02/03/2026 | 11:33
Cal donar context al que està passant aquests dies a l’Iran. Has escrit que els assumptes de Veneçuela, de l’Iran i d’Ucraïna en realitat són la mateixa guerra. Segons un article teu a Ctxt, “l’objectiu és impedir militarment l’ocàs de l’hegemonia americanooccidental al món, amenaçada principalment per la pujança xinesa”. Pots explicar-ho?
La dada central és la reacció occidental a l’ascens de la Xina. Fa 30 anys s’esperava que la integració en la globalització, entesa com a pseudònim del domini mundial dels Estats Units i dels seus satèl·lits, convertiria la Xina en un membre subordinat i dependent del sistema mundial. Esperaven que la integració de les elits xineses en la globalització acabaria donant lloc a una forma de govern subaltern més acceptable per a Occident que la del Partit Comunista Xinès. Però un quart de segle després es van trobar amb la sorpresa que, jugant en el terreny de joc dissenyat per ells, la Xina els va guanyar la partida: es va fer molt més forta, va continuar sent autònoma i sobirana, i es projecta a l’exterior mitjançant una estratègia mundial de xarxes i vincles comercials.
El gran perill que veuen a Washington és l’amenaça a l’hegemonisme occidental liderat per ells. L’única resposta que tenen a mà és la de la força. Primer, el 2012, van inventar el pivot to Asia d’Obama, és a dir, desplegar a l’Àsia Oriental el gruix de la seva força aeronaval. Després van intentar redefinir les normes de la seva globalització proclamant nous proteccionismes, on Trump ha destacat. L’escena que millor il·lustra la situació és la del tafur que, en veure que està perdent la partida, dona una puntada de peu a la taula de joc i desenfunda la pistola.
Un dels seus errors garrafals va ser ignorar els interessos russos a Europa durant 30 anys. No han escoltat ni tan sols els advertiments de gent com Kissinger o Kennan contra l’ampliació de l’OTAN, han acabat estimulant la integració eurasiàtica entre Rússia i la Xina, una cosa que ni Moscou ni Pequín buscaven inicialment. Després quan, havent fet múltiples advertiments, Rússia va reaccionar militarment a l’intent de fer-la fora del mar Negre, annexionant-se Crimea, van continuar amb una escalada militar a Ucraïna injectant recursos militars al nou règim prooccidental de Kíiv i donant suport a la seva “operació antiterrorista” contra les regions russòfiles de l’est d’Ucraïna. I, al final, quan ja s’han adonat que l’objectiu d’infligir una “derrota estratègica” a Rússia per mitjà de les sancions i l’ajuda militar i financera a Ucraïna no funciona, van optar per separar els fronts.
Tres o quatre guerres alhora?
Fa dos anys, el vicesecretari d’Estat per a Europa i Euràsia en la primera Administració de Trump, Aaron Wess Mitchell, va dir que els Estats Units podrien perdre una guerra si haguessin d’actuar en tres fronts simultàniament, perquè, en aquest cas, “els Estats Units haurien de ser forts en cadascun dels tres escenaris bèl·lics, mentre que els seus tres adversaris, la Xina, Rússia i l’Iran, només haurien de ser forts en la seva pròpia regió per assolir els seus objectius”. Així que han optat per transferir, almenys en part, el “marró” d’Ucraïna als europeus, i concentrar-se en l’Iran, el més feble dels tres adversaris, i continuar preparant-se per bregar amb la Xina més endavant. Per això ja vaig dir que, a Ucraïna, en el fons es tracta de debilitar Rússia, soci fonamental de la Xina; a Veneçuela es tracta de privar la Xina de l’accés a importants reserves energètiques i recursos llatinoamericans. L’Iran és la baula fonamental de la integració eurasiàtica, amb els seus corredors energètics i de transport est/oest i nord/sud.
“La Xina és la clau. L’Iran és un gran soci energètic dels xinesos. El que desconeixem és quin pot ser el suport militar ara de la Xina a l’Iran”
Com afecta l’atac a l’Iran, o un canvi de règim o el bloqueig d’Ormuz, la Xina i la Ruta de la Seda?
L’assumpte xinès és fonamental. L’Iran és un gran soci energètic de la Xina i, sense l’Iran, es tallen importants circuits de la Ruta de la Seda. Per això, insisteixo en la unitat de tots aquests conflictes. El que desconeixem és el nivell d’implicació militar de la Xina amb l’Iran. Han rebut els iranians bateries antimíssils de Pequín, com s’ha dit? No em sembla probable que la Xina s’hi impliqui militarment, però deixar passar un atac militar contra ella tan clar sense fer res tampoc sembla realista… Respecte a Rússia, em sembla que no ha fet gran cosa a favor de l’Iran. Estan molt centrats en el desgavell ucraïnès. La meva impressió és que, a la pràctica, l’Iran està bastant sol, cosa que és contradictòria amb la unitat de conflictes que apunto.
Trump ja prescindeix de la retòrica del dret internacional. La clau per definir les relacions internacionals és la força. Els Estats Units poden segrestar o matar dos líders de països enemics: Nicolás Maduro, a Veneçuela, i l’aiatol·là Ali Khamenei a l’Iran. S’ha acabat la legislació internacional? L’ONU? Els mínims de la política internacional?
La pregunta, sens dubte, és retòrica. La guerra va començar dissabte amb l’assassinat del dirigent del país adversari i de diversos membres de la seva família. Aquesta guerra va començar enmig d’unes negociacions que, segons els mateixos negociadors que estan parlant amb els russos de la fi del conflicte d’Ucraïna, estaven sent “exitoses”. Qui pot confiar ara en aquests “negociadors”? La crisi de l’hegemonisme comporta la crisi de les seves institucions. L’ONU va ser una bona idea, però reflectia el món del 1945. Avui el món és diferent, i les correlacions de forces també són diferents. Llavors, els xinesos i els indis no comptaven gens al món i avui pesen molt. Però, curiosament, no són els emergents els qui estan enderrocant les institucions internacionals i el dret internacional, sinó els seus inventors, els governs d’aquells països que van dissenyar totes aquestes institucions a la mesura dels seus interessos. Si l’ONU era el “parlament de la humanitat” desigual, en el qual alguns manaven més que altres pel seu dret de vet, avui els seus inventors promouen el gangsterisme més cru. Assistim a la conversió de l’ONU en una mena de reedició d’aquella impotent Societat de Nacions dissolta el 1946. Si aleshores aquella organització va ser incapaç d’impedir la invasió italiana d’Abissínia, la japonesa de la Xina i el desastre de la Segona Guerra Mundial, l’ONU d’avui es mostra igualment impotent davant del genocidi de Gaza. La situació del nou món multipolar exigeix noves institucions, però l’experiència històrica ens diu que aquestes noves institucions només apareixen després de grans desastres.
“Trump i Israel també arrisquen molt amb aquesta bogeria”
Llavors, aquest atac no té res a veure amb el fet que el Govern de l’Iran estava en disposició, realment, de tenir armes nuclears? El tema nuclear és una comèdia?
A principis dels anys noranta, l’ambaixador dels Estats Units a l’Aràbia Saudita ja advertia que l’Iran “és a poques setmanes d’aconseguir la bomba”. Si l’haguessin aconseguit, els aiatol·làs mai haurien estat atacats, però els dirigents iranians han demostrat que tenen més escrúpols en això que Corea del Nord. Recordem que el 2015 ja es va assolir un acord amb l’Iran, el Pla d’acció integral conjunt, pel qual l’Iran accedia a limitar el seu enriquiment d’urani, a canvi de l’aixecament de les sancions i de les inspeccions de l’Organisme Internacional d’Energia Atòmica (OIEA) de les seves instal·lacions. Tot va quedar en no res: Trump va retirar els Estats Units de l’acord, els europeus no van fer cap passa i les inspeccions de l’OIEA van servir per afinar els objectius de les bombes israelianes contra les instal·lacions i els domicilis privats dels responsables del programa nuclear, alguns dels quals assassinats amb les seves famílies al juny. Com ara, aquell atac es va produir enmig d’una negociació. El que és decisiu no és la bomba, sinó el vell pla del 2002 revelat pel general Wesley Clark on es deia: “Ens desfarem de set països en cinc anys, començant per l’Iraq; després, Síria, el Líban, Líbia, Somàlia, el Sudan i acabant per l’Iran”. Ho han acomplert tot. Porten més de quatre milions de morts i 40 milions de desplaçats. Només els falta l’Iran. Volen crear en aquell país un forat negre.
Si no és per la democràcia, ni tampoc és per la qüestió nuclear, per què volen convertir, segons tu, l’Iran en “un forat negre”?
Per a Israel, es tracta d’acabar amb l’únic país de l’Orient Mitjà capaç d’impedir el boig projecte colonial “sense fronteres” del Gran Israel, del Nil a l’Eufrates. Com ha dit l’ambaixador americà a Israel, Mike Huckabee, Israel gaudeix d’un “dret bíblic” a expandir-se per tota la regió. I Israel, com se sap, té una gran influència en la política dels Estats Units. Dels interessos, diguem-ne, geopolítics, dels Estats Units ja n’hem parlat, però hi ha també un interès polític intern. Trump va prometre no ficar els Estats Units en noves guerres i s’està divorciant de la seva base social popular. Al novembre, té unes eleccions de mig mandat en les quals es preveu que perdrà molt de suport. Si aconseguís tombar el règim iranià, aniria a aquestes eleccions des d’una posició de força. Però, si les coses li van malament, aquesta guerra impopular, inconstitucional, sense acord del Congrés nord-americà i desaconsellada per les seves agències d’intel·ligència, se li podria ensorrar a sobre. Trump i Israel arrisquen molt en aquesta bogeria.
Alguns analistes geopolítics dieu que aquesta guerra és una prova més del suposat final del poder dels Estats Units. Però no s’entén que sigui així quan els Estats Units tenen un poder militar indiscutible, no? On veus el declivi del seu poder?
Ningú discuteix que tinguin el poder militar més fort del món, però la boja i criminal utilització d’aquest poder és una veritable mostra de fortalesa? Jo crec que el que estan demostrant davant dels ulls de tothom, particularment des de la sèrie bèl·lica que arrenca l’11-S de 2001 a Nova York, que va de l’Iraq a l’Iran, passant per l’Afganistan, Líbia, Síria, el Iemen, Somàlia, Ucraïna i Gaza, és que són el perill principal per a la pau mundial.
Els Estats Units s’atreviran a entrar a l’Iran, un país de 90 milions d’habitants i amb un dels exèrcits més poderosos del món musulmà, amb tropes i soldats sobre el terreny, com van fer a l’Iraq? O només bombardejaran des d’avions i vaixells? Serà una guerra curta?
No crec que s’arrisquin a entrar amb tropes allà. Pesa molt el precedent de l’Iraq, sense comptar-hi que l’Iran és molt més fort que l’Iraq. En la guerra dels 12 dies de juny es van esgotar les existències dels arsenals de recursos antimíssils dels Estats Units i d’Israel. Dit sigui de passada, aquesta guerra és una molt mala notícia per als militars ucraïnesos, que veuran encara més reduït el seu subministrament de recursos de defensa antimíssils davant els atacs russos. La fabricació americana d’aquests recursos és limitada i no sembla que puguin sostenir una campanya intensa d’atacs i contraatacs de més de quatre o cinc setmanes, però molt dependrà de la capacitat de resposta iraniana per esgotar aquests arsenals.
D’acord, i llavors, com es creu que és la capacitat defensiva de l’Iran ara?
És la gran qüestió militar. Al juny van llançar primer la ferralla, drons i míssils obsolets per desgastar la capacitat d’intercepció israeliana i localitzar els emplaçaments de les seves defenses, i després van llançar míssils hipersònics més sofisticats que van fer molt de dany. Caldrà veure quants els en queden ara. Però, alerta, ara els iranians han ampliat els seus objectius: les bases nord-americanes del Golf i, si hi arriben, la flota naval desplegada al Mediterrani. L’Iran ja ha atacat instal·lacions nord-americanes en cinc països del Golf. L’assassinat de l’aiatol·là Khamenei no és només un assumpte nacional iranià. Hi ha molts xiïtes a l’Iraq, al Pakistan, a l’Aràbia Saudita, a Bahrain i al Líban, entre altres països. Hi ha un risc de guerra regional molt seriós, on també els iniciadors poden sortir-ne escaldats.
“Als que veuen un dilema entre donar suport a l’Iran o als Estats Units, només els puc dir una cosa: els Reis són els pares”
Parlem sobre política interna a l’Iran. L’esquerra té dubtes en aquest assumpte perquè, d’una banda, veu que es produeix un atac/cop d’estat/assassinat del neoimperialisme dels Estats Units; però, de l’altra, també saben que el règim dels aiatol·làs va massacrar l’esquerra comunista a l’Iran, ataca els drets humans bàsics i reprimeix les dones. Què cal fer o què cal pensar davant d’aquest dilema?
Em sembla que el país i el seu règim no estan sent atacats per “haver massacrat l’esquerra”, ni per “atacar els drets humans” o “reprimir les dones”, que són molt més lliures a l’Iran que en qualsevol monarquia del Golf. Als qui veuen un “dilema” en aquest atac, només puc dir-los una cosa: els Reis són els pares.
Caurà la República Islàmica? Diu Nazanín Armanian que “la vida de la República Islàmica ja ha acabat” després de les protestes socials i de la burgesia iraniana, i dels atacs militars?
Desconec la situació interna de l’Iran i no soc un expert en les coses d’aquest país; però, com diu Nazanín Armanian, la fragilitat del règim és evident i més gran que mai. Suposo que tot és possible. Diu Trita Parsi, un expert del Quincy Institute de Washington, que els iranians “s’han vist atrapats entre una teocràcia repressiva i uns actors externs les polítiques dels quals es van dissenyar deliberadament per crear descoratjament”. Em sembla un bon diagnòstic; us el llegeixo sencer: “La ironia és evident: les mateixes veus que van ajudar a tancar les vies per al desmantellament pacífic de la teocràcia es presenten ara com a salvadors, oferint la intervenció militar estrangera com l’únic camí cap a l’alliberament, una oferta que no hauria trobat compradors si la població no s’hagués vist abocada a la desesperació en primer lloc”.
