Crític Cerca
Opinió
Anna Surinyach

Anna Surinyach

Fotoperiodista i editora gràfica de la revista ‘5W’

Democratitzem les mirades

La visió que ens hem fet del món, i sobretot del Sud, l’ha construït un col·lectiu de professionals que, tot i tenir diferents estils i enfocaments, ha mantingut una mirada força homogènia

20/08/2020 | 07:00

Foto-portada del web de la fotoperiodista Anna Surinyach / ANNA SURINYACH

“Ser un nen orfe desnodrit a Biafra és trobar-se en una situació miserable, però ser un nen orfe desnodrit i albí a Biafra és una situació que no té descripció.” Amb aquestes paraules el fotògraf britànic Don McCullin explicava una de les imatges que va posar rostre a la fam de milions de persones l’any 1969 durant la guerra que va patir el país, que es va separar temporalment de Nigèria.

A la imatge —potser alguns la recorden—, s’hi veu un nen albí de nou anys en un estat de desnutrició greu, dempeus, recolzat en una paret i amb una llauna d’aliments tancada a la mà. L’escena està disparada des de dalt cap a baix, angle que encara accentua més la vulnerabilitat del protagonista. Sobre aquesta imatge, John Berger, autor de l’obra Maneres de mirar, va escriure que no acusava ningú en concret, però alhora ens acusava a tots.

El món ha estat fotografiat majoritàriament per homes blancs occidentals de classe mitjana-alta

Les imatges que el fotògraf britànic va fer a Biafra van provocar que milers de persones es manifestessin als carrers dels països occidentals i que comencés a arribar-hi l’ajuda. La imatge i Don McCullin han estat referents per a mi; però, segurament, si avui rebés aquesta fotografia, no la publicaria. Quantes vegades hem vist la desnutrició fotografiada de la mateixa manera? Interpel·len algú aquestes imatges en ple segle XXI? Vull pensar que sí, però cada cop l’efecte d’imatges d’aquest estil és menor. Per què seguim, doncs, utilitzant i mirant l’anomenat Sud amb el mateix angle que ho va fer Don McCullin als anys seixanta?

Actualment, segons Kira Pollack, directora de fotografia de la revista Time, es produeixen en un any més imatges que les que s’han produït durant tota la història: un bilió. L’ús de la fotografia s’ha democratitzat: cada cop més persones tenen una càmera que els permet explicar el món des de la seva perspectiva. Però quines són les mirades que ens arriben? Un dels poders que té la fotografia és que a través seu es pot canviar com veiem els altres, aquelles persones que no coneixem, que no formen part del nostre cercle més proper. Aquesta és la màgia de la nostra professió, però de vegades es converteix també en el seu defecte principal.

Quina ha estat la mirada dominant durant el segle XX? El fotoperiodisme, com moltes d’altres, és una professió masculinitzada: el món ha estat fotografiat majoritàriament per homes blancs occidentals de classe mitjana-alta.

La visió que ens hem fet del món, i sobretot del Sud, l’ha construït un col·lectiu de professionals que, tot i tenir diferents estils i enfocaments, ha mantingut una mirada força homogènia. Ha fotografiat el Sud amb la mirada del Nord. Les imatges que han creat han servit per denunciar, remoure consciències, canviar les coses i obrir els ulls, però fins a quin punt les imatges que la indústria i la societat hem convertit en icòniques han ajudat a estereotipar “l’altre”?

La fotografia s’ha democratitzat, sí, però ara hem d’anar un pas més enllà i democratitzar les mirades

Durant més d’una dècada he fotografiat moviments de població en diferents parts del món. He intentat sempre treballar des de la humilitat i el respecte, però no n’hi ha prou. Quan miro les imatges, em pregunto constantment quin efecte tenen les fotografies que fem a les fronteres i a les rutes. Com fotografiem la gent en moviment? Serveixen aquestes imatges perquè la nostra societat conegui qui hi apareix o hi connecti?

La majoria de les fotografies que generem té una lectura única: una massa homogènia de persones intentant creuar fronteres, ja sigui per mar, per terra, amagats sota camions o saltant tanques. Hem vist les mateixes imatges repetides massa vegades. La fotografia pot canviar realment com veiem les persones: el repte és treballar per eliminar la saturació d’imatges repetitives i buscar noves narratives visuals que trenquin estereotips. Hem de pensar i buscar noves maneres d’explicar històries. Hem d’evitar la mirada única. La fotografia s’ha democratitzat, sí, però ara hem d’anar un pas més enllà i democratitzar les mirades.

*Aquest article va aparèixer originalment publicat a la revista en paper ‘Justícia Global’, editada per CRÍTIC i Lafede.cat – organitzacions per a la justícia global.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

En plena pandèmia, volem continuar fent un periodisme rigorós i que aposti per la profunditat. Et necessitem més que mai.

Subscriu-t'hi ara

Amb la modalitat anual, rebreu el pròxim Dossier CRÍTIC 'Crisi o vida' (novembre 2020)

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Si continua navegant, suposa l'acceptació de la instal·lació de les cookies. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies