Càncer i altres malalties d’origen laboral: una epidèmia silenciada

A l’Estat espanyol, cada dia es vulneren els drets de centenars de persones que emmalalteixen com a conseqüència de l’exposició a agents tòxics i cancerígens al lloc de treball. La primera vulneració, evidentment, és la del dret a la pròpia salut i la integritat física. Per definició, les malalties derivades de l’activitat laboral són prevenibles. En condicions de seguretat, quan s’adopten les mesures de prevenció necessàries i es limita l’exposició al risc, ningú no hauria d’emmalaltir. Perdre la salut i, en algunes ocasions, la vida, com a conseqüència d’una patologia causada per l’activitat professional no és una fatalitat inevitable. És el punt final d’una política de prevenció insuficient. Però aquesta no és l’única forma de vulnerar els nostres drets. Existeix una altra forma sistemàtica de vulneració: la infradiagnosi de malalties, especialment càncers, com a patologies d’origen professional. Una situació amb múltiples agents implicats en la tasca d’invisibilitzar i reduir al mínim el nombre de persones a qui es reconeix que la feina, la seva activitat laboral, és la causant de la malaltia que pateixen i, per tant, reduir també al mínim el nombre de persones que obtenen el reconeixement i les prestacions que legalment els corresponen. Perquè la infradiagnosi de malalties professionals no és altra cosa que una estratègia perversa de reducció de costos econòmics en detriment de la classe treballadora.

Una distància abismal

Les estadístiques són un mirall fred i impersonal on mirar-se, però el retrat que obtenim és precís i revelador i, en algunes ocasions, dolorosament punyent. Segons dades de la Unió Europea, l’exposició laboral a agents cancerígens a la feina és causant de 120.000 casos de càncer anualment i provoca prop de 80.000 defuncions cada any, i esdevé la principal causa de mort relacionada amb la feina. Ara, apropem el focus a l’Estat espanyol. Les estimacions científiques assenyalen que 15.693 casos de càncer a Espanya durant el 2025 seran atribuïbles a exposicions laborals, amb més de 6.000 defuncions associades. I aturem-nos un moment per pensar en aquesta xifra dantesca i en el que representa: 6.000 persones mortes només per càncer, sense tenir en compte la resta de les defuncions que poden tenir l’origen en altres patologies i accidents de treball. Doncs bé, durant l’any 2024, l’Administració només es van reconèixer 106 casos de malaltia professional causada per l’exposició a agents cancerígens al lloc de treball. I el nombre de casos reconeguts el 2025 no variarà significativament. De fet, cada any són moltíssimes més les persones a qui es reconeix als jutjats l’origen laboral de les seves malalties, lesions o defuncions que no pas les que obtenen reconeixement en la via administrativa.

Només el 0,1% de les malalties professionals declarades a Espanya són càncers; som a la cua del reconeixement del càncer laboral a Europa

Aquesta diferència enorme, brutal i cruel entre el volum de casos assenyalats per la comunitat mèdica i científica i les xifres oficials de reconeixement posa de manifest de forma nítida i incontestable una infradeclaració alarmant i injustificable que s’accentua si comparem Espanya amb altres països europeus. A l’Estat espanyol, només el 0,1% de les malalties professionals declarades al nostre país són càncers, mentre que aquesta xifra s’eleva fins al 32% a Alemanya o l’11% a Àustria. Una comparació que ens situa a la cua del reconeixement del càncer laboral.

Càstig econòmic (i benefici per a les mútues)

La manca de reconeixement té conseqüències directes per a les persones treballadores i les seves famílies: se’ls impedeix l’accés a prestacions per incapacitat per un import econòmic més elevat i es dificulta que puguin reclamar compensacions econòmiques pels incompliments en matèria de prevenció i seguretat que puguin haver provocat les seves patologies. Sense aquest reconeixement, víctimes i familiars no tenen cap altra alternativa que recórrer a la via judicial per accedir a les prestacions i les indemnitzacions que se’ls haurien d’atorgar d’entrada, especialment quan parlem, per exemple, de patologies recollides al Quadre de malalties professionals com a conseqüències de riscos associats a determinades ocupacions.

Però la infradiagnosi no és una simple disfunció ni un cúmul d’alteracions estadístiques. En realitat, és un complex, precís i eficient mecanisme de trasllat de costos i de responsabilitats. El sistema actual permet que els costos econòmics provocats per la malaltia siguin transferits des de les empreses responsables de les exposicions laborals i les mútues col·laboradores a la ciutadania general. La consideració d’aquestes patologies com a malaltia comuna implica no tan sols que les prestacions derivades tinguin un import considerablement inferior (o no s’arribin a cobrar pels períodes de carència exigits), sinó també traslladar les despeses d’atenció sanitària al sistema públic, quan correspondria que fossin les mútues col·laboradores amb la Seguretat Social les responsables d’atendre la salut malmesa per causa de la feina.

Si ocultem la magnitud d’aquest greu problema de salut laboral, no podem dedicar els recursos que calen per a la prevenció

I aquesta dinàmica contribueix a retroalimentar una altra conseqüència negativa per al conjunt de les persones treballadores, com és el fet d’ocultar la veritable dimensió i magnitud del greu problema de salut laboral que patim. Si donem per bones les xifres oficials, tan allunyades de la realitat, no podem conèixer, per exemple, la incidència real del càncer d’etologia laboral i, per tant, facilita que no es destinin els recursos necessaris per a la prevenció. I això esdevé especialment greu si recordem, tal com fèiem a l’inici de l’article, que les patologies causades pel treball són, per definició, evitables si s’eliminen les exposicions a agents nocius.

Dones: l’etern oblit

Si la infradiagnosi afecta tota la població treballadora, el cas de les dones és encara més clamorós i revela una greu discriminació de gènere. Dels 106 casos de càncer laboral reconeguts el 2024, només 8 corresponien a dones, mentre que 98 van ser homes. Aquesta desigualtat reflecteix una absoluta falta de perspectiva de gènere en la investigació i la gestió del càncer laboral. El sistema actual està dissenyat a partir d’un model masculí de treballador industrial, ignorant les condicions laborals i les exposicions pròpies de sectors feminitzats.

Hi ha una absoluta falta de perspectiva de gènere en la investigació i la gestió del càncer laboral

El marc normatiu, concretament el Reial decret 1299/2006 (que regula el quadre de malalties professionals), és el millor exemple d’aquesta discriminació indirecta. El quadre inclou 33 patologies causades per agents cancerígens, de les quals dues són exclusivament masculines, però cap no és femenina. Això succeeix malgrat que existeix una evidència científica robusta que vincula determinats càncers que afecten majoritàriament o exclusivament les dones, com el càncer de mama i el càncer d’ovari, amb exposicions laborals a agents com plaguicides, radiacions ionitzants, treball nocturn o amiant.

L’exemple de l’amiant ho il·lustra perfectament: no ha estat fins a l’aprovació de la Directiva 2023/2668 que s’ha començat a reconèixer a escala europea que l’exposició a aquest material podia provocar càncer d’ovari. No obstant això, a Espanya, aquesta patologia continua sense incloure’s en el Quadre de malalties professionals, igual que passa amb el càncer de mama lligat a exposicions laborals. A més, la invisibilització s’estén a la triple invisibilització de les dones que van emmalaltir per exposició domèstica, rentant la roba contaminada dels seus familiars, un fet que els tribunals ja fa anys que reconeixen, però que continua essent invisible per a l’Administració.

Necessitem un canvi de paradigma

Aquesta combinació d’infradiagnosi generalitzada, trasllat de costos al sistema públic i discriminació activa contra les treballadores configura un escenari de desprotecció alarmant. No només el càncer és una “epidèmia silenciada”, sinó que és la principal causa de mort a la feina, amb més de 6.000 morts atribuïbles a exposicions laborals previstes per al 2025.

A més a més, l’exposició als agents cancerígens no acostuma a aparèixer de forma aïllada, sinó que el més comú és que les persones exposades ho estiguin de manera simultània a més d’una substància o un element susceptible de causar càncer, i el més freqüent és que l’exposició abasti fins a quatre agents cancerígens diferents, cosa que incrementa exponencialment el risc de patir la malaltia. Una exposició que afecta sensiblement més els treballadors i les treballadores dedicades a tasques manuals i que requereixen una menor qualificació, i que introdueix en aquest perillós joc de la ruleta russa un biaix de classe que cal afegir al de gènere que ja hem esmentat.

Davant d’aquesta situació, és imprescindible un canvi de paradigma en el sistema de reconeixement de les malalties professionals a Espanya. Cal adaptar urgentment el marc normatiu a la realitat del mercat laboral, incorporar la perspectiva de gènere en el diagnòstic i actualitzar el Quadre de malalties professionals per incloure-hi patologies amb una base científica demostrada, com el càncer de mama i d’ovari. Però abans de qualsevol altra cosa, molt abans de lluitar pel reconeixement de les víctimes, és necessari posar l’èmfasi en la millora de les polítiques de prevenció de riscos per tal que treballar segueixi sent una forma de guanyar-se la vida i no pas de perdre-la o veure malmesa la salut.