08/10/2026 | 07:00
El 22 de setembre passat va deixar una fotografia per a la història: Donald Trump i Delcy Rodríguez es reunien a l’hotel Palace de Nova York gairebé 9 mesos després que el Govern dels Estats Units d’Amèrica (EUA) segrestés el president Nicolás Maduro amb una operació especial que va bombardejar Caracas i va provocar més de 100 morts, entre els quals, 32 funcionaris cubans membres del cercle de seguretat de Maduro.
Les imatges de Rodríguez somrient al costat de Trump a poc més de 15 quilòmetres de la presó on Maduro i la seva esposa, Cilia Flores, es troben empresonats des del 3 de gener de 2026 van aixecar polseguera a banda i banda ideològica, així com innumerables interpretacions, incloent-hi anàlisis de simbologia sobre els seus gestos i la comunicació no verbal. El puny esquerre tancat de Delcy Rodríguez i el seu gest fent una “v” amb l’inrevés de la mà dreta es van interpretar com un missatge de resistència.
Ja abans de la foto, les actuals autoritats veneçolanes van voler fer ús dels símbols. Delcy Rodríguez va aterrar amb una jaqueta on duia estampada la imatge de Mafalda per transmetre la idea que arribava a la 81a Assemblea General de les Nacions Unides (AGNU) emulant l’actitud irreverent de la icona del còmic. L’esperit de Chávez estava representat, a més, en una bufanda vermella que vestia la presidenta encarregada i que el mandatari també es posava en les seves visites a l’estranger.
Des del compte oficial de l’Assemblea Nacional a Instagram es van publicar imatges que resumien, amb la sintaxi bàsica de la intel·ligència artificial, l’objectiu del missatge: la presidenta encarregada, com Mafalda, defensava que un altre món és possible, “parlava sense parlar” i mostrava orgull de la cultura sud-americana. La seva roba esdevenia una “jugada mestra” del soft power. Aquesta idea va ser replicada en diversos comptes de la propaganda no oficial. Per acabar-ho d’adobar, la imatge d’una Delcy-Mafalda va ser utilitzada per explicar al poble chavista les fites de la seva visita a l’ONU, que incloïa reunions bilaterals amb el Fons Monetari Internacional (FMI), el Banc Mundial o el Banc Interamericà de Desenvolupament (BID).
En el seu discurs a l’ONU, Rodríguez no va fer cap esment directe de Nicolás Maduro, de Cilia Flores, d’Hugo Chávez o del chavisme
És evident que, quan els símbols tenen prou potencialitat per parlar per si mateixos, amb un missatge inequívoc i coherent, no cal explicar-los. La necessitat d’aclarir-los i de centrar la campanya comunicacional en les formes, i no en el fons, apareixia, doncs, com un control de danys dirigit a apaivagar l’impacte simbòlic, encara més gran, de la fotografia que vindria amb Trump. Però la construcció d’una imatge de rebel·lia a través dels gestos no va poder contrarestar la idea preexistent, i persistent, de la submissió de les actuals autoritats veneçolanes a l’Administració de Donald Trump que es va escenificar a Nova York. Una idea que es va confirmar quan Delcy Rodríguez va pujar al cadafal de l’AGNU el 23 de setembre.
El discurs de Delcy Rodríguez a l’ONU: les paraules sobre els símbols
El discurs de Delcy Rodríguez a l’ONU, el primer llegit per un cap d’Estat veneçolà des que Nicolás Maduro trepitgés la mateixa estrada per últim cop el 2018, va dissipar molts dubtes sobre el rumb que entoma la República Bolivariana de Veneçuela. Primer, pel que no hi va dir. Rodríguez no va fer cap esment directe de Nicolás Maduro, de Cilia Flores, d’Hugo Chávez o del chavisme. El bombardeig de Caracas i el segrest del president veneçolà van ser qualificats, junt amb els terratrèmols de juny, com a “grans i doloroses proves” que, en cas dels atacs dels EUA, tindria el seu origen en “l’estrangulament de la política interna i la confrontació aguditzada amb els Estats Units d’Amèrica”. La tradicional denúncia de les ingerències imperialistes dels EUA que havia caracteritzat les intervencions de Veneçuela en aquest marc va desaparèixer producte del canvi en la relació bilateral.
Segon, pel que sí que hi va dir. Els agraïments a Donald Trump “per la seva disposició a reprendre el camí de les relacions diplomàtiques i de cooperació amb Veneçuela” van ser un cop de puny a l’estómac per a les bases chavistes, però no sorprenen a qui hagi seguit el nou moment de la política d’ambdós països. Les autoritats al càrrec de Veneçuela han apostat per aprofitar el pragmatisme de Trump, que per sobre el canvi de règim vol aconseguir el control petrolier i expulsar els competidors extracontinentals, per encetar una nova etapa “win-win” per als dos estats, en paraules expressades pel president de l’Assemblea Nacional, Jorge Rodríguez, fa mesos.
Delcy Rodríguez, a diferència de Mafalda, va parlar a l’ONU fent seu el vocabulari del poder
La nova etapa, però, està determinada pels interessos dels EUA com a superpotència imperialista que, ara per ara, controla de facto l’agenda política veneçolana en un pla de tres fases (estabilització, reconstrucció i transició democràtica) dirigit personalment per Marco Rubio, la cara més ideològica de l’Administració de Trump. Per això, Delcy Rodríguez, a diferència de Mafalda, va parlar a l’ONU fent seu el vocabulari del poder i posant en primer lloc els temes centrals que marquen la política exterior dels EUA a l’Amèrica Llatina i al Carib: “el relacionament energètic, la promoció de la seguretat, la lluita contra el crim transnacional i la cooperació econòmica”. Això sí, afegint-hi “en benefici dels dos pobles i del nostre continent”. Un benefici mutu que, com la història i l’actualitat s’encarreguen de demostrar, no ha estat mai així.
La crida que va fer Delcy Rodríguez a “reconstruir i sostenir relacions de respecte i d’igualtat” amb els EUA xoca amb una realitat en què la negociació diplomàtica està portant al retorn de Veneçuela als mercats i organismes financers internacionals tutelada pels EUA. Un país que està fent un espoli dels recursos veneçolans en benefici de les seves empreses, que va dosificant l’aixecament de les més de mil mesures coercitives unilaterals amb comptagotes i que confia a les actuals autoritats veneçolanes la tasca de facilitar el marc legal que afavoreixi les condicions d’entrada de les inversions estatunidenques.
Del replegament tàctic a l’aposta estratègica?
Els dirigents veneçolans han defensat que es troben en un “replegament tàctic” davant l’asimetria de forces, la incapacitat de combatre militarment el principal exèrcit mundial i la voluntat de no vessar més sang del poble. A banda de la intervenció militar del 3 de gener, precedida per l’operació Llança del Sud, que va executar extrajudicialment desenes de pescadors en nom de la suposada lluita contra el narcotràfic que suposadament emparava el Govern veneçolà, segons els EUA, s’ha de tenir en compte que la capitulació de Veneçuela s’ha treballat durant anys a través d’una guerra multifactorial que ha tingut en l’ofegament i l’aïllament econòmics el seu punt central. Sense entendre com s’ha portat el país a aquest punt límit, en una estratègia estatunidenca de “màxima pressió” sostinguda i esperonada per la major part de l’oposició veneçolana, no es pot entendre la resposta pragmàtica de l’actual lideratge veneçolà i dels sectors del chavisme que li donen suport.
Tanmateix, les paraules de Delcy Rodríguez es van endinsar en un terreny on sembla abraçar les lectures que presenten la Revolució Bolivariana igualment responsable d’una situació política actual caracteritzada per l’”extremisme i la intolerància”. Un “país dividit en trinxeres” que s’ha de superar per anar cap a un “nou temps polític” que pren forma de “transició democràtica”. Amb frases que fan l’ullet a la Transició espanyola, Rodríguez va afirmar que la seva via no és la ruptura, sinó “la transformació conduïda amb fermesa des de les mateixes institucions” on “la legalitat pot ser el camí cap a una millor legalitat”, evocant el famós “de la llei a la llei”, de Torcuato Fernández-Miranda, que va inspirar la Llei per a la reforma política que a Espanya va acabar desmuntant les estructures de l’Estat franquista a través de les mateixes institucions del règim.
El replegament tàctic esdevé, doncs, una oportunitat per a l’aposta estratègica: salvar la República sacrificant la Revolució
Però fer paral·lelismes amb una dictadura i parlar de “transició democràtica” en el cas de Veneçuela és problemàtic perquè implica assumir que abans no hi havia democràcia. De fet, el discurs de Delcy Rodríguez a l’ONU, en què defensava la seva “responsabilitat històrica” en conduir Veneçuela cap a “una etapa de democràcia plena, reconeguda pel seu propi poble i pel món”, significa adoptar la versió opositora de negació de la natura i legitimitat democràtica de la V República que es va iniciar quan Hugo Chávez va arribar a la presidència i va sotmetre a votació una nova constitució el 1999. A més, suposa obviar que tot procés revolucionari desencadena forces contrarevolucionàries que, a través de cops d’estat, sabotatges, magnicidis, guerra econòmica i de propaganda, etc., farà tot el possible per posar fi a la possibilitat de canvis favorables als pobles. Aquest suposat posicionament intermedi és una presa de partit ideològic amb conseqüències polítiques.
Més que un exercici útil d’autocrítica de les errades del procés bolivarià, el discurs de Rodríguez, farcit de la idea de construcció del “renéixer de Veneçuela”, es pot interpretar com una impugnació total al chavisme i a la mateixa Revolució Bolivariana. Un paràgraf no llegit per la presidenta encarregada, però present a la versió escrita del discurs que es troba a la pàgina de l’ONU, deia: “Hi ha moments en la història dels pobles en què la tragèdia, paradoxalment, es converteix en el punt de fer fallida cap a alguna cosa nova. No perquè el dolor sigui desitjable, sinó perquè ens obliga a mirar de cara l’essencial i a deixar enrere el que ja no ens serveix. Veneçuela viu avui un d’aquells moments”. El replegament tàctic esdevé, doncs, una oportunitat per a l’aposta estratègica: salvar la República sacrificant la Revolució.
L’afirmació anterior pot sonar categòrica, però el “renéixer de la República”, la crida a una “República nova, plural, profundament espiritual i en pau amb si mateixa”, l’aposta per una “transició democràtica” i l’enfocament prioritari a una agenda pragmàtica de millora del benestar econòmic del colpejat poble veneçolà, deixant en segon terme les coordenades ideològiques i trasbalsant les aliances geopolítiques construïdes per la Revolució Bolivariana sota Hugo Chávez i Nicolás Maduro, plantegen interrogants punyents sobre el futur del procés revolucionari dins d’aquesta nova República.
Que fins ara no hagin calgut canvis constitucionals per dur a terme les transformacions d’aquest nou moment no eximeix el debat polític sobre si es pot avançar en una agenda que modifica la natura del procés sense canviar el nom de la República. Una idea que, de fet, ja estan plantejant els vells polítics d’Acció Democràtica, amb la seva proposta d’obrir un debat nacional per la VI República. L’actual condició de protectorat i el segrest de l’Estat veneçolà per part dels EUA provocaran, tard o d’hora, una pèrdua de marge d’acció dels sectors revolucionaris que volen continuar construint en paral·lel el projecte de l’Estat comunal.
Els símbols potser es podran mantenir durant aquest impasse en què l’Administració de Trump ha decidit deixar anar la mà a María Corina Machado per obtenir del lideratge chavista els recursos que necessita, però és incert fins a quin punt es podran sostenir també quan acabi la “transformació democràtica”. Sigui com sigui, quan el que es vol transmetre amb els símbols és llunyà de la realitat que dibuixen les paraules i mostren els fets, la resistència reduïda a símbols provoca dissonàncies que són un retrocés per al procés revolucionari veneçolà i per les lluites que va inspirar en els pobles del món. Mafalda és un referent per a tots aquests pobles insurrectes, però no sabem encara com Delcy Rodríguez passarà a la història.
