Crític Cerca
Opinió
Brigitte Vasallo

Brigitte Vasallo

Activista feminista i escriptora.

El preu i el valor de l’escola

L'escola pública catalana té un munt de defectes, però és l'únic lloc des d'on podem transformar i transformar-nos

20/03/2019 | 10:21

Circula un vídeo aquests dies sobre l’Escola Pública Catalana que se m’ha endinsat per una escletxa de la meva memòria, de la motxilla de classe que porto orgullosa. El vídeo, si no l’heu vist, imita la publicitat d’una escola d’elit però tot anunciant l’escola pública. Amb un logo d’aquests que imagines brodat al jersei de coll en punta i el llenguatge afectat, ampul·lós, que només utilitza qui se sap amo del món.

[La FAPAC i Metromuster han realitzat aquest espot en el marc d’una campanya per reivindicar l’escola pública]

Jo vaig anar a una escola d’aquestes. Sense coll en punta, és cert, no tant d’elit però sí clarament de classe alta. M’hi van enviar perquè jo era l’esperança d’ascens social de la meva família, un ascens en uns termes que avui se’ns escapen molt de l’enteniment. Sóc la primera generació de casa meva, no em canso d’escriure-ho també per recordar-m’ho a mi mateixa, que no ha passat gana. Gana. Gana de no tenir a menjar. Gana que et pots morir per falta d’aliment si no trobes solucions urgents. L’ascens de classe quan vens d’aquí té menys a veure amb l’ego postmodern que amb l’esforç col·lectiu per garantir la supervivència de la nostra estirp. Com diria Agamben, la pura existència biològica molt abans de ni tan sols pensar la “vida qualificada” que mai no vam ser nosaltres.

El meu pare, doncs, es va matar a fer hores conduint un taxi i la meva mare es va matar a aguantar-li el mal humor que portava de treballar massa, tot perquè jo pogués anar, durant quatre maleïts anys de la meva vida, a una escola de classe alta on la personeta alegre i acadèmicament brillant que era jo va esdevenir una despulla trencada emocionalment i fracassada en l’àmbit intel·lectual.

En aquella escola vaig rebre violència de gènere però també molta violència de classe

En aquella escola vaig rebre violència de gènere com a ‘xicotot’ que era, però també, molta violència de classe, una violència que em va marcar durant molt de temps de manera subtil, en forma de síndrome de la impostora, en forma de boicots constants a mi mateixa. I tot això em va passar perquè era una escola per a les elits on la principal lliçó era aprendre a ser elit, aprendre a competir, aprendre a destacar de qualsevol manera, aprendre a deixar gent pel camí, aprendre a creure’t millor… fins i tot a creure’t millor persona que la resta, amb aquesta cosa condescendent de qui es pot permetre escollir si ajuda als altres o els enfonsa. Un lloc on les desigualtats estaven tan naturalitzades que ni s’assenyalaven. Un lloc on es donava per fet que tothom tenia de tot a casa, des del suport material fins al suport emocional per tal de poder estudiar. I qui no ho tenia, queia del joc com vaig caure jo, malgrat que mai no he volgut fer altra cosa a la vida més que estudiar. Això és el que vam aprendre en aquella escola. Això és el que vaig aprendre jo.

Si la meva família va picar l’esquer, és per aquesta fal·làcia que relaciona preu i valor i que deriva, també, de la idea que el que és públic és gratuït i no pas pagat per tothom. A partir d’aquests dos gripaus que ens ha fet empassar el capitalisme, les escoles privades i concertades segueixen gaudint d’una mena de prestigi social que no mereixen. L’escola privada no fa elits, no fa ascens social: has d’arribar a ella ascendida. Allò que sí que sap fer molt bé és penalitzar a totes aquelles que gosem treure-hi el nas.

El darrer any d’aquella escola em vaig posar a fer vaga. Contra l’escola, contra la família, contra tothom. Vaig negar-me a estudiar per poder repetir el curs i, realment, aprendre. I el vaig repetir, aquest cop a la pública. I vaig poder respirar.

L’escola pública catalana té un munt de defectes, però és l’únic lloc des d’on podem transformar i transformar-nos

L’escola pública catalana té un munt de defectes. Hi cal molta feina feminista, molta, i molta feina antiracista, molta molta, molta, però és l’únic lloc des d’on podem transformar i transformar-nos, i és l’espai més segur dels que tenim per a les nostres criatures, perquè la competició en termes de vida no forma part de la idea mateixa de l’escola. Succeeix, però no forma part de la seva idiosincràsia.

M’encantaria veure anuncis sobre l’escola pública catalana que fessin valdre tot això, que emmirallessin famílies com la meva amb divises tan evidents i tan reals com “tenim el millor professorat de Catalunya”. Que expliquessin a les famílies que l’ascens social es dóna des de la pública. Que si alguna escola pot ser un dia feminista, serà la pública, perquè el feminisme no pot ser excloent. Que si un dia aconseguim una escola no racista, serà la pública perquè estaran allà les famílies aixecant-se i dient prou als currículums racistes que encara ens empassem. Si un sistema té possibilitats d’estar a l’altura dels nostres projectes de futur comú, aquest és l’escola pública.

No els hi facilitem el joc a les elits, no els hi ballem l’aigua. Ni una criatura més de les nostres a la màquina dels xupiguais. Ni una criatura més de les nostres amb el jersei de coll en punta clavat.

Brigitte Vasallo és activista feminista i escriptora.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

El periodisme no pot dependre dels grans poders econòmics o polítics, ni de grans anunciants o subvencions.

Subscriu-t'hi ara

Amb la modalitat anual, rebreu el llibre 'Insubmissió!', de Joan Canela

Torna a dalt
Aquest web utilitza cookies. Si continues navegant entenem que ho acceptes.
Accepto Més informació