09/12/2024 | 13:49
Escrivim aquest article mentre arreu s’estén la notícia de la caiguda del règim de Baixar al-Assad a Síria. En 10 dies ha passat allò que en 13 anys de guerra semblava impensable.
Des que va començar la guerra de Netanyahu contra el poble palestí, nombroses veus han posat el focus en el perill de la regionalització del conflicte. Dels molts elements que han portat a la caiguda d’Al-Assad, creiem important posar el focus en aquesta regionalització, però sobretot en el paper del règim de Recep Tayyip Erdoğan [president turc], que, des de fa anys, ha declarat la guerra al poble kurd per la via de la repressió a Turquia i la del finançament a diferents grups armats al nord i a l’est de Síria.
Si fa 13 anys va començar la guerra a Síria, en fa 12 que es va iniciar la revolució a Rojava, que s’ha traduït en l’existència de l’Administració Autònoma i Democràtica del Nord i de l’Est de Síria (DAANES), liderada pel moviment d’alliberament del poble kurd. Durant tots aquests anys, han treballat per consolidar el projecte, malgrat els diferents atacs soferts i la indiferència de la majoria de les potències internacionals. Aquestes només van fixar la mirada a la zona quan el 2014 l’ISIS [sigla en anglès que correspon a Islamic State of Iraq and Syria] avançava i Kobanê es va convertir en el símbol de la resistència al gihadisme: les unitats d’autodefensa van mostrar al món un poble decidit a construir una alternativa política i social democràtica que incorpora les minories i dona un paper rellevant a les dones. I, després, l’oblit.
El 2018, diversos grups armats finançats per Erdogan van envair Afrin, un dels cantons de Rojava, i van provocar, entre d’altres, desenes de milers de desplaçats, i així l’Estat autoritari turc aconseguia controlar les dues parts de la frontera entre Turquia i Síria. Materialitzava la seva amenaça d’iniciar una guerra silenciosa contra el moviment kurd, tot aprofitant la debilitat del règim d’Al-Assad i la indiferència de la comunitat internacional un cop l’amenaça de l’ISIS havia desaparegut de l’agenda.
Aquests dies es parla molt de rebels. Sense menystenir l’oposició civil al règim d’Al-Assad que ha estat reprimida contundentment durant anys, qui ha liderat aquestes darreres dues setmanes l’ofensiva que ha fet caure el Govern sirià han estat dos grups armats amb el finançament i el suport de potències internacionals, la qual cosa ha convertit la guerra de Síria en el que s’anomena “guerra de proxies” i, per tant, constata que, més enllà del que passa a l’interior del país, darrere hi ha un entramat d’interessos geoestratègics a la regió.
Erdogan augmenta el seu poder i control a Síria i veu l’oportunitat d’intensificar la guerra contra el moviment kurd
El que els principals mitjans de comunicació han anomenat “rebels” són dos grups armats: l’HTS (Hayat Tahrir al-Sham), una escissió d’Al-Qaida i d’Al-Nusra, és a dir, gihadistes, i amb vincles amb Erdogan, i l’SNA (l’Exèrcit Nacional de Síria), un grup format i finançat pel règim autoritari de Turquia. Són aquests últims els responsables de la invasió a Afrin i dels atacs sistemàtics al poble kurd els darrers anys i de la destrucció d’infraestructures bàsiques al nord i a l’est de Síria. A l’altre costat de la frontera, l’Estat turc acumula més de 10.000 presos polítics, majoritàriament vinculats al moviment kurd, amb l’aïllament d’Abdullah Öcalan com a màxim exponent, il·legalitza partits polítics pel simple fet de defensar el poble kurd arreu, i, els darrers mesos, Erdogan s’ha dedicat a perseguir i empresonar alcaldes kurds elegits democràticament.
La caiguda d’Al-Assad obre un nou escenari a Síria, però té també uns impactes enormes a l’Orient Mitjà, per al Líban, per a l’Iran, per a Palestina, per a Israel, i també per a Rússia, per als Estats Units i per a la Unió Europea. I, evidentment, per a Turquia. Gràcies als seus aliats de l’HTS i de l’SNA, Erdogan augmenta el seu poder i control a Síria —no es pot ignorar la seva voluntat de recuperar la influència del que en el seu moment va ser l’Imperi otomà, i del qual Síria va formar part fins al principi del segle XX—, però no només això: davant la crisi econòmica turca, aconsegueix fer retornar milers de refugiats sirians que fa anys que (mal)viuen en el territori turc, i veu l’oportunitat d’aprofundir en un dels seus objectius principals: la guerra silenciosa contra el moviment kurd.
El període de transició que s’obre a Síria hauria de requerir la participació de les diverses comunitats que formen la població siriana: àrabs sunnites, alevites àrabs, cristians, les comunitats druses i la població kurda, conjuntament amb la resta de les minories, sense tuteles. Però, mentre la caiguda del règim d’Al-Assad genera titulars sobre la fi de la guerra a Síria, els atacs de l’SNA a Rojava no han cessat. Turquia, que parla de transició pacífica a Síria, no abandona la seva pròpia guerra. L’aviació turca és la responsable de bombardejar, activament, la regió de Manbij per donar cobertura a l’SNA, fet que podria no tenir aturador fins a ocupar tot el territori de la DAANES. Si això passa, es corre el risc de perdre l’única proposta de convivència de tota la regió, un model on coexisteixen diverses comunitats, que precisament podria servir de referent per a la Síria democràtica del futur.
El de Catalunya va ser el primer parlament del món que reconeixia l’Administració dels kurds al nord i a l’est de Síria
Aquestes darreres dues setmanes, les desenes de milers de desplaçats que el 2018 van fugir de l’ofensiva turca a Afrin s’han vist obligats a desplaçar-se de nou i buscar refugi a la zona de la DAANES. L’Administració, que treballa per defensar-se dels atacs dels grups que tenen el suport de Turquia, gestiona també una nova crisi humanitària, amb més de 120.000 persones desplaçades a la regió. Per això, fa uns dies que diversos grups parlamentaris van demanar al Govern de la Generalitat que activés els mecanismes d’ajuda humanitària i els canalitzés a través de Heyva Sor, la Mitja Lluna Roja Kurda, la principal organització desplegada sobre el terreny per assistir aquestes persones desplaçades.
L’octubre de 2021, el Parlament de Catalunya va reconèixer l’Administració Autònoma i Democràtica del Nord i de l’Est de Síria. Es va convertir en el primer parlament del món que posava al mapa el projecte d’emancipació que representa. De la mateixa manera que Catalunya va ser pionera en el reconeixement de l’apartheid d’Israel al poble palestí, va ser capdavantera en el reconeixement d’una Administració i proposta política que treballa per democratitzar la regió que incorpora el Kurdistan i que construeix una alternativa emancipadora per als pobles de la regió. Davant l’amenaça de l’HTS i de l’SNA, i, per tant, de Turquia, d’ocupar la regió de Rojava, estem obligats a alçar la veu pel poble kurd.
