Votar o manifestar-se no pot costar un ull de la cara

Per a qui era a Catalunya, l’1 d’octubre de 2017 romandrà per a sempre a la memòria. Des de la perspectiva dels drets i de les llibertats, el referèndum va ser un acte de profunda significació democràtica. De manera pacífica, festiva i reivindicativa, milions de persones van sortir als carrers i es van concentrar als centres de votació, ocupats ja des de la nit anterior, per fer possible un gest tan senzill com essencial: dipositar un vot en una urna. Un exercici massiu del dret a la participació política, de la llibertat d’expressió i de reunió i, sí, també del dret a l’autodeterminació.

La resposta dels cossos i les forces de seguretat de l’Estat, però, va ser la violència i la repressió. Les imatges de les càrregues policials contra persones que alçaven els braços i corejaven “som gent de pau” van recórrer el món sencer. Des de primera hora del matí, el dispositiu de Som Defensores va començar a rebre trucades i informació de les observadores desplegades als diferents centres de votació de Barcelona. La xarxa s’havia creat poques setmanes abans davant del temor, ben fonamentat, que el desplegament de 10.000 policies nacionals i guàrdies civils comportés un ús desproporcionat de la força. No ens vam equivocar. Entre aquell dia i els quatre següents, 1.066 persones van ser ateses pels serveis de salut a Catalunya com a conseqüència de l’actuació policial.

Una d’elles va ser en Roger Español, que va rebre un tret de bala de goma a l’ull dret. La brutalitat policial d’aquell dia és, per a ell, molt més que un record: en duu l’empremta al rostre.

De tots els procediments oberts a Catalunya pels fets de l’1 d’octubre, aquest serà l’únic que arribarà a judici; la resta han estat arxivats

Nou anys després, la seva mutilació arribarà a judici. De tots els procediments oberts a Catalunya pels fets de l’1 d’octubre, serà l’únic que arribarà fins a aquest punt. La resta han estat arxivats. Alguns, fruit de la inactivitat judicial que ni tan sols els va arribar a investigar. D’altres, per una interpretació de la Llei d’amnistia contrària als estàndards del Tribunal Europeu de Drets Humans, que prohibeixen amnistiar els tractes inhumans o degradants.

Aconseguir que els quatre policies responsables de la mutilació d’en Roger s’enfrontin a un tribunal no ha estat gens fàcil. Des d’Irídia vam destinar 1.800 hores a analitzar les imatges de la càrrega. La quantitat de periodistes que caminaven al seu costat o es trobaven a l’altra vorera del carrer de Sardenya ens en donaven la clau: el moment del tret i l’agent que el disparava havien quedat enregistrats. Però ens calia identificar-lo. El seu número professional només constava a l’esquena de l’uniforme. La cerca va ser ingent. Vam revisar vídeos i fotografies una vegada i una altra, del dret i del revés, fins que vam aconseguir individualitzar l’escopeter i identificar els seus comandaments. També vam poder acreditar que havia disparat dues vegades abans. Tres trets. El tercer, a 14,12 metres i amb un resultat fatal.

L’argument del jutge instructor que es tractava d’una imprudència no se sostenia, i així li ho va fer saber l’Audiència Provincial. De fet, si aquest procediment no s’ha arxivat, és perquè la Llei d’amnistia exclou els actes dolosos que hagin provocat la pèrdua o la inutilitat d’un òrgan principal. Aquest serà el nucli del judici: determinar si el tret va ser intencionat, tal com sostenim les acusacions; si va ser imprudent, o si, com defensa el Ministeri Fiscal, va estar justificat pel compliment d’un deure.

El Ministeri Fiscal, que representa l’interès general, defensa que l’acció policial va estar justificada pel compliment d’un deure

Disparar un projectil potencialment letal contra una persona que s’està manifestant, a una distància clarament antireglamentària, justificat pel compliment d’un deure. Aquesta és la postura de qui representa l’interès general i hauria de vetllar per la reparació de les víctimes.

Aquí rau la importància d’aquest cas. Ens hi va que es faci justícia per a en Roger, però també que s’estableixin els límits de les actuacions policials en una societat democràtica. Ens hi va reconèixer totes aquelles persones que van ser agredides pel fet d’exercir drets fonamentals. Ens hi va deixar clar que votar o manifestar-se no pot costar un ull de la cara.

La recollida de signatures del manifest “10.000 policies, 1.066 persones ferides, 1 judici: 1 d’octubre, ni oblit ni impunitat” neix amb aquest objectiu: acompanyar en Roger i aconseguir que la demanda de justícia i reparació sigui aclaparadora.

Com també ho és la convicció que la mobilització social massiva en defensa dels drets humans que va guiar el Primer d’Octubre és avui més necessària que mai, en un context en què els discursos d’odi, l’autoritarisme i la violència guanyen espai arreu del món.