I si fem fora ICL, de què viurà el Bages?

Feina segura, ben pagada i localitzada. Això és el que aparentment ofereixen indústries com Ciments Molins a Sant Vicenç dels Horts, Dow Chemical a la seva planta de la Canonja, Repsol al complex petroquímic de Tarragona, la central nuclear d’Ascó i ICL al Bages. Malgrat que cap d’aquestes no està lliure de tancament, reestructuració sobtada o de processos d’externalització per aprimar la plantilla amb subcontractacions, així defineixen la seva força negociadora.

Aleshores, hi ha espai per fer-les fora plantejant una transició justa sortint del parany del capitalisme industrial?

Diversificar el monocultiu de manera justa

Prenguem com a referència la multinacional Israel Chemicals Ltd. (ICL), implantada al Bages, coneguda pels seus vincles amb el sionisme, la indústria militar israeliana, les vulneracions del dret internacional i l’incompliment de sentències mediambientals a casa nostra. És aquest el tipus d’empresa que volem a Catalunya? La resposta és no.

Malgrat el currículum d’ICL Group, la seva capacitat de xantatge es quantifica en els milers de llocs de treball que en depenen al Bages. Trencar el monocultiu requereix una cura especial amb la situació en què quedarien els treballadors industrials i, alhora, una proposta de diversificació econòmica que no es pot pensar des d’una ràtio 1 a 1: un lloc de treball industrial per un altre.

Desmantellar, restaurar, regenerar

El desmantellament industrial, la restauració i la regeneració són treballs especialitzats, intensius i poden durar anys. Per exemple, el magatzem de gas Castor, el projecte estafa de Florentino Pérez, té un pla de desmantellament de cinc anys i un pressupost de 250 milions d’euros. En el cas de la planta química d’Ercros a Flix, el desmantellament i la restauració dels fangs tòxics acumulats s’han allargat gairebé 20 anys, això sí, amb retards, sobrecostos i escàndols de corrupció.

Si abordem els runams salins de la mineria de potassa com els d’ICL, es requereix una estratègia combinada d’enginyeria minera, hidrogeologia i restauració ambiental per la retirada progressiva del material, la gestió de salmorres i la rehabilitació del sòl. Tot i que el debat sobre quina seria la millor opció per desmuntar els runams continua obert, la seva gestió implica, en qualsevol cas, monitoratge i manteniment durant anys.

De fet, si busquem una veritable recuperació de les funcions ecosistèmiques i una reconfiguració social, econòmica i territorial, és bàsic un treball tècnic de reconstrucció del sòl, la connectivitat amb hàbitats adjacents i la creació de corredors ecològics, entre altres actuacions. A més, s’ha d’assegurar una participació vinculant de la comunitat afectada i de les treballadores sota criteris d’una democràcia econòmica que desplegui infraestructures socioambientals o reforci les existents: des de parcs periurbans a centres d’interpretació i memòria.

La restauració i regeneració, alhora, haurien d’anar enfocades a impulsar una transformació agroecològica per la sobirania alimentària, el pilar més important de la transició justa. D’aquí en podrien sorgir activitats com la mateixa producció agrària ecològica, la ramaderia extensiva, l’elaboració artesanal de productes –formatges, conserves, pa, etc.–, la potenciació dels mercats locals, els bancs de llavors i vivers locals, etc.^

El redimensionament de l’aparell industrial no comporta una renúncia de l’activitat industrial. De fet, relocalitzar certes activitats i clusteritzar-les és més que necessari. Fabricar panells solars made in Catalonia és possible amb un alt percentatge de subactivitats relocalitzades. Cal recordar que, dels anys noranta ençà, la Unió Europea va passar de ser pionera en la fabricació fotovoltaica a deslocalitzar la producció a la Xina per l’afany corporatiu de maximitzar beneficis reduint els costos laborals i ambientals.

D’altra banda, la “desfabricació” requereix canvis en el disseny dels productes, límits en l’ús de minerals crítics i una responsabilitat ampliada del productor. Alhora, donar una segona vida als materials que formen part dels nostres béns de consum redueix la pressió sobre l’extracció primària i fa més circular el procés de nova fabricació. Existeixen experiències com la planta d’Umicore a Hoboken, Bèlgica, un projecte empresarial convencional on es recuperen or, plata, platí, pal·ladi, cobalt, níquel, liti i coure, que tampoc no està lliure de conflicte. A Catalunya, l’activitat és molt limitada i es concentra en la gestió dels residus i en la recuperació d’alguns metalls industrials com el ferro, l’alumini i el coure. També hi ha grups d’investigació, com Biometallum de la UPC de Manresa que estan desenvolupant processos de biotecnologia, autèntics digestors de metalls, que poden separar elements químics a baixa temperatura i amb un consum energètic molt menor en relació amb els procediments pirometal·lúrgics.

Necessitem diners

Necessitem combinar eines i instruments micro: títols participatius, crowdfunding i finançament comunitari, aportacions al capital social de cooperatives, etc.; amb elements més macro com poden ser els fons públics i la fiscalitat.

A la Unió Europea, el principal instrument de finançament és el Fons de Transició Justa (FTJ), dotat amb 17.500 M€ (2021–2027). A l’Estat espanyol li van correspondre 868 milions d’euros, gestionats majoritàriament per comunitats autònomes com Astúries, Aragó, Castella i Lleó o Andalusia. A Catalunya, tot i no ser un territori principal elegible pels FTJ, els fons s’integren dins programes de cohesió i transició verda orientats a la descarbonització industrial, la innovació i la rehabilitació ambiental. De tota manera, tenen un abast restringit –zones d’economia fòssil– i una quantia irrisòria comparats amb altres instruments com els fons NextGenerationUE que sumaven al voltant de 800.000 milions d’euros.

Pel que fa a la fiscalitat, un exemple és l’impost ambiental propi de la Generalitat de Catalunya aplicat a les instal·lacions energètiques amb impacte ambiental, incloent-hi les centrals nuclears d’Ascó i de Vandellòs. Una part dels ingressos d’aquest tribut es destina al Fons de Transició Nuclear de Catalunya, creat per finançar la diversificació econòmica i la transició energètica justa dels municipis situats en un radi aproximat de 30 km de les centrals. El fons redistribueix aquests recursos en forma d’ajuts a projectes industrials, renovables i d’economia local per compensar l’impacte del tancament progressiu del parc nuclear.

De fet, una fiscalitat justa hauria de fer pagar la transició a les empreses contaminants que tenen beneficis multimilionaris. En un sentit molt limitat, l’impost sobre els beneficis extraordinaris de les empreses energètiques en moments de crisi podria ser un primer pas que permetés portar a debat qui ha de pagar la transició.

El patrimoni industrial i l’orgull ecosocial

Finalment, tot el procés de transformació industrial i territorial es podria acompanyar amb el reconeixement de la mineria al Bages com a patrimoni industrial català, de la mateixa manera que les mines de carbó de Cercs, la mina de potassa Nieves a Cardona o la mina de plom Eugènia a Bellmunt de Priorat. Ara bé, aquest exercici de reconeixement també ha de ser de reparació històrica. D’una banda, s’han de compensar uns relats explicats a través dels emprenedors i els prohoms, amb les vivències, sovint extremes i deixant-se la vida, dels treballadors i treballadores que van permetre el desenvolupament miner. També de totes aquelles persones, principalment dones, que sostenien l’activitat minera de manera invisible, no reconeguda i no remunerada. D’altra banda, no es pot oblidar la immensa hipoteca ambiental que ha suposat l’activitat minera. Aquest exercici de memòria hauria de reforçar el principi de precaució i no repetició per a les futures activitats econòmiques no reproduïssin les dinàmiques del capitalisme industrial.

Tota aquesta dinamització també buscaria transformar l’“orgull miner”, un sentiment que es traspassa generació rere generació, per un “orgull ecosocial” que reconegui com a agent benefactor les persones i les activitats que acabin vertebrant l’economia del territori.

L’exercici és complex perquè cal descolonitzar un pensament hereu de la modernitat amb una idea de progrés vinculat al capitalisme industrial. Tanmateix, experiències com la del Collettivo di Fabbrica a Florència mostren que una altra via és possible: davant el tancament de la planta de components d’automoció GKN, els treballadors han impulsat una proposta de reconversió industrial des de baix, sota control col·lectiu i amb participació comunitària, orientada a la producció de panells fotovoltaics i bicicletes elèctriques de càrrega. El seu exemple demostra que un orgull ecosocial i industrial és possible.