Crític Cerca
Opinió
Alfons Pérez

Alfons Pérez

Investigador i activista a l'Observatori del Deute en la Globalització (ODG)

Tornem a rescatar les elits corporatives?

El model d'injectar diners públics als grans bancs que es va fer durant el període 2008-2019 es reprodueix ara per beneficiar les grans corporacions privades de tot Europa

02/10/2020 | 06:00

Ls seu del fons d'inversió BlackRock a Nova York / WIKIMEDIA COMMONS

Les converses quotidianes que tenim a diari sobre la situació de pandèmia semblen coincidir en que aquest curs 2020-21 serà d’impasse. Però, en realitat, aquest curs serà determinant. I és que actualment s’estan debatent i aprovant paquets exprés de polítiques, sota el paraigües de la lluita contra els múltiples efectes de la Covid-19, que escapen del debat i l’escrutini públic que requeririen. Moltes d’aquestes polítiques apuntalen actors corporatius, endeuten desmesuradament les institucions públiques, exposen a persones treballadores i posen en seriós risc la nostra privacitat i l’avenç en polítiques de gènere, medi ambient i emergència climàtica.

Vam rescatar bancs, ara toquen les grans corporacions

Ho vam veure durant el període de 2008 a 2019. En aquest període es van injectar diners públics als bancs per valor de 80.040 milions d’euros (0,6% del PIB de l’Estat espanyol), esgrimint el discurs fatalista del too big to fail: “deixar caure un banc sistèmic suposa l’esfondrament estructural de l’economia”.

En el context de la crisi sanitària actual, el model es reprodueix per beneficiar les grans corporacions. El Banc Central Europeu ha accelerat la màquina d’imprimir bitllets i, a més de la compra de deute públic, ha intensificat la compra de bons corporatius de les grans empreses europees, per un total de més de 230.000 milions d’euros. Entre les beneficiàries trobem les espanyoles Abertis, ACS, Amadeus, CEPSA, Enagás, Ferrovial, Iberdrola, Naturgy, Merlin Properties, Red Eléctrica de España, Repsol i Telefónica, entre altres (en aquest article a CRÍTIC, ho explicàvem fa poc). A l’Estat, l’Institut de Crèdit Oficial (ICO) ha repartit, a través dels bancs comercials, més de 150.000 milions d’euros en avals per prèstecs i compra de pagarès. Tot i que l’ICO no publica el detall de les seves operacions, podem saber que NH Hoteles ha rebut més de 250 milions, Iberia & Vueling, 758 milions, i el Real Madrid Club de Futbol, 100 milions d’euros.

De la mateixa manera, els més de 11.000 contractes d’emergència han repartir 2.058 milions d’euros amb assignacions ràpides que, per exemple, han suposat 35 contractes per quasi 5,5 milions per Clece, la filial d’ACS. I davant de tota aquesta despesa pública, s’aplana el camí per una nova onada de col·laboracions público-privades. De fet, el govern espanyol va crear el passat 31 de juliol un grup d’alt nivell per articular aquest tipus de col·laboracions que s’han demostrat nocives negatives per l’esfera pública. L’Estat s’ha demostrat incapacitat per gestionar aquestes fórmules complexes de contractació, donant-se casos de corrupció i endeutament públic il·legítim, i esdevenint una fórmula de privatització encoberta.

Per cert, darrera de totes aquestes empreses hi ha inversors internacional que vampiritzen qualsevol flux monetari. Per sobre de tots, BlackRock, el gestor de fons més gran del món i el que té més actius d’empreses fòssils. BlackRock està entre els 10 majors accionistes de 25 empreses de l’ÍBex-35.

Els riscos de no posar condicions als rescats

Sovint es defensen aquests mecanismes de rescat corporatius argumentant que s’han de conservar els llocs de treball però s’ha demostrat sobradament que els rescats no son garantia de res. Tot al contrari, els rescats poden suposar una pèrdua de drets en diferit si no van acompanyats de condicions clares. Cal fer referència al rescat de Bankia, el poc que s’ha recuperat, i com ja es dona per perdut amb la fusió/absorció amb CaixaBank?

De fet, una empresa espanyola d’un sector contaminant pot tributar a paradisos fiscals, també pot haver posat treballadores en ERTO malgrat tenir beneficis i directius amb els sous d’en Messi i, malgrat tot, rebre ajuts públics. A més, pot plantejar en poc temps el que sembla que serà una tendència global: reestructuracions de plantilla per afrontar la crisi i en post de la digitalització.

En altres paraules, en Florentino Pérez pot fer un “Nissan” o un “Sant-Gobain” malgrat haver-se beneficiat del BCE, de l’ICO i dels contractes d’emergència, amb el pretext de construir l’ACS del futur.

És possible intervenir en aquest context?

Certament, en aquest curs 2020-21, les finestres d’oportunitat s’obriran i es tancaran ràpidament, com a mínim en l’espai institucional. D’aquí a finals d’any es decidirà el repartiment de 560.000 milions d’euros a través de l’instrument de recuperació i resiliència de pla de recuperació europeu. Els països han de presentar les seves propostes per ser aprovades per la Comissió Europea i cal fer pressió perquè tinguin condicionalitats clares de justícia social, ambiental, climàtica i de gènere.

També cal posar en valor les victòries aconseguides en aquests temps. Una de ben significativa és la del Sindicat de Llogateres, que amb un l’ampli suport social de milers de persones i entitats, ha aconseguit que s’aprovi la Llei de mesures urgents en matèria de contenció de rendes en els contractes d’arrendament d’habitatge. Han aconseguit traduir una demanda social en mobilització i aquesta en incidència política per la consecució d’una llei. Si aquest és un dels camins per blindar drets, potser l’haurem de transitar.

A més, cal sumar-hi les propostes del feminisme a Euskadi per crear una “taula tècnica” per la crisi de cures accentuada per la COVID-19 i les assemblees ciutadanes pel clima que proposen els moviments de justícia climàtica, dues propostes que advoquen per fer un exercici de democràcia real alhora que fan de tallafocs a les propostes top-down i ens interpel·len a participar-hi. Sens dubte, no serà una sola cosa la que democratitzarà la resposta a la crisi. El que es ben segur és que el repte ja ha començat.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

En plena pandèmia, volem continuar fent un periodisme rigorós i que aposti per la profunditat. Et necessitem més que mai.

Subscriu-t'hi ara

Amb la modalitat anual, rebreu els podcasts de '5 dies de fúria' i el pròxim Dossier CRÍTIC 'Crisi o vida'

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Si continua navegant, suposa l'acceptació de la instal·lació de les cookies. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies