24/04/2026 | 07:00
El 3 de gener de 2026, els Estats Units d’Amèrica (EUA) van bombardejar Caracas per segrestar el president de Veneçuela, Nicolás Maduro, i la seva companya, Cilia Flores. També un 3 de gener, però de l’any 2020, els EUA van atacar amb drons els voltants de l’aeroport de Bagdad per assassinar el general Qassem Soleimani, cap de les Forces Quds, l’elit de la Guàrdia Revolucionària Iraniana. La coincidència en la data en aquestes dues accions no és casual, com es va encarregar de remarcar el president estatunidenc, Donald Trump, en la roda de premsa en què va anunciar l’operació veneçolana.
Setmanes després, el 28 de febrer, Israel i els EUA van decidir iniciar una nova fase de la seva guerra oberta contra l’Iran, assassinant, entre d’altres, el líder suprem de la República Islàmica, Ali Khamenei, just en el moment en què representants iranians es trobaven a Ginebra negociant un nou acord nuclear amb els EUA. De nou van aparèixer referències encreuades quan Trump va parlar de reproduir a l’Iran l’innovador model de canvi de règim aplicat a Veneçuela després del 3 de gener quan els EUA, per a sorpresa de tothom, va decidir mantenir la vicepresidenta, Delcy Rodríguez, com a presidenta encarregada, al capdavant d’un procés de transformació en tres etapes (estabilització, recuperació i transició) comandat pels EUA.
Els reiterats intents de paral·lelisme no només mostren l’abast planetari de les agressions dels EUA, encaminades a un domini geopolític global, o la seva voluntat de repetir una fórmula de negociacions pel control neocolonial dels recursos energètics a Veneçuela. Són, sobretot, un fil que connecta, com a part d’una mateixa amenaça, dos pobles que van decidir autodeterminar-se i exercir un control sobirà sobre la seva riquesa petroliera. L’impacte geopolític de la seva aliança s’ha convertit en un maldecap pels interessos dels EUA i d’Israel.
Dues revolucions sota l’atac de l’imperialisme
Els processos de transformació política que l’Iran i Veneçuela van viure al llarg dels segles XX i XXI poc tenen en comú, però ambdós països van experimentar trencaments revolucionaris des de les pròpies coordenades històriques, culturals i polítiques. La consolidació de nous lideratges que defensaven la sobirania nacional va donar lloc, inevitablement, a la confrontació amb els interessos dels EUA a les seves respectives àrees d’influència geopolítica, l’Àsia Occidental i l’Amèrica Llatina i el Carib.
La Revolució Islàmica va imposar un sistema teocràtic en detriment de les forces progressistes i comunistes
Així, tant la Revolució Islàmica del 1979, on es va acabar imposant un sistema teocràtic en detriment de les forces progressistes i comunistes que havien participat en la lluita contra el règim del xa Mohammad Reza Pahlavi, com la Revolució Bolivariana, que inicia el 1999 amb l’arribada al Govern d’Hugo Chávez, suposen un nou moment a l’interior però també en la política exterior d’ambdós estats, que acabaran tenint un clar lideratge antiimperialista a l’esfera global.
Els EUA han desplegat una política dirigida a aïllar i debilitar la República Islàmica des d’un punt de vista polític i econòmic. Aquesta política de setge, que també ha patit Veneçuela, s’ha basat tant en les sancions directes, que arriben en l’actualitat a més de 1.500 en el cas de l’Iran, fent que sigui el país més sancionat del món, com en altres accions de guerra, compartides amb Israel, com ara l’assassinat selectiu de líders polítics o científics del programa nuclear iranià.
En el cas de Veneçuela, el país acumula des de l’any 2014 més de 1.000 mesures coercitives unilaterals, i és el tercer país més sancionat. Tanmateix, en els últims mesos, l’Oficina de Control d’Actius Estrangers del Departament del Tresor (OFAC, per la sigla en anglès) ha promulgat algunes llicències que permeten les transaccions econòmiques i financeres d’empreses dels EUA amb institucions veneçolanes, i ha revocat les sancions individuals sobre Delcy Rodríguez.
La República Islàmica és percebuda per Israel com una amenaça existencial pel seu lideratge de l’eix de la resistència al sionisme. L’Iran ha construït una xarxa d’aliances polítiques i militars que li han donat influència en diversos països de l’Àsia Occidental, com el Líban, la Síria d’Al-Assad, l’Iraq post-Hussein, el Iemen o Palestina. Per tant, l’hegemonia iraniana a l’Àsia Occidental xoca directament amb el projecte del Gran Israel i amb la voluntat de reconfiguració geopolítica regional que els EUA es proposen per aconseguir el control dels hidrocarburs a través de governs alineats amb Washington i Tel-Aviv.
Veneçuela, per la seva banda, posseeix les principals reserves provades de petroli del món. En les últimes dècades, ha liderat un bloc contrahegemònic de poder a l’Amèrica Llatina i el Carib impulsant iniciatives de concertació política i econòmica com l’ALBA-TCP, la Unasur o la CELAC, posant el seu petroli al servei de la integració regional i buscant reforçar mecanismes institucionals i aliances en defensa de la multipolaritat al sistema internacional.
L’eix Teheran-Caracas
Si l’acció de la República bolivariana i de la República Islàmica per separat havia servit per fer saltar alarmes als EUA i a Israel, l’establiment a partir de l’any 2002 de més de 270 acords de cooperació i d’una aliança d’alt interès estratègic mutu, que es va estrènyer sota les presidències d’Hugo Chávez i Mahmud Ahmadinejad, va ser el coronament.
Hugo Chávez: “Si països com l’Iran i Veneçuela combinessin els seus potencials, el nostre poder contra l’imperialisme augmentaria considerablement”
L’Iran i Veneçuela, països sancionats, en una confrontació oberta tant amb els EUA com amb Israel, van optar per cooperar per defugir l’impacte de les sancions, a més de reforçar-se respectivament. Van crear empreses mixtes i, fins i tot, un Banc Veneçuela-Iran. En la seva última visita a l’Iran, l’octubre de 2010, el president Hugo Chávez ho deia clar: “Si països independents com l’Iran i Veneçuela combinessin els seus potencials, el nostre poder contra l’imperialisme augmentaria considerablement”.
Però l’aliança tenia també una perspectiva geopolítica on era present la voluntat de construir un bloc contrahegemònic de poder al sistema internacional. I aquí raïa el desafiament principal. Anys abans, Chávez havia parlat de com “Teheran i Caracas han de prestar ajut a les nacions revolucionàries a través de l’expansió i la consolidació dels seus vincles”. El president Mahmud Ahmadinejad emfatitzava aquesta idea: “Proveir assistència a les nacions oprimides i revolucionàries i expandir el front antiimperialista són dues de les missions crucials dels nostres països”.
Els analistes d’intel·ligència dels EUA, d’Israel i del món occidental van començar a alarmar-se. Els diaris van dedicar nombrosos articles a parlar de l’eix Teheran-Caracas com una amenaça a la seguretat dels EUA i els seus aliats, replicant les versions que acusaven Veneçuela d’acollir militants de Hezbol·là i fer servir el pont aeri entre les dues capitals iniciat el 2007, amb escala a Damasc, com a via per al transport d’armes, drogues o diners. Aquesta imatge de cooperació política, presentada com a cooperació entre dos estats “terroristes”, es va reforçar des de la indústria audiovisual amb la cèlebre sèrie Homeland.
A més, els EUA i Israel veien amb preocupació la defensa que feia Veneçuela del dret de l’Iran a desenvolupar el seu programa nuclear, tema que es fa servir actualment per justificar la guerra oberta dels EUA i d’Israel contra l’Iran. El setembre de 2005, Veneçuela va ser l’únic país que va oposar-se, argumentant falta de proves, a una resolució de l’Organisme Internacional d’Energia Atòmica de les Nacions Unides (OEIA) que acusava l’Iran de violar el Tractat de No Proliferació de 1978. Des dels EUA es va arribar a insinuar que Chávez podria estar enviant urani veneçolà a Teheran. Però, com tot el que tenia a veure amb la relació Teheran-Caracas, es tractava d’acusacions sense cap prova.
El vincle que Veneçuela i l’Iran han establert en les últimes dècades s’ha presentat als documents d’intel·ligència i de seguretat dels EUA com una amenaça. Tanmateix, des d’una perspectiva antiimperialista, el conegut per eix Teheran-Caracas es pot catalogar com un legítim exercici de construcció d’un bloc contrahegemònic de poder, enfocat al reforçament del món multipolar. Una aliança que ara es troba en un perill pel canvi d’escenari que s’ha produït a Veneçuela.
L’esquerda en l’eix de resistència antiimperialista global
El punt d’inflexió va arribar el 3 de gener. El segrest del president Maduro va ser celebrat pel ministre d’Afers de la Diàspora d’Israel com “un cop fatal a l’eix global del mal i un clar missatge per a Ali Khamenei”. El missatge es va confirmar, setmanes després, amb l’assassinat de Khamenei pels bombardeigs dels EUA i d’Israel.
L’èxit de l’operació veneçolana vist des de la perspectiva dels EUA ha esperonat el seu mal càlcul a l’Iran
No es pot negar que l’èxit de l’operació veneçolana, des de la perspectiva dels EUA, ha esperonat el seu mal càlcul d’entrar amb una guerra oberta a l’Iran de bracet d’Israel. Els destins de Veneçuela i de l’Iran apareixen, doncs, entrellaçats, però el decurs dels esdeveniments ha col·locat ambdós països en una situació diametralment oposada respecte del seu agressor. La innovadora fórmula de canvi de règim executada a Veneçuela, defensada per Trump com a model a reproduir a l’Iran, s’ha trobat amb la resistència de l’Estat persa i ha trasbalsat els plans de l’imperialisme estatunidenc de col·locar aquestes dues peces del tauler geopolític sota el seu control.
Caracas ha optat pel pragmatisme amb una negociació diplomàtica que anomena, sotto voce, replegament tàctic, encetant un nou moment en les relacions amb els EUA ple de concessions als interessos dels EUA que, no obstant, es presenten pels dirigents veneçolans com decisions sobiranes, mentre que Teheran ha entès que l’única manera de sobreviure a llarg termini és resistir lluitant, ja que encetar un nou procés de negociació amb els EUA, o arribar a acords, no és una garantia de respecte ni de pau, com es va demostrar el 28 de febrer.
Amb el segrest del president Maduro ha arribat l’aparent segrest de la política exterior veneçolana. Així, després dels atacs il·legals i unilaterals dels EUA i d’Israel contra l’Iran, que van incloure l’assassinat de 168 infants d’una escola bressol, la cancelleria veneçolana va publicar un comunicat inaudit on condemnava i lamentava profundament que en un context on es desenvolupaven negociacions s’hagués optat per la “via militar mitjançant atacs contra la República Islàmica de l’Iran, desencadenant en les últimes hores una perillosa i impredictible escalada d’esdeveniments, incloent-hi les indegudes i condemnables represàlies militars en contra dels objectius ubicats en distints països de la regió per part de l’Iran”.
Després de parlar de les víctimes civils innocents i de fer la corresponent defensa de la pau i la solució pacífica dels conflictes, instava les parts a tornar a la taula de diàleg. El comunicat retreia la resposta de l’Iran sense cap esment dels responsables dels atacs. Va generar tal polèmica a Veneçuela, un país on s’estaven produint manifestacions populars de suport davant l’ambaixada iraniana, que va ser retirat de les xarxes socials.
L’impacte global del 3 de gener veneçolà
El 3 de gener veneçolà està tenint un impacte que transcendeix les relacions de Veneçuela amb els seus aliats estratègics, i afecta els equilibris geopolítics que s’havien establert a l’Amèrica Llatina i el Carib, i d’aquesta regió amb la resta del món. El segrest del president Maduro, i el nou moment de tutela neocolonial sobre les autoritats veneçolanes, debilita les possibilitats de reforçar un bloc contrahegemònic de poder al sistema internacional, format pels països que, malgrat les seves diferències polítiques, suposen un contrapès a l’ordre estatunidenc, precisament en un context de transformacions de l’ordre mundial on més cal construir un contrapoder a l’imperialisme regnant.
L’atac contra Maduro no ha afectat només les relacions amb Teheran: també ha provocat l’aïllament de Cuba
Però el 3 de gener no ha afectat només les relacions amb Teheran, sinó que també amb l’Havana, provocant un visible distanciament que és funcional a l’interès dels EUA d’aïllar les resistències antiimperialistes i neutralitzar-les. Que Veneçuela hagi tallat el seu subministrament de petroli a l’illa en els últims mesos, segurament per exigències de Washington, propicia un marc més favorable per portar al límit la Revolució Cubana. Els EUA parlen obertament de repetir a Cuba la fórmula veneçolana buscant líders disposats a encapçalar un procés de desmuntatge del seu sistema, en aquest cas del socialisme. De moment, Cuba té només un 3 de gener a la seva història, el de 1961, quan va decidir trencar relacions amb els EUA i iniciar una nova inserció geopolítica al món.
Per tant, la jugada estatunidenca a Veneçuela és una carambola a moltes bandes on conflueixen control geoeconòmic i reconfiguració geopolítica global. En la seva última Estratègia de seguretat nacional, l’Administració de Trump estableix com a prioritat fer fora els competidors extracontinentals que destorben la seva hegemonia plena a l’hemisferi occidental. Per tant, posar fi a la Revolució Bolivariana i a la Revolució Cubana tindria un doble objectiu: acabar amb processos que desafien els EUA i expulsar els reptadors hegemònics dels EUA de la regió que, segons els EUA, han pogut penetrar del seu bracet. El somni daurat de la doctrina Donroe.
En conclusió, analitzant els moviments diplomàtics públics, i les declaracions de les actuals autoritats veneçolanes, enfocades a recuperar la normalitat econòmica de Veneçuela a través del seu retorn ple als mercats internacionals amb el vistiplau de l’Administració de Trump, l’eix Teheran-Caracas sembla esquerdar-se. Si el trencament s’acaba confirmant, els EUA i Israel s’apuntaran una victòria que va molt més enllà d’allò simbòlic. Però, malgrat la incertesa sobre el futur de la Revolució Bolivariana, la resistència de l’Iran pot portar a una derrota estratègica dels EUA que dificulti els seus plans per a l’Àsia Occidental, per a l’Amèrica Llatina i per al món. L’horitzó de possibilitat és obert.
