment del terrorisme ultradretà. Alemanya és el país europeu on és més actiu. La ultradreta hi ha comès 10.106 actes violents a l’última dècada, i 83 assassinats des del 1990, cinc vegades més que el terrorisme gihadista.

Bannon ha festejat durant temps l’AfD, s’ha reunit amb els seus líders i hi té bona relació. Amb tot, l’extrema dreta alemanya és refractària a adherir-se explícitament a un moviment on tenen tant de pes els europeus del sud d’Europa. Els italians i els espanyols solen ser boc expiatori habitual de l’extrema dreta alemanya. D’altra banda, per als països que comparteixen fronteres, com Àustria i Itàlia, tampoc és senzill aliar-se si cadascun vol enviar fora del seu territori les persones migrants.

Bolsonaro o la contrarevolució reaccionària

El 28 d’octubre del 2018, Salvini va redactar un tuit de felicitació entusiasta per a Jair Bolsonaro, que acabava de guanyar les eleccions presidencials. Qui va contestar el tuit va ser Eduardo, el fill de qui estava a punt d’esdevenir president. “El regal està en camí”, deia. El regal d’agraïment a la felicitació era Cesare Battisti, exmembre de l’organització armada Proletaris Armats per al Comunisme (PAC). El president Lula da Silva li havia concedit l’asil polític. Amb l’arribada de Bolsonaro al poder, va ser extradit i enviat a la Itàlia de Salvini com un trofeu. Eduardo Bolsonaro és l’home de Bannon a Llatinoamèrica.

Per obtenir el poder, Jair Bolsonaro va saber aprofitar-se de diferents factors. D’una banda, la difícil situació econòmica i la decepció de la ciutadania amb el Govern de Dilma Rousseff van crear un clima propici per a les posicions populistes. De l’altra, va gaudir del suport de militars, d’empresaris corruptes i, molt decisius també, dels fonamentalistes evangelistes.

En plena campanya per a la presidència, Bolsonaro va ser víctima d’un apunyalament. El candidat va convertir l’atac en un senyal diví: si es recuperava, volia dir que era l’escollit. Els fonamentalistes el van ajudar a difondre aquesta visió dels fets. Mentre s’emetia el debat entre els altres candidats, Bolsonaro apareixia fent-se una entrevista-massatge al canal dels evangelistes. Hi va haver una comunió d’interessos. Un cop al poder, els va recompensar posant el sistema educatiu a les seves mans.

Bolsonaro diu que el que vol és conservar la tradició judeocristiana i combatre la “ideologia de gènere”; però assegura, com tota la nova extrema dreta, que el seu discurs no és ideològic, sinó el del sentit comú. Evidentment tota política és ideològica, i en el cas de Bolsonaro, en concret, participa d’una ideologia retrògrada, que pretén dur a terme una contrarevolució reaccionària.

Una amenaça global

En tots els casos, la nova extrema dreta ha sabut aprofitar-se de situacions de crisi: econòmica, política, de confiança en els partits i en les institucions. La crisi de la socialdemocràcia, que va virar cap a l’anomenada “tercera via”, també ha facilitat molt les coses a la dreta radical populista, que pretén, exactament com el feixisme històric, superar la dualitat entre dreta i esquerra.

Una bona part de la classe treballadora s’ha sentit òrfena quan el centreesquerra ha retallat drets i s’ha doblegat als dictàmens dels mercats

Una bona part de la classe treballadora s’ha sentit òrfena de representació política quan ha vist que els partits de centreesquerra aplicaven retallades de drets i reformes laborals que fomentaven la precarietat, i es doblegaven als dictàmens dels mercats. Això ha facilitat que personatges com Salvini, Abascal o Bolsonaro, que defensen els interessos de les classes altes de la societat, hagin pogut erigir-se en portaveus de les classes treballadores. El camí d’èxit el va deixar marcat Salvini per a tots els membres d’aquesta nova internacional de l’odi, heterogènia i, al mateix temps, agermanada. Una amenaça per a la democràcia que té l’ambició de devorar la resta de partits a banda i banda de l’espectre ideològic.

La versió completa d’aquest article ha sortit publicada a la revista ‘Eines’ 41, de la Fundació Josep Irla.

Si els pica... Que es rasquin!

Suma't al periodisme contra el poder

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebràs a casa la revista 'Temps' i la pròxima que publiquem (juny 2024)

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies