Crític Cerca
Opinió
Anna Pacheco

Anna Pacheco

Periodista i escriptora

“We’re a happy family”

Viure és un problema. Hauria de ser tot més fàcil. Una casa simplement no hauria de ser un tema de conversa

08/07/2024 | 17:00

Ens havien convidat a la inauguració d’un pis. D’un pis en propietat. I això ho canviava tot: les mudances successives produïdes per un nou contracte de lloguer no generaven ja gens d’impressió i, per descomptat, no haurien aconseguit mobilitzar l’àvia —les dues àvies—, tot el seguici de ties i oncles i les cosines, que gairebé estaven al complet. De manera que hi érem vint-i-sis persones palpant un sòcol amb retroil·luminació LED, amuntegades en un passadís. La Marina i el Julio encenien i apagaven els llums d’un interruptor, agafats de la mà. “Veieu com funciona tot? Ho veieu, o no?”.

Tampoc no es tractava del canvi d’immoble típic després d’una ruptura. Davant els daltabaixos amorosos, aquí es responia gairebé sempre amb una barreja de sorpresa (què ha passat?), punitivisme (qui ha estat?), supremacisme consanguini (bé, ara l’important és ell o ella) i progrés sentimental (segur que troba algú millor). Ningú no parlava de l’immoble de després, o també denominat “de transició”. És cert que en aquesta família sempre es jugaven les mateixes cartes: compartir pis amb desconeguts o amics, o tornar a casa dels pares, i tots els supòsits es consideraven igual un tipus de descens. Cap membre, ni per més il·lustre que fos dins d’aquest nínxol, i per il·lustre sempre es referien a haver trepitjat la universitat, vivia sol o havia viscut mai sol. Així eren les coses.

“Però això no tenia res a veure amb el desamor; més aviat tot al contrari: hi havia unes escriptures signades”

Però això no tenia res a veure amb el desamor; més aviat tot al contrari: hi havia unes escriptures signades. Un desemborsament comunitari d’estalvis que implicava tres parelles, comptant pares i sogres. Un nou compte al Banc Sabadell a 48 anys vista. I una estora que donava la benvinguda al pis, en la qual es podia llegir “We’re a happy family”. Hi havia allà una reafirmació agressiva, una mena de provocació silenciosa. Els convidats hi vam entrar trepitjant-la, netejant-nos les soles de les sabates. També hi havia un obsequi sobre el moble del saló: un robot de cuina pagat entre dotze, que indicava que allò era prou seriós. Tot era “a estrenar”, també aquest tipus concret de felicitat.

Ràpidament, la conversa dins de l’immoble va virar sobre el mateix immoble: es va parlar de plaques de cocció, d’un nou prestatge (que estava per arribar), de reparacions futures (quan hi hagués diners), de la tauleta ovalada del balcó, que per a alguns era en realitat una terrassa, la qual cosa va donar pas a un debat estimulant sobre les diferències entre un balcó i una terrassa. Se’n va dir el Debat de la Terrassa.

“Els diners perden valor si els deixes en el banc. No t’ho han explicat, això?”

—Per què es compren els pisos? —El cosí 7 va haver de fer aquesta pregunta, i entre dir això i deixar anar un malefici no hi havia cap diferència.— Vull dir que per què comprem pisos, per què es compren els pisos, per què tants diners en un pis, etc.

El cosí 7 era jove i acabava les frases així. Tothom el va mirar amb ulls escandalosos, sufocats. El pis es va omplir d’un ressò estrany.

—És que hi ha una altra manera de viure?

—Comprar un pis és el que un ha de fer amb els seus diners. És un actiu segur. Els diners perden valor si els deixes en el banc. No t’ho han explicat, això? —va dir l’oncle 5, fals autònom a SEUR i segrestat per un algoritme d’empresari.  

—Bé, per a això has de tenir diners al banc, ha ha! —va dir la tieta 4; mare soltera i acostumada a viure de lloguer, formava part de l’ala més empobrida de la família.

—Nosaltres sempre hem estat molt feliços —es van sumar, a l’uníson, el matrimoni format per l’auxiliar d’infermeria i el taxista, que a principis dels 2000 havien aconseguit comprar un pis extra—, i, si a més, tens la sort de poder comprar per a invertir… el pis es paga sol.

—Disculpeu, però a què us referiu quan dieu “es paga sol”? —s’hi va sumar impulsivament una cosina, la 8 o 9, que era casualment també llogatera.

—La sort, la sort… —va dir algú, no sé qui. 

—Nosaltres sempre hem estat molt feliços. —De vegades el matrimoni es quedava encallat, com en un glitch.— Hem tingut sort, sí, però també hem estat molt bons propietaris, fantàstics, diria…

“L’únic defecte és que el seu món els havia quedat massa semblant a ells, ple de dissenyadors gràfics i de poetes”

La Marina i el Julio ens van mirar a tots, com per calmar el temporal. Es van fer un petó a la boca i es va produir una ovació. Després, van proposar fer una visita a l’habitació del nen, encara sense nen. Així que vam tornar a ocupar el passadís, com en processó, fins a l’anomenat “quartet”. Tothom va acordar, ara envoltats d’una sanefa de girafes i llunes, que tot allò que ens envoltava era, en definitiva, una bona compra. I després, vam anar a menjar cassoletes de salmó i rotllets de pasta de full de pernil i formatge.

—Nosaltres apostem per un model cooperatiu, creiem en el suport mutu —van dir la cosina 10 i la seva parella, que havien estat molt callats i que eren dissenyadors gràfics i poetes—. Creiem en altres mons possibles.

L’únic defecte és que el seu món els havia quedat massa semblant a ells, ple de dissenyadors gràfics i de poetes. La proposta no va convèncer el cosí 7. Però alguns altres membres de la casa (menys lligats a la idea de comprar un immoble, o simplement amb diners insuficients, si més no, per imaginar-lo) van valorar positivament la iniciativa.

—Són hippies —va murmurar algú.

—No és veritat. Són lluitadors. És important, la lluita.

—I també abaixar els preus dels lloguers! —van dir unes quantes llogateres, velles i joves, ja agrupades en el mateix costat de la taula.

“L’àvia va insistir que la compra d’un pis sempre havia estat un motiu d’orgull. A celebrar, es va dir”

El cosí 7, l’agitador, va dir que tot era un embolic i que s’estava marejant i que ell només havia fet una pregunta sin más. Només tenia 15 anys, així que va anunciar que se n’anava amb els seus amics a beure alcohol. El pis sencer es va acomiadar de la criatura, amb crits i afalacs. “Està maco i sobretot alt”, va dir una àvia. I així es va sentir el cop de porta. I, després, el silenci. L’altra àvia va dir que no s’havia assabentat de res de la conversa anterior.

—Viure és un problema. Hauria de ser tot més fàcil —va afirmar l’oncle 2, conegut delegat sindical en una empresa de logística—. Una casa simplement no hauria de ser un tema de conversa. Aquesta és la meva opinió. Aquesta, i que tots teniu d’alguna manera estranya la raó…

Algú va acusar l’oncle 2 de posar-se massa filosòfic, però més o menys es va entendre el que volia dir, i més o menys se li apreciava així.

—Hauríem de parlar d’altres coses, això. Això. —A poc a poc s’hi van anar sumant suports intergeneracionals a l’oncle 2.

—Per exemple? —van dir la Marina i el Julio—. Us parlem de la prestatgeria? Del pladur? Del capçal? Del que està per arribar? Tenim moltes idees al cap!

—No, no, no, d’altres coses! —L’oncle 2 s’estava cabrejant.— Hauríem de poder parlar d’altres coses, fer altres coses amb el nostre temps.

El flamant immoble es va quedar altra vegada en un silenci amarg. Encara que érem vint-i-sis (ara vint-i-cinc), ningú no va voler seguir la conversa. L’àvia va insistir que ella no se n’estava assabentant. Que la compra d’un pis sempre havia estat un motiu d’orgull i que no entenia aquestes cares llargues, de moniatos. A celebrar, es va dir. I es va posar música alta. I la inauguració, a poc a poc, es va fer més festiva. El cosí 7 s’havia deixat la porta oberta, així que, si enfocaves bé la vista des del passadís, podies veure’l una altra vegada, el text, les paraules, la sentència de mort: “We’re a happy family”.

* Una versió d’aquest relat inèdit apareix publicada a la revista ‘Habitar’, editada per CRÍTIC i Pol·len Edicions i disponible a la nostra Botiga. Si sou subscriptors/ores de CRÍTIC, us l’enviem gratuïtament a casa. 

Periodisme pel dret a l'habitatge

Suma't a CRÍTIC i t'enviem a casa la nova revista 'Habitar'

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebràs a casa la revista 'Habitar' (2024) i la revista 'Emergència' (2021)

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies