Ángeles Espinosa “La transició democràtica és l’opció més improbable a l’Iran”

Donald Trump ha donat diverses justificacions de la guerra contra l’Iran. Quines creus que són les veritables raons?

Ell i els seus portaveus han donat explicacions canviants i contradictòries. Hi conflueixen bàsicament dues raons: una de tipus econòmic, controlar el petroli iranià de cara al seu enfrontament amb la Xina, i una altra raó més geopolítica, el suport a Israel, que porta anys obsessionat amb l’Iran, particularment des de l’arribada al Govern de Benjamin Netanyahu, que ha repetit la seva convicció que l’Iran està a punt d’aconseguir una arma atòmica, i això ho percep com una amenaça existencial.

Jo hi afegiria una tercera raó. Als Estats Units, des del triomf de la revolució [islàmica] de 1979 i des que un grup d’estudiants revolucionaris va prendre l’ambaixada dels Estats Units, hi ha hagut una sensació que es va perdre l’Iran. Intueixo que Trump, amb aquesta personalitat de voler guanyar el Nobel de la Pau i de penjar-se medalles, vol passar a la història com el president que va aconseguir recuperar l’Iran.

“L’oligarquia dominant de l’Iran sap que, o aguanta fins a un punt que els seus agressors es cansin, o és el final del règim”

Quant de temps pot aguantar militarment el règim iranià?

És evident la disparitat de potència de foc que té l’Iran respecte a Israel i als Estats Units, i el règim iranià ho sap. Però, a vegades, una guerra no es guanya pel fet de tenir l’aparell militar més gran o més sofisticat; influeix la capacitat de resistència de cada part. Durant els primers 10 dies de conflicte, l’Iran ha llançat un munt de míssils i drons, demostrant la seva disposició a defensar-se i atacar els seus veïns. Una vegada passat aquest moment, s’ha reduït el nombre de projectils. Això pot indicar, d’una banda, que els seus magatzems es van buidant. Els drons els fabriquen amb una certa celeritat, però amb els míssils es triga més.

Però hi ha un altre element: potser l’Iran està entrant en una fase de guerra de desgast, on només necessita resistir, amb un cost per a l’altre costat. Tant les bombes que llancen els Estats Units i Israel com els interceptors que s’estan usant als països veïns costen diners, i tot té un límit. També, si l’Iran aconsegueix causar un nombre de víctimes que faci que el públic estatunidenc comenci a estar molest, s’obre una oportunitat per a un alto el foc. L’oligarquia dominant de l’Iran sap que, o aguanta fins a un punt que els seus agressors es cansin, o és el final del règim.

Es podria estendre la guerra a més països?

De moment, cap de les monarquies àrabs veïnes que l’Iran ha atacat ha fet el pas d’unir-se a la part ofensiva del conflicte; simplement han reforçat les seves defenses. Podrien unir-se a l’agressió si es produïssin danys a infraestructures bàsiques, com les plantes potabilitzadores d’aigua o si algun bombardeig causés moltes víctimes civils. A l’Iran no li interessa, però pot haver-hi un error de càlcul; continuen caient míssils i drons suïcides sobre edificis civils, com ara els aeroports a Dubai i a Kuwait, i també sobre algun hotel.

“És tancada la porta al canvi de lideratge del règim, encara que a Trump no li agradi”

Trump ha dit que el nou líder suprem, Mojtaba Khamenei, no compta amb la seva aprovació. Veus possible un escenari a la veneçolana, on es manté el règim, però sotmès als interessos de Washington?

Que Trump ho pensa, ho va donar a entendre en el moment que va dir que ell ha de tenir a veure alguna cosa en l’elecció del nou líder; una altra cosa és que pugui aconseguir-ho. Ja havia advertit per endavant que no li agradava Mojtaba Khamenei; és possible que això hagi influït en el fet que l’hagin triat. Ali Khamenei havia donat instruccions que, després de la seva mort, es triés aquell qui més enemistat suposés per als Estats Units. És tancada la porta al canvi de lideratge del règim.

Fins a quin punt arriba el suport a la guerra entre la població iraniana?

En els primers dies vam veure manifestacions d’iranians dins de l’Iran mostrant el seu suport i celebrant l’assassinat de Khamenei. Això mostra el nivell de desesperació davant el mur que han trobat cada vegada que han intentat suavitzar el règim. Ho van intentar de manera electoral, per les vies que suposadament els permetia la República Islàmica, i van fracassar. Després ho han intentat amb manifestacions de repulsa al règim, que es van succeint des del 2017 cada dos o tres anys, però no han tingut gens de ressò per part de les autoritats. Per això, un sector de la població ha dit “benvinguda sigui una intervenció estrangera”.

Ara bé, en la mesura en què es continuen produint víctimes civils —ara com ara, són més de 1.300 morts, encara que no sabem en quina proporció són civils—, es destrueixen infraestructures, es produeixen incidents com el bombardeig de l’escola infantil de nenes de Minab, s’interrompen subministraments d’aigua o electricitat, o hi ha episodis de contaminació com la produïda per un bombardeig prop de Teheran, potser aquesta població comença a qüestionar-se què suposa la intervenció israelianoestatunidenca.

“La guerra civil dins de l’Iran no és l’escenari més probable, però no és impossible”

Si s’enfonsa el règim, quins són els escenaris més probables, una transició democràtica, una guerra civil…?

Ningú té la bola de cristall i sovint s’hi projecten els desitjos de cadascú. Hi ha un espectre de possibilitats. La transició democràtica és l’opció més improbable. La columna vertebral del règim és la Guàrdia Revolucionària. No només tenen el monopoli del poder militar i polític; estan molt implicats en el sector econòmic: el 40% de l’economia iraniana o més és a les seves mans, una gran part de les infraestructures bàsiques. Han adquirit un important pes polític, perquè molts exguàrdies revolucionaris estan en càrrecs polítics, per exemple el president del Parlament. Hi havia la possibilitat d’un autocop d’estat de la Guàrdia Revolucionària, però aquesta possibilitat queda diluïda amb l’elecció de Mojtaba Khamenei perquè és un soci polític i econòmic de la Guàrdia Revolucionària. No tenia cap càrrec oficial ni elevades credencials religioses; el seu valor intern és que portava la coordinació entre l’oficina del líder suprem i l’aparell de seguretat controlat per la Guàrdia Revolucionària.

La possibilitat més extrema és la guerra civil. Si la guerra es perllonga, si es duen a terme les amenaces que s’han filtrat que els Estats Units armin grups kurds o d’altres minories ètniques, el risc de guerra civil existeix. Si Israel continua pel rumb de matar cada nou líder que triïn, les condicions canvien. La situació és perillosa, particularment per als iranians, però es pot agreujar més si es persisteix en aquesta via de violència. La guerra civil no és l’escenari més probable, però no és impossible.

Quin impacte pot tenir l’atac contra l’Iran en les eleccions de mig mandat que celebraran els Estats Units al novembre?

S’han esmentat dues raons per les quals Trump podria haver triat aquest moment per atacar l’Iran: el cas Epstein i les eleccions. Com pot influir? Segons quant duri la guerra. A una part considerable dels simpatitzants de Trump, no els agrada gens aquesta aventura bèl·lica; els preocupen que hi hagi morts entre els soldats i l’encariment dels combustibles, que ja es comença a notar. Si la guerra es perllonga més que unes setmanes, es pot girar contra Trump. Segons una filtració que s’ha publicat als Estats Units, el comandament central ha demanat al Pentàgon que els enviïn més analistes especialitzats en l’Iran per treballar a la base de Tampa, inicialment un mínim de 100 dies però probablement fins al setembre. Un sector de l’exèrcit està planificant que això duri més temps.

“Israel utilitza el conflicte com a pretext per atacar tots els seus rivals a la zona”

La guerra de l’Iran ha desviat el focus mediàtic de la situació a Palestina. Hi ha alguna relació entre el genocidi a Gaza, l’acceleració de la colonització israeliana de Cisjordània i l’actual guerra contra l’Iran?

És clar que hi ha connexió. La reacció d’Israel a l’atac brutal de Hamàs del 7 d’octubre de 2023 ha anat molt més enllà del concepte de legítima defensa. Has esmentat el genocidi a Gaza, la pressió creixent dels colons a Cisjordània, i han utilitzat l’atac com a pretext per atacar tots els seus rivals a la zona: Hezbollah al Líban, els houthis i una mica menys les milícies proiranianes a Síria i a l’Iraq. Israel ha intentat clarament afeblir l’Iran, la mà del qual ha vist sempre darrere dels grups que se li oposen en la zona. Aquest és el llaç.

Què té a veure la guerra de l’Iran amb la rivalitat entre els Estats Units i la Xina?

Després de la intervenció a Veneçuela contra Nicolás Maduro, una de les coses que s’han escrit és que el petroli de Veneçuela, com passa amb el de l’Iran, anava en gran part a la Xina. En el cas de l’Iran, com que l’havia de vendre a la Xina d’amagat per les sancions, li feia un descompte. Reduir el volum de petroli al qual la Xina pot accedir, i sobretot a preus reduïts, pot fer mal a la potència asiàtica. Potser no tant com anys enrere, perquè la Xina és un dels primers països en energies alternatives i electrificació. Així i tot, és rellevant. El 90% del petroli i del gas que surt per l’estret d’Ormuz va a l’Àsia Oriental (la meitat aproximadament a la Xina i, de la resta, la majoria a l’Índia, al Japó i a Corea del Sud). Són els països més perjudicats.